De sobte truquen a la porta, d’Etgar Keret: Impossible no llegir-lo

 “La condició humana tal com l’experimenta en aquests moments no sembla digna de cap història”. Aquesta reflexió irònica que trobam al relat que dona nom a aquest llibre, ens proporciona el to, desenfadat i lleuger de l’escriptura de Keret. En aquest petit volum no abunden els pensaments, i els que hi ha continuen en la mateixa veta. Així al següent conte llegim que “L’altre món la treia de polleguera, perquè no havia cigarrets, ni cafè, ni ràdio pública, ni res”. 

Hi ha una línia dins la literatura, que podríem anomenar lúdica, en la qual l’escriptor posa en joc la seva imaginació per confegir textos on la sorpresa, l’enginy i l’humor són ingredients primordials. Aquest és el cas del recull de contes De sobte truquen a la porta, d’Etgar Keret. Autor d’anomenada al seu país, Israel, on ha guanyat nombrosos premis, traduït a trenta idiomes, a França ha  estat condecorat Cavaller de les Arts i les Lletres. A Espanya, tot i que s’han publicat tots els seus llibres, tant en castellà com en català, encara no ha trobat el ressò que es mereix, potser perquè conrea poc la novel·la i es decanta més pel relat, un gènere que aquí, a diferència de països poc importants com els Estats Units, és tingut com menor.

La manera de fer de Keret m’ha recordat a Haruki Murakami, per la seva inventiva desbordant, per la tirada a incloure animals a les seves històries i per l’humor, encara més accentuat en el cas de l’israelià, cosa que a vegades l’acosta als guions de Woody Allen, no debades Keret també és guionista i professor de Cinema a la Universitat de Tel Aviv. En realitat el podríem agrupar amb els autors que intenten transcendir la realitat tal com la percebem, imaginant mons paral·lels o alteracions de la realitat que ens transporten a llocs més suggerents i divertits per viure. El més proper seria Cortázar, amb el qual Keret té bastant en comú, si bé se separa per la major brevetat de les seves històries –el volum que ressenyam n’inclou trenta-sis en dos-centes cinquanta pàgines– i un humor més directe.

A la coberta, Quim Monzó remarca que és un llibre “absolutament recomanable”; em sembla que es queda curt i hauria pogut dir que és “un geni a l’abast de tots”. Les narracions meravellen per la seva originalitat i per la facilitat de la lectura, dos trets molt difícils de reunir. L’obra més propera de la qual tenc memòria és Muerte con pingüino, d’Andrei Kurkov, també de lectura molt gratificant. Aquesta vena literària defuig de l’escriptura de campana, engolada, en la qual l’autor, encara que ens expliqui les seves intimitats, se situa damunt una tarima i des d’allà dalt esclafa el lector amb la seva prolixitat o el seu domini del llenguatge. Res més lluny de la facilitat que ens brinda Keret.

Tanmateix, com tots els autors citats, això no vol dir que es dediqui a confegir històries escapistes com a simple entreteniment. Al contrari, entre les seves pàgines van passant els grans i petits problemes de la nostra societat, la vida de parella, la relació amb els pares i els fills, el racisme, l’opressió o la societat de consum. El que passa és que la lleugeresa, la gràcia dels relats no aclapara mai el lector, que s’estalvia les elucubracions intel·lectuals i se centra en episodis insòlits, però versemblants, de la nostra vida, de manera que el text ens anima a pensar, però no pensa per nosaltres i si no ens volem complicar l’existència, podem tancar el llibre sense remordiments.

En les històries de Keret és freqüent trobar dues realitats o dos plans de la realitat, una tècnica que ens remet a Cortázar (“La noche boca abajo”, Axolotl,...). Els personatges poden passar d’una a altra o anar i venir diversos cops. A “Mystique” l’autor és transparent: “Només em calia escoltar-lo per saber que el forat on m’havia ficat era tant profund que, si mai aconseguia sortir-ne, seria en una altra realitat”. A “Terra de mentides”, Ronnie transita de la seva existència quotidiana al país on viuen les mentides que ha sembrat a la terra, que l’enfronten a les conseqüències dels seus actes. Com sempre la reflexió és possible –la responsabilitat individual, la decència humana– però és el lector qui, de manera voluntària l’ha d’anar a cercar. Un altre relat on el protagonista salta a l’altra banda del mirall és “Púding”, més amable, un record nostàlgic de la infantesa. 

No sempre són mons paral·lels on l’acció continua desenvolupant-se. En ocasions es tracta de la pura imaginació o el somieig del protagonista. A “Tancats”, Haggai decideix viure amb els ulls tancats i fantasiejar amb persones i cases, com si fossin reals, malgrat les protestes del seu company, que li recrimina que tot el que està explicant és un invent, la qual cosa, d’altra banda, es pot llegir com una al·legoria irònica de “La veritat de les mentides” sobre la tasca de l’escriptor o, alternativament, com una metàfora sobre els negacionistes, que es neguen a acceptar la realitat. No té tanta sort el protagonista d’“Universos paral·lels”, on Keret explora la idea de Borges sobre la possibilitat o existència d’infinits mons, i voldria viure en aquell que li agrada més, però la vida seguirà transcorrent de manera inexorable...

El trànsit entre les dues realitats pot ser subtil. A “Quin desig demanaries a aquest peix de colors?” a penes dura unes línies, que serveixen per resoldre la trama en un paràgraf. La història, àgil i lleugera, inclou, de forma quasi imperceptible, passatges suggerents sobre les ferides obertes per l’Holocaust jueu i el conflicte palestí.

