Una novel•la gràfica singular: els personatges del Capitán Trueno

Don Quixot, Hamlet, Tirant lo blanc: les grans narracions de la literatura universal es mouen al voltant d’uns personatges excepcionals que són el pilar sobre el qual l’autor va bastint tota l’estructura narrativa. Per alguns crítics els personatges són l’element fonamental de tot relat , ja que són el fil conductor de la narració. Difícilment trobarem una gran història sense un gran protagonista, i molt sovint un antagonista que li doni rèplica. Què seria la Ilíada sense Aquil·les i Hèctor? Els personatges són un element primordial del relat, que trobam des de l’antiguitat fins a l’actualitat. Obres modernes com Ulisses o La muntanya màgica no serien les mateixes sense Leopold Bloom i Hans Castorp.

El Capitán Trueno va ser ideat per Víctor Mora, un literat que després escriuria importants obres de la literatura catalana. Potser per aquest motiu, el text hi té un paper molt important i qualsevol lector que s’acosti a l’obra apreciarà la riquesa i pertinència del llenguatge utilitzat. A més, l’estructura narrativa també està molt treballada, de manera que se’l pot considerar com una autèntica novel·la gràfica, que és la varietat del còmic que actualment ha adquirit un major prestigi. No és d’estranyar que els personatges siguin un puntal de la narració.

El protagonista és el Capitán Trueno, un cavaller que viu a l’Edat mitjana, però que està dotat d’una combinació de trets clàssics i moderns. Així al costat d’una valentia èpica hi ha un il·lustrat que s’enfronta a tots els enigmes i misteris amb un pensament racional; com a contrapunt d’un enginy propi d’Ulisses, tenim una persona optimista i dotada de bon humor que humanitza la història; finalment al costat d’un codi del honor d’arrel cavalleresc, i per tant noble, es troba un revolucionari que encapçala la lluita per la justícia i la llibertat contra els governants opressors del poble.

Però Trueno és una novel·la coral, poblada de gran quantitat de homes, tan ben caracteritzats que el lector arriba a conèixer-los com si fossin reals. L’heroi és acompanyat en les seves aventures per tres companys. Goliath és el camarada inseparable del Capitán. És el seu millor amic, qui li dóna suport en les seves lluites; se salven la vida mútuament en incomptables ocasions i comparteixen perills i alegries. És un lluitador fortíssim, però també un personatge tendre i amic de les bromes. També és un gran amant de la cuina, que menja de forma tòpicament bèstia: cuixes de vaca, animals quasi sencers, etc. Aquests dos trets l’atraquen a un personatge gal que apareixeria uns anys més tard als nostres quioscs: Obèlix. Els fillets admiràvem el Capitán Trueno, però, sense pensar-hi, ens estimàvem més Goliath.

Crispín, un patge que acompanya els dos personatges adults en les seves aventures, és el personatge amb qui els infants més es poden identificar. Tot i que sol ajudar als seus majors, en ocasions pot prendre la iniciativa i vèncer els enemics. És el deixeble del Capitán, però se sent més proper de Goliath;  lluiten un al costat de l’altre i fan bromes. Crispín intervé a l’acció des de les primeres històries, però el seu protagonisme es farà més patent durant els darrers quadernets, coincidint amb la intervenció de fillets i filletes en alguns episodis. 

Sigrid és la companya eterna del Trueno, però mai es casen. Tanmateix mai és simplement una Dulcinea, un personatge passiu: des de les primeres aventures pren part en l’acció de forma decisiva. Apareix en la segona història on, després d’intentar apunyalar el Capità el salvà dels guerrers Kadori. De fet, la seva posició com a reina i senyora de Thule li proporciona aquesta capacitat d’actuació i elimina qualsevol posició subalterna en relació al Capitán, amb el qual manté una relació d’igual a igual. En tota la sèrie, la dona apareix molt freqüentment emancipada de l’home o almenys en una situació d’igualtat, un altre exemple de la modernitat i les idees avançades de Víctor Mora.

