Terraplanisme, Trump i teoria queer

Davant la sorpresa dels menorquins, fa unes setmanes va tenir lloc a Ciutadella un congrés de terraplanistes, al qual alguns mitjans de comunicació van donar una cobertura notable. És fàcil esquinçar-se les vestidures, tant per la celebració d’un esdeveniment clarament contrari a la realitat com per la deriva sensacionalista de la premsa, però la veritat és que es tracta de la punta de l’iceberg de la deriva anticientífica de la nostra societat, que veiem cada dia aquí i allà, i entre els col•lectius més insospitats.

Estirant el fil, els terraplanistes naveguen a l’estela dels antivacunes. Donant l’esquena a tota evidència científica i del fet que només a partir del moment que vam disposar d’aquest medicina quasi miraculosa hem pogut controlar la Covid, eliminar pràcticament l’amenaça de mort i fer vida normal, grups de persones, alguns d’ells metges, segueixen oposant-se a la seva administració. Així no és d’estranyar que altres neguin que la terra gira al voltant del sol: tots tenen en comú posar sentiments, pors i emocions per davant de la raó.

Val a dir que la ideologia antivacuna feia temps que havia arrelat entre nosaltres. La legítima preocupació per la salut ha confós a persones que s’han arribat a creure que els efectes secundaris són pitjors que les malalties. De fet, ja hi havia hagut casos de fillets morts perquè els seus pares no els havien vacunat d’alguna malaltia greu. Aquests col•lectius beuen del mateix pou dels que opinen que els aliments que menjam estan emmetzinats per productes químics i transgènics i només són saludables els tomàtics i les lletugues del seu hort. 

És evident que són grups minoritaris i que la gran majoria ens fiam de les autoritats sanitàries que afirmen que els nostres queviures ofereixen una plena garantia per a la salut, és més, mai havien estat tan segurs. Tanmateix, la desconfiança és una mala herba que creix sense control i, qui més qui menys, pensa que alguna cosa deu haver de cert i que la carn està plena de vacunes... El mal de la nostra època és precisament aquesta desconfiança que, per elevació, acaba dirigint-se a la ciència, la tècnica i la medicina tradicional.

La cultura de la sospita es basa en posar les pròpies creences i sentiments per davant de qualsevol altra consideració. És portar l’individualisme i la subjectivitat a l’últim extrem i suposa passar de l’aforisme grec que l’esser humà és la mesura de totes les coses al jo com vara de mesurar l’univers. 

Només d’aquesta manera s’entén l’èxit de figures com Donald Trump, que aconsegueix que les seves mentides, deliris i falsedats siguin considerades  de forma seriosa per milions de nord-americans. En una altra conjuntura històrica, un personatge d’aquesta índole hauria estat bandejat ràpidament i no hauria estat elegit ni candidat del seu partit, al qual omple de descrèdit, tant com al seu país.

És com si un terraplanista arribés a la presidència del govern. Quan els periodistes afirmaven “no deixis que la veritat espatlli una bona notícia” eren conscient del seu cinisme. Trump no deixa que la veritat li espatlli l’atac a un contrincant, convençut que es troba més enllà del bé i el mal. La postveritat és l’afirmació rotunda que ningú pot qüestionar les seves afirmacions, perquè el simple fet de ser seves les fa autèntiques, igual que els terraplanistes, els antivacunes i tots aquells que rebutgen, de forma conscient o inconscient, que hi hagi una realitat més enllà dels seus desitjos.

El seu adveniment també prova que és en l’àmbit de la política on l’erosió dels valors il•lustrats –veritat, objectivitat i ciència–, ha arribat més enfora. No és tan sols que es defensin postures de caire extremista, sinó que es fa en contra dels fets contrastats, la lògica i el funcionament real del món. Com els utòpics, es posa al capdamunt de tot les seves esperances. 

Trump ha fet escola i de cada vegada més polítics utilitzen el seu manual d’estil per convèncer l’opinió pública, la qual cosa degrada la nostra democràcia. Però tampoc hem d’exagerar la seva influència. Agrupacions polítiques en les antípodes dels ultraconservadors també pouen de la desconfiança envers la idea de progrés per negar la realitat i promoure canvis radicals.

