Rafal Rubí: patrimoni, seguretat i politització de la gestió pública

 El pont de Rafal Rubí duu una dècada marcant l’agenda política de Menorca. Hi conflueixen un interès compartit per millorar el trànsit de la principal carretera de l’illa amb la salvaguarda del nostre patrimoni i el paisatge, reconeguts per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat.

Naveta de Rafal Rubí

La situació actual és una mostra de com ha degenerat la política al segle XXI. Els polítics defensen postures extremistes i no es tallen gens de denigrar les institucions amb desqualificacions de calibre gruixat. S’ha de ser molt agosarat per acusar ICOMOS, l’organisme assessor de la UNESCO en matèria de Patrimoni Cultural, que va avalar el títol de la Menorca Talaiòtica, d’haver estat manipulat pel Ministeri de Cultura. L’afirmació és irònica, perquè el govern actual del Consell Insular es sospitós, precisament, d’intentar manipular els tècnics perquè els informes avalin les seves propostes.

Els partit d’esquerra es mostren tebis a l’hora de censurar l’actuació del PP. No és d’estranyar: van governar el Consell Insular vuit anys sense ser capaços de demolir el pont que és una amenaça per a la Menorca Talaiòtica. Deuen tenir por que els recriminin que, si és tan dolent, com és que no el van eliminar.

Tant és que mirem a Pedro Sánchez, retorçant institucions com el Fiscal General de l’Estat i les enquestes del CIS per mantenir-se en el poder, o Mazón, el president com la Comunitat Autònoma de València, que pensava que podia manar una dana com si fos la seva criada. Tant és que examinem el Consell Insular, on l’equip de govern creu que pot aprovar el PTI com qui resa un parenostre o qualsevol ajuntament, el de Maó, que es renta la cara a base de tirar-li el mort dels nitrats a l’empresa d’aigües o el d’Alaior, que legalitza piscines com si s’omplissin amb aigua beneïda.

En aquestes actituds emergeix la tendència dels governants d’imposar les seves opinions per damunt de les lleis. Cada vegada que hi ha eleccions, els polítics desembarquen a les institucions malalts de la síndrome de Lluís XVI: “L’Estat som jo”; confonen la legitimitat política amb la legalitat. Des de fa vint-i-cinc anys, el nombre de dedicacions exclusives no ha deixat d’augmentar i la intromissió dels polítics en la gestió diària dels afers públics s’ha fet norma. Arriben més formats, amb un grau universitari qualsevol, que els dona una falsa confiança que els fa pensar que saben més que el tècnic amb més experiència i formació de la casa. 

La darrera martingala és la d’encarregar els informes tècnics a professionals externs a l’administració. Ningú mossega la mà que li dona de menjar: és inconcebible que siguin contraris a qui els encarrega. Els documents que el Consell Insular addueix al seu favor estan contaminats i n’és una prova definitiva que el gerent de l’Agència de la Menorca Talaiòtica s’estimés més renunciar a la seva feina i sou que acceptar que es manipulés el seu dictamen, que no avalava la postura de l’equip del PP. Cipriano Marín, la persona que va dur a bon port la candidatura a Patrimoni de la Humanitat després del primer fracàs, s’ha manifestat contrari al pont de Rafal Rubí. La catedràtica d’Arqueologia Margarita Orfila també és rotunda en el seu rebuig al projecte.

Tots els professionals que han donat la seva opinió sobre la base dels seus coneixements i reputació són contraris al manteniment del pont. L’equip de govern del Consell Insular només té al seu favor un informe mercenari i sobre aquest fonamenta acusacions temeràries contra ICOMOS. Si no ho haguéssim vist fer al president americà Donald Trump, no ens ho creuríem.

El gran argument del PP és la seguretat. Que vagin amb compte. Si es construeix el pont, facilitarà el trànsit cap a les dues vies secundàries que hi conflueixen: la que comunica amb Sant Climent i la que va al camí d’en Kane. Són camins asfaltats, ben estrets, i la intensificació de la circulació pot provocar més d’un accident.

Als trams de la carretera general on ja s’han fet obres de millora s’han adoptat altres solucions, com incorporacions eixamplades; és incomprensible que aquestes no es puguin aplicar aquí, on el trànsit és similar. A més, les incorporacions són una de les característiques de la carretera, en especial entre Maó i Alaior, i no s’entén que només es vulgui fer un pont elevat en aquest punt. 

Recomanaria a Adolf Vilafranca que vagi a Eivissa, on un govern del PP va construir la carretera que comunica la capital amb Sant Antoni, un vial amb un trànsit molt superior, sense cap pont elevat, amb vuit rotondes a nivell i alguns trams eixamplats i encara planegen fer-ne de noves.

Rotonda a la carretera Eivissa-Sant Antoni

Un pont no és més segur que una rotonda en superfície. L’únic que fa és augmentar la velocitat de pas, fins al punt que els ramals d’entrada i sortida són utilitzats per alguns conductors per fer avançaments. La seguretat de la carretera general només es pot abordar amb una reducció de la velocitat mitjana. Fa poc he visitat Polònia. Les carreteres nacionals són plenes d’indicacions de reducció de la velocitat de 90 Km/h a 50 km/h cada vegada que travessen una cruïlla o a 30 km/h si passen per qualsevol lloc habitat, ni que només hi hagi dos habitatges. Els conductors ho respecten; la velocitat és lenta; la sensació de seguretat, gran.

La política actual és “el somni d’un boig, narrat per idiota, ple de soroll i de fúria i sense cap sentit”. Els polítics podran construir el seu pont, però que no ens vulguin fer creure que és pel nostre bé.

L’habitatge no és un gran problema: té moltes solucions

L’habitatge s’ha convertit en objecte de desig. Els partits polítics competeixen per posar-se la medalla d’haver arranjat definitivament la qüestió. Tanmateix, no és un gran problema que es pugui resoldre amb un cop de vareta màgica, sinó que, en existir una gran diversitat de situacions, caldrà prendre diferents tipus de mesures i, en ocasions, actuacions benintencionades poden empitjorar el resultat final.

Cal remarcar el fet que, tot i que el dret a l’habitatge figura a la Constitució del 1978, els poders públics no l’han tingut entre les seves prioritats fins èpoques ben recents. Així mateix, la crítica que ara es fa al govern de Pedro Sánchez d’actuar de forma efectista també es podria fer a José Maria Aznar, que va anunciar que havia enllestit el tema amb la liberalització del mercat del sòl, la qual no va tenir els efectes beneficiosos que s’havien esbombat.