A les històries cavalleresques l’argument fonamental és la superació de les proves per part de l’heroi i la lluita per un món millor, per la qual cosa els personatges negatius són crucials ja que són la pedra de toc que han de superar els protagonistes. Les històries d’El Capitán Trueno compten amb uns antagonistes excepcionalment ben traçats. Especialment en els primers episodis, però de fet en tota la saga, apareixen malvats èpics com Titlán, Krisna, El Unicornio o El Pulpo, dotats d’uns antecedents i una profunditat psicològica molt notable. Al costat d’aquests, n’hi ha d’altres amb característiques més profanes: uns són tirans que esclavitzen el seu poble; altres són usurpadors; hi ha tramposos que enganen als seus súbdits i fins i tot malvats grotescos que mouen més al riure que a la por. Tota una galeria que dóna compte de tots els personatges arquetípics de malvat de la literatura universal.

Al voltant dels personatges principals hi ha un conjunt d’actors secundaris, que en episodis concrets prenen una certa importància. Dins d’aquests els més recurrents són els víkings que donen vida als episodis nòrdics de la saga. Baldament Trueno sigui un guerrer de la Hispània medieval que comença la història lluitant a la Creuada, en trobar-se amb la seva amada Sigrid, els personatges es desplacen cap a Thule, d’on ella n’és la reina, i les terres veïnes. Allà l’heroi fa moltes amistats i s’enfronta a diversos enemics; tot d’una coneixerà Gundar, el seu millor amic fora del nucli principal, amb qui compartirà multitud d’aventures. Alguns dels grans enemics dels protagonistes vénen del nord, entre els quals cal destacar els víkings prehistòrics, que apareixeran en tres moments diferents, una reiteració significativa.

Altres personatges provenen del món de la creuada. Així no podria deixar d’aparèixer Ricard Cor de Lleó i altres personatges semilllegendaris com Saladí. En aquest cas, és característic del comportament de Trueno que es faci amic de tot dos, cosa que si en el primer cas és lògic, és molt més compromès en el segon i és que el nostre heroi fa amics allà per on va i per damunt de races i religions: és el primer heroi multicultural, tot un avançat per a la seva època i que ens l’acosta al món actual.

En la història es troba una sabia dosificació d’elements de la realitat i de la fantasia. El món sobrenatural té entrada freqüentment a través de bruixots i altres ésser dotats de poders reals o creats a través de la suggestió. El primer en aparèixer i que anirà sortint en tota la sèrie és Morgano el mag, tot i que en aquest cas es tracta més d’un inventor que d’un alquimista. Ell serà qui, avançant-se sis segles, construirà el globus aerostàtic que els permetrà d’emprendre els seus fabulosos viatges. Els mags i bruixots apareixeran com a col·laboradors de l’heroi o com a enemics seus, segons els episodis, com volent fer entendre que la ciència i la tècnica poden tenir un ús constructiu o destructiu i només la nostra voluntat ens permet situar-nos a favor o en contra de la humanitat.

La saga del Capitán Trueno no és unitària. Al costat d’episodis d’un gran contingut èpic o històric, en tenim altres de més lleugers; són com a divertiments que sembla que l’autor es va veure obligat a escriu forçat per les circumstàncies, quan la censura va ordenar l’eliminació dels continguts violents. En aquesta fase un mica crepuscular de la saga apareixen una deliciosa sèrie de infants, que arriben a adquirir una gran rellevància, la qual cosa permetia una major identificació amb el públic més infantil. Aquesta varietat de les històries evidencia el mestratge de Mora en dominar tots els registres de la narració.

En aquest context, es van fer presents diversos personatges estrafolaris que si en ocasions responien al tipus del personatge graciós i que reforçava la vessant humorística de la sèrie, en d’altres remeten més tost al disbarat o al surrealisme en què l’humor és una poderosa eina en introduir una subtil crítica social. Així és especialment reveladora la història d’aquell malvat que obligava als seus súbdits a representar un món al revés on els llops menjaven verdura, els xais carn i els peixos pescaven homes.