Hem començat amb els contes més alambinats del llibre quan, en realitat, aquest arranca amb una evocació del senzill “Explica’m un conte” d’El Petit Príncep de Saint Exupéry, en el text que dona nom a la col·lecció i que medita de forma irònica i juganera sobre les servituds de l’escriptor. L’escriptura és el tema d’un dels relats superlatius del recull: “Escriptura creativa”, una meravella d’inventiva literària que remet a Si una nit d’hivern un viatger d’Italo Calvino (un altre integrant del corpus literari de la imaginació fèrtil).

Keret demostra un domini absolut de la tècnica en els contes on deixa volar la imaginació, com “Hemorroide”, on aquesta dolorosa malaltia adquireix un insòlit protagonisme. A “Descordar” l’autor juga amb la idea de la nostra dualitat, fent una graciosa picada d’ullet al tema que encetà Stevenson amb Doctor Jekyll and Mr Hyde. La ironia pot recaure sobre el propi fet d’escriure, com a “La història victoriosa”, un text que recorda “Para escribir un cuento en cinco minutos”, de Bernardo Atxaga.

En ocasions tot plegat adquireix un aire de paràbola com a “Tria un color”, un dels millors, sinó el millor conte de tots, on el que a primer cop d’ull sembla un joc literari un poc frívol al voltant d’un tòpic, amb homes negres i homes grocs apallissats per homes blancs, pren un gir sorprenent i commovedor amb l’aparició d’una divinitat singular que invita a una relectura insòlita de la Bíblia. No està gaire lluny “Setembre tot l’any”, una distòpia sorneguera que burxa en les contradiccions de la societat de consum.

No totes les històries pertanyen al regne de l’imaginari. Keret demostra la seva amplitud d’interessos literaris quan roman al Continent del quotidià. A “Negre i Blau” ens obsequia amb una deliciosa història de desamors, on la il·lusió de l’enamorament trontolla davant de les arestes de vida ordinària. “Sola del tot” transita per la mateixa via, la impossibilitat de l’autèntic amor, narrada des d’una vessant original, però sense cap concessió al somni. “Àpat de dol” parla de com ens enfrontam amb la desaparició dels ésser estimats, en un to emotiu i lleuger alhora, evitant qualsevol drama. 

En fi, gairebé mil-i-un contes que obren camins nous en la ment del lector en una bona edició de Proa, a la qual només li hauríem de retreure que no hagi inclòs un sumari que ajudi el lector a orientar-se en la diversitat de propostes que ens ofereix Keret en aquest llibre.

El judici de Sören Qvist, de Janet Lewis: la felicitat del lector

La recuperació de les dones escriptores per al cànon literari ens va oferint algunes perles que el temps havia sepultat davall d’un mant de terra. És el cas de Janet Lewis, coneguda poetessa nord-americana, l’obra novel·lística de la qual s’està editant els darrers anys. El seu primer llibre, La dona d’en Martin Guerre, que en el seu moment li va proporcionà un sòlid renom, fou traduït al català el 2015, no així el segon El judici de Sören Qvist, que acaba de ser publicat en castellà per Reino de Redonda en una esplèndida edició que ens permet de descobrir un relat enlluernador. El dos formen part de la trilogia dedicada a casos judicials històrics que l’autora relata amb una ploma vigorosa i moderna.

Vagi per endavant que El judici de Sören Qvist té tots els ingredients d’un clàssic, ja que el llegiran amb interès tant l’erudit com el lector que cerca entreteniment, l’amant de la tècnica i aquell a qui li agrada devorar els llibres, els preocupats en com es teixeix la trama i els que s’apassionen amb els personatges. El començament ja és tota una declaració d’intencions. En el primer capítol hi trobam una evocació de l’inici de l’Illa del tresor: un viatger desconegut arriba a una taverna i el diàleg que s’enceta entre aquest misteriós personatge mutilat (coix en el text de Stevenson, manc en el de Lewis) i els propietaris del local constitueix el punt l’arrancada de les aventures; com a lectors la nostra primera preocupació és esbrinar qui és aquest home i quin paper té a la trama.

És només un recurs literari, ja que l’autora no seguirà les petjades de l’escocès, sinó que dona forma al seu relat d’una manera més moderna: els primers quatre capítols ens ofereixen la conclusió de l’acció i tota la resta és la indagació de com es pot haver arribat fins aquell extrem. En definitiva, es tracta del mateix esquema que Garcia Màrquez utilitzaria el 1981 per bastir la seva Crònica d’una mort anunciada, amb el qual també comparteix el fet de ser una novel·la d’aire policial. L’americana publicà el seu llibre el 1947, més de tres dècades abans que el seu il·lustre seguidor, que en tot cas no és fàcil que tingués notícia d’aquest precedent, ja que l’obra no s’havia traduït al castellà.

Lewis atreu l’atenció del lector a través de la tècnica del desvetllament. Els personatges, els fets i les situacions són presentades al lector directament, sense cap aclariment ni descripció introductòria, ni tan sols el seu nom, que anam descobrint en les pàgines següents a mesura que progressa la història. D’aquesta manera s’obliga al lector a entrar en el joc del descobriment, un joc que l’autora practica amb mestratge, perquè la seva prosa neta i el seu profund sentit narratiu fa que el lector no es perdi, de manera que a l’hora que va estirant el fil de la trama es va familiaritzant sense cap dificultat amb els fets i els personatges que  han aparegut unes línies més enrere.