Totes les promeses que fan els polítics són populistes, perquè ofereixen solucions senzilles a un tema endiabladament complex. En aquest sentit, l’aprovació d’una llei de l’habitatge és un fet ambivalent. Per un costat,  posa el focus en els obstacles que han d’afrontar les persones amb menys recursos per poder disposar d’habitatge a un cost raonable. Pel cantó contrari, el seu contingut no resoldrà la qüestió, la qual cosa pot generar una sensació de frustració que desacrediti les receptes que es proposen, que no estan mal encaminades, tot i que no acabin de donar en el clau.

És evident que es tracta d’un tema on es mouen molt d’interessos. L’Associació de Constructors d’Espanya demana un pacte nacional perquè les noves generacions puguin tenir un habitatge propi. És clar que es refereix a cases en propietat, però aquests difícilment estaran a l’abast dels més humils, que s’hauran de conformar amb pisos de lloguer, d’aquí la importància d’ampliar el parc públic d’aquesta mena de promocions que, a diferència de la major part dels països europeus, a Espanya ha estat negligit fins fa poques dates i està cridat a ser un dels puntals de la política d’habitatge.

És legítim que tothom cerqui el seu interès, però no hauríem de creure que aquest coincideix amb l’interès general, i molt menys amb el de les persones menys afavorides. També és necessari considerar que, tal i com assenyala Miquel Puig en el seu llibre Els salaris de la ira, els rendistes tenen un enorme poder de mercat que els permet pujar els preus de forma continuada i absorbir un percentatge de la riquesa cada vegada més gran. Fora bo limitar els seus guanys, perquè s’obtenen a costa no tan sols dels veïns, sinó també dels empresaris: demaneu el que paguen botiguers i restauradors pel lloguer dels seus establiments...

La situació de l’habitatge és diferent al llarg de la geografia. Un encert de la Llei  de l’Habitatge és posar el focus en les àrees que defineix com “tensionades”, la majoria de les quals són a grans ciutats i al litoral. Evidentment, Menorca entrarà amb facilitat en aquesta categoria. Els poder públics només han d’intervenir on hi ha dificultats i no crear problemes on no n’hi ha.

El fet crucial és que l’habitatge no és un producte únic, sinó que existeix una gran heterogeneïtat, tant d’oferta (des dels xalets de luxe als pisos i cases més corrents) com de demanda, en funció de la renda i la situació familiar de cadascú. Les autoritats, a l’hora de posar límits al preu del lloguer o d’ampliar l’oferta de sòl, s’haurien de centrar en els més humils i en les capes mitjanes i deixar fora de les restriccions els nínxols de mercat elevats.

El paràmetre bàsic que acaba marcant l’evolució dels preus del mercat immobiliari és el sòl. Les disposicions públiques no haurien de restringir amb caràcter general aquesta oferta o, al menys, haurien de deixar espais suficients per a desenvolupaments destinats a la majoria de la població. En aquest sentit, tal i com altres ja han assenyalat, els paràmetres que marca el PTI de Menorca van en la direcció contrària, perquè impliquen una densitat excessivament baixa, que impedeix la construcció en altura, que és la que resulta més econòmica.

Els diferents mercats estan relacionats. Les normes dictades per fomentar l’accés a l’habitatge serviran de poc mentre els propietaris puguin oferir tota mena d’habitatges en lloguer vacacional, el qual té avantatges fiscals, perquè en molts casos eludeix l’impost del valor afegit i l’impost a les estades turístiques, la qual cosa agreuja el problema en les zones turístiques.

Pel que fa a la mesura estrella de la Llei de l’Habitatge, la imposició d’un sostre al preu del lloguer no és cap panacea. Malgrat que ja s’aplica un límit del 2% des del 2022, les rendes han pujat de mitjana més del 6%, i a les províncies dinàmiques ha excedit el 10%: el 14,2% a Balears, el 16,4% a Barcelona i el 15,5% a Madrid, perquè sempre hi ha excepcions, com els nous contractes. Les experiències de París, Berlín i Catalunya mostren que és un precepte poc efectiu que, fins i tot, afecta més als habitatges luxosos que als modestos.

El problema de fons és que s’està reduint l’oferta de lloguers. El gran error de la legislació del Govern en matèria d’habitatge és que sembla feta en contra dels llogaters. Al respecte, les dificultats per desnonar els inquilins que no paguen i, encara més, els ocupes, causen una fonda preocupació, que els nous entrebancs de la Llei aprovada no fan sinó agreujar. No hi ha dreceres: si es vol limitar el rendiment dels propietaris d’habitatges sense retreure l’oferta, se’ls haurà de compensar amb una major seguretat per a la propietat.

Per fer front als reptes de l’accés a l’habitatge de forma efectiva, cal superar el partidisme i emprendre un conjunt coherent d’actuacions, unes proposades per l’esquerra i altres per la dreta.

Els noms dels carrers de Maó no són gravats en bronze

Als nostres dies, els noms de carrers han quedat petrificats, són els que són i sembla inconcebible alterar-los, la qual cosa pot donar la impressió que sempre han estat així o que tan sols van ser baratats durant els convulsos temps de la República i el franquisme. Res més allunyat de la realitat. Els carrers de qualsevol ciutat, i particularment de la de Maó, han estat modificats en multitud d’ocasions, per raons polítiques, patriòtiques o socials. Al tema es referia l’enyorat Deseado Mercadal en un article del 1985 de la seva monumental Menorca Retrospectiva. Aquí ens centrarem tan sols en els vaivens esdevinguts al llarg de la part central dels segles XIX i XX que, com veurem, va ser prolífica en tot tipus de renomenaments de les nostres vies públiques.

 

Les barriades tradicionals de Maó van adoptar la seva forma actual al començament del segle XIX, després de les expansions urbanes del període anglès i la creació del sector del Carme els anys de la Guerra de la Independència. Dos llistats del 1819 i el 1835 ens ofereixen la col·lecció de noms que avui en dia consideram populars (les Moreres, Arrovellada de dalt i de baix, Frares, Negres, Forn, Padronet, Bonaire...), llevat d’uns quants dels quals ara en parlarem. En tot cas, s’hi incloïa, per influència eclesiàstica, la llarga llista de sants i santes del barri de les tanques del Carme i dels voltants de l’església de Sant Francesc.