Víctor Mora és un autor subtil, que presenta les seves idees sota un embolcall que fa que ens les empassem sense gairebé ser-ne conscients. Al llarg de la història va emergint un component ecologista; d’amor a la naturalesa i als sers que l’habiten. En aquest sentit, des de molt prest diversos animals, generalment “salvatges” acompanyen els nostres herois, especialment Crispín i Goliath. En els primers nombres destaquen “garritas”, el cadell de puma, i Jujú, la mona, però prest s’hi afegirà un simpàtic zoològic: cacatues, lloros, un elefant blanc, voltors, cabres, l’ase Nicasio, que acompanyarà Goliath en diversos episodis, un yak, una foca, un rat penat i fins i tot un cangur i un estruç, l’inoblidable “Zampalotodo”.

Hem passat revista a alguns dels habitants del particular món del Capitán Trueno, gràcies als quals va poder transcendir una simple història d’aventures ambientada a l’edat mitjana, per convertir-se en una saga atemporal plena de valors literaris i humans.

Alfons Méndez Vidal

Un heroi modern: el Capitán Trueno

El Capitán Trueno va néixer el 1956 de la ploma del guionista Víctor Mora, il·lustrat per Ambrós. De forma immediata i impensada es va convertir en un gran èxit de vendes, fins al punt que de llavors ençà pràcticament mai s’ha deixat de publicar i va aconseguir superar la traumàtica fallida de Bruguera el 1986. La supervivència d’aquestes històries tant en memòria popular com en el competitiu món editorial ens hauria d’alertar sobre la singularitat d’aquest personatge que de fet s’ha convertit, per mèrits propis, en un còmic clàssic. Per aconseguir-ho Trueno posseeix una sèrie d’atributs propis que li proporcionen el valor afegit necessari per comptar amb el favor dels lectors. De fet, compta amb tots els elements que cimenten la permanència d’una obra artística: uns valors perdurables, uns personatges poderosos i una trama i una ambientació engrescadors.

La memòria a vegades ens traeix. En ocasions Trueno ha estat associat amb un espanyolisme imperial o fins i tot ha estat qualificat de “franquista”. Així ho donava a entendre la portada que la revista El Jueves del 2006 en què es veia a l’expresident Aznar vestit com el Capitán. Evidentment, el creador del personatge per sortejar la censura va haver d’acceptar algunes convencions i així envià l’heroi a la Creuada amb el sant i senya de “Santiago y cierra España”, però al mateix temps al pit du les barres catalanes i al cap de poc fa les paus amb els àrabs, perquè la seva guerra, com veurem, és una altra.

El Capitán Trueno posseeix un conjunt de qualitats que provoquen admiració i el diferencien d’altres personatges que no han aguantat tan bé el pas del temps. És cert que la lluita i l’acció són dos ingredients importants en totes les històries, ja que ens trobam davant d’històries d’aventures. Trueno i els seus companys són personatges valents i ho demostren en els seus combats. En els primers episodis el realisme de la història no defuig un cert grau de violència, amb escenes de crueltat, venjança i tortures que, en avançar la saga es van polint. D’aquesta manera Trueno es va convertint en una sèrie d’acció, on la lluita no fa acte de presència fins que no és estrictament necessari i, així i tot, sense recórrer a armes susceptibles de causar ferides als combatents.