No és l’única audàcia de l’escriptora. També hi trobam algun capítol que comença al mig de l’episodi, el qual és continuat per un flash-back en què se’ns explica què està passant. És una altra forma de conferir interès a la història, que és vivificada per la intriga que li aporta aquesta forma d’escriure. En definitiva, els que gusten destriant l’arquitectura del text queden satisfets de la bellesa de la manera que té Lewis de construir la història i els lectors corrents van passant les pàgines de forma gairebé hipnòtica

Una característica de la prosa de Lewis és que tots els seus elements són perfectament clars i lògics. Aquesta transparència és un altre factor que atorga el caràcter clàssic al llibre. Els clàssics mostren de manera fàcil i senzilla el que per altres és complex i per aquest motiu ens ajuden a entendre el món, de manera que són exemplars.

En aquest sentit, el lector sap quin és l’assumpte del llibre abans d’obrir-lo, perquè figura en el títol. El pastor protestant Sören Qvist és jutjat, condemnat i mort i l’autora es proposa de desentranyar aquest singular succés. El judici és el centre de la narració i el tema que es tracta és, per tant, el funcionament de la justícia i, si  es vol, la relació entre la justícia humana i la justícia divina o la justícia absoluta. No descobrim res si apuntam que en les primeres pàgines es fa evident que el famós judici va condemnar un innocent i va causar una gran quantitat de dolor a la seva família i a la parròquia a la qual l’home servia.

Aquest fet, cru i descarnat, ens posa davant de les limitacions de la justícia. La qüestió em sembla extraordinàriament pertinent en els nostres temps, en què l’opinió pública està assetjada des dels mitjans de comunicació per persones i col·lectius que clamen perquè se’ls faci justícia, que sempre identifiquen amb les penes més severes del codi penal i, si no basta, amb un enduriment d’aquestes.

En aquesta deriva a Espanya s’han tipificat un bon nombre de nous delictes i fa dècades que es va endurint el tractament de qualsevol crim que surti a la llum pública, des dels accidents de cotxe a les agressions sexuals, passant pel terrorisme o els delictes d’odi. Tanmateix, si la justícia és fal·lible, si els poderosos la poden evadir i desviar els seus cops cap a persones innocents, és prudent aquesta severitat? A quants innocents no estem condemnant de manera injusta? Aquesta és la qüestió que Lewis planteja, amb una dosi d’humanitat considerable, si tenim en  compte que el llibre es va editar just després de la Segona Guerra Mundial, en la  qual es van cometre els més grans crims.

Per fer-ho, l’autora ens anirà presentant les persones que envolten el protagonista, el contradictori pastor Sören: els seus familiars, amics i enemics. De fet, la construcció dels personatges (Anna, la filla del Pastor, l’ama Vibeke, l’estrany Niels Bruus, el magistrat Thorwaldsen i molts altres amb un paper més secundari) és un dels grans encerts del llibre; a través de la narració ens sembla com si els haguéssim conegut de primera mà. Així mateix, l’ambient està descrit de forma perfecta, tant pel que fa a la societat, la comunitat rural danesa, com el físic, el paisatge de Jutlàndia, dominat pels prats de bruc i la llum somorta del nord.

El llibre té altres ingredients, que són al·licients per al lector. Els amants de la novel·la històrica apreciaran la minuciositat amb què es reconstrueix l’atmosfera del segle XVII, amb els seus vestits, parament de la llar, eines i mitjans de transport, sense perdre el més mínim detall. Tanmateix, el llibre compleix plenament amb l’objectiu bàsic de tota novel·la: oferir una visió del món. En aquest cas, ens revela els mecanismes que mouen les comunitats humanes, amb les seves alegries i tristeses, les enveges, els flirtejos, els vincles amorosos i d’amistat,  els lligams familiars i les relacions de poder. La gràcia d’aquesta obra és que, malgrat està ambientada a la llunyana Dinamarca del fosc segle XVII, està parlant d’uns trets universals, o almenys compartit per tots els europeus des de fa centúries.

D’altra banda, com s’ha apuntat, la història conta la investigació d’un crim, és a dir que s’inscriu en la literatura policial, encara que aquí hi manqui la figura del detectiu, que és substituït per un narrador que ens va duent de la mà fins a esbrinar els misteris que han anat sorgint. Lewis posa un punt de sofisticació en aquest plantejament ja que, encara que l’autor intel·lectual de la mort sigui, com no pot ser d’una altra manera, un malvat molt pervers, l’executor material és l’administració de la justícia, en un procés legal amb totes les garanties.

Per acabar, només remarcar el mestratge de Janet Lewis, qui aconsegueix que, en una història de la qual, al capdavall, coneixem la conclusió, els darrers capítols enfilin un crescendo en el qual el lector de cada vegada està més intrigat pel que succeirà. Alguns es tanquen amb una escena de resultat incert, un continuarà que el lector frisa per descobrir al capítol següent, en una successió que només finalitza en la darrera pàgina.

El llibre blanc del turisme (1987)

La Comunitat Autònoma de les Illes Balears va començar a funcionar a ple rendiment el 1983, després d’uns anys de govern “preautonòmic”. L’any següent, l’Estat Central li transferia la competència de turisme i iniciava una nova era, que suposava passar d’un plantejament únic a que cada territori decidís les seves estratègies turístiques.

El Govern Balear es va trobar amb un panorama bastant complicat: els touroperadors pressionaven perquè s’ampliés l’oferta, fonamentalment amb apartaments, i una de les primeres tasques de la Conselleria de Turisme va ser ordenar aquest sector i marcar les regles del joc. En general, a tot l’arxipèlag encara eren perceptibles els estralls del creixement esbojarrat dels anys del boom (1955-1973). Part de l’oferta estava obsoleta i calia una reconversió que assentés el desenvolupament sota bases més sòlides. D’altra banda, la població demanava que es limités l’expansió urbanística, preservant la part de la costa on encara no s’havia construït.

