dimarts, 18 d’agost del 2020

L’Esplanada de Maó, centre neuràlgic de la festa

 Des de la seva construcció, la plaça de l’Esplana va demostrar que, a més del seu ús ordinari com a lloc d’instrucció militar, tenia condicions per a la realització d’actes multitudinaris. De fet, l’exèrcit l’utilitzava cada vegada que, per celebrar alguna efemèride, desplegava una desfilada de tropes.

 

La primera d’activitat documentada d’aquesta mena figura a una aquarel·la de Chiesa, on es veu una desfilada militar que es diu que commemora la festa d’aniversari del rei Jordi III, el 1765, tot i que és estrany perquè es veu la plaça acabada quan sabem que les obres no van finalitzar fins a final de segle.

 Ja al XIX, la primera notícia que he pogut trobar es refereix a la celebració de la pujada al tro de la reina Isabel II, el 1833. En aquesta oportunitat, l’Ajuntament de Maó va declarar festius els dies 24, 25 i 26 de juliol. Es van adornar els carrers i les places de la població i el matí del 24 es va oficiar un tedèum a l’Església de Santa Maria, la qual cosa es feia de forma tradicional a les grans ocasions. El capvespre la festa es va traslladar a l’Esplanada. Davant del quarter s’estaven les tropes de la guarnició, acompanyades de voluntaris que, després de ser revistades pel governador comandant general de l’illa, van formar en columna d’honor mentre l'artilleria feia la corresponent salva.

De nit, la població va gaudir d’una il·luminació general. Cridaven l'atenció el convent de Sant Francesc, la Casa Consistorial i, sobretot la caserna de Sòria, a l’Esplanada, on hi havia els retrats de la princesa i els seus pares, davall de tres elegants trons de color carmesí, així com una gran estrella amb multitud de llums que donaven voltes. Al peu del tro es va construir un jardí on s’aixecaven vuit fonts, les aigües de les quals saltaven deu palms d'altura, formant un alegre joc. A les onze de la nit es van llançar focs artificials, al final dels quals dos-cents homes van escometre un simulacre d'atac i defensa en el qual disparaven bales d'il·luminació que es creuaven al cel. A la ciutat hi va haver jocs, premis i música fins a les dues del vespre. L’espectacle es va repetir el dia 26.

Isabel II devers 1835
 

Amb la  construcció del passeig d’Isabel II, el 1849, moltes celebracions van passar a fer-se allà. Aquest fou el cas de la commemoració del vint-i-novè aniversari de la reina i setzè del seu regnat, el 1859. Després de la recepció a l’Ajuntament, el general governador va revistar les tropes de la guarnició (el regiment d’Infanteria de Burgos) en ordre de parada. A continuació, el general es va situar al passeig i les tropes desfilaren en columna d’honor. Després van tornar a l’Esplanada on executaren diversos exercicis que van sorprendre la població per la seva exactitud, precisió i rapidesa.

Un altre esdeveniment sonat va tenir lloc el desembre del 1874. El mes de gener el general Pavia havia donat el cop d’estat que clausurava la I República i faltaven pocs dies perquè Alfons XII restaurés la dinastia borbònica, iniciant un nou règim. En aquest context, l’arma d’Artilleria va voler celebrar la festa de la seva patrona, Santa Bàrbara, amb un complet programa d’actes que es va publicar en la premsa.

Tot va començar amb un concert de la banda del regiment. A continuació els soldats rivalitzaren per pujar a dues cucanyes col·locades davant del quarter, al capdamunt de les quals hi havia sengles banderes; guanyava el que la presentés abans al jurat. El segon espectacle va consistir en amollar a la plaça un vedell amb les banyes embolades, entre les quals penjava una bossa amb vint rals, que fou el premi del primer artiller que fou capaç de prendre-li a l’animal. Més tard es va disputar una cursa atlètica, amb guardons per als tres primers classificats. Finalment, en haver sopat es va llançar un castell de focs artificials de la pirotècnica Pascas de Barcelona, del qual la premsa informà per endavant sobre els grups de coets que farien explosió.