Tanmateix, Trueno no és una simple màquina de lluitar, ja que al costat de nombroses aventures en què el triomf es deu a l’ús de la força, en moltes altres ocasions la victòria és fruit de l’enginy. Aquesta qualitat li és molt útil perquè en la majoria d’ocasions es troba en una situació d’evident inferioritat enfront dels seus rivals, que només poden ser vençuts gràcies a un ampli ventall d’estratagemes, tretes i altres argúcies que l’acosten a un paral·lel tan il·lustre com l’Ulisses grec. Però la intel·ligència no és patrimoni dels bons; els seus adversaris també l’utilitzen: és com la vessant negativa de la força. De fet, els pitjors enemics de l’heroi no són de major força o efectius militars, sinó els dotats d’una ment més afilada que els permet ordir trampes i trucs que només un home superior per les seves virtuts morals pot sobrepassar: és la virtut com suprema lucidesa, un tema clàssic en la literatura universal.

Sense adonar-nos ens hem acostat a un altre dels trets característics dels herois, les aventures dels quals sempre constitueixen un combat entre el bé i el mal. Tanmateix, en aquest punt Trueno demostrà molt prest la seva modernitat. Els herois tradicionals estan del costat de l’ordre: Superman és un megapolicia i Tintín fa el mateix paper; el príncep Valent un cop recuperada la seva situació règia vol restablir la pau en un imperi romà assetjat pels bàrbars. El Capitán és el capdavanter d’un nou enfocament que més tard compartiran Astèrix o Corto Maltés, ja que s’enfronta a un món injust on tirans, i governadors cruels i arbitraris dominen i exploten a pagesos, comerciants i soldats pobres. Hem passat de combatre el desordre que creen els delinqüents a lluitar contra l’opressió i els abusos dels poderosos.

D’aquesta manera el nou heroi allibera al poble d’injustícies diverses, que poden tenir un origen extern: invasors (víkings, tàrtars) o usurpadors, però també intern: senyors, nobles o fins i tot reis malvats. En aquesta vessant de justicier arriba a estar involucrat en autèntiques revoltes, bé participant en aquelles que ja s’estaven gestant i ell ajuda a què triomfin o, el que és més freqüent, promovent l’esvalot del poble o de nobles justos contra els seus senyors. El Capitán es passa la vida derrocant tirans i instaurant en el seu lloc mesurats consells d’ancians, que tenen un cert aire “republicà”. Aquesta darrer tret és tant més remarcable si pensam en la situació política de l’Espanya de la postguerra, sota un dictador com algun d’aquells malvats contra els quals feia esclatar la revolta. Res més allunyat d’un pretès espanyolisme imperial.

La seva manera d’actuar i de combatre també és especial. Trueno té un codi de conducta exemplar: no deixa passar ni les mentides ni les injustícies, ja que el fi no justifica mai els mitjans. En la lluita no tot està permès; mai s’acarnissa amb els dolents, amb independència dels seus crims; sempre ofereix una sortida a l’enemic que abandona el combat i és clement en la victòria. El Capitán apel·la constantment al respecte i la cavallerositat. Aquesta és la part del personatge que entronca amb la tradició èpica i el “bonisme” de l’heroi arquetípic, però en aquesta ocasió també va més enllà: Trueno també és un heroi “il·lustrat”, que viu del costat de la raó i en contra de l’obscurantisme.

Davant de totes les situacions desconcertants, quan els habitants dels pobles que va trobant apel·len a dimonis, fantasmes i encanteris, ell sempre troba una explicació racional, normalment vinculada a l’abús de la credulitat de vilatans i pagesos per malvats sense escrúpols. Si bé és cert que, especialment durant els primers episodis, és un defensor de la fe i el cristianisme, sempre lluitarà contra les supersticions. La seva insistència en les explicacions raonables i el seu caràcter transparent el diferencien de l’heroi romàntic, com Corto Maltés, que pot ser excepcional malgrat les seves debilitats. Trueno no té remordiments; açò el pot allunyar de l’home corrent, però també li atorga una gràcia èpica.

