En el nombre que la revista Serra d’Or
dedicava a Menorca el novembre del 1964 s’hi troba un extens article sobre el
turisme. Segons l’autor, els menorquins estaven frustrats perquè només
arribaven a l’illa engrunes de l’onada turística que rebia Mallorca. La seva
esperança era que l’eixamplament de l’aeroport “posés la maquinària en marxa”.
D’acord amb l’opinió general, el turisme
beneficiaria a tots; la menor disconformitat amb aquest diagnòstic se sentia
com una veritable traïció. Grups d’empresaris locals projectaven
urbanitzacions, que no es podien desenvolupar perquè els escassos compradors no
volien pagar uns preus que, en comparació amb el tradicional valor de les
marines de la costa, es consideraven fruït de l’especulació.
Mig segle més tard, tothom creu que
Menorca sempre han donat l’esquena al turisme, que només s’ha enlairat gràcies
a l’impuls del capital estranger. Durant aquest lapse de temps l’estat d’ànim
dels menorquins ha canviat de manera radical i, a més s’ha projectat
retrospectivament sobre el passat, i difereix de forma notable de la realitat.
El llibre “A la recerca del paradís.
Història del turisme de Menorca” s’intenta redescobrir l’evolució real del
turisme a Menorca, tant pel que fa als fets com a les actituds dels menorquins
sobre la qüestió. Per fer-ho possible, i davant la pobresa d’altres fonts
d’informació, ha estat necessari acudir a la premsa, fins a reunir 3.500
entrades entre el 1941 i el 2016. Com a complement, s’han recopilat les
estadístiques oficials, que proporcionen el nombre de visitants des de l’any
1950.
Conscient que, en l’estat incipient de
la investigació sobre el turisme, tota concepció prèvia podia ser errònia, no he
partir de cap hipòtesi prèvia ni tenia la intenció de demostrar cap teoria. Les
conclusions s’han obtingut per precipitació, per la destil·lació dels testimonis
acumulats.
Amb la convicció que el passat és un
condicionant rellevant per al present, he resseguit els precedents del turisme,
estudiant els viatgers que des del segle XVIII passen per Menorca i deixen suggestives
descripcions del país, la seva gent i els motius per venir a l’illa. Així
mateix, el llibre presta una especial atenció a l’arribada dels primers
turistes, que venen just s’enceta el segle XX.
És significatiu que, com explica Serra
d’Or el 1964, des del començament els menorquins giren els seus ulls envers
Mallorca, a qui envegen la font de riquesa que li proporciona el turisme. Per
aquesta raó, els més inquiets, agrupats en el si de l’Ateneu de Maó, van fer
tot el possible per atraure visitants, la qual cosa no és d’estranyar, ja que a
partir del 1911 l’economia de Menorca enfila un declivi que s’accelera la
segona meitat de la dècada del 1920.
La concepció turística al principi era
un tant elitista i seguia el model del Gran Hotel de Palma de Mallorca, que amb
el pas dels anys s’anava quedant obsolet en favor del turisme de masses, que
arribarà després de la I Guerra Mundial i tocarà Eivissa els anys trenta, amb
gran consternació dels menorquins, que veien que una altra illa superava
Menorca en el pla turístic.
D’aquesta manera, és precís reorientar
el debat sobre l’endarreriment del turisme de Menorca, que tradicionalment
s’havia pensat que arrancava les dècades de 1950 i 1960, i situar-lo en l’inici
del segle XX, abans de la Guerra Civil, que és quan el turisme arrela a
Mallorca i Eivissa i Menorca es queda enrere.
Cal remarcar que aquest fet es produeix
malgrat el gran interès dels menorquins pel tema. La qüestió crucial és perquè no vingueren els turistes. L’autor de l’article del 1964 ens dona la resposta
més probable: el paisatge menorquí no respon a la demanda, que cerca el seu
paradís en espais més domesticats. Anotem que per al Foment del Turisme el
factor crucial era l’absència de carreteres que comuniquessin les platges. Hem
d’afegir que abans de la guerra el turisme era bàsicament hivernal i l’estació
freda és més crua a Menorca que a les altres illes.
L’absència de turistes va determinar que
no es construïssin allotjaments turístics, una mancança que es trobaria a
faltar a partir del 1946, quan les altres illes només tenen que reobrir els que
s’havien fundat abans de la contesa per assolir una massa crítica que Menorca
tardarà vint anys en aconseguir.