 

El nom de la plaça principal de la població va ser el que va variar més. El 1819 se la denominava “Plaça Major”, però amb els governs liberals, el 1813 i entre 1820 i 1823, rebé l’actual apel·latiu de “Plaça de la Constitució” que, com veiem, originalment se li va conferir en referència a la de Cadis del 1812. Açò és un fet, ja que els períodes de regnat absolutista de Ferran VII (1814-1820 i 1823-1833) se l’anomenava Plaça Reial, a vegades amb l’afegit “de Ferran VII”. A la seva mort recuperà el nom constitucional, que ja només perdria en comptades conjuntures històriques.

 

Una altra plaça que va patir els vaivens polítics va ser la de la Miranda, de nova creació, que primer es va dir “del Senyor (o don) Fernando VII” i més tard es va quedar en la de Sant Ferran, seguint el costum de no donar noms propis als carrers, substituint-los, si de cas, pel sant de la persona en qüestió.

 

Tampoc té un aire popular el carrer de la Reina, que ja es documenta el 1814, just urbanitzat l’indret, i que és possible que es referís a Maria Lluïsa de Parma, l’esposa de Carles IV, que regnaria fins el 1808 (quan la zona, planificada abans, ja començava a edificar-se), perquè el seu fill al moment de pujar al tro era viudo i no es casaria fins al 1816. Altres designacions de caire formal són els carrers de la Pau (actualment Infanta) i del Comerç, tot dos del mateix barri i que, més que a circumstàncies concretes de tipus històric, són conceptes valorats de forma especial pels que van dissenyar el barri, no debades la ciutat de Maó devia la seva prosperitat al comerç marítim, que esdevenia problemàtic en els moments de conflicte.

 

Finalment, és curiós que les úniques persones que figuren als primers llistats de carrers siguin els governadors Moystin (1768-1779), Anuncivay (1788-1797) i Ramírez (1802-1808) (aquest darrer el 1835, perquè segurament el carrer encara no estava obert el 1819), així com el notari Deià, propietari dels terrenys en el moment d’urbanitzar la zona. De manera que tot el pudor que van demostrar els jurats de Maó a l’hora de batejar carrers relacionats amb la casa real, no el van tenir amb aquestes quatre persones, que, açò sí, es recullen sense indicar ni el nom ni el càrrec, la qual cosa, passat el temps, dificultaria la seva identificació. En canvi,  el també governador Luis Gonzaga (1808-1811) es va haver de conformar amb l’assignació del seu sant.

Així mateix, el 1850 van finalitzar les obres del passeig que, impulsat pel batle Méndez de Vigo, s’havien iniciat dos anys abans i va rebre el nom d’Isabel II. Ocupava la part baixa de la plaça de l’Esplanada i va persistir fins al seu desmantellament, per integrar l’espai a la plaça, un segle més tard. El darrer canvi va tenir lloc el 1860 quan, per honorar la presència de la monarca a Maó es va atorgar el nom d’Isabel II al resultar d’unir els dos carrers que abans es deien de Sant Cristòfol i del Moystin (un dels darrers governadors anglesos). Aquesta modificació no va considerar el fet que ja s’havia dedicat un passeig a la monarca, que d’aquesta manera va passar a comptar amb dues vies públiques a la població.

 

El 1861 es va produir una reorganització del viari maonès, seguint les instruccions generals del Govern per sistematitzar els noms de les vies públiques de tota Espanya, que en particular eliminava les “travessies” o petits carrerons i introduïa els noms d’alguns personatges. És característica d’aquesta remodelació la tria d’una sèrie de denominacions que fan al·lusió a fenòmens celestes, com ara els carrers del Sol, la Lluna, l’Estrella i l’Alba, així com el del Nord, un punt cardinal, que indiquen que l’autor intel·lectual era un individu racionalista, que potser va voler contraposar aquests principis còsmics a la beateria de molts carrers de Maó.

 

Altres canvis remarcaven el paper preponderant de la monarquia. Així es va designar com carrer de la Infanta l’antic de la Pau, al qual, per dotar-li de més presència, se li va agregar el tram inferior del carrer de Gràcia, que des de llavors arranca d’aquest, creant una situació anòmala, ja que el vial antic comença d’un de nou. La infanta en qüestió podria ser Isabel, la primogènita d’Isabel II la qual, curiosament ,vindria a Menorca el 1913, quan regnava el seu nebot Alfons XIII i ella ja era coneguda com "la Chata". És improbable que, en passar per allà ningú li sabés dir que el carrer feia al·lusió a la seva reial persona.

 

No gaire enfora, es va extirpar el tram superior de la plaça del Carme per crear-ne la del Príncep, una situació també peculiar, que fa que tinguem dues places, una a tocar de l’altra. En aquest cas, no es pot tractar de ningú més que del futur Alfons XII, germà de la infanta Isabel, que llavors només comptava amb quatre anys d’edat. Significativament, la plaça de Sant Ferran (on hi havia una làpida que la dedicava a Ferran VII) prengué el nom de la Miranda, la designació popular, però darrera d’aquesta substitució hem de veure la voluntat de deixar enrere el regnat del pare de la reina Isabel, el liberalisme de la qual trencava de forma decidida amb l’absolutisme del seu antecessor.

 

Un grup de carrers van ser dedicats a figures rellevants de la població. Així l’Arrovellada de dalt passava a ser el carrer de Cifuentes (governador espanyol, 1782) i la de baix el de Ramis (Joan, literat i historiador), tal i com ho van ser fins fa poques dates. Així mateix, la part baixa del carrer del Campament prenia el nom d’Orfila (el doctor Orfila, toxicòleg que es feu famós a París). Com es veu, en relació als dos darrers l’Ajuntament va ser molt concís, la qual cosa posteriorment donaria lloc a controvèrsies en relació a qui havia estat l’homenatjat.

 Alguns canvis van reemplaçar denominacions que havien caigut en desús per altres de més vives, com per exemple el carrer del Campament, que oficialment abans era el dels Espanyols i una nota afegia que ja no era d’ús d’habitual. Tal vegada era el cas del “camino viejo del Castillo”, que a partir d’aquest moment és substituït pel carrer de Santa Eulàlia, tot i que en aquest cas és estrany, perquè la premsa dels anys 1859-1860 és plena d’anuncis amb l’antiga designació, alguns de tipus privat, com la venda d’habitatges, per la qual cosa en realitat podia haver estat una imposició de l’autoritat per reconèixer, per la via indirecta habitual a Maó, a la urbanitzadora del sector, Eulàlia Poli.