Una sensibilitat extrema envers les disfuncions de la vida en comú ha menat a l’eclosió d’un pessimisme sobre la humanitat. El canvi climàtic, les emigracions, les guerres i la desigualtat econòmica són vistos no com reptes davant la imperfecció del món, sinó com proves del fracàs de la nostra societat. No se sap quin és el model alternatiu que plantegen, perquè en molts casos és més un moviment negatiu, un “així no”, que propositiu.

Aquests col•lectius radicals congreguen la simpatia del públic perquè advoquen per la millora de les condicions de vida de grups marginats. Tanmateix, és freqüent que caiguin en els vicis de la postveritat, posant els seus postulats per davant dels fets i la lògica. Un exemple d’actualitat: la teoria queer, que propugna que la lliure elecció del gènere ha d’estar per damunt de la realitat biològica del sexe, és rebutjada per la gran majoria de la comunitat científica. La reacció dels seus apòstols és acusar els científics d’estar contaminats per la cultura patriarcal, és a dir, de no ser científics, una forma d’argumentar que sintonitza amb el terraplanisme.

Històricament, els partits progressistes s’havien estalonat en la raó. Marx va concebre un socialisme científic oposat al socialisme utòpic. La nova esquerra antimarxista rebutja aixecar les seves banderes a partir d’una anàlisi rigorosa de la realitat i, de la mà de Gramsci, reivindica, en un moviment simètric al trumpisme, l’optimisme de la voluntat enfront al suposat pessimisme de la intel•ligència.

Només ens queda esperar que la majoria dels ciutadans tengui prou seny per resistir els cants de sirena de tots aquests  corrents irracionals.

Ascens i caiguda dels noms franquistes dels carrers de Maó

Acabada la Guerra Civil, els nous regidors de Maó no van tardar gens en modificar el viari. A la sessió del 13 de febrer del 1939 (tot just quatre dies després de l’arribada de l’exercit nacional), es prenia l’acord de deixar sense efecte les denominacions de tots aquells carrers que havien estat canviats amb posterioritat al 14 d’abril del 1931, que recuperaven el seu nom primitiu, excepte algunes vies significatives, que es dedicaven a figures d’alt valor per al règim, començant pel seu líder màxim, el generalíssim Franco, que prenia la plaça de la República (Constitució). De forma significativa, tots llevat de dos polítics (un feixista, l’altre ultraconservador) eren militars, la qual cosa mostrava a les clares l’orientació dels governants, i havien mort en defensa dels seus ideals totalitaris, de manera que podien ser aixecats a la categoria de màrtirs.

 

D’aquesta forma, el carrer Nou honoraria el general Goded. Aquest, després de participar en l’intent de cop d’estat de Sanjurjo, havia fet triomfar la revolta a Balears el juliol del 1936 i protagonitzà un arriscat cop a Barcelona, durant el qual fou detingut i afusellat. La plaça de s’Arravaleta (Reial) es diria del general Mola, que havia estat vinculat al cop de Sanjurjo, i, a Pamplona estant, acabà essent el cervell del cop d’estat del 1936. El mes de febrer següent morí en accident d’aviació, dirigint les operacions del front del nord. El carrer de s’Arravaleta prengué el nom de Calvo Sotelo, el diputat monàrquic assassinat el 13 de juliol del 1936, fet que precipità el cop d’estat. La plaça del Príncep passà a ser de José Antonio (Primo de Rivera), el fundador de la Falange, que havia estat ajusticiat el novembre del 1936. Finalment, el carrer Pi i Margall (des Castell) fou dedicat a la memòria del general Sanjurjo, que el 1932 havia protagonitzat un cop d’estat contra la República, el fracàs del qual comportà el seu empresonament; amnistiat dos anys més tard, s’exilià a Portugal. El juliol del 1936, l’avió que el portava a Espanya per integrar-se a l’aixecament armat va caure, ocasionant la seva mort.

Malgrat que els canvis de nom no havien d’afectar el període anterior, dos sí que van resultar alterats: el mariscal Foch i Bèlgica, que li van retornar a la Reina i a Sant Llorenç els noms que els havien pres vint anys enrere, el 1919.

