Història d’un racó de Maó: De la plaça de la Verdura a la plaça de Colon

Després de l’enderrocament del mercat de Verdures de Maó, el 1883, la plaça va ser urbanitzada, en diverses etapes. El 1914 es va arribar a un acord amb Francesc Andreu, el propietari de l’Eléctrica Mahonesa, a través del qual se li atorgava la concessió en exclusiva durant deu anys de l’explotació del pou de la plaça Vella, a canvi de què instal·lés una bomba i construís un dipòsit d’aigua amb la seva corresponent canonada, amb el qual s’abastaria als veïns de l’aigua de les aixetes que es van muntar aquí i a la plaça de la Peixateria. En finalitzar el termini, la instal·lació passaria a propietat municipal. Andreu subministrava l’aigua de forma gratuïta i es quedava el sobrant per a la seva empresa. Es nota que en aquella època l’aigua era molt escassa i valuosa.

 

Postal de J. Pons on es veu una persona agafant aigua del pou

L’industrial no va reparar en despeses i, a més de les dues boques d’aigua va aixecar una esvelta columna metàl·lica rematada per un globus de vidre opac amb una bombeta elèctrica. El conjunt es veia ben polit i contribuïa a millorar l’aspecte de l’indret, per la qual cosa es pot entendre com una mena de d’operació de màrqueting de les bondats de l’electricitat, llavors encara en plena expansió. Per contribuir a l’efecte, es va col·locar un potent llum de 500 bugies d’intensitat, que literalment enlluernava tots els transeünts i unes setmanes més tard es va reduir a 400. L’actuació va ser ben rebuda; de fet el dia de la inauguració s’organitzà una festa en què va actuar la banda municipal.

En alguna ocasió a la plaça es van muntar quioscos i atraccions. L’abril del 1901 es va improvisar un on es venien “objectes del més refinat gust modern, indispensables per a l’ornament i confort de la casa, a disposició de la gent “com il faut”, de la bona societat”. La novetat de tots aquells bells articles i l’enllumenat extraordinari atragueren una extraordinària concurrència, que va esgotar el gènere en dos dies. Dos anys més tard, per les festes de Gràcia, es va emplaçar un altre quiosc, que venia juguetes i objectes ornamentals. El 1909 s’instal·lava un barracó fotogràfic.

Acord de l'Ajuntament de Maó dedicant la plaça a Colon

La zona havia estat coneguda des d’antic com la plaça de la Verdura, prenent el nom del mercat, però ràpidament aquesta denominació fou transferida al claustre del Carme. Durant un parell d’anys El Bien Público s’hi referia jococosament com “la plaça sense nom”, però el 1887 ja trobam l’apel·latiu de “plaça Vella”, que perduraria fins que el 12 d’octubre 1916 es baratés pel de Cristòfol Colón per commemorar l’aniversari del descobriment d’Amèrica, seguint potser l’exemple de Ciutadella, que se l’havia dedicat el 1892. En contra del que sol ser habitual a Maó, on les designacions tradicionals solen ser inamovibles, en aquesta ocasió la novetat va fer fortuna, tal vegada pel fet que “plaça Vella” era un apel·latiu recent. La darrera vegada que es recull a la premsa és el 1920 i després sempre figura com plaça de Colon, sense ni tan sols fer constar “abans plaça Vella” amb què es recordava els noms realment venerables.

Val a dir que no era la primera vegada que s’intentava canviar aquesta denominació. Quan es va enjardinar l’indret per primera vegada, el 1890, ja s’havia fet la proposta d’aixecar un bust de bronze en honor del doctor Orfila i posar-li el seu nom. La idea no va tirar endavant i s’ha d’emmarcar en els diversos intents d’erigir una estàtua que recordés el maonès de fama internacional, fins que a la fi es va portar a terme el 1953, coincidint amb el centenari de la mort del personatge. Tornant a la plaça de Colon, va ser una de les poques vies que no van veure alterada la seva denominació durant els turbulents anys de la República, la Guerra i el franquisme.

 

No s’hauria de confondre aquesta plaça amb la del Retiro, que és el nom com, en la reordenació del viari de Maó del 1861, es coneixia oficialment la del Padronet, vell record de quan la que parlam era la del Padró. De fet, els anys següents els anuncis de la premsa indicaven “abans del Padronet”, perquè ningú es confongués. Aquesta denominació del Retiro va persistir fins a la Guerra Civil, per caure en l’oblit a partir de llavors. 