La superioritat moral del Capitán seria insofrible si no es veiés compensada per dues altres qualitats que l’humanitzen: el seu bon humor i una intensa vivència de l’amistat. Trueno, encara el seu destí de cavaller amb naturalitat i bon humor; la seva lluita per la justícia i el bé no el fa un ser intrínsecament superior i diferent dels comuns mortals; és un heroi optimista, fresc, jovial i alegre. Açò el diferencia d’altres herois víctimes del seu destí (el Caballero del Antifaz) o turmentats pels seus poders (Superman  i tots els de Marvel) que són éssers seriosos, amb un punt d’antipatia i aïllats de la resta dels mortals. Trueno en canvi apareix en moltes ocasions com un heroi somrient, i aquesta és la imatge d’ell que ha perdurat. La lluita no sempre és encarcarada i seriosa, sinó que, molts cops està plena de riallades i pinzellades d’humor; el Capità, Goliath i Crispín van trufant els combats de comentaris irònics, mordaços o simplement graciosos (“Vamos ¡No os excitéis, amigo Sayana!”) que tendeixen a desdramatizar els encontres armats i donar-los un aire de joc divertit. Finalment, el capità i els seus companys no volen ferir ni humiliar als seus rivals, prefereixen posar-los en ridícul perquè el poble i els seus lacais reconeguin l’estupidesa bàsica del mal.

 
Trueno no és un heroi solitari; està envoltat d’amics, que van molt més enllà del seu entorn més pròxim (Goliath, Crispín, Sigrid), per eixamplar-se en cercles concèntrics, que superen races i religions (víkings, musulmans, indis, xinesos, americans...). En les relacions humanes i en l’amistat no hi ha fronteres ni races: Trueno és el primer heroi multicultural. Així es molt revelador que la història comenci amb l’enfrontament amb els àrabs de la Tercera Creuada, però que molt aviat l’heroi es faci un gran amic de Saladí. L’amistat és una part integrant i irrenunciable de la vida; un valor que mai es pot trair.

Tot i que els principals personatges de la sèrie són masculins, les al·lotes també seguien les aventures, ja que un dels trets particulars era la presència de dones amb una gran importància en l’acció. Ja la seva companya és especial: a diferència d’Aleta del príncep Valent, no està casat amb ella, i per tant trenca amb l’esquema de la família tradicional i del rol femení subordinat. De fet Sigrid és la reina de Thule, i per tant, té un rang superior a Trueno, un simple cavaller. Al llarg dels episodis, sense deixar de banda les indefugibles “dames en perill” o, fins i tot enamorades del Capità, molt prest apareixen les dones que prenen el protagonisme, com a personatges positius o com a rivals de l’heroi. La presència continuada d’aquestes dones proporciona a la història una modernitat que encara avui en dia es percep.

En summa, el Capitán Trueno podria haver fet seva la divisa de “llibertat, igualtat i fraternitat”. Aquests anhels tan propis de la nostra cultura són els que fan d’ell un personatge actual i una font d’inspiració per a tots els lectors.
 Alfons Méndez Vidal

El Capitán Trueno: l’heroi clàssic del còmic espanyol

El còmic, nascut com un simple entreteniment, al llarg del segle XX ha anat prenent carta de naturalesa com a part de la nostra cultura; de fet se l’anomena el novè art, després del cinema (setè) i la fotografia (vuitè). Tal vegada alguns s’estranyaran d’atorgar el qualificatiu d’artístic a un mitjà que associïn més a una distracció pueril, però aquest qualificatiu queda justificat tant per l’evolució de l’”Art”, que el segle XX va superar l’academicisme en què s’havia arropat durant els segles anteriors, com per la deriva de les historietes humorístiques cap a un mitjà expressiu dotat d’un llenguatge propi, que és, precisament, el que defineix tota creació artística.

Qui agafi un novel·la gràfica convindrà que, més enllà de si a un li agrada més o menys, el creador intenta transmetre un missatge a través d’una sèrie de codis propis. Per aquest motiu no és d’estranyar que el còmic Maus: Relat d’un supervivent d’Art Spiegelman el 1992 rebés el premi Pulitzer, el major guardó a obres de ficció de les lletres nord-americanes.