Per aquest motiu, els anys vuitanta es van aprovar les lleis d’ordenació i modernització del sector turístic, de reforma de les urbanitzacions i de creació de les Àrees Naturals d’Especial Interès. Aquesta darrera vetava la introducció de nous nuclis residencials en aquestes zones.

L’esforç normatiu va venir acompanyat d’una profunda anàlisi del sector. La Conselleria de Turisme encarregà a la Universitat de les Illes Balears la redacció d’un llibre blanc, que va veure la llum el 1987. El seu impacte va ser enorme, ja que marcà l’orientació de la política turística durant tres dècades, fins que la crisi del 2008 i la consolidació de les noves realitats del segle XXI (internet, companyies de baix cost, lloguer vacacional) transformessin el panorama turístic i plantegessin nous reptes que exigeixen una resposta diferent. No debades, fins el 2009 no es va elaborar un altre Llibre Blanc, el qual, tanmateix, no fou encarregat pel Govern Balear, sinó que sorgí de la iniciativa privada (Sa Nostra i la UIB).

El Llibre Blanc del 1987 comença realitzant una revisió exhaustiva de la situació d’aquell moment, la qual permet als autors d’obtenir un conjunt de conclusions de gran volada. Si bé l’articulació del discurs en aparença es basa en la juxtaposició d’arguments, en realitat la seva concepció es fonamenta en la teoria moderna de la Hisenda Pública, que es pot resumir en la idea de què el lliure mercat és una font de distorsions que l’Estat té la missió de contrarestar. 

En concret, es parteix de la base que l’activitat turística crea desequilibris. Aquests tenen diferents causes. En primer lloc, hi ha la seva dependència de factors externs (tipus de canvi, situació econòmica dels països emissors, actuació dels majoristes). En segon lloc, l’oferta turística és constant a curt termini i per açò l’ajust davant les variacions de la demanda, en especial a la baixa, s’ha de fer via preus. Finalment, el monocultiu turístic fa que la inestabilitat del sector es traslladi a tota l’economia balear. Així mateix, el turisme utilitza el medi ambient com un factor de producció bàsic i genera efectes externs negatius: degradació de l’entorn, contaminació,...

Per apaivagar els desequilibris que crea l’activitat vacacional es defensa que la millor opció és un turisme de major qualitat, que hauria de ser l’objectiu de la política turística. En aquest sentit, si els visitants atrets pel factor preu són poc fidels, els de major poder adquisitiu són més constants. Així mateix, els beneficis socials només superen els costos socials en productes de qualitat.

D’altra banda, la demanda turística està sotmesa a canvis. En general, les arribades de visitants tenen una tendència decreixent, ja que el seu increment percentual és molt menor que en els anys seixanta. El mercat vacacional està segmentat i mentre els turistes de renda baixa responen als preus, els de renda més alta tenen altres motivacions, més diverses, i depenen de l’existència d’una oferta adient. Amb l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (que s’acabava de produir el 1986), es preveia que es reduirien les diferències de preus i seria més difícil competir amb aquesta arma.

Aquesta visió pessimista sobre el futur turístic de la Comunitat Autònoma, que també remetia de forma implícita al concepte de cicle del producte turístic, que arriba a un màxim després del qual ve una fase de maduresa, és clar que no es va acomplir. En contra hi van jugar l’augment imparable del nombre de turistes a tot el món i en particular a Europa, i la renovació del producte turístic balear que, gràcies a la modernització empresa aquests anys, es va rejovenir, la qual cosa li va permetre d’absorbir quantitats de visitants molt superiors a les ja altes xifres d’aquells anys.

Per aquest motiu, cal planificar l’augment de l’oferta. En el pla quantitatiu s’opta per una contenció global. Al mateix temps, s’han de preservar les zones amb major valor natural. També es proposa subordinar la planificació municipal a la turística, per evitar desenvolupaments indesitjats en productes com els apartaments turístics. Alhora, es fa notar la necessitat de tenir en compte la disponibilitat dels recursos naturals, sobre tot l’aigua. En el pla qualitatiu s’aposta per l’increment dels hotels de luxe i dels agroturismes com a via de regeneració de l’activitat agrària. Paral·lelament, es defensa la potenciació de productes de qualitat com els camps de golf i els ports esportius, si bé en aquest darrer cas, prèvia ordenació del litoral. En darrer terme s’havia de diversificar el producte turístic, perquè els visitants d’elevat poder adquisitiu estan guiats per motivacions variades, més enllà del sol i platja.

Dos factors rellevants per a la política turística són la promoció i la formació. La primera, tant la pública com la privada, és menor de la que caldria, en especial si es vol captar un turisme de qualitat. L’oferta de formació no era adequada en cap dels nivells educatius i la demanda era baixa. Tanmateix, aquest element és clau per millorar la qualitat dels serveis.

Per finalitzar s’introduïen dues reflexions de gran calat. Per un costat, es feia constar que el turisme té una baixa capacitat de creació de renda, per la qual cosa era important la redistribució, indicant de forma implícita la conveniència de transferir rendes des del sector al conjunt de la població. Per l’altre, es remarcava que el finançament de la Comunitat Autònoma era insuficient per cobrir els requeriments de les activitats turístiques, principalment pel que feia a infraestructures (depuració d’aigües, carreteres, conservació de platges), promoció, formació, i protecció de zones costeres. Per aquest motiu es proposava la creació d’un impost que recaigués sobre els turistes, assenyalant en aquest sentit com a punt més convenient el hàndling dels aeroports.