 

El 1879, per celebrar els desposoris del rei Alfons XII amb Maria d’Orleans, es van disparar a l’Esplanada salves de 21 canonades tres dies seguits. El primer, les tropes de la guarnició van ser revistades en ordre de gran parada pel general governador i al dia següent es van plantar cucanyes amb banderes, amb premis per als guanyadors i es van executar llocs d’esbarjo per a la tropa.

 Una de les cerimònies que més es prestaven a aquesta mena d’esdeveniments era la jura de la bandera. Tanmateix, no sembla que es realitzés amb gaire assiduïtat. La primera notícia que hem localitzat és del 1882. quan van comparèixer els 133 mossos del reemplaçament de l’any, acompanyats dels respectius comissionats dels pobles de l'Illa. No es troben anuncis sobre el tema fins el període 1903-1907. Llavors participaven tots els quintos de la guarnició. Algun cop, com el 1904, abans de l’acte es va oficiar una missa de campanya a l’Esplanada. La celebració no sembla que tornés a tenir lloc en vint anys. El 1924 va constituir una gran festa que aplegà una gentada, que omplí la plaça “sense distinció de classes socials”. La darrera ocasió que hem pogut documentar s’esdevingué el 1927.

Els anys 1888 i 1889, immediatament anteriors a la instauració de les festes patronals per la Mare de Déu de Gràcia, el casino Consey, que tenia el seu local a la plaça, va programar un sèrie d’activitats lúdiques els dies 7 i 8 de setembre, amb cucanya vertical, amollada de globus, llançament de focs artificials, concert de banda i ball de societat. La façana del local estava profusament il·luminada amb fanals de colors, banderes i banderoles.

Jura de bandera (1914).Foto Maria Florit Barber
 

El 1890 ja va ser l’Ajuntament el que organitzà la diada, que substituïa de forma oficial la de Sant Joan, que passà a tenir un rang menor. El programa incloïa els actes habituals: qualcada, completes, missa i curses de cavalleries. El 6 de setembre es va fer explotar una traca a l’Esplanada i el dia de la festa es disparà un castell de focs artificials a les nou del vespre, a càrrec de l’establiment pirotècnic Tarruella i Berch de Barcelona, després del qual una orquestra va actuar al passeig d’Isabel II. L’espectacle pirotècnic va atreure una gran aglomeració de gent, que el diari El Bien Público estimava en nou o deu mil persones. El periodista destacava que els números que reberen més aplaudiments van ser la gran cascada del Niàgara, dos de figura i moviment i el pomell final.

 L’any 1891 les festes van tenir un to menor. Els focs artificials es van desplaçar al carrer Nou i a l’Esplanada es va instal·lar un teatre, que els dies festius va oferir funcions de mones i cans savis. A partir del 1892 l’espectacle pirotècnic va tornar a l’Esplanada, però no va tenir tant d’èxit. El diari El Liberal comentava que “direm tan sols que van tenir el rar privilegi de no agradar ningú i aconseguir dispersar abans de conclosos els milers de persones que s'havien agrupat per presenciar-los.” En canvi, el 1894 els focs van ser allò més notable de les festes.

A partir d’aquest moment l’Esplanada va ser el lloc habitual on es llançaven els focs artificials, encara que en alguna ocasió, com el 1902, es van fer al port, davant de l’Albereda. A l’Esplanada es van poder veure durant dècades el dia de la Mare de Déu fins l’any 1991, en què van ser definitivament traslladats al port, on anteriorment ja es feia una jornada de focs aquàtics el dilluns de la festa. Per Gràcia, també era freqüent que es fes explotar la traca a la plaça i els cavalls s’arrepleguessin o passessin en algun moment.

Els espectacles pirotècnics anaven acompanyats del concert d’una banda militar o, entrat el segle XX, de la municipal de Maó. Algunes vegades s’introduïen  novetats, com les actuacions del cor de l’Orfeó Maonès, que, fundat el 1890, ja va ser present el 1892 i el 1893. No era l’única coral. A la ciutat des del 1893 existia l’orfeó “Lo Progrés”, que durant les 1895 va cantar diverses peces.