França: turisme d’anada i tornada

La multiplicació del turisme francès implica l’establiment de rutes aèries amb les principals ciutats franceses, de forma que als menorquins se’ns obre la possibilitat de conèixer un país fins ara poc transitat. Al llarg del temps, els viatges i les migracions han estat el mecanisme de transmissió dels avenços tecnològics, culturals i econòmics. A Menorca, la indústria del calçat no hauria estat el mateix sense l’estada de centenars d’illencs a Cuba. 

Els viatges ens permeten desconnectar de la nostra vida quotidiana, ens relaxam, però també entram en contacte amb gent amb altres maneres de ser i de fer. A l’estranger no tot és millor. La primera reacció sovint és reivindicar la nostra terra criticant les coses que no ens agraden. No és cap secret que els francesos, com en termes generals la majoria dels habitants del nord d’Europa, no són tan simpàtics com els espanyols. Els preus de la fruita i les hortalisses són exorbitants, sense oferir una qualitat superior. Els cartells i explicacions dels museus són només en francès. La costa menorquina resisteix la comparació amb alguns paisatges costaners famosos. 

Tanmateix, després d’aquest primer reflex, que gairebé podríem qualificar de “xovinista”, anam apreciant els elements meravellosos del nou país que, de fet, són els que justifiquen el viatge. Els forns o boulangeries francesos ofereixen una varietat i un sabor que no es poden trobar ni a la nostra illa ni a gairebé cap altre país del món. Menjar a un restaurant és una delícia: pagant un petit sobrecost sobre una carta espanyola, ens presenten uns plats que aquí difícilment trobam i, per rebaixar la factura, sempre podem demanar aigua corrent sense cost. A segons quins indrets es poden degustar delicatessen ben barats, com ara a Bretanya, les ostres. La gamma de xampanys és gran i pel mateix preu que un cava car pots brindar amb un xampany exquisit. Els productes francesos en general i els de cada regió en particular són destacats i la clientela els compra, malgrat ser molt més cars que els forasters. 

Amb els dies, el viatger va copsant trets més profunds del tarannà francès. El seu Govern és més permissiu: no cal dur mascaretes enlloc i es pot fumar a les terrasses dels bars. L’elevat cost de la vida en part s’origina per impostos més alts (el tipus d’IVA és superior), però, en contrapartida, els serveis públics són millors. Arreu es troben lavabos públics i gratuïts més que raonablement nets (fins i tot amb el full de control de la netejadora, degudament signat). Hi ha moltes oficines d’informació turística, amb horaris prologats, personal competent, domini del castellà i que proporcionen informacions detallades dels principals llocs. Gran quantitat d’autovies són gratuïtes. 

És interessant adonar-se que les explicacions escrites que, al nostre país tendeixen a desaparèixer substituïdes per vídeos i infografies, a França són ben extenses. Açò tant val per les cartel·les dels museus com per les instruccions que envien els propietaris dels apartaments als hostes. A França es respecta la lletra impresa, no debades els seus índexs de lectura excedeixen bastant els nostres. És fàcil veure persones llegint llibres a la platja i als carrers. 

Els francesos també destaquen per la seva organització. A un poble o a una carretera, aconsegueixen que es respectin els límits de velocitat instal·lant elements fixos (voravies de formigó, pilones...) que estrenyen l’ample de la via o creant ziga-zagues que fan extremament temerari passar sense aixecar el peu de l’accelerador. La lògica dels drets i les obligacions viàries està més marcada: hi ha abundants senyals de prohibit circular “excepte bicicletes”, però als llocs concorreguts és obligatori baixar-se de la vélo.

A Espanya es tendeix a pensar que és suficient aprovar una llei per assolir un determinat objectiu i tothom tanca els ulls quan aquesta s’incompleix, amb el resultat que en la pràctica no s’aconsegueix res. Mireu sinó el que passa amb el lloguer turístic. Els francesos no es fan trampes al solitari. Un exemple: si a una zona natural boscosa hi ha risc d’incendi, es prohibeix el pas, fins i tot en plena temporada turística i per molt atractiu turístic que hi hagi. A tots els accessos es troben cintes blanques i vermelles i cartells que informen que les autoritats han vedat l’ingrés per conjurar el perill. En la pràctica, poquíssimes persones se salten la prohibició. 

A les nostres ciutats, les zones comercials, un bar o una farmàcia generen un garbuix de cotxes mal aparcats, aparcats en doble filera, als passos de vianants o a les voravies. Al país veí, hi ha aparcaments per cinc minuts o per quinze minuts que permeten compatibilitzar l’ús comercial amb el compliment de la normativa.

Els aparcaments estan dissenyats per resoldre el repte que planteja l’ús massiu del vehicle privat davant la necessitat de preservar els llocs d’interès turístic i cultural. Hi ha molts aparcaments, però solen estar allunyats d’aquests punts. Un cas paradigmàtic és Mont Saint Michel. Des de l’abadia, a cent metres sobre el nivell de la mar en una gran planúria, no es veu cap cotxe. L’immens aparcament és a tres quilòmetres, ocult darrera de la vegetació. L’aparcament no és barat, però, fidels a aquest esperit de “tot té la seva justa contrapartida”, hi ha un servei de busos gratuïts per accedir al monument. Malgrat tot, el passeig és tan agradable que la majoria de la gent es pren quaranta-cinc minuts per anar-hi a peu. No és un cas excepcional, sinó la norma. Per visitar els pobles d’interès historicoartístic hi ha aparcaments. Com més turistes, més aparcaments, més enfora i més cars. 

En tornar de França, sents una sana enveja i desitges als nostres governants que facin aquest tornaviatge per copiar maneres d’organitzar la convivència que la massificació fan de cada vegada més necessàries.