El cert és que la insuficiència de
l’aeroport de Menorca no es va deixar sentir fins els anys seixanta. De fet,
amb l’obertura de l’aeròdrom de Sant Lluís, el 1949, Menorca s’avança una
dècada al d’Eivissa. La limitada capacitat del nostre es deu al reduït nombre
de viatgers transportats, a diferència de les Pitiüses, on l’allau que van
rebre el 1959 va forçar les autoritats a millorar les seves infraestructures,
de forma que en pocs anys va superar el de Menorca.
La inclinació dels menorquins pel
turisme no es va perdre durant les dues guerres que omplen el període
1936-1945. Bé que circumscrites a cercles minoritaris, les expectatives
turístiques de la pau van ser captades ràpidament i el 1946 es refundava el
Foment del Turisme de Menorca. Els anys següents veurien la lenta construcció
dels primers establiments autènticament turístics amb el pioner hostal Xuroy, el 1948, que arribaria a
un punt de no retorn quan s’inaugurés l’Hotel Port Mahón, el 1956.
En aquest sentit, les estadístiques
demostren que, si bé el creixement del turisme a Menorca fou inferior a les
Balears fins el 1965, a partir d’aquesta data assumeix un lideratge que no
perdrà fins a la fi del segle. Per aquest motiu es pot defensar que el declivi
posterior és més una crisi d’esgotament que no el fruit de les actuacions
urbanístiques del Consell Insular. No es pot oblidar que fins i tot Eivissa ha
experimentat etapes d’acceleració i retrocés turístic.
Els anys cinquanta Menorca crea un model
turístic propi, sota el lideratge del capital local, que pren la qualitat com a
bandera. Aquest enfocament serà valorat per propis i estranys –incloent-hi
l’administració franquista–, com un avenç respecte al desgavell balear. En el
llibre, el procés s’observa de forma minuciosa amb la descripció del desenvolupament
de les urbanitzacions i els principals hotels de l’illa.
Aquesta esquema entrarà en crisi amb la
irrupció del capital foraster dels setanta i rebrà el cop de gràcia la dècada
del 1980 amb la construcció massiva d’apartaments per empresaris autòctons,
fenomen que serà batejat com la “balearització”.
Tanmateix, com a la resta d’Espanya, la depressió
dels setanta esfondrarà el dogma del creixement permanent. Menorca rep el cop d’una
forma directa amb la fallida Clarksons, el principal tour operador, que
simultàniament era el major hoteler de l’illa, l’agost del 1974. Aquest any fou
també el de l’escàndol de la urbanització il·legal de Shangril·la, la
paralització de la qual per l’Administració trencava amb la política de fets
consumats que fins llavors era moneda comuna i obriria la porta al fracàs de
diversos projectes urbanístics.
Amb la crisi, també emergeixen els
efectes secundaris del progrés: urbanitzacions que no disposaven
d’infraestructures, una administració aliena al seu manteniment i neteja, i la
contestació ciutadana a la urbanització de la costa, que sumiran el sector en
dues dècades de laboriosa reorganització.
L’article sobre el turisme de Serra d’Or
es complementava amb un altre sobre urbanisme d’Oriol Bohigas, que reivindicava
la planificació per evitar els errors comesos al litoral espanyol. Els
menorquins comparteixen aquest diagnòstic i des de mitjans anys seixanta,
coincidint amb la consolidació del turisme, reclamen l’ordenació turística i
ben prest, la del territori, sense la qual aquella no té sentit, perquè gran
part dels turistes trien allotjaments no oficials (apartaments i xalets), ara
d’actualitat amb el debat del lloguer vacacional.
El Foment del Turisme, primer i ASHOME,
més tard, defensaran la creació d’un pla urbanístic global de l’illa, exigiran
la creació de les ANEI, que impedia la urbanització de les platges verges, i qualificaran
de forma positiva la declaració de Menorca com reserva de biosfera, el 1993,
entesa com un dic de contenció a la massificació turística. La planificació que
l’Estat i la Comunitat Autònoma havien negat al llarg de trenta anys arriba el
primer moment que es dona als menorquins l’oportunitat d’elegir quina Menorca
volen.