 

Al segle XX el ventall d’activitats que es feien a l’Esplanada per les festes de Gràcia es va eixamplar, tot afegint pràctiques esportives. El 1907 van tenir lloc les primeres carreres ciclistes, si bé no eren un esdeveniment corrent i només es van poder veure alguns anys, com el 1916. En canvi, després que el 1909 s’organitzés per primer cop un partit de futbol, aquest esport va passar a ser un punt fix del programa. Durant molt de temps els matxs es disputaven a l’Esplanada, fins que, passats uns quinze anys, els clubs de la població van comptar amb estadis propis.

Les activitats lúdiques no s’organitzaven només a les festes padronals, sinó també en altres diades, com per Sant Joan i Sant Pere. El 1894 es van presentar al passeig d’Isabel II, davant dels casinos Consey i Isleño, uns jocs gimnàstics i d'equilibri que van entretenir agradablement la nombrosa concurrència.

dimarts, 11 d’agost del 2020

¿Menorca o Barcelona, reserva de la biosfera?

 El 1993 Menorca fou declarada per la UNESCO reserva de la biosfera. Amb aquesta distinció es reconeixia l’esforç dels menorquins per aconseguir un equilibri entre creixement econòmic i preservació del medi ambient i el territori.

      

Publicitat de vehicles de lloguer de Menorca
Publicitat de cotxes de lloguer de Menorca

Ara bé, la reserva de la biosfera no era un fi, sinó que constituïa un compromís de seguir treballant pel desenvolupament sostenible. Durant més de vint-i-cinc anys s’han assolit algunes fites, especialment en la protecció del territori i la planificació urbanística. Tanmateix, en altres camps no s’ha avançat gaire.

Un dels elements on al segle XXI s’han produït més canvis és la mobilitat. Les ciutats del 2020 no s’assemblen gens a les de fa dues dècades. La circulació al centre de multitud de nuclis de població ha quedat severament restringida. Segons els casos, s’ha prohibit el trànsit rodat, s’ha reduït la velocitat màxima, s’ha limitat l’aparcament, bé permetent que únicament hi puguin estacionar veïns i serveis públics, bé establint àrees de pagament amb quotes dissuasives. Els carrils per bicicletes i patins s’han multiplicat. Alguna megalòpolis ha introduït peatges urbans.

Els menorquins que visiten la ciutat de Barcelona poden constatar com, pràcticament cada vegada que hi tornen, hi ha nous carrers tancats al trànsit. S’han fet 200 km de carrils bici, que arriben arreu, i s'han eliminat 3.000 places d’aparcament. L’Eixample, que fins fa no gaire semblava un encreuament d’autopistes, s’ha poblat de carrers de vianants, fins al punt de crear “superilles”, on la supressió dels cotxes va en paral·lel al reacondicionament de l’espai urbà en favor dels veïns. Al centre, carrers amb una gran densitat de vehicles (fa uns anys el carrer Ferran i actualment La Rambla) són reservats per als passejants.

Superilla de l'Eixample de Barcelona

 

El contrast amb les poblacions de Menorca crida l’atenció. Les escasses actuacions que s’han emprès han estat envoltades de polèmiques interminables. Basta recordar el que es va tardar en prohibir el pas al carrer de ses Moreres i la plaça de la Conquesta de Maó o els anys de debat sobre la vianalització del Born de Ciutadella.

Aquest estiu, després d’una dotzena d’anys de controvèrsies, s’ha tancat al trànsit un carril d’una part del port de Maó, no sense una rectificació municipal davant la pressió dels comerços de la zona. Aquesta actuació fa dècades que s’hauria d’haver escomès i mostra el retard de la nostra illa pel que fa a la mobilitat. No té cap sentit que un espai dedicat a l’oci i la restauració, ple de bars, restaurants i comerços, sigui travessat per una carretera urbana.