Malgrat la desaparició del mercat, la plaça va continuar essent un lloc concorregut i amb un marcat accent comercial. El 1889 al número 6 va obrir el forn d’Andreu Lamartín, amb el reclam que s’hi podien trobar ensaïmades a l’estil de Mallorca. Anteriorment al costat hi havia un altre forn, però el 1892, potser ofegat per la competència, va tancar les seves portes. A tocar, al nombre 8, el 1892 s’anunciava la Panadería La Mallorquina o forn de can Matxani, possiblement el mateix que al principi era al número 6, ja que també anunciava ensaïmades mallorquines, així com bescuits de tota casta i galetes dolces, sense oblidar el pa català i els panets o llonguets. Se servia a domicili. 

El comerç de Martí Mata era al carrer d’Hannover, número 8, però en ocasions als anuncis s’indicava que era a la plaça Vella, i abans a la de la Verdura, ja que el carrer és a tocar de la plaça. Es tractava d’una coneguda botiga d’alimentació que el 1878 venia vi català i el 1892, a més, vi de Màlaga, canya de l’Havana, oli de Tortosa i andalús, sucre daurat, olives, patates, arròs de València, bacallà, figues del país i altres gèneres per l’estil. A la plaça també hi havia un cafetí, on el 1894 es va produir una baralla entre forasters i maonesos, que van venir a les mans i resultaren trencats alguns vidres, bòtils i gots. El cap dels serenos va expulsar els contendents, a qui obligà a abandonar l'establiment. Amb el temps es produí una renovació dels comerços: el 1900 s’inaugurava can Galo, que servia gelats i refrescos en un local “ampli, higiènic i apropiat”. La vigília i el dia de Sant Joan va organitzar balls públics al seu davant.

 

El 1899 es va traslladar al número 4 el despatx de Gaudenci Pradere, que venia llenceria, retalls de roba i objectes d’òptica i fins llavors havia estat al carrer Nou, però la botiga, que els anys anteriors ja havia anunciat liquidacions de tot el gènere i no devia d’anar gaire bé, va tancar definitivament el 1904. El mateix any obria les seves portes l’òptic Gisbert, que el 1919 venia ulleres i lents “con los cristales ahumados de todo color”. Apuntem per finalitzar el repàs dels establiments de la plaça que el 1915 s’estrenava la casa de fotografia de Jaume Garriga, que oferia ampliacions de 65 per 59 cm amb tota mena de marcs, que es podien comprar a terminis d’una pesseta a la setmana. Tenia un servei ambulant i anunciava que feia retrats encara que plogués. També estava especialitzat en targetes postals. De fet, l’editor Joan Pons aquests anys va treure una sèrie de Maó i es Castell amb fotografies seves, entre les quals precisament hi havia una de la plaça de Colon. 

L’esdeveniment més dramàtic que va tenir lloc a l’indret es produí la nit del 7 de febrer del 1907, quan va cremar l’estanc de Joan Seguí. Els xiulets dels serenos i les campanes de les esglésies, que tocaven a sometent, van alertar la població, fins al punt que el públic abandonà el Teatre Principal i el Consey, on s'estava celebrant funció. A les onze i vint les enormes flames sortien de les portes i les finestres, completament consumides.

 

La família de l'estanquer era a la representació de casino del Consey, però ell estava sol a casa i, quan advertí el foc, era tan virulent que no va poder sortir per la porta del carrer. L’home obrí una finestra del primer pis i demanà auxili. Quan van acudir alguns vianants, es llançà als seus braços sense esperar que li posessin una escala. La gent va començar a apagar el foc, fins que arribaren la bomba del cos d'Enginyers i els tancs de l'Hospital. Els soldats s'anaven passant poals d'aigua que s'extreien de les cisternes de les cases properes, de manera que a les poques hores l’incendi va ser controlat. Un cop apagada la planta baixa es va pujar als pisos superiors amb escales de la fàbrica d'electricitat. Sobre les tres el sinistre va quedar completament extingit. En alguna postal d’època es poden apreciar els signes que van deixar les flames sobre la façana de l’edifici, encara ben visibles.