La construcció de la nova peixateria de Maó (1917-1927)

Després de la reconstrucció de la plaça i els seus accessos, encara restava pendent la renovació de la peixateria, que es feia esperar des del final del segle XIX. El primer moviment afectà les parades destinades a carnisseria. L’estiu del 1916 la premsa denunciava que eren “chozas infectas”, reclamant una reforma que les fes desaparèixer per antihigièniques. Potser per aquest motiu, l’Ajuntament va debatre el seu trasllat al mercat del Carme i demanà a l’arquitecte municipal la redacció d’un projecte de noves instal·lacions. La qüestió devia ser peremptòria, perquè el gener del 1917 s’aprovava la demolició de les carnisseries, per substituir-les amb els nous llocs de venda que s’aixecarien a la galeria sud del mercat del Carme. Al llarg d’aquest any i el següent es van construir un total de set casetes. Finalment l’1 de gener del 1919 se centralitzava la venda de carn al Carme, abandonant les antigues parades. Malgrat tot, es va intentar seguir emprant les casetes que envoltaven la peixateria, només que es van dedicar a altres usos, com una que el 1918 s’emprava per a la venda de carbó; l’any següent es proposava destinar-les a la venda del peix de les barques del bou. Tanmateix, atès que segons l’informe tècnic constituïen un perill, van ser demolides el mes de juny del 1920.

 

La nova peixateria, 1927 postal de la Fototipia Thomas

El sostre de la Peixateria continuava en molt mal estat. L’octubre del 1919 la premsa remarcava que la canal de zinc que el circumdava estava en pèssimes condicions i els dies de pluja l’aigua vessava per enormes forats, causant les lògiques molèsties als que circulaven per l’indret. L’estructura de les antigues casetes demolides, clausurada amb una paret esquerdada, el 1924 mostrava un míser espectacle i feia témer que, amb les filtracions d’aigua, s’acabessin per esfondrar del tot. A la costa de la Marina, es veien munts de peltret

 

Paral·lelament continuaven els conflictes per la venda de peix. El 1920, un pescador, habitual incomplidor del reglament de pesca, va ser multat per haver venut una partida de roseti, la pesca del qual estava prohibida i que un agent de Marina li havia demanat que retirés de la venda. En negar-se a pagar la multa, va ser empresonat. Al dia següent, molts pescadors no van acudir a la peixateria i van vendre el peix al terra. Es va organitzar una manifestació fins a la Comandància de Marina per exigir la llibertat de l’infractor, durant la qual es van promoure aldarulls. Una comissió dels manifestants entrà al local de l’autoritat portuària, que els va manifestar la impossibilitat de revocar l’acord. En sortir al carrer van sonar xiulades i crits.

 

El gener del 1921 l’Ajuntament va aprovar el projecte de pressupost per a una nova peixateria, però la resolució no va tenir cap efecte, perquè l’any següent la corporació es plantejava la construcció d’aquesta instal·lació al pati del Claustre, amb la intenció d’unificar els dos mercats de la ciutat. De fet, el projecte fou exposat al públic i va rebre al·legacions en sentit contrari, demanant una ubicació alternativa. En tot cas, en el fracàs de la proposta va ser decisiu el dictamen contrari de la Junta Municipal de Sanitat. Hi va haver un segon intent al respecte, d’una comissió nomenada a l’efecte el mes de setembre, que es topà amb la mateixa oposició.

Al capdavall, la nova corporació acabada de constituir arran de la dictadura de Primo de Rivera es rendia a l’evidència i, després que el mes de març es fessin cales per comprovar les condicions del subsòl de la plaça, l’abril del 1924 encarregava el projecte d’una nova peixateria a la plaça del mateix nom. A aquelles altures, les condicions de l’existent eren realment lamentables. Una pluja caiguda el mes de juny obligà els venedors a refugiar-se a les cases del voltant. El mes d’agost, l’Ajuntament aprovava l’avantprojecte del mercat. En la mateixa sessió acordava que, un cop enllestides les obres, que suposaven la desaparició del petit carrer dels Pescadors, l’indret passaria a anomenar-se plaça d’Espanya i se li agregaria l’espai que abans de l’esfondrament de l’Esquinxacolzos ocupaven el carrer de l’Arc i la costa de la Marina.

 

Els mesos següents es van esmerçar en les nombroses gestions que precisava l’execució d’una infraestructura d’aquesta mena. El novembre, el batle Victory, un home enèrgic, no debades era militar, relatava en un plenari “els inacabables tràmits pels quals havia de passar el projecte abans que es pogués acordar la seva execució” i, per avançar la feina, feia que l’Ajuntament declarés executiva la part del projecte relativa a les expropiacions i a l’edificació dels llocs de venda al públic, mentre continuaven el seu curs la resta d’actuacions administratives. Uns dies més tard, el consistori resolia emetre un emprèstit de 125.000 pessetes, amortitzable a trenta anys, per finançar les obres.

 

El Bien Público, 20 de novembre del 1924

El projecte del mercat implicava la desaparició d’un tros de la muralla sobre el qual s’assentava l’anterior, així com la desaparició del carreró dels Pescadors, que la delimitava. D’aquesta manera, per un costat es facilitava la construcció de l’avinguda d’enllaç amb el port (la futura costa de ses Voltes, de la qual s’acabava de redactar un nou projecte) i, per l’altre, s’urbanitzava la part alta de la Rampa de l’Abundància i la futura plaça d’Espanya. L’edifici, que reuniria excel·lents condicions higièniques, de ventilació, capacitat i situació, tenia un cost menor que l’anterior projectat al claustre del Carme i que havia refusat la Junta de Sanitat.

 

Un cop expropiades diverses cases, el mes de juliol començaven els treballs de la primera fase, que tenien un termini d’execució de vuit mesos i consistien en l’enderrocament del mercat vell i la construcció del mur i la cimentació del nou, així com de la seva claveguera. Per a instal·lació dels venedors de peix mentre duressin les obres, primer es va pensar en el bastiment d’un coberxo provisional al pati del claustre, però el mes de setembre, a instàncies de l’arquitecte municipal es va decidir eixamplar l’ala est del mercat, ja que, en ser una construcció ferma, un cop aquells s’anessin quedaria com a millora per aquest. El mes de juny del 1926, finalitzada aquesta actuació, el batle Victory procedia a donar compliment a l’acord de dos anys abans i donava de baixa en el nomenclàtor municipal els carrers suprimits i rebatejava tot l’espai amb el nom de Plaça d’Espanya. Eren els preparatius del solemne acte de col·locació de la primera pedra del nou mercat, que constituïa la segona fase del projecte i que tingué lloc el 15 de juliol. Per a l’ocasió es va organitzar una festa que va amenitzar la Banda Municipal, que executà un selecte programa de set a nou del capvespre.

