El discret encant del prohibicionisme

La recuperació de les festes de Sant Joan d’enguany ha estat envoltada de polèmiques. Una d’aquestes ha estat l’ocurrència d’alguns grups polítics de convertir el que fins ara era una legítima queixa ciutadana –l’excessiva massificació de la celebració– en la proposta de limitar l’arribada de vaixells de Mallorca. No és un fet puntual. El projecte de Llei de Reserva de la Biosfera de Menorca pretén atribuir al Consell Insular la potestat de posar barreres a l’entrada de vehicles a la nostra illa. 

De fet, els darrers anys hi ha una pluja d’iniciatives per prohibir o restringir determinades accions. Una de les més sonades, i que ha motivat la celebració d’una manifestació als carrers de Maó amb una assistència no gens menyspreable, són les traves a la caça i a la pesca. La protesta menorquina no és més que la continuació d’un seguit de marxes a tota Espanya per oposar-se a l’aprovació de noves prohibicions, com ara la de caçar llops on fins ara estava autoritzat. 

El moviment animalista és capdavanter en aquestes limitacions. D’una part hem de congratular-nos que la defensa del benestar dels animals hagi menat a l’eliminació de pràctiques abusives en la ramaderia industrial, en especial aus, que vivien en condicions deplorables. Tanmateix, un excés de zel podria provocar severes disfuncions en les nostres festes patronals, encara que també pot ser una oportunitat per evitar que animals poc resistents a l’estrès posin en perill la integritat de les persones. En tot cas, s’està arribant a extrems grotescos, com els que volen restringir l’aparellament de cans de races diferents... 

Així mateix, la nova onada animalista ha renovat l’històric debat sobre les curses de toros, amb el resultat de la seva desaparició a territoris on l’assistència dels aficionats havia minvat en gran mesura. En canvi, és motiu de polèmica a les regions on és un espectacle amb una concurrència important. És significatiu que aquest plantejament nasqués a països del nord d’Europa, on aquesta pràctica és desconeguda, i hagi estat importat recentment a Espanya. 

El prohibicionisme té un altre destacat camp de batalla en el terreny sexual, on també es volen importar experiències nòrdiques, com la interdicció de demanar serveis de prostitutes, fent un gir des de la històrica criminalització de les dones a la imposició de multes als clients. És controvertit i Fernando Savater ha advertit que una qüestió tan terrenal està entrant en el terreny religiós, ja que, al capdavall, es tracta de considerar pecaminós l’accés a la carn, almenys quan és de pagament, el que xoca en una economia liberal on pràcticament tot es compra i es ven. De fet, existeix un problema similar amb les dones que accepten engendrar fills d’altres parelles, que és admesa per uns països i prohibida a altres, la qual cosa alimenta contenciosos de dret internacional quan s’acut al, diguem-ne, “mercat internacional”.

Alguns d’aquests debats remeten a experiències històriques com la Llei Seca dels Estats Units, aprovada per un fervor purità el 1920 i que el president Roosevelt va derogar enmig d’un clam general el 1933. Pel camí havien quedat milers de morts, la majoria per la ingestió d’alcohol de mala qualitat, i alguns en pintoresques picabaralles de gàngsters, que han alimentat la indústria cinematogràfica des de llavors. De resultes, la màfia va rebre un impuls espectacular i es convertí en un poder en l’ombra que perdurà fins fa pocs anys.

S'acaba la prohibició, a la fi! 5 de desembre del 1933

 Des de fa dècades el tema s’ha ampliat al consum de drogues i el moviment que demanda la liberalització del seu consum diríem que rema en sentit contrari dels prohibicionismes de què estem parlant. 

La veritat és que a una societat democràtica qualsevol restricció de l’activitat privada o econòmica és discutible i poc caure fàcilment en contradiccions. Així l’abolicionisme de la prostitució grinyola quan els mateixos partits han fet bandera del divorci, primer, l’avortament després, el matrimoni homosexual fa poc i el canvi de sexe avui mateix. Si es permet qualsevol qüestió lligada al el sexe i el gènere, què té de particular la prostitució? 

És cert que, seguint la seva estela, s’alimenta un tràfic inhumà de dones esclavitzades, però també el trasplantament d’òrgans dona lloc a un salvatge mercadeig clandestí i no per açò ningú advoca per prohibir els trasplantaments de cor... O, si voleu, no seria concebible prohibir la música i les pel·lícules en format digital, per molt que hagin facilitat una allau de còpies pirates. Separar els actes legals de les seves conseqüències il·legals és un principi que se segueix escrupolosament, almenys a les societat liberals. 