La resta de modificacions del franquisme van venir motivades per operacions urbanístiques. A partir del 1943, s’enderrocaven les cases de darrera l’església de Santa Maria –el pont del castell–, creant una nova plaça, que rebé el nom de la Conquesta, en commemoració de de la presa del rei Alfons III als sarraïns, la inauguració de l’estàtua del qual, el 1950, culminava el projecte. Paral·lelament s’iniciava l’obertura de la via d’enllaç entre el port i la ciutat, que feia dècades que havia estat planejada i no fou conclosa fins el 1953, quan se la batejà amb el sonor nom d’Avinguda de la Victoria, en clara al·lusió a l’èpica de la Guerra Civil.

Calle del General Goded. Postal R.V. Pons

El desenvolupament de la zona del Port Mahón va donar l’oportunitat d’homenatjar jerarques del règim. Així, els anys cinquanta, la que avui dia es coneix com a Avinguda del port de Maó va ser dedicada a José Antonio de Girón, ministre de treball i fundador de les JONS, més tard fusionades amb la Falange. Decisió insòlita la de la corporació, perquè era l’únic personatge viu, excepte Franco, que disposava d’un carrer a la població. Anteriorment només s’havia concedit aquest honor els anys de al I Guerra Mundial al president Wilson i al mariscal Foch,. L’altre carrer de la zona ofert als dirigents del franquisme fou el de Carrero Blanco.

En aquest cas, però, la denominació original havia estat la de Fort de l’Eau. Després del seu assassinat per l’ETA el 20 de desembre del 1973, el ministeri de la Governació va instar els municipis a batejar carrers per a la seva distinció.  El ple de l’Ajuntament, el 5 de gener següent,  acordava que es proposés la via pública “que s’estimés adequada per testimoniar el record que la ciutat de Maó devia al finat president del Govern, per la seva completa entrega al servei d’Espanya i la seva fidelitat a sa Excel·lència el cap d’Estat, culminada amb l’ofrena de la seva pròpia vida”. Finalment el mes d’agost s’acceptava la proposició de denominar “Avinguda capità general Carrero Blanco” el vial que enllaçava l’Avinguda Girón amb la carretera des Castell, per la seva situació davant del port de Maó.

La supressió dels noms franquistes no seria tan ràpida com la seva instauració i és una mostra del gradualisme que caracteritzà la Transició, ja que es va fer en tres fases. La primera consistí en juxtaposar el vell i el nou règim: es conservaven tots els generals i polítics però, al seu costat, s’afegien, no els noms oficials anteriors, sinó els reputats com a “populars”.

Diario Menorca. 08/03/1977

La segona fase va comportar la definitiva eliminació del viari del martirologi nacional i tampoc va ser d’un cop, sinó que primer, el 6 de desembre del 1982, es van reanomenar la plaça Generalíssim com a plaça de la Constitució i la del general Mola, Reial. Aquesta darrera denominació era diferent de la històrica Arravaleta i de la republicana Democràcia. Passades les eleccions, el nou equip de govern socialista va completar els canvis en un Ple de 2 de juliol del 1983, que restituí al carrer Nou, s’Arravaleta, el camí des Castell i la Plaça del Príncep les denominacions que li havien pres els generals Goded, Calvo Sotelo, Sanjurjo i José Antonio; així mateix les avingudes de Girón i Carrero Blanco van passar a dir-se del Port Maó i Fort de l’Eau. A la mateixa sessió, es va promoure la modificació de tres carrers: Sant Jeroni donava pas al més tradicional Fred, el Puente del Castillo es normalitzava com a Pont d’es Castell i s’esmenava un error històric en dir Alfons III a l’inexistent Alonso III.

 

Finalment, el 1988 es prenia una resolució revolucionària, que transformava el viari maonès amb la filosofia d’adequar-lo al noms considerats populars, però que en realitat mostrava arestes i contradiccions. Així un grapat de carrers, dedicats a figures notables de la població, la majoria al llarg del segle XIX i als quals l’acord del 1975 havia donat una doble forma (B. Andreu, Prieto i Caules, Cardona i Orfila, Dr. Guàrdia, comte de Cifuentes, Ramis, Dr. Orfila i rector Panedas), passaven a dir-se com es coneixien a finals del segle XIX (Negres, s’Arraval, des Forn, costa de ses Piques, sa Rovellada de dalt i de baix, Moreres i rector Mort).