 

La Voz de Menorca, 18 de juliol del 1927

Les obres van avançar a bon ritme. El mes d’octubre l’estructura estava quasi acabada: s’havien muntat els suports de ferro, sobre els quals anaven les bigues de llenya, i bona part del local estava tancat. El desembre s’obria el sòl de la plaça per instal·lar la canalització de les aigües per al mercat. El mes de febrer de l’any següent es col·locaven les portes vidrieres i les taules per a la venda i es construïa la caseta del mig del mercat. El mes d’abril ja era prop d’acabar. L’interior estava pavimentat amb rajoles hidràuliques. Hi havia seixanta llocs de venda, el que excedia molt de les necessàries per al dia a dia i permetria d’organitzar seccions especials. El cos central es destinaria als serveis: el més gran per al rentat del peix i els altres per al repès i la inspecció veterinària.

 

La inauguració del local va tenir lloc el dia 16 de juliol de l’any següent, 1927. L’edifici estava adornat amb flors i banderes; a la dreta havia la imatge de Sant Pere, patró dels pescadors. Després d’acudir a missa a l’església del Carme, les autoritats es van personar a la porta on el contractista, Sebastià Lladó, va presentar al batle una safata de plata amb les claus de la peixateria, embolicades amb una cinta de la bandera nacional. Després de la benedicció de l’edifici, s’inicià una jornada de portes obertes perquè la gent pogués admirar les dependències, mentre les personalitats anaven a prendre un “xampany d’honor” a les Cases Consistorials, durant el qual es pronunciaren diversos discursos, que van lloar l’obra de l’arquitecte Femenías. De nit tingué lloc una revetlla popular amb música i amollada de globus fins a les dues de la matinada. La venda de peix va començar dilluns. La primera compra la va fer el comerciant Francesc Coll Riudavets, que adquirí dues bones peces per regalar als establiments municipals de beneficència.

Postal de J. Pons, devers 1930

 L’obra ha perdurat i no tardarà gaire a complir un segle si bé, actualment, la venda de peix és força reduïda i de cada vegada pren més força el seu ús destinat a la restauració.

Les reformes urbanístiques de l’antiga plaça de la Peixateria de Maó

La plaça de la Peixateria de Maó (antecedent de la plaça d’Espanya), per la seva amplitud també allotjava espectacles de varietats. El 1889 el prestidigitador Rosendo Duran va exhibir les seves habilitats, que de fet eren el ganxo per vendre diversos articles. Tres anys més tard, un individu es dedicà a arrencar queixals, mentre venia específics per a la salut dental, la qual cosa va suscitar una polèmica entre el batle i el subdelegat del Govern per si l’interfecte tenia títol per exercir aquesta professió. El 1909 s’instal·là una atracció de cavallets a la plaça, que va atreure una gran concurrència de gent menuda.

Pons Marquès. Geografia Mèdica del término de Mahón

 A l’entrada del segle XX ja era evident que el mercat s’havia quedat desfasat. De forma paral·lela, creixia la inquietud per transformar el barri veí de Sant Pere en una avinguda que comuniqués el moll amb la plaça de la Peixateria. El 1904 l’Ajuntament de Maó va acordar proposar a l’enginyer Marià Rubió la formació dels projectes corresponents. Els documents no es devien arribar a redactar, perquè el 1911, a resultes d’una moció presentada per assenyalats regidors del partit republicà, la corporació encarregava a l’arquitecte municipal l’elaboració del projecte per formar una avinguda dotada de jardins, parcs, sortidors i altres, que substituís les costes Vella i de l’Abundància, alhora que feia desaparèixer totes les cases existents. Pons Marquès, se’n fa ressò en la Geografia Mèdica del terme de Maó, premiada el 1913, tot publicant un plànol que presenta grans similituds amb l’obra que s’executaria trenta anys més tard.

 

Maó estava en una etapa d’importants transformacions urbanes i aquesta part de la ciutat seria una de les més afectades. L’arquitecte Femenías també va redactar altres projectes, que afectaven els carrer de Bastió, Hannover, Sant Crist i la plaça de la Conquesta. Aquest de les rampes del port, molt ambiciós, va haver d’esperar, però altres actuacions més modestes sí que van veure la llum. El 1911 s’aprovava el projecte d’eixamplar i allargar el carrer del Sant Crist, per a la qual cosa era necessari demolir i reconstruir diversos edificis, i que permetia comunicar el carrer Nou directament amb la plaça de la Peixateria, ja que abans aquest carrer, més estret, feia un colze i girava a l’esquerra, en direcció a Portal de Mar, la qual cosa devia obstaculitzar el trànsit rodat. Les obres es van executar al llarg de l’any 1913. Durant la seva execució, La Voz de Menorca subratllava que la millora “canviava l’aspecte de la part més cèntrica de la ciutat”, però, per manca de recursos, la urbanització del vial va haver d’esperar al gener del 1916.

 

La continuació va venir obligada per les circumstàncies. El dia 1 de maig del 1915, poc abans de les nou del matí, s’esfondrava la part central de la doble costa entre el carrer Portal de Mar i la rampa de l’Abundància, el mirador conegut com “s’Esquinxacolzos”, a causa del costum que tenia la gent d’estalonar-se allà a mirar el port, cosa que el convertia en un lloc molt popular. Era una barana que rematava les façanes dels magatzems, coberts amb voltes de marès, de la costa que baixava de Portal de mar en direcció a Baixamar. La causa de l’accident va ser, precisament, la ruïna d’aquestes voltes, sobre les quals descansava el carrer que suportava el tràfic de persones, carros i els primers cotxes, que pujaven cap al centre de Maó.

La Voz de Menorca, 1915

 Va haver una certa negligència, ja que feia temps que el propietari de les voltes havia rebut ordre de fer-les desallotjar, en vista del perill que corrien. Un periodista escrivia que l’esfondrament estava anunciat des de feia molt. En ser un punt concorregut, diverses persones van caure en el moment de l’esfondrament. D’immediat, alguns voluntaris van acudir a treure la runa per rescatar els qui havien quedat atrapats. Finalment, no hi va haver que lamentar cap mort, però sí alguns ferits de poca consideració, tot just alguna cama o braç romput.

