No hi ha res pitjor que fer les coses a destemps. Les millors intencions poden tenir conseqüències catastròfiques si no es fan en el moment apropiat. A l’economia que, al cap i a la fi, es refereix a les coses de menjar, aquest principi és ben pertinent. La política econòmica hauria d’actuar en el punt adient per resoldre les dificultats actuals i no atiar el foc quan el que cal és abocar-hi aigua. La cosa no és senzilla, perquè els problemes van canviant amb rapidesa i el que és necessari un dia al cap de pocs mesos pot ser contraproduent.
Durant la Covid, els governs i els bancs centrals es
van aplicar a donar suport vital a les empreses i els ciutadans per ajudar-los
a superar una ensorrada històrica. Encara no n’havíem sortit del tot, quan es
va presentar un episodi inflacionista d’oferta d’unes dimensions equiparables a
la crisi del petroli de 1973-1984. La successió dels reptes ha posat a prova
els reflexos de les autoritats i ha deixat en evidència els errors que s’havien
comès els anys anteriors.
Així, hem vist atònits com, mentre els bancs centrals de tot el món endurien la política monetària, la majoria dels governs seguien desplegant polítiques fiscals expansives que tendien estimular l’activitat econòmica, la qual cosa no fa més que impulsar la demanda i, per tant, pressiona els preus a l’alça. L’actuació histèrica de les autoritats monetàries contrasta amb l’autisme dels ministres d’Hisenda.
Una de les característiques del capitalisme és l’existència de cicles. Des del segle XIX, anys d’efervescència han vingut seguits de períodes de depressió, en uns moviments que, tot i ser de durada i intensitat irregulars, mai es deixen de fer presents. Arran del crack del 1929, els historiadors econòmics van arribar a la conclusió que les mesures preses per les autoritats, lluny de mitigar la crisi, havien provocat el seu agreujament. Per aquest motiu, després de la II Guerra Mundial molts autors defensaren la conveniència de procedir de forma cautelosa per prevenir la multiplicació dels danys. Era la política econòmica anticíclica, expansiva davant de les dificultats i contractiva per evitar que es desboqués l’eufòria d’empresaris i consumidors. Les receptes s’anaren refinant fins formar un manual d’instruccions ben assentat.
Tanmateix, arran de la caiguda del mur va sorgir un
estat d’opinió que sobrevalorava les qualitats del capitalisme. El seu triomf
sobre el socialisme va crear el miratge d’un sistema gairebé perfecte, i, a
partir d’aquell moment, sense contratemps ni cicles. L’esdevenidor es
presentava com una progressió eterna envers la prosperitat. La llarga expansió
dels anys que encetaven el nou segle van apuntalar aquesta idea que, tot sigui
dit, era un mite que no comptava amb cap argument, ni des de la teoria ni la
història econòmica.
No és d’estranyar que la crisi del 2008 deixés sonats els apòstols del supercapitalisme, com un boxador que ha rebut un cop baix. En Guillem López ha assenyalat de forma gràfica que la macroeconomia està lost in translation, com el protagonista de la pel·lícula de Sofia Coppola, que vaga per Tòquio sense entendre-hi res.
No hi ha més que veure els bancs centrals que, enlloc de preocupar-se per aplicar els instruments més adients en cada moment, han actuat com a zombies. Com que la política ultraexpansiva per fer front a la debacle bancària del 2008-2010 va funcionar, més tard van seguir administrant els mateixos remeis, amb independència del que requerís la situació. Durant alguns anys l’economia va resistir els excessos de Mario Dragui i companyia però, quan fa poc més d’un any, la combinació dels colls de botella provocats per la Covid i la invasió russa d’Ucraïna generaren un còctel inflacionari explosiu, van descobrir que el rei anava despullat i es van posar a correcuita a pujar els tipus d’interès i rebaixar la quantitat de liquidat que saturava l’economia.
Tanmateix, un cop perduda la cultura anticíclica, el Banc Central Europeu i la Fed americana, enlloc d’esperar que les mesures implementades poguessin sortir efecte, s’han obcecat en l’espiral alcista, com si l’acció de les seves actuacions fos instantània. Potser és un reflex de la cultura actual de la immediatesa, en què si no es contesta un Whatsapp en qüestió de minuts, l’interlocutor ja es pensa que l’altre s’ha mort.
Les empreses i els ciutadans firmen contractes amb els bancs i les revisions de les seves condicions en molts casos es produeixen al cap d’un any. Per aquest i altres motius per l’estil, les repercussions de la política monetària s’allarguen en el temps. Un enduriment excessiu d’aquesta l’únic que aconseguirà és que, a més de reduir la inflació, s’acabi produint el temut refredament econòmic, que potser precipitarà una crisi. Llavors, baixaran els interessos en picat...
El mateix argument, però en sentit invers, es pot aplicar als governs. Ja fa més d’un any que no és hora de multiplicar la despesa per expandir la demanda, sinó de plegar veles i deixar de gastar, per no inflar el globus inflacionista.
Aquí pequen tant els grans com els petits. Gran, la Unió Europea, que davant l’encongiment econòmic temporal de la Covid va llançar el programa d’ajuts New Generation, que mesclava l’objectiu d’auxiliar de forma puntual els agents socials amb l’intent de reforçar alguns sectors en què Europa s’està endarrerint, com determinades tecnologies, o que cal reforçar, com les energies renovables per fer front al canvi climàtic. Per assolir aquestes fites no convenia córrer i s’haurien d’haver supeditat a l’estat cíclic de l’economia.
Petit, el nostre Consell Insular, que llança un programa de vals de consum, com si els comerços seguissin sota l’efecte de les restriccions de la Covid, quan els consumidors patim les puges encadenades de preus. Els dos milions d’euros segur que haurien trobat actuacions més oportunes, per exemple, donar suport a les persones amb dificultats per omplir la nevera o accedir a un habitatge.