Estranya resolució deixar sense reconeixement les més il·lustres personalitats que ha donat Maó, com el doctor Orfila i Joan Ramis, que s’havien de conformar amb un record a la placa del carrer, sense cap efecte pràctic. Més estranya encara si tenim en compte, que, paral·lelament es donaven per bons altres noms, malgrat l’existència d’apel·lacions també tradicionals. Ens estem referint a la plaça de la Constitució, Sant Jeroni, Hannover, Sant Bartomeu, Sant Elies i Sol, que se sobreposaven al pla de la Parròquia, Fred, Costa de sa Plaça, sa Comèdia, ses Vaques i La Clota.

 

Així mateix, un altre feix de carrers que fins llavors havien mantingut el nom oficial, el perdien a mans d’un altre “popular”, una decisió que provocava greuges. Així la plaza del Retiro passava a ser del Padronet, però es deixava la de Colón, oblidant l’anterior nom de plaça Vella o de la Verdura; en canvi, la plaça d’Augusto Miranda sí perdia la denominació per la Miranda, mentre que la propera costa de la Independència es feia d’en Reynés, quan històricament havia estat la costa Llarga. Si aquest nom no era gaire viu, tampoc ho eren uns rescatats pla des Monestir (per plaza de San Francisco) o Hort nou (per l’Alameda, que bé es podia haver normalitzat per Albereda). Per rematar-ho, el genuí carrer del Roser quedava com del Rosari.

El resultat era que, en general, se suprimien no tan sols les designacions dels períodes més revolucionaris: franquisme, Guerra Civil i lI República, sinó també la majoria de les modificacions del primer bienni del segle XX (Pi i Margall, pintor Calbó, Wilson, Foch, Bèlgica, Carles III), però s’indultaven les de dues places de ressonàncies patriòtiques (Colón i Espanya). Paral·lelament s’acceptava com a popular una denominació nascuda els anys trenta (Reynés) i s’introduïa la plaça Reial, bandejant la consuetudinària de s’Arravaleta. Com es veu, fent bandera de la tradició, es prenien decisions polítiques, repetint el que sempre ha esdevingut amb el viari maonès.

VIATGE AL PIRINEU NAVARRÈS, BOSCOS, MUNTANYES I FRONTERA

 Aquest fantàstic viatge ens mena pels boscos d'Irati i Roncesvalles en vuit intenses etapes.

1er dia. Circular Garaioa

Recorrem les muntanyes que envolten la vall  que recorre el riu Irati. Prop d'Aribe, trobam el pont mitgeval.

Som a la sortida de les valls. Aquí l'Irati es remansa i ens mostra la seva molenconia de tardor.

Ben a prop travessam l'excitant pont penjant que hi ha a tocar de l'antic balneari.

Entre els boscos que pugen cap al puig de la Corona trobam les primeres instal·lacions dels caçadors de coloms. Aquí són unes inestables escales de fustes que fan vertígen.

Prop d'Olaldea, una creu caiguda assenyala el lloc on algun desgraciat va trobar la mort en tèrboles circumstàncies...

De tornada, accedim al Txanagra, la major elevació d'aquesta jornada, des de la qual obtenim unes excel·lents vistes de la vall.

No gaire enfora es troba l'esgarrifós mirador de Zamariain, com una llengua de pedra que atreu als caminants perquè intentin llepar el cel

2a. etapa. De Garaioa a Irati

Avui travessam les muntanes que dominen la vall d'Aezcoa. a escassa distància de de Garioa arribam a Villanova d'Aezcoa, un encantador poble, amb airoses cases.

A les portes d'alguns d'aquests casalots encara es pot veure l'eguzkilore, un card que protegia els visitants de les forces malignes de la nit.

Tot d'una trobam la muralla pètria del Berrendi, que anam a pujar.

De camí trobam la primera fageda del viatge. Milers d'arbrers que pugen cap al cel i creen un espai oníric que recorre atordit el caminant.

Cal anar amb compte. Al bell mig hi ha esvorancs que semblen ser l'accés d'entrada a l'inframón.

Superat el Berrendi, un camí accidentat ens mena a l'Ugaibel, des d'on tenim unes estupendes vistes de tota l'extensió boscosa que mena fins al pantà d'Irabi.