Aquesta idea va tardar més d’una dècada en fructificar i el 2002, després de dos anys de debats, es va implantar el primer tribut d’aquest tipus. Tot i que es va estudiar la seva imposició als aeroports, la manca d’encaix legal i l’oposició del Govern Central van determinar que s’acabés fixant sobre les estades en establiments turístics (com a la majoria dels països on existeix aquesta figura). L’experiència només durà dos anys, però ha estat ressuscitada el 2016 i encara perviu. Tanmateix, en general, les despeses finançades amb aquests fons s’han allunyat de les propostes del llibre blanc, que se cenyien a les connectades d’alguna manera, ni que fos indirecta, amb l’activitat turística.

En resum, el Llibre Blanc del 1987 incidia en els mateixos elements sobre els quals apuntava la normativa, sobre tot l’aposta per la qualitat de l’oferta i la protecció el medi. No totes les seves propostes es van portar a la pràctica en el seu moment, com la limitació de l’activitat urbanística municipal, per frenar el turisme residencial o la introducció d’un impost turístic, però aquestes qüestions continuen formant part del debat turístic del segle XXI.

El salze cec i la dona adormida. La bellesa trista de Haruki Murakami

Murakami és un autor que enganxa. Basta llegir el començament d’un dels seus contes per saber perquè: “En el periódico que compré en el puerto había un artículo sobre una anciana devorada por sus tres gatos”. L’inici arravatador de Los gatos antropófagos ens mostra el nervi narratiu del japonès que, si una cosa té, és el do d’explicar una història, introduir al lector i no deixar-lo fins que arriba al final. En un dels seus contes, precisament parla d’un personatge que no sap narrar.

Haruki Marukami, que enguany ha complert setanta anys, és conegut sobretot per la seva vessant com a novel·lista. Tanmateix, tal i com explica ell mateix en el pròleg de l’obra que comentam, combina aquesta faceta amb la dels relats. De fet, en aquest llibre demostra la mestria d’un autor de primera fila: alguns dels contes són veritablement genials. En realitat es tracta d’una col·lecció d’històries publicades al Japó al llarg de vint-i-cinc anys, des de 1979-1983 fins al 2005. D’aquesta darrera data són cinc textos editats al seu país sota el nom de Contes estranys de Tokio. La diversitat del contingut fa que el resultat sigui a estones desigual. Açò no obstant, després d’algun relat anodí sempre acabam recuperant històries enlluernadores que assoleixen un elevadíssim grau d’excel·lència.

Però, ¿què té Murakami que fa que per als lectors sigui com una obsessió, que no puguis deixar ni de llegir-lo ni de pensar en les seves històries? És difícil de saber-ho i possiblement, cadascú hi troba coses diferents. Per a mi, un dels trets més remarcables és l’atenció que presta a l’ésser humà, a les dificultats de l’existència, a la nostra identitat com a persones. Un personatge del conte La tragedia de la mina de carbón de Nueva York explica que, quan de nit pensa que es va a deprimir, renta tots els plats i fa neteja general. Després de dormir ni se’n recorda del que estava pensant. No totes les històries tenen aquest valor terapèutic, encara que sobre moltes hi sobrevola la inquietat sobre el nostre estat d’ànim. A La tía pobre, els protagonistes estan d’acord en què “Vivir es muy duro”. A vegades algú s’oblida del seu nom, una forma de referir-se a la qüestió de la identitat, què ens fa ser com som, i a la por de perdre’ns en la confusió del món.

El tema d’un bon gruix dels contes són les relacions sentimentals. Murakami va explorant les arestes i benediccions que amaren els lligams entre homes i dones, habitualment joves, de vint a trenta anys. Hi trobem els amors fugaços i intranscendents dels primers anys –Sauce ciego, mujer dormida, el text que dona nom al recull–, l’enamorament més estrany que un es pugui imaginar –L’home de gel–, i, en especial, amors impossibles –El folklore de nuestra generación, la luciérnaga, La piedra con forma de riñón,…

Convinguem que la nota predominant dels contes de Murakami és la tristesa. L’autor n’és conscient i algun dels seus personatges ens avisa que el que segueix és una història trista. El protagonista d’un relat es troba “Como una sandía que se hubiera caído al fondo de un pozo”, una d’aquestes frases que defineixen tota una narrativa. Els éssers de l’univers Murakami tenen grans dificultats per expressar els seus sentiments. Poden viure junts, tenir relacions sexuals, però cadascú o, almenys un d’ells, viu en una dimensió diferent que impedeix una autèntica comunicació. La consciència de la impossibilitat d’una entesa acaba menant les relacions a un carreró sense sortida i dota les aventures d’un to melangiós, i de manera especial els finals. Tanmateix, en una història el protagonista troba: “alguien con quien podamos comunicarnos a la perfección. Es casi un milagro, o una suerte inesperada, hallar a esa persona”...tot i que conclou que aquell vincle “no tiene nada que ver con el amor”, encara que no hi renunciarà per res del món.

En alguna ocasió la història s’atura en un moment determinat i no arriba a cap final definit. Aquesta manca de contundència és una delicadesa que contribueix a remarcar la subtilesa de la narració, que se’ns presenta dibuixada amb pinzellades delicades, com una aquarel·la oriental. L’autor mateix no renuncia a aquesta imatge: “Tres o cuatro nubecillas blancas flotaban a lo lejos como unos exquisitos signos de puntuación puestos con cuidado.”

No sempre és així. Potser perquè estem davant d’un replec de contes de diverses procedències, també hi trobam alguns dels finals més memorables de la contística universal –impossible no recordar la manera com acaba La tragèdia de la mina..., un dels millors relats–. Una de les característiques de Murakami és el risc que corre a l’hora de concloure una narració, a la qual cosa hi contribueix el fet que en molts casos es tracti de finals oberts que requereixen de la implicació del lector. Enlloc de donar-li un acabament clàssic, en la línia del que ha estat la història, li imprimeix un darrer gir que apunta cap a una altra banda. Sempre deixa el lector sorprès i, quan dona en el clau, ens deixa meravellats.