És cert que el món evoluciona i nous agents polítics reclamen l’atorgament de nous drets. Aquestes demandes socials han de ser ateses, perquè no es pot anar en contra del temps i s’ha de tenir sensibilitat envers el medi ambient, els animals o col·lectius que històricament han patit una forta discriminació. Tanmateix, aquest respecte no es pot portar fins a l’extrem que el faci incompatible amb la llibertat de les persones. 

La democràcia va néixer com una reivindicació radical dels drets i les llibertats de l’home. Les prohibicions només tenen sentit quan reparteixen les càrregues de la llibertat entre els ciutadans. El meu dret a la vida implica la prohibició a la resta de la comunitat de matar-me. Fora d’aquí s’entra en un terreny pantanós, on es facin ofegar-se. 

La propensió a introduir un conjunt cada vegada més ampli de prohibicions, tot i que revela un genuí interès per defensar determinats col·lectius i causes, en massa casos és l’expressió d’un moviment mundial d’intransigència que agermana la nostra democràcia a l’actuació de règims dictatorials, com la Xina, Rússia, Turquia, Egipte...

Les carnisseries i altres establiments de l’antiga peixateria de Maó

Des del principi, al voltant del mercat de la Peixateria hi havia les carnisseries de Maó. Amb el pas dels anys i l’augment del consum de carn, l’espai es va quedar petit, de manera que el 1888 es va autoritzar l’obertura d’una parada al claustre del Carme, i els anys següents se’n van fer de noves. Les carnisseries, mancades de les més elementals condicions higièniques, es van arribar a quedar obsoletes. El 1903 es construí una de més moderna, “carnicería modelo” en va dir la premsa, alhora que es reformava el quiosc destinat al control de pes. En aquella època, les jornades laborals i els horaris comercials eren molt més prolongats que en l’actualitat. El dia 24 de desembre del 1909, els carnissers van tenir oberts els seus establiments fins a les dotze del vespre, per a la qual cosa van il·luminar la plaça, al seu càrrec, amb bombetes elèctriques.

En una societat on la carn no era un article de consum ordinari, en determinades festivitats la seva venda esdevenia una celebració en si mateixa. Una d’aquestes dates assenyalades era Pentecosta, a la vigília de la qual se celebrava una exposició de caps de bestiar vaquí, que eren escorxats a la plaça a la vista de la gent, espectacle que en aquell temps atreia una gernació. Els animals provenien no tan sols de Maó i es Castell, sinó també d’Alaior i es Migjorn. A diferència d’ara, que la carn més apreciada és la dels animals joves, llavors es volien com més grans millor. El 1882 va causar admiració el de Toràixer d’en Tomaset, i s’afirmava que mai se n’havia vist cap de tan gras. Tres anys més tard, abans de celebrar-se la fira ja s’anunciava un bou de set anys del lloc de Matxani gran, el qual anaven a veure contínuament els pagesos, impressionats per la seva grassor.

 

El 1885 l’Ajuntament va prohibir que la matança es fes a la plaça, la qual cosa, segons El Bien Público, suposava rompre amb un costum tradicional i privava els veïns d’una diversió en la qual participaven persones de tota classe i edat, que es van veure contrariades per “tan estranya resolució”. Malgrat tot, aquell any la festa va ser tan lluïda com sempre. Els animals foren exhibits a la plaça el matí, i el capvespre, després del seu sacrifici, van ser passejats triomfalment per la població. L’associació “La protectora del pueblo” contractà una banda de música que precedia l’animal que havia engreixat. El Liberal, que aplaudí la resolució municipal, “perquè tallava amb molts abusos que aquell dia es cometien”, va publicar el pes dels bous escorxats, essent el més feixuc el de Matxani gran, amb 567 quilograms, seguit del de Tornaltí d’en Benet, amb 552.

El Liberal, 1885. El "flautín" és El Bien Público

L’altra gran festa relacionada amb el consum de carn era Nadal, durant el qual a la plaça es feien rifes de galldindis i torrons, que és de suposar que també estaven a la venda. La gent acudia a l’indret a temptar la sort. La matança de porcs i l’elaboració d’embotits tradicionalment estaven sotmesos a un calendari estricte i no es permetia que comencessin la primera fins a mitjans octubre i la segona per sant Martí –el 13 de novembre. Tanmateix a finals del segle XIX aquesta norma va començar a trontollar. El 1896 s’avançava al primer d’octubre.