A les pastures de les muntanyes els pastors encara no s'han emportat els ramats de cavalls que aprofiten les darreres pastures estivals.

3a. etapa Circular Irati

Sortint d'Irati en direcció al pantà d'Irati deixam enrere les cases de la pintoresca població

Caminam al costat del riu Irati, que ara és poc més que un rierol de muntanya.

Al final del camí s'alça la imponent presa que regula el riu i produeix electricitat.

Aigües amunt trobam un ramat de les polides vaques del país.

Prest el camí s'empina i trobam una cruïlla de camins, uns s'endinsen al Pirineu, altres baixen als pobles i algun sembla que meni cap al cel...

Al peu de les muntanyes ens endinsam en un bosc encantat, on sentim les veus ofegades dels follets i les fades.

4a. etapa. Irati-Valcarlos (Luzaide)

Aquesta dura etapa ens fa pujar i pujar cap al Urkulu. A l'horitzó s'alcen les orgulloses muntanyes del Pirineu.

Pel camí passam a la vora de dures parets de roca.

Arribam esgotats, però enormement satisfets al Urkulu, al cim del qual els romans van aixecar una astoradora torre d'homenatge a la seva conquesta d'aquestes terres.

De baixada arribam al coll de Bentarte. Per aquí transcorre el camí de Santiago, on trobam la font de Roldan i pelegrins de camí. Una portuguesa feia 52 dies que havia partit de Suïssa...

El coll mostra la seva alegre extensió, on pasturen ditxosos ramats, que ens recorden una altra vegada que som a terra de pastors.

Emprenem el descens vertiginós cap a Valcarlos, que veiem incrustat al fons d'una estreta vall ofegada per les muntanyes.

Al capvespre enormes estols d'aus migratòries dibuixen delicats dissenys al firmament en la seva laboriosa migració cap a les calides terres del sud.

5a. etapa. Circular Luzaide

Luzaide, entre dos rius, està rodejada de bones costes al capdamunt de les quals s'hi troben orgullosos caserios.

El dia trancorre en una interminable pujada al Menimotxa, molt cops al costat de la frontera, ben assenyalada amb dures fites i amb unes vistes vertiginoses a la vessant francesa del Pirineu.

6a. etapa. Luzaide - Burguete

A Luzaide el dia de Pasqua se celebra una airosa desfilada amb festits típics, als quals s'ha dedicat una singular estàtua.

Arribam un altre cop a la frontera, ben marcada per una tanca amb filferro i fites numerades, que ens recorden com ha estat de difícil travessar aquestes muntanyes quan la història ha mostrat la seva cara més fosca.

En direcció al port de la Ibañeta recoperam l'arbreda, amb els seus tranquils colors, sobre suaus pujols

Arribant a Roncesvalles, la capella de Santiago s'alça com un delicat regal als esforçats pelegrins.

7a. etapa. Circular Burguete

Burguete un perfecte poble-carrer va allotjar Ernest Hemingway, que va venir a descansar aquí després de les seves tresques pamploniques.

L'excursió ens torna a oferir magnífiques vistes de la serralada dels Pirineus, que sembla que realment vugui asserrar el cel amb el seu perfil cantellut.

El camí trasncorre novament entre grans arbredes, al si de les quals regna un silenci monacal que el viatger no s'atreveix a trencar.

8a. etapa. Burguete - Aribe

Per passar de Burguete, al camí de Santiago i tornar a Aribe cal superar el puig Corona, on el bosc ens mostra els seus espledorosos colors de tardor com a despedida d'aquest esgotador, però molt plaent recorregut.

La revolució arriba als noms dels carrers de Maó: República i Guerra Civil

Des del començament del segle XX, diversos consistoris van promoure la modificació del nom d’algunes de les principals vies de la ciutat de Maó, al principi de forma consensuada, però a partir de la I Guerra Mundial i la dictadura de Primo de Rivera en clau política, primer per homenatjar persones lligades als ideals republicans, que sempre fou la principal força política de la població, i més tard als monàrquics.