Sembla que a les autoritats locals el concepte de desenvolupament sostenible els és aliè, ja que la majoria es resisteixen a fer intervencions que equilibrin la relació entre persones i vehicles. També és trist constatar com part de la societat tampoc hagi entès què significa la reserva de la biosfera. Els recursos en promoció no han servit per conscienciar la població, tal vegada perquè no hi ha hagut una coherència entre màrqueting i producte: la publicitat de la reserva no ha anat acompanyada d’accions reals que fessin real el que prometien anuncis i documentals. 

Bossa d'aparcaments de Sínia del Cuc de Maó

Oportunitats no han faltat, però els reflexes dels ajuntaments acostumen a apuntar en direcció contrària. La política de transport dels darrers vint anys es pot resumir en “crear bosses d’aparcaments”. Els pobles de Menorca deuen ser els que tenen més espai dedicat a aparcament d’Espanya, arribant a l’extrem que alguns són a àmbits on aquest equipament no és permès, fins i tot zones verdes. En canvi, les obres per fer carrils bici o condicionar carrers i places per facilitar l’accés a peu o en bicicleta han estat molt rares.

 Aquests aparcaments se solen justificar per la necessitat que els visitants estacionin fora del centre, però en realitat la immensa majoria són plens amb els vehicles dels veïns. A les urbanitzacions passa una cosa semblant: els treballadors omplen els aparcaments i els turistes que arriben han de fer mil voltes per trobar un lloc buit. Una de les lliçons dels plans de mobilitat és que la creació d’aparcaments estimula la compra de vehicles. Si es vol impulsar una mobilitat sostenible s’ha d’orientar els ciutadans cap a la supressió dels automòbils o, en tot cas, a la compra de vehicles més amables, com els elèctrics (bicicletes, patinets o cotxes).

A Maó, on quasi no hi ha carrils bici, s’han tancat carrers al trànsit i s’han eliminat aparcaments sense fer cap obra (Anuncivay, Rovellada de dalt, Moreres), de manera que els vianants tenen dificultats per transitar, en particular les persones de mobilitat reduïda, com els avis o els pares amb cotxets. La darrera actuació d’envergadura, al carrer Infanta, va mantenir les barreres arquitectòniques, incomplint la llei.

La carretera que uneix Maó i Ciutadella és una altra mostra de la poca sensibilitat envers el que significa la reserva de la biosfera. El fet que es projectessin passos elevats per afavorir la circulació dels cotxes apuntava en la direcció oposada i posa en evidència el baix consens polític existent sobre la reserva de la biosfera. Alhora, el transport públic és escàs i molt car. Tot plegat, ens aboca a eternitzar un model de mobilitat basat en el vehicle a motor, contaminant, incívic i culpable del canvi climàtic.

Podríem parlar també de l’abandonament de la indústria per part dels nostres governants, que contrasta amb l’aposta de Barcelona, amb vivers d’empresa i la reindustrialització basada en la digitalització del Poblenou, però potser la discussió ens portaria massa enfora,... 

Vista la situació, trob que el més coherent seria cedir la nostra declaració com a reserva de la biosfera a ciutats com Barcelona, que han sabut interpretar millor que és el desenvolupament i la mobilitat sostenibles.

dimarts, 4 d’agost del 2020

La vida quotidiana al passeig d’Isabel II

El passeig d’Isabel II, a l'Esplanada, va ser, des del començament, el més concorregut de Maó. Per aquest motiu era el lloc privilegiat per captar l’agitada vida de població. 

L’Ajuntament va aconseguir, per la via dels fets i en contra del que havia dictaminat el governador de la província, que les institucions de Beneficència, i en particular la casa de la Misericòrdia, es fes càrrec del lloguer de les cadires que es treien al passeig els dies en què estava més concorregut, especialment durant les actuacions de les bandes de música. Un diumenge del 1868, els encarregats es van oblidar i, segons la premsa, “van deixar als passejants, com a únic recurs, descansar en els durs seients de pedra i algunes senyores es van veure obligades a emprar les cadires de les cases veïnes”.

 

Com és normal, en moments de gran afluència, quan la banda feia un concert molt sonat o per festes, les cadires eren insuficients, la qual cosa no deixava de ser notat pels periodistes. Una d’aquestes notícies, del 1896, ens permet de saber que hi havia dos dipòsits de cadires: un municipal al mateix passeig (segurament a la casa del guarda) i un altre, més dotat, a la casa de la Misericòrdia.