La plaça de la Peixateria era el que avui en dia coneixem com a plaça d’Espanya. La presència del mercat la convertia en un lloc molt animat, on s’havien establert diversos locals comercials. Un dels primers dels quals tenim constància, el 1874, era una fàbrica de fideus. En aquella època les empreses nacionals no acaparaven totes les vendes i multitud de petites indústries de la població proveïen la clientela d’aquests i altres queviures També hi havia locals d’alimentació, com al número 21, on el 1886 es podien trobar patates, mongetes, llenguado, arròs de València, fideus i macarrons de Barcelona i el millor cafè. Pels mateixos temps, Joan Pons Mercadal els diumenges i festius venia volantins i altres ormejos de pesca per als aficionats. A una altra casa, l’octubre del 1871 es venien bunyols “a l’estil de Mallorca”, vi “molt superior” i aiguardent doble anís de Mallorca. El mateix any, el número 29 anunciava un “Gran barato de loza y cristal”: havien arribat “els valencians” amb una extensa col·lecció de plats de Sevilla. La dècada següent, al número 23 s’oferia un gran assortiment de peces de vaixella: plats, tasses, gots, copes, bòtils, ganivets, vinagreres i escopidores de vidre. El 1892 al número 6, Manuel Sánchez tenia una botiga de quincalleria.

 

Al voltant del 1865, la casa del número 24 era l’habitatge del capità d’una balandra, on es podien embarcar passatgers i càrrega. Els anys següents allà funcionava una botiga de comestibles que oferia amb freqüència vi (vi sec de bona qualitat, vi negre “de bona qualitat perquè és de vinya vella”, vi vell de tres anys de Mallorca...), però tampoc es privava de vendre figues seques, nous, panses de Màlaga, faves del país, garrofes, pinxes (sardines) o, fins i tot, sabons. El 1871 el seu propietari venia la balandra “Virgen del Carmen” de tretze tones, però el 1875 el seu capità, Joan Prieto, seguia admetent càrrega i passatgers al mateix local. Anys més tard al número 29 s’anunciaven vins i licors de Mallorca. El 1922 Diego Botella venia aigua del Carmen al número 28.

Al costat, al número 25, el 1875 es va establir la sucursal de la fàbrica de licors de Gorrías i fill, d’Alger, on s’expenien xarops, absenta, vermut, aniset de Bordeus, rom, conyac i altres per l’estil. A la mateix casa, el 1880 es va instal·lar un òptic i el 1893 un dentista. A la plaça també hi havia un forn, que el 1883 estava a càrrec de Joan Humbert. Els primers anys del segle XX era al número 32, el forner nomia Bartomeu Camps i els diumenges oferia panets “cocs” a 16 cèntims la lliura de 400 grams. Tenien tant d’èxit que a les set del matí ja s’havien acabat. El 1913 aquesta casa-forn se subhastava a un tipus de set mil pessetes.

 

Lògicament, a un lloc tan freqüentat no podien mancar les tavernes i altres cases de begudes. El 1877 el propietari d’una d’aquestes fou autoritzat a organitzar balls públics per les festes de Sant Joan i Sant Pere, una pràctica llavors bastant estesa. A la part alta de la plaça s’alçava una torre de la muralla, a la vora del Portal de Mar, on també hi havia una taverna. Amb el pas del temps, els costums van anar evolucionant. El 1900 s’inaugurava un restaurant al cafetí que existia al número 12 dels pòrtics de la plaça de la Peixateria, que servia dinars i sopars a preus econòmics.

 

En aquests locals en ocasions es promovien aldarulls. El 1882 un mariner i un paisà arribaren a les mans i el segon va acabar a l’hospital amb una ferida incisa a l’engonal. Cinc anys més tard, un parroquià etzibà una punyada a un home que dormisquejava a una cadira i el deixà fet pols. La cosa acabà als jutjats. Una matinada del 1891 cinc empleats i el seu cap es van esbatussar de valent a una taverna. El 1919 un home increpà l’amo de la taverna de can Jeroni, que era a les portalades de la Peixateria. D’una estirada el va treure de l’establiment, on començà una baralla que va haver d’interrompre un municipal.

La Voz de Menorca, 1925

 La plaça també era un lloc ben bulliciós. El 1870 la premsa es feia ressò del fet que uns forasters hi practiquessin un joc d’atzar, evidentment amb apostes, “entre persones incautes”. El 1883 una dona es va barallar amb altres dues i les tres van acabar al dipòsit de detinguts. Tres anys més tard, els satjos van haver de separar dos forasters que es barallaven al mig del carrer. Més endavant es va desbocar el cavall d’un carro que havia a la plaça i agafà embranzida per la costa Vella fins que va bolcar a l’hort de la duana. El 1889 no es va poder encendre una de les faroles de la plaça perquè qualcú n’havia romput els vidres. El 1925 dos grups d’al·lots d’entre vuit i dotze anys, en total prop de vuitanta, van barallar-se aparatosament, armats de bastons, garrots i espases de llenya. Primer van ocupar el mercat del peix i després es desplaçaren a la part alta de les costes, on es van intercanviar pedres i tota casta de projectils, fins a l’arribada de la Guàrdia Urbana, que en va detenir vint-i-dos.