El Bien Público va ser la gran capçalera dels conservadors
menorquins, on trobam moltes referències a Marx, la majoria reproducció
d’articles de diaris nacionals. Un dels fets més remarcables és l’escassíssima
presència de l’alemany les dues primeres dècades del segle XX. Al principi hi
ha alguna nota sobre els multitudinaris mítings que el partit socialista
celebrava cada any amb motiu de l’aniversari de la Comuna de París, en què
també es rendia tribut a la memòria de Carles Marx.
Les crítiques eren de guant blanc: els socialistes
negaven el capital i enaltien les belles i utòpiques espècies de Carles Marx;
se censura que haguessin creat una biblioteca circulant per estendre les idees
de Kropotkin, Marx i Fauré entre les famílies i els infants. Just abans de la I
Guerra Mundial es blasma que els racionalistes o lliurepensadors menorquins es
delectin en les elucubracions pseudofilosòfiques de Marx i en les màximes
socialistes de Bebel, però no en les glòries de la història pàtria.
Durant la Gran Guerra, augmenta una mica l’atenció a
la temàtica marxista, amb un to similar. Lerroux feia befa de Marx i Kropotkin.
Un altre escriptor pensa que la part substancial del programa socialista, molt
abans de Marx l’havia predicat Jesucrist. En una altra banda es ressaltava la
contradicció dels socialistes alemanys, partidaris de l’annexió d’Alsàcia i
Lorena, amb la postura de Marx el 1871, quan va condemnar-la. El 1920 s’acusava
els socialistes de ser uns vividors que donaven a la doctrina de Marx una
interpretació de conveniència per a la seva comoditat.
Aquest estat de coses no canviarà amb la Revolució
Russa, sinó amb la guerra civil que la va prosseguir i l’afermament del règim
bolxevic la dècada del 1920. Al començament el to seguirà essent irònic: el
1921 es comenta que Lenin es va trobar amb un sistema ferroviari destrossat que
no és podia arranjar amb els discursos de Marx. Prest les glosses esdevenen
sarcàstiques: “Lenin y las excelencias rusas
se sientan muellemente y con gran apetito a la mesa y se hartan sin que les
importe un comino Carlos Marx”. Els conservadors s’escandalitzen del fet que els
retrats del tsar i la tsarina siguin substituïts als edificis oficials pels de
Lenin, Trostky i Marx i que per tot hi hagi eslògans de “Marx, Lenin i altres
apòstols de la destrucció, que són begudes enfollidores que semblen els textos
d’algunes escriptures diabòliques”.
Els anys trenta es tendeix a assenyalar el contrast
entre les teories marxistes i la pràctica de les autoritats soviètiques: un
article del 1930 feia notar que la dictadura del proletariat, principi bàsic
del comunisme de Marx, Engels i Lenin, havia quedat reduït a la dictadura
tirànica dels governants de Moscou i les armes servien per oprimir els
treballadors. El 1932 s’apuntava que, en contra de les proclames de Marx en
favor d’un mateix salari per a tots els treballadors, a Rússia existissin vuit
categories salarials amb una diferència d’1 a 2,8. Més endavant es destacava
que l’obrer rus havia perdut tots els seus drets: la jornada de treball
superava les vuit hores, per obtenir el que Marx anomenava plusvàlua, de manera
que el formidable capitalisme d’estat havia organitzat una veritable explotació
del treballador. El 1936 s’informava que el govern soviètic havia relegat els
principis preconitzats per Marx en reintroduir la propietat privada al camp,
perquè en cas contrari, els jornalers incorporats a la força a les granges
col·lectives sortien del pas amb el menor esforç possible.
Alguns
periodistes censuraven la deriva sangonosa del comunisme. Ramiro de Maeztu
indicava que malgrat les baralles entre Marx i Bakunin, la Revolució Russa es
va fer amb les doctrines de Marx i amb els mètodes de Bakunin. Eduard Aunós
pontificava que els dirigents socialistes, sota la divinitat tutelar de Carles
Marx –libèrrimament interpretat– despullaven la burgesia, estalonant-se en la
soferta multitud, “que sempre retorna d’aquests combats amb unes víctimes més i
una mica menys de pa”. En altres articles es remarcava la continuïtat entre
Marx i “el seu pontífex” Lenin i es feia el socialisme, “germà bessó” del
comunisme.