En ser el passeig el centre neuràlgic de la vida maonesa, es produïa una difícil coexistència entre diferents grups socials i d’edat, amb interessos dispars. Lògicament, els jocs dels infants importunaven els majors. En ocasions es donaven xocs que evidenciaven les línies de fractura de la societat. El 1882, quan tocava la banda del regiment d’Almansa, hi havia per allà un pobre diable que s’havia lliurat a la beguda, però que, d’altra banda, no molestava ningú ni donava motius d’escàndol. Un dels al·lotots que sempre rondaven per l'indret incomodant els adults el va veure i va començar a tirar-li pedres. Veient que no aconseguia fer-lo reaccionar, el va punxar amb un bastó fins que el va fer sortir de polleguera. L'home li va llançar una pedra, que encertà el menor, que va ser conduït a la porta del casino El Isleño, on es comprovà que no havia estat ferit de gravetat. El periodista censurava que l’infeliç fos detingut mentre el jove quedava en llibertat per continuar impacientant els passejants.

Un capvespre d’agost del 1886 es va produir un altre d’aquests conflictes generacionals, en autoritzar l’Ajuntament una companyia infantil al bell mig del passeig, la qual cosa va atreure una gernació. Es va alçar una estructura en la qual s’hi van fer balls infantils, que contemplaren encantats els fillets i les persones que havien pres posició amb prou antelació. La massa de gent impedia que la resta assistís a la funció; la majoria només veia una cabriola de tant en tant. La gran concurrència que es va reunir va privar de cadires les joves que anaven a passejar, que es van haver de seure als bacs de pedra “a risc d’espatllar els seus vestits”. A la fi del ball, els al·lots agafaren l’estructura adornada sobre la qual havia actuat la companyia i la van dur en processó pel passeig, perseguits pel guarda.

 

Al contrari que en l’actualitat, que els espectacles infantils són seguits per pares i curiosos, llavors moltes persones els criticaven com una cosa poc seriosa. En aquest cas, el periodista comentà que “todo el mundo a una voz” es queixava que l’Ajuntament hagués permès que s’aixequés aquell “armatoste” que consideraven que en una ciutat de la importància de Maó era una infracció del bon gust, “lo cursi de lo cursi” i censuraven que el caprici d’una companyia de ball s’hagués imposat a la comoditat del públic.

 No hi cap dubte de l’atracció que suposava el passeig per als infants. El 1890 el republicà El Liberal reclamava la presència dels agents de l’autoritat per evitar que la quitxalla prengués el lloc com a “país conquerit”. Les molèsties no venien només dels més petits: alguns carruatges es col·locaven davant de les escales que donaven accés a l'esmentat lloc i barraven el pas per complet.

 De fet, el passeig era un imant per tothom, mentre que la plaça restava  solitària. L’estiu del 1914 es van fer públiques les queixes d’algunes persones que passejaven i prenien la fresca els capvespres i les nits, la tranquil·litat de les quals es veia alterada per un eixam d’al·lots que, sense que ningú ho impedís, molestaven amb els seus crits i correries. Per evitar-ho se’ls pregava que es desplacessin uns passos, fins a l’espaiosa plaça de l'Esplanada.

 

A mesura que avançava el segle XX, els esports s’anaven popularitzant i el passeig d’Isabel II afegia nous motius per a la freqüentació del jovent. El 1924 la premsa comentava que, a les sis del capvespre, malgrat que bona part de la vasta plaça de l'Esplanada estava lliure, al contigu passeig d'Isabel II hi havia diversos al·lots aprenents de futbolistes que llançaven a l'aire la pilota, algun ciclista que s'exercitava i un bon nombre de fillets que feien d’acròbates al pavelló de la música. Es demanava que un guàrdia municipal enviés els esportistes a la plaça per deixar els vianants tranquils.