L’Ajuntament va tancar la zona i encarregà un dictamen a l’arquitecte Femenías, qui assenyalà que la zona s’havia construït damunt de l’antic penyal, format per roques i coves reomplertes de terra, que es trobaven escardades pel pes dels edificis i les filtracions de les aigües de pluja, cisternes i pous negres. Per aquest motiu, indicà que l’actuació més urgent era la demolició de cinc cases, part d’una altra i l’arcada que donava nom al carrer de l’Arc, els fonaments de les quals no oferien condicions de solidesa. La corporació actuà amb celeritat i concedí vuit dies d’audiència als propietaris de les cases afectades, abans de començar les obres d’enderrocament. Al mateix temps, es demanà a l’arquitecte que estudiés la manera de reurbanitzar la zona. L’1 de juny va començar la demolició dels habitatges més afectats.

 

La desgràcia seria aprofitada per ampliar l’espai públic i millorar les costes. El mes de setembre s’aprovava inicialment el projecte de l’arquitecte municipal “per unir els carrers del Sant Crist i Portal de Mar amb la plaça de la Peixateria”, que seria aprovat de forma definitiva el desembre. El novembre s’acordava la compra de més cases i dels solars de les que ja s’havien esfondrat de la plaça de la Peixateria i el carrer de Portal de Mar. Per fer front a les despeses, el consistori va emetre un emprèstit de 132.000 pessetes.

 

Les obres van ser seguides per la població amb gran expectació. La premsa publicava notícies cada poques setmanes sobre la seva evolució. El mes de març del 1916 se rebien les claus de l’edifici de l’antiga torre de la murada, a la qual ja ens hem referit. La demolició dels immobles va començar el mes següent i també es traslladà la farola existent a la torre. El maig ja es notava l’amplitud de l’espai resultat; a finals de juny els treballs havien conclòs. Les pedres de la torre es van transportar al camí del torrent de la Colàrsega.

 

Pel que fa a la reforma urbanística pròpiament dita, l’1 d’agost arrencaven les obres que, per més celeritat, feia directament l’Ajuntament per administració. El mes d’octubre continuaven amb activitat. El desembre havien avançat prou i es començava a construir l’escalinata lateral. El més següent els avanços eren perceptibles. Els carros contínuament transportaven pedres i quedava poc per finalitzar les escales. En l’execució dels murs s’emprava gran quantitat de formigó. Paral·lelament es construïen les vorades del carrer. L’abril del 1917 es col·locava la barana que havia de rematar les obres i l’agost s’instal·laven les faroles. Però l’obra encara no estava del tot finalitzada. El mes de novembre l’Ajuntament aprovava una de les solucions proposades per l’arquitecte Femenías per comunicar la plaça de la Peixateria amb les costes que conduïen al port. El febrer de l’any següent s’emblancaven les baranes, donant punt final a la reforma, tot i que no estava perfecte, perquè el novembre del 1920 encara es procedia a l’anivellament i urbanització del pis comprès entre els miradors de la plaça i l’entrada del carrer del pont des Castell (actual plaça de la Conquesta). 

El resultat va ser “una magnífica obra d’ornament i urbanització, els miradors, escalinates i avingudes, embellits amb jardins i faroles, polides balustrades i pilars artístics”. Tanmateix subsistia el carreró dels Pescadors que pujava al mercat, darrera del qual hi havia un femer on creixien multitud d’herbots. La plaça de la Peixateria comptava amb un paviment desnivellat de macs, per entre els quals treien cap males herbes i molsa llenegadissa.

El Bien Público, 20 de febrer del 1918

En aquesta època es van suscitar diversos conflictes per la venda de peix. El febrer del 1918, un període en què les tensions inflacionistes derivades de la I Guerra Mundial havien fet encarir els proveïments, l’intent d’una part dels pescadors de Maó, la Junta de Pesca, secundats pel guardapesca, de prohibir la pesca a les barques del bou, que eren les que abastien el mercat amb el peix més econòmic, va provocar greus aldarulls, amb la declaració espontània de vaga dels obrers, tancament de comerços, destrossa de barques, crema de les xarxes d’un dels pescadors contraris a les barques del bou i incendi del criador de llagosta del Fonduco de Santiago Maspoch. A la Peixateria, una multitud va tirar a terra la mercaderia dels pescadors promotors de la prohibició. Els aldarulls només van cessar quan la Comandància de Marina va desautoritzar el funcionari, tot demanant als superiors la seva destitució.

Història d’un racó de Maó: De la plaça de la Verdura a la plaça de Colon

Després de l’enderrocament del mercat de Verdures de Maó, el 1883, la plaça va ser urbanitzada, en diverses etapes. El 1914 es va arribar a un acord amb Francesc Andreu, el propietari de l’Eléctrica Mahonesa, a través del qual se li atorgava la concessió en exclusiva durant deu anys de l’explotació del pou de la plaça Vella, a canvi de què instal·lés una bomba i construís un dipòsit d’aigua amb la seva corresponent canonada, amb el qual s’abastaria als veïns de l’aigua de les aixetes que es van muntar aquí i a la plaça de la Peixateria. En finalitzar el termini, la instal·lació passaria a propietat municipal. Andreu subministrava l’aigua de forma gratuïta i es quedava el sobrant per a la seva empresa. Es nota que en aquella època l’aigua era molt escassa i valuosa.

 

Postal de J. Pons on es veu una persona agafant aigua del pou

L’industrial no va reparar en despeses i, a més de les dues boques d’aigua va aixecar una esvelta columna metàl·lica rematada per un globus de vidre opac amb una bombeta elèctrica. El conjunt es veia ben polit i contribuïa a millorar l’aspecte de l’indret, per la qual cosa es pot entendre com una mena de d’operació de màrqueting de les bondats de l’electricitat, llavors encara en plena expansió. Per contribuir a l’efecte, es va col·locar un potent llum de 500 bugies d’intensitat, que literalment enlluernava tots els transeünts i unes setmanes més tard es va reduir a 400. L’actuació va ser ben rebuda; de fet el dia de la inauguració s’organitzà una festa en què va actuar la banda municipal.

En alguna ocasió a la plaça es van muntar quioscos i atraccions. L’abril del 1901 es va improvisar un on es venien “objectes del més refinat gust modern, indispensables per a l’ornament i confort de la casa, a disposició de la gent “com il faut”, de la bona societat”. La novetat de tots aquells bells articles i l’enllumenat extraordinari atragueren una extraordinària concurrència, que va esgotar el gènere en dos dies. Dos anys més tard, per les festes de Gràcia, es va emplaçar un altre quiosc, que venia juguetes i objectes ornamentals. El 1909 s’instal·lava un barracó fotogràfic.