Amb aquests antecedents, era d’esperar que la proclamació de la República fos utilitzada per prendre revenja dels abusos dels conservadors. Pocs dies després del canvi de règim, el 29 d’abril, la corporació maonesa baratava les denominacions d’un grapat de vies públiques, bàsicament places, la majoria per honorar figures claus del nou règim, tot i que, curiosament, es va respectar el Pintor Calbó, en una rectificació evident en relació als seus postulats d’un lustre abans. En canvi, el carrer de Carles III, que anteriorment havien acceptat, va pagar la lacra de la seva corona i fou substituït per Fermín Galán.

 

Es tractava d’un capità d’Infanteria que s’havia distingint escrivint un llibre on, a partir de les seves vivències, criticava la Guerra del Marroc; poc després, va participar en el cop d’Estat del 1926 contra la dictadura de Primo de Rivera; amnistiat, el 1930 formà part de l’aixecament de Jaca, que el conduí a un consell de guerra sumaríssim on fou condemnat a mort. Davant de l’escamot d’afusellament, cridà un rotund “Visca la República”. Amb aquest full de serveis, no és d’estranyar que, després de la proclamació d’aquesta, fos rehabilitat i li se li dediquessin carrers de tot el país. Paral·lelament, el d’Isabel II va passar a ser de Garcia Hernández, que era un altre capità que acompanyà Fermín Galán en el pronunciament de Jaca i que, com ell, es considerava màrtir de la República.

 La resta de vials no tenen històries tan dramàtiques; la majoria apel·laven a la simbologia i les esperances que desvetllava el naixent règim republicà. Isabel II va perdre el seu passeig a l’Esplanada en nom de la Llibertat, mentre que la plaça de la Constitució (que commemora la del 1812) passà a ser la de la República i la de s’Arravaleta (avui en dia, Reial) era de la Democràcia (totes les comparacions són odioses...). Els nous dirigents van donar el cop de gràcia als monàrquics distingint dues personalitats, una nacional i l’altra local: Pablo Iglesias, el fundador del Partit Socialista Espanyol, li prenia el lloc al Príncep d’aquesta plaça i l’anarquista maonès Joan Mir i Mir la de la Infanta, amb la qual cosa el regicidi simbòlic quedava consumat. Hi va haver una proposta per alterar la designació d’altres vies públiques (Santa Eulàlia, Frares, Sant Roc, Sant Crist i plaça del Carme), però no va prosperar.

Durant aquest període, encara s’experimentarien nous canvis. Quan el doctor Frederic Llansó morí, el gener del 1933, es va alçar un onada de reconeixement envers qui havia estat diputat republicà durant molts d’anys, que fou nomenat fill il·lustre de Maó i a qui es proposà per denominar el primer tram del carrer de la Infanta (llavors Joan Mir i Mir), on havia nascut, però al final tot i que sí que es posà la placa a la casa natalícia del metge, el carrer que se li va dedicar fou el de Sant Fernando, bastant proper a aquell i que no provocava els escrúpols d’haver de desvestir un sant per vestir-ne un altre. Aquesta modificació devia esperonar la consciència del consistori, que es va recordar d’un altre republicà, Joan Rodríguez Femenías, primer batle per elecció popular (abans els nomenava el govern) i figura cabdal del republicanisme del segle XIX maonès, al qual el mes der març d’aquell any s’acordava posar una làpida a la casa del carrer Isabel II on havia nascut i assignar-li l’antiga plaça de Sant Francesc, que està a tocar, ja que el nom del carrer ja havia estat donat a Garcia Hernández. Finalment, l’octubre es batejava la plaça del Bastió (que aquells anys s’estava urbanitzant, en esbocar algunes cases) a l’escriptor i destacat republicà Blasco Ibáñez. Amb ell es concloïa l’esclat d’eufòria dels partidaris del nou règim.

 

Les convulsions de la Guerra Civil van sacsejar encara amb major estrèpit el nomenclàtor de carrers. En aquesta ocasió, el centre d’atenció van ser els apel·latius de caire religiós, ben abundants a la població, en part pel costum d’evitar designar persones concretes i substituir-les per les del sant patró. El primer fou el de Sant Andreu que, a petició dels veïns, l’1 de setembre del 1936 fou reemplaçat per la Igualtat. Pel que fa a la resta, els canvis es van fer esperar. És possible que hi haguessin discrepàncies entre els partits del Front Popular. Així el mes de novembre es va rebre la proposta del Sindicat Únic de Treballadors de Maó per donar els noms de Miquel Bakunin, Francesc Ascaso i Issac Puente als carrers de Santa Escolàstica, Concepció i Santa Teresa, idea que no va quallar.