L’Ajuntament no responia a aquestes peticions. Sembla que el problema era que el capvespre els funcionaris acabaven el seu torn i l’indret quedava sense vigilància. Dos anys més tard, es comentava que a l'interior del passeig, quan s'havien retirat el jardiner i el guarda passeig, els joves celebraven curses pedestres, feien exercicis acrobàtics, anaven en bicicleta, jugaven a futbol i les filletes envaïen els jardinets que rodejaven la font.

Altres molèsties s’originaven per la manca de previsió de les autoritats. Durant molt de temps el pis del passeig no estava enrajolat. Per evitar que s’aixequés la pols, l’estiu es regava. El 1916 es van suscitar protestes perquè aquesta operació es feia massa tard, a una hora en què la zona ja estava concorreguda, de manera que els passejants havien de trepitjar el fang que es formava el primer moment. Les principals perjudicades eren les senyores, que corrien el risc d'embrutar-se els vestits.

 

L’espai era molt usat per activitats lúdiques. Per les festes del Carme del 1907 es va establir un teatre d'estiu, que va obtenir una gran entrada. El públic elogià les excel·lents condicions com havia estat construït i l'encert dels espectacles escollits, que, entre d’altres, incloïen pel·lícules de cinema, llavors una novetat –no existien sales estables a la població– i jocs circenses. Les difícils evolucions sobre el filferro d’“una intrèpida equilibrista”, van rebre grans aplaudiments, i el punt culminant de l’espectacle fou el trio Lerin, amb els seus difícils jocs malabars. La premsa el qualifica d”el clou de les sessions”, utilitzant aquesta expressió francesa, clou, que ve a significar el clímax i ens recorda l’època en què el francès era la llengua hegemònica, com ara ho és l’anglès. Dos anys més tard, durant aquesta festivitat es van poder veure carreres de bicicletes, que la premsa anomena “velocípedes”, mot que, escurçat a “velo”, encara és utilitzat a Ciutadella a l’actualitat per referir-se al que tothom anomena bicicletes.

La concurrència del passeig atreia el comerç. El 1901 s’hi va mudar el sastre Terrés, un dels més afamats de Maó, que anteriorment havia tingut el seu local al carrer de les Moreres i, des del 1885, al cos de Gràcia. Per anunciar el trasllat, va publicar durant el mes de gener uns cridaners anuncis a El Bien Público que donaven publicitat als articles a la venda: “Grande y variado surtido de capas y gabanes matafríos desde 20 pesetas. Impermeables desde 50 pesetas. Garantizados por cinco años a 85 pesetas. Trajes invierno desde 25 pesetas. Todo a la medida. Mateo Terrés, Sastre. Esplanada, 2.

Tres anys més tard s’anunciava com agència exclusiva a Balears de la Societat Espanyola de Impermeabilització de Madrid. Sota aquest títol, comercialitzava un novíssim procediment per impermeabilitzar sense goma tota mena de teles per a dona i home, conservant els colors primitius. Es remarcava la higiene del procediment, que permetia que els teixits transpiressin. Als butlletins de la Cambra de Comerç del 1912 i 1918, Terrés figura a la plaça Esplanada com a sastre militar i paisà. El 1924 es va instal·lar a l’ampli local que fins llavors ocupava la casa Pasarius al carrer de s’Arravaleta, amb l’objectiu d’oferir els seus articles a la manera de les grans botigues de la Península.


Hi havia altres establiments més populars, potser vinculats a la demanda de la tropa, com el “bodegón” en el qual el 1889 van ser sorpreses diverses persones que es dedicaven a “jocs prohibits”, és a dir amb apostes, i que foren sotmesos a un judici de faltes. Potser es tractava del mateix local que el 1900 va ser multat per incomplir les disposicions de la Delegació del Govern.

A la plaça i els seus voltants, hi havia altres llocs d’esbarjo, a més dels casinos de què ja vam parlar. El 1885 s’anunciava un glosat a la casa de licors de can Bisbal, al carrer de Cifuentes, amb porta al carrer de l’Esplanada, per la qual cosa veiem que la vella denominació de “carrer de l’Esplanada”, bandejada de forma oficial un quart de segle abans, encara era viva.