A Murakami li agraden els zoològics –el primer conte comença en un–, i per extensió, els animals. És coneguda la seva tirada pels moixos, que donen títol a l’inoblidable Los gatos antropófagos, on els felins hi són presents en dos episodis: un, amb el qual arranca el relat, s’esdevé en el moment de la narració, i l’altre té a veure amb la infantesa del protagonista. En un altre conte, un moix és exposat en un zoològic. Murakami ens explica a la introducció la simbologia dels corbs a Conitos. També hi ha cangurs i, a la darrera història, El mono de Shinagawa, l’animal té un paper important en la trama. Les abelles i les mosques són altres dels habitants d’aquest particular bestiari. Tots ells contribueix a crear el clima i a subratllar els temes de què ens vol parlar l’autor.

En tot cas, convé tenir en compte que el llenguatge de Murakami és fonamentalment simbòlic i els animals de què acabem de parlar no en són una excepció. Així mateix, les narracions estan acompanyades de visions i anècdotes, que són al·legories o metàfores del que ens està explicant. En dues històries el protagonista es queda sense rellotge, el que contribueix a reforçar la sensació de desorientació. En una altra, investiga la desaparició d’una persona de ca seva. En algunes narracions una part de les peripècies transcorren a una nit de lluna plena, que projecta una llum espectral. L’autor no defuig la tècnica de la personificació, com a la inoblidable La tía pobre, on aquesta peculiar parenta es converteix en una metàfora de l’escriptura. En el darrer relat, una mona adopta un aspecte simbòlic i queda per al lector desentranyar-ne el significat. A través d’aquestes figures, el narrador obre una escletxa en la realitat i ens mostra com pot estar imbricada amb l’estrany i l’extraordinari.

D’entre els elements amb què Murakami atapeeix els seus contes hi trobam articles de la societat de consum, en especial begudes, com la Coca Cola, diverses marques de whisky, i també de tabac, la qual cosa li ha valgut la denominació enganadora d’autor pop, enganadora perquè, com veiem, el to de les seves històries està prou allunyat de l’optimisme intranscendent d’aquest corrent. Un altre element a destacar és la música, en ocasions clàssica –Mozart, Strauss, Verdi, Poulenc–, però de forma més marcada el jazz i, en particular, els pianistes blancs dels anys cinquanta i seixanta. El narrador confessa la seva afició i es declara col·leccionista d’aquests discos. Algunes històries són protagonitzades o compten amb l’aparició de músics de jazz i l’autor no s’està d’oferir-nos llistes dels seus músics preferits, la qual cosa fa pensar en Rayuela de Cortázar, un altre gran contista.

No debades, Murakami està impregnat de literatura i referències literàries. Hi podem trobar relats amb el sentit oníric del que és meravellós propi de Cortázar, altres amb la vena gòtica de Poe i alguna història de tall psicològic de l’estil de Henry James, amb picades d’ull com un personatge en cadira de rodes (com a La vida privada o Els papers d’Aspern).

Per finalitzar, cal deixar constància del profund sentit de la bellesa narrativa del japonès. Els contes més reeixits, a més d’oferir una història intrigant i uns personatges peculiars, són molt ben construïts. És freqüent que tenguin tres parts, una estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç que és trencada per un inici in media res, amb els seus corresponents flashbacks. En algun relat, cada part es divideix en tres. En altres històries, Murakami comença situant l’acció a ple dia i l’acaba de nit tancada, o transcorre des de l’inici de l’estiu al final de la tardor. Tots aquest elements contribueixen a dotar els contes d’una harmonia, un equilibri i una plenitud complets.

Per descabdellar les narracions de Murakami caldrien moltes planes, molts llibres, però serà suficient dir que aquest aplec inclou històries genials que perduraran indefinidament en la imaginació del lector.

Els peixos no tanquen els ulls. La mirada pietosa d’Erri De Luca

A mesura que avançava el segle XX, la novel·la es va anar decantant envers la mirada subjectiva. El narrador en tercera persona havia dotat la narrativa decimonònica d’una pretensió de totalitat i d’objectivitat que pretenia explicar, de forma una mica ingènua, però amb una gran ambició, la totalitat del món. El narrador en primera persona es resigna a descriure el que veu, el fragment d’un gran quadre –pensem en Conversaciones en la Catedral de Vargas Llosa– o la petita porció que ens ha tocat de viure, com podria ser el cas de Cees Nooteboom.

Al segle XXI aquesta estratègia narrativa ha donat una nova volta de rosca amb l’autoficció, amb la qual l’autor renuncia a donar compte de res que no hagi viscut o, com a mínim hagi indagat, travestint-se d’investigador o de periodista, segons els casos. No es que es tracti d’una idea totalment nova, ja que diversos escriptors l’havien desenvolupat amb anterioritat, el que és inèdit és el predomini que adopta aquesta tècnica dins del conjunt de la narrativa contemporània.

Amb Els peixos no tanquen els ulls, Erri De Luca ens ofereix la seva versió de la literatura autoreferencial: el narrador, un home que, amb el pas de les pàgines, sabem que té seixanta anys, ens va desgranant el moment central de la seva vida, que va tenir lloc cinquanta anys abans, quan en tenia deu: “Eva y su esposo, saliendo del jardín, habían vivido ya todo el bien del mundo. La vida añadida más tarde, lejos de aquel lugar, no fue más que una divagación”.