El còmic modern intenta explicar històries, com ho fa la novel·la, però utilitzant com a medi d’expressió una combinació de dibuix i text. Ha estat característic del seu desenvolupament que en cada país hagi nascut un personatge que, si bé en cap cas es pot considerar com fundador del còmic nacional, sí ha influït de forma poderosa en la majoria dels autors posteriors. El primer fou Tintín d’Hergé, aparegut per primer cop el 1929 a Bèlgica i que influiria fortament els autors francesos i a través seu a tot el món. Als Estats Units apareixerien dos herois que també marcarien la via per la qual circularien els còmics posteriors: El príncep Valent de Harold Foster, publicat per primer cop el 1937, i l’any següent Superman. Després de la Guerra a França es començaren a publicar Astèrix el gal (1959), obra de Goscinny i Uderzo i el Tinent Blueberry (1963) de Jean Girauld i Michel Charlier. El 1967 l’italià Hugo Pratt va donar vida a un altre heroi equiparable als anteriors. Ens referim, és clar, a Corto Maltés.

Entre els personatges apareguts a la segona meitat del segle XX hem de situar el Capitán Trueno, que veié la llum el 1956 de la mà del guionista Víctor Mora i el dibuixant Ambrós. Com en els casos anteriors, abans d’ell al nostre país havia hagut altres personatges, com Roberto Alcazar y Pedrín o El Guerrero del Antifaz, però Trueno ràpidament va eclipsar tots els anteriors, assolint un èxit sense precedents. La popularitat d’aquestes historietes s’ha mantingut al llarg del temps, fins al punt de ser capaç de sobreposar-se al tràgic episodi del tancament d’Editorial Bruguera el 1986, la casa mare on havia nascut i s’havia desenvolupat el personatge.

Des del principi el nostre heroi va haver de patir els inconvenients d’un país de baix nivell de vida, la qual cosa obligava a què les primeres edicions es moguessin dins d’una modèstia que dificultava el desplegament artístic de la sèrie. Les primeres publicacions eren uns senzills quadernets apaïsats de deu pàgines impresos en un paper d’escassa qualitat. Al cap de poques setmanes Trueno va aparèixer en les pàgines centrals de la revista Pulgarcito i el 1960 va donar nom a una altre revista, El Capitán Trueno Extra, on compartia presència amb altres historietes.

La dècada del 1960 Bruguera va intentar donar al personatge una edició a l’alçada de la seva vàlua. El 1963, va aparèixer en els llibres de la col·lecció Héroes, la qual cosa suposava trencar amb les publicacions de poques pàgines i sotmeses a les servituds del “continuarà” i encetar la publicació d’històries completes. L’any següent es va iniciar la publicació d’El Capitán Trueno. Album Gigante, que continuava amb aquesta lògica. Tanmateix, el ritme de publicació era tan intens que l’editorial simplement va remaquetar els primers nombres, sense intentar crear noves històries concebudes com a històries íntegres.

El gran salt endavant es va donar el 1969 amb Trueno Color; l’any anterior havia finalitzat l’edició de les publicacions anteriors. Amb la nova revista l’editorial tractava d’adaptar-se als nous temps, que veien una creixent competència de còmics estrangers, la introducció del color en les historietes i la consolidació de la televisió, fenòmens que transformaven les formes d’entreteniment dels infants. Pel que fa al contingut, com en el seu precedent Album Gigante, es remaquetaven els episodis apareguts als quadernets, i més tard les dels Pulgarcito i els primers Trueno Extra. Tanmateix, la principal novetat era que les històries, originalment en blanc i negre, passaven a ser en color. Per potenciar aquest efecte, es va contractar un dibuixant de portades, Bernal, que va fer una feina que ha estat molt reconeguda. Des del punt de vista editorial es va combinar un format econòmic de 20 pàgines a un preu de 8 ptes, amb un altre en cartoné de 68 pàgines, similar a l’utilitzat per Tintín o Astèrix i que enquadernava quatre dels nombres senzills. Aquest intent per donar un tractament digne a Trueno devia de xocar amb la lògica d’un mercat encara no prou madur i després de publicar 19 nombres, l’edició es va rebaixar a rústica: les tapes passaven a ser una simple cartolina, en el que seria Trueno Color Extra, a un preu inicial de 35 ptes.