Acord de l'Ajuntament de Maó dedicant la plaça a Colon

La zona havia estat coneguda des d’antic com la plaça de la Verdura, prenent el nom del mercat, però ràpidament aquesta denominació fou transferida al claustre del Carme. Durant un parell d’anys El Bien Público s’hi referia jococosament com “la plaça sense nom”, però el 1887 ja trobam l’apel·latiu de “plaça Vella”, que perduraria fins que el 12 d’octubre 1916 es baratés pel de Cristòfol Colón per commemorar l’aniversari del descobriment d’Amèrica, seguint potser l’exemple de Ciutadella, que se l’havia dedicat el 1892. En contra del que sol ser habitual a Maó, on les designacions tradicionals solen ser inamovibles, en aquesta ocasió la novetat va fer fortuna, tal vegada pel fet que “plaça Vella” era un apel·latiu recent. La darrera vegada que es recull a la premsa és el 1920 i després sempre figura com plaça de Colon, sense ni tan sols fer constar “abans plaça Vella” amb què es recordava els noms realment venerables.

Val a dir que no era la primera vegada que s’intentava canviar aquesta denominació. Quan es va enjardinar l’indret per primera vegada, el 1890, ja s’havia fet la proposta d’aixecar un bust de bronze en honor del doctor Orfila i posar-li el seu nom. La idea no va tirar endavant i s’ha d’emmarcar en els diversos intents d’erigir una estàtua que recordés el maonès de fama internacional, fins que a la fi es va portar a terme el 1953, coincidint amb el centenari de la mort del personatge. Tornant a la plaça de Colon, va ser una de les poques vies que no van veure alterada la seva denominació durant els turbulents anys de la República, la Guerra i el franquisme.

 

No s’hauria de confondre aquesta plaça amb la del Retiro, que és el nom com, en la reordenació del viari de Maó del 1861, es coneixia oficialment la del Padronet, vell record de quan la que parlam era la del Padró. De fet, els anys següents els anuncis de la premsa indicaven “abans del Padronet”, perquè ningú es confongués. Aquesta denominació del Retiro va persistir fins a la Guerra Civil, per caure en l’oblit a partir de llavors. 

Malgrat la desaparició del mercat, la plaça va continuar essent un lloc concorregut i amb un marcat accent comercial. El 1889 al número 6 va obrir el forn d’Andreu Lamartín, amb el reclam que s’hi podien trobar ensaïmades a l’estil de Mallorca. Anteriorment al costat hi havia un altre forn, però el 1892, potser ofegat per la competència, va tancar les seves portes. A tocar, al nombre 8, el 1892 s’anunciava la Panadería La Mallorquina o forn de can Matxani, possiblement el mateix que al principi era al número 6, ja que també anunciava ensaïmades mallorquines, així com bescuits de tota casta i galetes dolces, sense oblidar el pa català i els panets o llonguets. Se servia a domicili. 

El comerç de Martí Mata era al carrer d’Hannover, número 8, però en ocasions als anuncis s’indicava que era a la plaça Vella, i abans a la de la Verdura, ja que el carrer és a tocar de la plaça. Es tractava d’una coneguda botiga d’alimentació que el 1878 venia vi català i el 1892, a més, vi de Màlaga, canya de l’Havana, oli de Tortosa i andalús, sucre daurat, olives, patates, arròs de València, bacallà, figues del país i altres gèneres per l’estil. A la plaça també hi havia un cafetí, on el 1894 es va produir una baralla entre forasters i maonesos, que van venir a les mans i resultaren trencats alguns vidres, bòtils i gots. El cap dels serenos va expulsar els contendents, a qui obligà a abandonar l'establiment. Amb el temps es produí una renovació dels comerços: el 1900 s’inaugurava can Galo, que servia gelats i refrescos en un local “ampli, higiènic i apropiat”. La vigília i el dia de Sant Joan va organitzar balls públics al seu davant.

 

El 1899 es va traslladar al número 4 el despatx de Gaudenci Pradere, que venia llenceria, retalls de roba i objectes d’òptica i fins llavors havia estat al carrer Nou, però la botiga, que els anys anteriors ja havia anunciat liquidacions de tot el gènere i no devia d’anar gaire bé, va tancar definitivament el 1904. El mateix any obria les seves portes l’òptic Gisbert, que el 1919 venia ulleres i lents “con los cristales ahumados de todo color”. Apuntem per finalitzar el repàs dels establiments de la plaça que el 1915 s’estrenava la casa de fotografia de Jaume Garriga, que oferia ampliacions de 65 per 59 cm amb tota mena de marcs, que es podien comprar a terminis d’una pesseta a la setmana. Tenia un servei ambulant i anunciava que feia retrats encara que plogués. També estava especialitzat en targetes postals. De fet, l’editor Joan Pons aquests anys va treure una sèrie de Maó i es Castell amb fotografies seves, entre les quals precisament hi havia una de la plaça de Colon. 

L’esdeveniment més dramàtic que va tenir lloc a l’indret es produí la nit del 7 de febrer del 1907, quan va cremar l’estanc de Joan Seguí. Els xiulets dels serenos i les campanes de les esglésies, que tocaven a sometent, van alertar la població, fins al punt que el públic abandonà el Teatre Principal i el Consey, on s'estava celebrant funció. A les onze i vint les enormes flames sortien de les portes i les finestres, completament consumides.

 

La família de l'estanquer era a la representació de casino del Consey, però ell estava sol a casa i, quan advertí el foc, era tan virulent que no va poder sortir per la porta del carrer. L’home obrí una finestra del primer pis i demanà auxili. Quan van acudir alguns vianants, es llançà als seus braços sense esperar que li posessin una escala. La gent va començar a apagar el foc, fins que arribaren la bomba del cos d'Enginyers i els tancs de l'Hospital. Els soldats s'anaven passant poals d'aigua que s'extreien de les cisternes de les cases properes, de manera que a les poques hores l’incendi va ser controlat. Un cop apagada la planta baixa es va pujar als pisos superiors amb escales de la fàbrica d'electricitat. Sobre les tres el sinistre va quedar completament extingit. En alguna postal d’època es poden apreciar els signes que van deixar les flames sobre la façana de l’edifici, encara ben visibles.