Tots els escriptors tenen els seus referents literaris. Erri De Luca ens presenta els seus, que resumeixen la seva experiència de lector. Al començament, el nen desgrana els pensaments que el van assaltar quan va llegir El Quixot: “Me asaltaban lágrimas de rabia ese escritor que abollaba a golpes a su criatura. […] Y, por el contrario, era él quien tenía razón, Quijote, según mis diez años: nada era lo que parecía.” Ja a prop de la conclusió del llibre, l’autor deixa escrit que fa molt de temps que llisca sobre les escriptures sagrades, sense fe, que a més paladeja en hebreu antic, que per a ell fa gust de mannà. De la Bíblia, com hem vist, ens reconta la història de la primera parella al paradís, que assimila a la seva. Altres al·lusions resten implícites. La deliberació que fa a les pàgines finals sobre la justícia: “Puede ser verdad para los demás, útil para una comunidad y para su sistema de contrapesos a los agravios, pero para mí era inservible” sembla un ressò de l’estirabot camusià: “entre la justícia i ma mare, jo triï ma mare”. Aquest eco es referma per l’atmosfera del llibre, la seva mescla de llum i violència, que recorda l’inici de l’Estranger.

De fet, De Luca invoca el seu territori vital: el sud, un espai lluminós, amb una gent dotada d’un llenguatge viu: “el napolitano sabe azotar. En ningún otro idioma siento la úlcera de un insulto. Quien me lanza uno en italiano es como el que tira una piedra a la sombra en vez de al cuerpo”. Dit sigui de pas, aquí i allà la novel·la va deixant petites reflexions sobre el llenguatge, un altre dels focus d’interès de l’autor: “Hoy creo que las revistas de pasatiempos son una buena escuela de escritura, adiestran en la exactitud del vocablo.”

Tanmateix, la ciutat de Nàpols queda en la recambra, amb unes pinzellades breus, però sentides, de les vivències de la guerra i la fosca postguerra. El que l’escriptor vol remarcar és la lluminositat meridional de l’illa, aquesta illa propera a la gran ciutat on transcorre la major part de l’acció. La novel·la arrenca amb una potent escena de pesca, en la qual ja ens enfrontam als horitzons plens de llum i de mar que donaran el to a tota la narració. Els moments viscuts a la platja, sota el sol i els para-sols i a la platja dels pescadors, entre les barques, són les més vívides, les que es queden en el record del lector.

Els peixos no tanquen els ulls és una petita novel·la, o un conte llarg, una narració que avança a mig camí entre el pas llarg de la novel·la i el pas curt del relat. De la primera conserva el gust per l’estructura, pel desenvolupament de la història i el dibuix dels personatges, mentre que del segon traspua la intensitat. Aquesta intensitat, així com un cert gust per triar les paraules i per confegir frases dotades d’un apreciable enginy i una gran capacitat d’evocació, “en el ápice del verbo [amar] los adultos se casaban, o bien se mataban”, “los pensamientos, que llegan desde lejos y se van al mundo de las olas con la barca”, “la cara colorada bajo la prensa del sol”, tot plegat dota a la prosa de De Luca d’una qualitat poètica. En bastants altres moments, i en especial cap al final, ens sentim embolcallats per un lirisme que sembla voler transcendir les barreres de la prosa amb l’aspiració de crear un poema.

Potser una de les formes de dotar d’un alè poètic és la indeterminació dels personatges i els llocs. No sabem ni el nom del narrador, que resta com un implícit “jo”, ni de la resta de figures, que són la mare, el pare, els avis, l’al·lota, els companys de classe, els pescadors, els veïns,... essers anònims, el que no equival a prototipus, ja que cadascú està animat pels seus trets particulars. L’espai també està poc definit. S’esmenten les terres llunyanes: Nàpols o els Estats Units (o Amèrica), Bòsnia, la ciutat del Danubi i el Saba, Itàlia, Grècia, però no sabem quina és l’illa on els personatges deixen la seva empremta.

Remarquem que hi ha una història, una aventura, tots els ingredients d’una novel·la. Erri De Luca utilitza una bona estratègia narrativa, que el porta a entrellaçar dos fils textuals: la relació amb el seu pare i el descobriment de l’amor, que al seu torn s’enreda amb la percepció de la violència. Ho fa amb prou traça per menar la trama a un punt culminant en què culminen les dues històries. En l’escena més inoblidable del llibre conflueixen la resolució del conflicte patern amb la de l’afer amorós.

En un cert sentit es tracta d’una novel·la d’aprenentatge en la qual el protagonista esbrina el significat de l’amor, que a l’inici és una simple paraula, un ingredient de les novel·les, el tema de la primera declinació llatina i que, en conèixer l’al·lota s’anirà omplint de contingut, d’experiències vitals, i que també acabarà lligat a la bellesa. Com a contrapunt, De Luca desplega la història del seu pare, plena d’esperances frustrades, d’anhels d’un inassolible futur. La vida no és tan sols amor; s’hi acumulen penes, compromisos ineludibles, com diria Lennon “les coses que passen mentre nosaltres estem ocupats fent plans”.

De Luca ha escrit una novel·la curta, aparentment senzilla, però sota la qual hi batega tota una geologia de capes de significat. Les dues històries són clàssiques, encara que la mirada del narrador, que una vegada i una altra reprèn la seva identitat present i passada, les ferides que li han anat deixant el pas dels anys, li atorguen un pes considerable. En una pàgina sabem que ha treballat de paleta en la construcció, en una altra que ha vist la guerra de Bòsnia, més enllà que ha participat en manifestacions i revoltes, sabem que ha viscut amb moltes dones, que no té fills, li agrada pujar muntanyes,... circumstàncies totes que remeten a la biografia d’Erri De Luca i que ens deixen la impressió d’un home que ha transitat per moltes vies, està cansat, i, instal·lat en la vellesa, mira l’existència amb els ulls tenyits de tristesa o més bé de pietat, amb el cor ple d’humanitat.