Història d’un racó de Maó: la creació de la plaça de Colon

El 24 d’octubre del 1883 es clausurava definitivament el mercat que fins llavors havia donat nom a la plaça de la Verdura de Maó (que ara es coneix com plaça de Colón). El mercat venia funcionant des del 1733, per iniciativa del Governador Richard Kane. L’edifici, que amenaçava ruïna i era vist amb mals ulls per l’Ajuntament, descontent pel seu aspecte i manca d’alineació amb la resta de cases, fou esbocat el mes següent, de manera que en poques setmanes no quedava ni rastre. El mercat fou traslladat de forma provisional al claustre, situació que es va anar consolidant amb el pas del temps. Encara que es van redactar alguns projectes per aixecar un de nou al mateix lloc, l’oposició del partit republicà, que regia el consistori, ho va fer impossible.

 

La plaça de Colon encara sense palmeres. Postal J. Moll

El mes de setembre de l’any següent, el monàrquic El Bien Público es lamentava que els que alimentaven esperances que s’hi construís un mercat a l’espai podien posar-se a dormir, ja que, perquè no quedés ni l’ombra d'aquell edifici, s'havia començat a anivellar el pis. La corporació havia decidit  convertir l’indret en un jardí, amb bancs de pedra procedents del passeig d'Isabel II, on estaven essent substituïts per d’altres amb peu de ferro, i potser amb un sortidor, com el que hi havia en aquell passeig.

Al cap d’un mes el diari es queixava de la lentitud dels treballs i qüestionava quin seria el seu cost. El gener del 1885 es donaven els darrers retocs a les obres, amb la plantació de vuit arbres. El mes de febrer El Bien Público, sempre desitjós de recuperar la funció de mercat per a la plaça, informava que l’Ajuntament pensava reubicar allà els venedors ambulants que hi havia al costat de la peixateria, però el republicà El Liberal el va rectificar assenyalant que el destí que els esperava no era aquest, sinó el claustre del Carme.

Tanmateix, les coses no eren tan clares i a l’estiu, davant les queixes del concessionari de les parades de venda del Carme perquè tots els dies alguns venedors de fruites i verdures s’instal·laven a la plaça, el consistori va acordar que es fes complir l’article de les ordenances municipals que ho prohibia; no devia ser fàcil, perquè l’ordre es va haver de reiterar el mes següent. Així i tot, no va resultar senzill que els venedors que durant dècades s’havien posat a l’indret l’abandonessin. Dos anys més tard encara s’hi col·locava un bon nombre de verduleres, fins al punt d’impedir el trànsit, la qual cosa va obligar al regidor encarregat a fer-les retirar per la força i manar que les cistelles i els bancs de les botigues del voltant només sortissin de la façana la distància que permetia l’ordenança municipal.

Pràcticament l’únic que va quedar de l’antiga plaça va ser el pou, que donava prou aigua. El mes de juliol del mateix any del 1885 es va suscitar el problema que el cabal de la font de Sant Joan, de la qual s’abastien molts veïns, va minvar molt, per la qual cosa l’Ajuntament va resoldre de muntar una canal que dugués l’aigua des del pou de la plaça de la Verdura fins als dipòsits de l’Esplanada, que fins llavors només havien servit per alimentar el sortidor que allà hi havia i que el mes de novembre van passar a alimentar una nova font pública.

 

El Liberal 23 de juliol del 1887

Poc a poc, l’espai va anar prenent un altre caire. L’estiu del 1886 els veïns de la plaça i del carrer de l’Àngel van aprofitar les noves condicions de l’indret per organitzar balls públics, però passada la novetat, l’interès va decaure en favor d’altres llocs de més anomenada, com el cafetí El Trueno del mercat del Claustre.

L’Ajuntament va anar condicionant la zona, no sense algun entrebanc: els arbres plantats a principi d’any, passat Sant Joan estaven “completament destrossats” i el mes d’agost les seves restes i els pals de suport van ser arrabassats. El 1888 la corporació va fer aixecar un petit mur, possiblement per protegir l’àrea enjardinada. Per comptes, la paret que tancava la plaça fou esbocada. El Bien Público comentà amb recança que “sens dubte per matar fins al record del que un temps va ser aquell lloc”.