Ja fos per aquest motiu, pel pes de la tradició o per l’existència d’altres prioritats, l’eliminació del component religiós va ser un procés que s’allargà gairebé un any i no es va fer en una única resolució, sinó en un total de set o més, durant les quals es van anar removent les antigues denominacions en benefici d’altres laiques, vinculades a la República, a la Guerra o als ideals dels partits del Front Popular. Paral·lelament, es va començar a designar-los sense l’apel·latiu de sant o santa: el mateix mes de novembre a un soterrani del carrer de Jeroni es feia una rifa per als fills del milicians.

Tanmateix, el primer acord de modificació de noms, del 20 d’octubre del 1936 no va utilitzar termes de contingut polític, sinó que va seguir amb la tònica de distingir personalitats afamades que ja s’havia utilitzat durant la República. D’aquesta manera s’introduïren els de Santiago Ramon i Cajal (Sant Crist), Victor Hugo (Església), Miguel de Cervantes (Sant Bartomeu) i Tomàs A. Edison (plaça Sant Roc). En tot cas, es van remuntar al president de la I República Nicolás Salmerón  (Sant Joan), la pionera del feminisme del segle XIX Concepción Arenal (Santa Teresa) i l’intel·lectual anarquista Ferrer Guàrdia (Ramis)

 

Les següents resolucions van ser més radicals i incorporaren un feix de noms heterogenis que podem agrupar en tres conjunts. El primer el constituïen celebritats del món de l’art: Garcia Lorca (Sant Sebastià), Carlos Darwin (Santa Catalina), Miguel Àngel (devia ser l’escultor italià, Santa Rosa) Guimerà (se suposa que Àngel, l’escriptor català, Sant Pau), Ramon Turró (pensador català, Santa Ana) i Pedro de Geyter (músic belga, compositor de la música de la Internacional, Santa Escolàstica).

El segon col·lectiu, el més nombrós, honorava figures polítiques d’esquerra: Tomàs Meabe (socialista basc, Sant Manuel), Ignacio Iglesias (comunista asturià, Santa Cecília), Vicente Barrio (sindicalista de l’UGT, carrer del Carme), Sanchís Banús (eminent metge i diputat del PSOE, Sant Guillem), Fèlix Lorenzo (periodista republicà, Sant Jaume) i Manuel Azaña (president de la República, Sant Albert). Entre aquests destacaven els morts en aquelles dates per les seves idees (entre els quals també podríem incloure Garcia Lorca): Luis Sirval (periodista assassinat per un grup de legionaris el 1934, Sant Roc), Juanita Rico (socialista afusellada el 1934 per un escamot falangista, Sant Climent), Isaac Puente (intel·lectual anarquista, assassinat el juliol del 1936, Sant Nicolau), Andrés Manso (dirigent socialista, executat el 1936, Angel), Durruti (revolucionari anarquista mort durant la batalla de Madrid, Concepció), Alejandro Jaume (socialista mallorquí, ajusticiat el 1937, Sant Bartomeu).

Finalment, n’hi havia un grup de caràcter simbòlic: Carlos Marx (Sant Jordi), Primer de maig (rector Panedas), 14 d’abril (proclamació de la II República, Santa Eulàlia), 6 d’octubre (commemoració de la revolta asturiana del 1934, Sant Josep), 19 de juliol (per la derrota del cop d’Estat del 1936, Frares), Madrid (per l’oposició a les tropes franquistes, Gràcia) o Vida Nova (ideal revolucionari, Sant Carles).

L’únic menorquí que va ser reconegut fou el pedagog Antoni Juan, al qual en una de les darreres resolucions es va atribuir el carrer de Sant Lluís Gonzaga. Així i tot, la transformació dels noms dels carrers va comptar amb resistències, si més no degudes al costum. A la premsa dels anys de la contesa no és estrany trobar les designacions antigues. Els dels sants a vegades apareixen sense aquest, com el Centre d’Higiene del carrer Ana, el març del 1938, però en altres no hi havia cap empatx en donar la notícia de la destrucció d’una casa al carrer Sant Manuel, per posar un exemple de l’abril del 1937.