II Jornades Albert Camus: la rebel·lia tolerant

Hem de felicitar els organitzadors per l’èxit de les Jornades Literàries Mediterrànies Albert Camus, un dels esdeveniments culturals més importants celebrats en molt temps a Menorca, amb la participació de personalitats de l’àmbit literari, artístic, periodístic i polític de talla internacional.

Les conferències han ofert una fecunda reflexió sobre un dels punts més originals del pensament camusià: la rebel·lió tolerant, aquella que va sintetitzar de forma plàstica en exclamar que, entre la justícia i sa mare, ell triava sa mare, significant que qualsevol causa ha d’estar matisada per la realitat tangible de les persones; en definitiva, sobre l’idealisme, ha de prevaler l’humanisme.

El plantejament de Camus no podia ser més pertinent quan va ser formulat, el 1957, en el marc d’una ferotge Guerra Freda que amenaçava amb sacrificar la raça humana en l’altar nuclear de la pugna entre capitalisme i comunisme. Tampoc era lluny l’apogeu dels moviments totalitaris, que no van dubtar a escapçar milions de vides en nom de les seves concepcions del món. Els nazis exterminaren milions de jueus i volien establir un domini mundial sobre la base d’una somiada supremacia racial i els comunistes van assassinar infinitat de compatriotes en nom de les utòpiques teories marxistes.

Recordem que, a Menorca, centeners de paisans nostres van ser afusellades pel simple fet de ser oficials de l’exèrcit o pertànyer a les classes benestants i que, passada la Guerra, el poder franquista va executar i empresonar una quantitat desmesurada de conciutadans pel simple fet d’haver format part del règim republicà. En els dos casos, no van patir per les seves culpes, sinó per encarnar l’adversari polític que es volia erradicar.

Albert Camús ens convida a rebel·lar-nos, però tenint en compte que al davant tenim éssers humans, amb les seves virtuts i els seus defectes, amb els seus somnis i els seus sentiments, amb els seus interessos i les seves aspiracions. En l’obra de teatre els Justos explora l’absurd de destruir la pròpia vida per un ideal. El final tràgic del terrorista que s’immola per lluitar contra la injustícia ens emplaça a cercar vies humanes per combatre l’opressió: cap causa justifica un atemptat terrorista.

Camus, que també denuncià la sagnia estalinista, s’enfronta al pensament polític establert, que creu que els mitjans justifiquen els fins, remarcant que ha de ser als revés: són els mitjans els que donen validesa als nostres fins. Si un col·lectiu oprimit obté el poder gràcies a la violència, la mentida o la manipulació acabarà utilitzant la violència i l’abús contra les víctimes que volia salvar. Un dels ponents de les jornades comentava que la democràcia no és la imposició de la majoria sobre la minoria, sinó que la seva qualitat es mesura pel grau en què protegeix les minories que alberga.

És evident l’actualitat d’aquesta proposta en la política mundial, on els presidents de països tan rellevants com Estats Units, Brasil o Turquia han cimentat el seu poder en les fake news, l’odi i l’atac als que discrepen amb les seves idees. També és pertinent a Espanya, on les darreres eleccions han estat el final d’una època d’agres disputes entre els polítics i els mitjans de comunicació que agiten l’odi i la intolerància i els partidaris del diàleg i el respecte al contrari. Per sort, la societat espanyola ha optat per la moderació, deixant de banda els que impulsen la crispació i la negació de cap dret a l’enemic.

Durant les jornades hem vist un activista palestí explicar com la clau de les negociacions amb els israelians és el retorn dels exiliats: el govern jueu va estar a punt d’acceptar el dret del retorn alhora que els palestins consentien en discutir l’aplicació d’aquest dret, tot respectant la presència de milions d’israelians que no poden ser expulsat de les seves cases, encara que hagin estat aixecades damunt territoris ocupats, perquè una injustícia no pot ser combatuda amb una altra injustícia.

Per Camus la rebel·lia és dir no, però aquesta negació conté un sí: l’afirmació dels valors que es defensen i dels límits que no es poden traspassar. D’aquesta manera, la rebel·lia ha de ser matisada, a través del consentiment i l’amor de viure, per les virtuts de la clemència i la compassió. Un altre conferenciant suggeria substituir la indignació per la vergonya com a motor de la nostra rebel·lia.

Aquest treballós camí que transita entre els drets i les aspiracions d’uns i altres és la clau del mètode camusià, en què cap dret pot lesionar la vida dels individus. És el Camus que, abans de la II Guerra Mundial reivindica (en contra de l’opinió dels francesos) els drets polítics dels àrabs d’Algèria, però que, quan esclata la Guerra d’Alliberament, reclama el dret dels colons a seguir vivint a l’Àfrica, perquè els fills no poden ser responsables dels pecats dels pares.

M’he sentit particularment tocat per aquest vessant del pensament camusià: com s’intueix pel subtítol de la meva columna, “la balança”, em sembla vital sospesar els arguments propis i els dels altres. Així podem arribar a un just milieu, un punt intermedi just que, lluny d’una equidistància mecànica, és el resultat de la confrontació dialèctica de les nostres opinions i les dels altres, que ens revela que els adversaris acostumen a tenir raó en alguna cosa. Un home compromès és el que és capaç d’arribar a un compromís.

Tal i com es va dir en la conclusió de les jornades, aquest és el cor del pensament meridional, que entronca amb la ponderació grega i el seu rebuig de l’excés, perquè la desmesura forma part dels baixos instints dels homes que, per mitjà de la cultura, aconseguim de domesticar.