A l’entrada del 1890 el consistori va decidir urbanitzar definitivament l’espai: es va empedrar el terra, cosa que els veïns van agrair, perquè així es van veure lliures de la pols que s’alçava, i es va construir un jardinet protegit amb reixes de ferro. L’any següent es van plantar nous arbres. Malgrat tot, la premsa assenyalà que aquesta actuació no deixava de ser un pegat i, de fet, al llarg de vint-i-cinc anys es van executar successives reformes per dignificar l’aspecte de la plaça. El 1905 es van llevar els arbres anteriors i es van plantar de nous; també es va reorganitzar la zona, tot reduint en un metre el perímetre empedrat per facilitar el trànsit de carruatges i cavalleries, que resultava excessivament estret. Dos anys més tard s’executava una nova obra amb el mateix objecte.

 

La plaça de Colon amb les palmeres acabades de plantar

Els arbres sempre eren l’element més sensible de tots els espais públics de Maó. A la fúria dels elements, que els malmetia periòdicament, s’afegien els actes vandàlics, com l’esdevingut el 1909, en què fou escapçat amb un ganivet un que havia estat plantat recentment, potser amb motiu de la festa de l’arbre, celebrada uns dies abans.

El 1915 es va portar a terme la darrera remodelació de l’indret, que perduraria durant dècades. El gener, abans de comptar amb el projecte d’enjardinament, es van arrabassar els arbres. El mes següent, l’Ajuntament aprovava els plànols realitzats per l’arquitecte municipal Femenías. Es va construir un octàgon d’un perímetre inferior a l’esplanada enrajolada que existia fins llavors, a l’interior de la qual es van disposar quatre parterres, de manera que es conjugava la necessitat de facilitar la circulació amb la voluntat d’embellir el lloc. El mes d’abril es plantaven les palmeres que avui en dia, més d’un segle després, encara existeixen i fins i tot han menat a alguns a batejar la zona com “la plaça de les palmeres”.

Els treballs van continuar durant el mes de maig amb un nou empedrat, que possiblement es tracta de l’emmacat actual. Finalment, el 5 de juny els veïns organitzaven una festa per solemnitzar la finalització del jardí i les obres, la qual fou amenitzada per la banda municipal. L’Ajuntament es va prendre de forma seriosa el manteniment de l’espai: uns mesos més endavant es col·locava un reixat de tela metàl·lica per protegir les plantes de l’acció dels animals i poc després el guarda-passejos de Maó procedia a l’arranjament del jardí. Així i tot, al cap d’un any un regidor informava de l’estat d’abandonament del jardinet i instava perquè el funcionari el tornés a compondre.

 

La plaça de Colón amb les palmeres un poc crescudes

El pou de la plaça devia de quedar cegat en el moment de la primera urbanització posterior a la desaparició del mercat. El 1905 El Bien Público feia notar que en un temps no molt llunyà allà existia aquest pou i demanava que es restituís en benefici de les famílies que a l’estiu es veien mancades “de tan indispensable article”. La notícia no va tenir un efecte immediat, però l’agost del 1911 el batle, assabentat de l’existència d’aigua, va donar l’ordre de reconstruir el pou. Al cap de dues setmanes encara s’extreia fang i aigua amb un torn, una corda i un doble poal; amb tan pobres mitjans les obres eren lentes. A principis de setembre van quedar enllestides i es va acordar que el pou quedés tancat als vespres, segurament per evitar actes vandàlics.

El 1912 el farmacèutic Hernández i el metge Llorenç Pons van analitzar les aigües dels pous de Maó, inclòs el d’aquesta plaça, i va resultar que només eren potables les de la font de Sant Joan, que així i tot s’havien de filtrar. És de suposar que a partir d’aquell moment es va prendre alguna mesura de tipus higiènic, perquè l’any següent es van millorar les condicions d’abastament d’aigua amb la construcció d’una font i fins i tot es va fer un dipòsit al Teatre Principal per proveir-la d’aigua.

Com en altres llocs cèntrics, els fillets jugaven per l’indret. El 1893 la premsa es queixava que als capvespres importunaven els veïns amb les seves correries i crits estridents. Un dia van fer caure un ancià de vuitanta anys, que es va dur un bon ensurt i algunes contusions, per la qual cosa el periodista demanava més vigilància als agents de l’autoritat.