Una altra de les constants serà l’incompliment de
les prediccions de Marx. El 1908 Melquiades Àlvarez subratllava que el capital,
lluny de concentrar-se, s’havia diversificat fins a l’infinit per mitjà de les
societats anònimes. Quasi vint anys més tard, un altre escriptor assenyalava
que el petit estalvi havia anat en ascens i que la política de la classe
capitalista havia de fomentar-lo per fer fracassar les profecies de Marx. El 1930 s’insistia en què Marx havia
pronosticat que el capitalisme cauria mercè a la concentració de capital, que
convertiria les crisi i la pobresa en una lepra social universal i, “a pesar
de lo bonito que resulta el andamiaje intelectual marxista” les estadístiques anunciaven un
augment del nivell mitjà de vida.
Una
altra família de crítiques són les que defensaven que la situació social que
Marx exposava era cosa del passat. Calvo Sotelo indicava que tot el que li
mancava als obrers quan l’alemany va fer la seva crida al proletariat mundial
el tenien ara: sindicats, dret de vot, assegurances, contractes col·lectius,
jurisdicció laboral, premsa pròpia i una força numèrica incontestable. Un altre
articulista assenyalava que a França el proletariat només constituïa un terç de
la població i la classe mitjana era el 45%, el que contradeia la profecia de
Marx de què la concurrència arrossegaria la petita burgesia al proletariat.
Altres
col·laboracions anunciaven la decadència o ruïna del socialisme. El 1925,
Baldwin, el primer ministre conservador del Regne Unit, insistia que la Bíblia
del partit socialista, El Capital,
estava patint crítiques intenses. El 1933 Ramiro de Maeztu proclamava que el
socialisme internacional s’havia esfondrat a Alemanya, Itàlia, França i tot el
món, excepte a Rússia. L’any següent el president del Sindicat Agrari Catòlic
d’Alaior censurava que el socialisme es volgués infiltrar entre els obrers del
camp, ja que les doctrines de Marx eren “l’error capital del segle”.
També
és possible trobar columnes que discuteixen els principis del marxisme.
L’orientació econòmica de Marx portava al fracàs perquè eliminava tot estímul
per l’obrer. Ni Rousseau ni Marx tenien un pensament pràctic sobre
l’organització de les nacions, sinó que es trobaven en l’“estat metafísic” del
pensament. Marx posseïa una grotesca ignorància respecte a les condicions de la
producció i els fins de l’ànima humana. El 1932 de Maeztu subratllava que
mentre Marx creia haver descobert que la veritable interpretació de la història
era l’economia, Max Weber havia descobert que la millor interpretació de
l’economia era la religió, fent al·lusió a una obra del sociòleg.
Els
conservadors no deixaven de posar en relleu les dissensions produïdes entre els
seguidors de Marx, com la contraposició entre els partidaris de l’evolució,
“recórrer el camí còmodament de la mà de l’estat” i la revolució “arribar d’un
salt al comunisme”. El 1932 s’informava de la publicació del llibre d’Oliveira Lenin contra Marx, tot marcant les
diferències entre els jornalers espanyols i els russos. Dos anys més tard es
feia notar el sarcasme que els alemanys haguessin anomenat socialdemòcrata el
seu partit, quan Marx havia censurat la democràcia social francesa pel seu
esperit petit burgès. El 1935 un article feia un llarg catàleg dels deixebles
de Marx que havien revisat i soscavat els ciments de la seva obra, per reprovar
que els socialistes espanyols s’aferressin al passat.
Marx
i Engels eren ben coneguts en alguns cercles conservadors: el 1931 la llibreria
de Manuel Sintes de Maó anunciava la venda de la seva obra Los fundamentos del marxismo. Alguns escrits no deixaven de mostrar
la seva inquietud pel repte que suposava el marxisme i la dificultat de
trobar-hi respostes adequades: Bosch i Anglada apuntava que Marx, a pesar
d’avançar-se tant a les idees del seu temps, segurament mai havia somiat amb
una evolució social tan profunda com la de Rússia, per concloure que la veritat
es trobava en el dret, però el dret que no se sabia defensar amb una conducta
caritativa sempre acabava per ser conculcat. Baldomero Argente comentava que el
capítol 24 d’El Capital anotava de
forma encertada que la base de l’organització econòmica era la lluita entre els
treballadors per vendre el seu treball el més car possible i els patrons per
comprar-lo el més barat possible, però el progrés precisava de l’acord de les
dues parts.