La publicació venia patint la pressió de la censura des del 1963, la qual cosa va portar a publicar unes històries de cada cop més infantils, amb lluites sense armes ni gairebé morts. Quan es va llançar Trueno Color es retocaren els episodis inicials, per complir amb els dictats dels censors, i es van eliminar les fletxes, punyals i espases que mataven, amb la qual cosa els personatges morien sense que es veiés l’arma homicida. D’altra banda, quan Bruguera va començar a remaquetar les primeres històries va retocar els episodis, suprimint moltes vinyetes i alguns episodis sencers. El resultat va ser realment catastròfic i els primers lectors van fugir horroritzats d’aquestes històries mutilades. Per sort, a partir del nombre 17, l’editorial canvià d’estratègia i va recollir les històries sense talls.

Trueno Color fou un nou èxit, que perllongà la vida del Capità fins al 1981. De fet el 1975 la publicació va finalitzar amb el nombre 297 i els anys següents es van realitzar tres reedicions, que mai van arribar a l’extensió de la primera: la segona va tenir 104 nombres senzills, recollits en 26 extres; la tercera i quarta només es van editar en la versió extra, i només van arribar al nombre 12. Bruguera va intentar rellançar el personatge el 1986. Per primer cop des del 1968 Víctor Mora va escriure noves històries que van il·lustrar nous dibuixants, donant llum a una revista amb el títol de “El Capitán Trueno”, i que també contenia altres històries.

Aquesta renovació del personatge va ser estroncada a les poques setmanes per la fallida de l’editorial. Com que persistia l’interès de reprendre la història, Planeta-De Agostini el 1987 va encetar en la publicació de nous episodis dins de la col·lecció Aventuras Bizarras. Tanmateix quan s’iniciava la publicació de la tercera història, Víctor Mora arribà a un acord amb Ediciones B (Grupo Z), en què, a canvi del reconeixement dels seus drets d’autor de tot el material, concedia l’exclusivitat a l’editorial, que havia adquirit el fons de Bruguera. Ediciones B va intentar seguir aquesta veta i el 1991 i el 1993 va publicar dues noves històries, però el públic va donar l’esquena a aquests nous còmics, que s’havien endinsant en els terrenys de la ciència-ficció, molt popular aquests anys, però massa allunyats de la idiosincràsia del personatge.

Des del 1987 Ediciones B ha seguit una política continuada de reedicions, que amb el pas dels anys s’ha estès a totes les publicacions històriques de Bruguera. A partir del 2006, amb motiu del cinquantenari de l’heroi ha tornat a publicar noves històries, però sense la intervenció de Víctor Mora.

La trajectòria del Capitán Trueno fa que sigui mereixedor d’un reconeixement com l’heroi clàssic del còmic espanyol per excel·lència, a l’alçada dels personatges similars d’altres països. Al meu parer la diferència bàsica rau en el caràcter espanyol que, potser encara sota el fatalisme del desastre del 1898 ens fa bandejar massa fàcilment les obres nacionals, que molt cops només són reconegudes quan són acceptades a l’estranger. Recordem que aquest va ser el cas del Quixot, el qual només va rebre atenció a Espanya quan els autors anglesos van començar a estudiar i apreciar els seus valors literaris. És necessari, per tant, revalorar el Capitán Trueno i situar-lo a l’alçada dels seus paral·lels dins del còmic mundial, perquè les seves històries bé s’ho valen, malgrat la difícil vida editorial que han patit.

Alfons Méndez Vidal