Les primeres operacions de la indústria del calçat de Menorca al mercat nacional (1914-1955)

 La fabricació de calçat va ser, durant més de cent anys, la principal indústria de Menorca. Va sorgir al segle XIX, gràcies a les vendes al mercat cubà, la rica província espanyola de les Antilles. Durant les darreres dècades d’aquella centúria va assolir un gran desenvolupament, que es va veure compromès arran de la independència de l’illa, el 1898, encara que les exportacions es recuperaren els anys següents, mercè al tractament preferent que obtingué Espanya en el tractat de pau entre els dos països. Així i tot, els menorquins prest van diversificar el destí de la seva producció accedint als mercats europeus, principalment a França.

Ara bé, a mesura que avançava el segle XX, els sabaters van tenir dificultats creixents per accedir a l’estranger i es van veure obligats a desviar el seu gènere al mercat nacional. Aquest aspecte, fins ara poc estudiat, es pot copsar gràcies a una col·lecció de cartes comercials i factures apareguda recentment en un portal de col·leccionisme d’internet. La gran majoria són de l’any 1921 i tenen un interès afegit perquè provenen d’Andalusia, una zona que es pensava que els nostres empresaris havien treballat poc.

La gran majoria procedeixen de fabricants de Maó i el seu destinatari és Antonio Ortega Ramón, de Cadis, propietari de la sabateria La Balear, “Calzados Elegantes”. Fa unes setmanes ja vam comentar els enviaments d’un grapat d’aquests sabaters, però no tots els negocis estaven a càrrec d’homes, ja que comptam amb el d’una dona. Anita Pons, que treballava al carrer Prieto y Caules, núm. 27 i a la correspondència es titula com “Bordados y Adornos para Calzado”, remet una carta al senyor Ortega en la qual es comprova que venia sabates acabades com la resta de fabricants. Les relacions amb el comerciant de Cadis es troben a una fase inicial, però la menorquina ja demostra els seus dots comercials. En la missiva accepta la suspensió d’una ordre anterior i dona per bona de forma provisional una altra que, en tot cas, no començarà a fabricar fins que no rebi confirmació telegràfica i de la qual acompanya mostres de color cafè. Finalitza indicant que, a mesura que les seves relacions comercials s’afermin, intentarà afinar els preus, per tal d’aconseguir fer “negocis de relativa importància”. També comenta que quan li enviï gènere, l’acompanyarà amb mostres del seus articles perquè conegui les novetats i pugui ampliar les seves comandes.

El mateix comerç també rebia encàrrecs de sabaters de Ciutadella, de les quals es conserven tres documents. El primer és de Josep Triay Lliteras, que tenia una fàbrica de calçat mecànic per a senyora que emprava el “sistema suís”. En la seva lletra del mes de juny de 1921 comunicava a Antonio Ortega el nomenament d’Alfred Guijarro Doblas com a director tècnic i artístic de la seva factoria i li indicava que properament el passarà a visitar amb un mostrari. En realitat, aquesta persona devia ser un viatjant que treballava per diverses cases perquè, en la mateixa data, M. Monjo y Companyia enviava una carta idèntica (es tracta d’un model imprès en què només calia canviar el nom del destinatari) que també el nomena director tècnic i artístic.

La darrera carta de Ciutadella, del mateix any, és la de J. Camps Hijo, que es presenta com a manufactura de calçat de luxe que fabrica articles exclusius d’alta fantasia cosits a mà utilitzant els sistemes Goodyear, Blake i Chauson. Aquesta descripció sembla apuntar al fet que la part manual de la confecció de les sabates es restringia al muntatge de les pells i que les fases anteriors eren mecàniques. Junt amb la seva missiva, remet una factura de 604,50 pessetes, assenyalant que la resta de la comanda s’enviarà en dies propers.

No tota la correspondència era amb Cadis. També hi ha alguns documents relatius a remeses destinades a Madrid, que abasten un ampli període de temps i es trameten a nom d’Eloy Macías, qui tenia una botiga d’articles de calçat al carrer Infantas de la capital. La continuïtat d’aquestes operacions és una clara mostra de l’afermament de les relacions comercials dels menorquins amb l’exterior.

La primera factura, del 1914, l’expedeix la casa Esteve, Pons i Guerrero, ubicada al carrer sant Roc núm. 20 de Maó, i correspon a la venda de catorze sabates de lona, per un import total de 151,94 pessetes, pagables a un mes vista. La capçalera de la factura remarca que “Esta casa es la que produce más de Baleares”. També hi ha impresos els dibuixos de dues grans fàbriques amb llargues xemeneies, que no poden correspondre amb la realitat i només són una fórmula comercial per remarcar que es tracta de calçat mecànic. De fet, està documentat que l’empresa el 1912 havia instal·lat diversos motors, amb una potència total considerable per l’època, 28 C.V, si bé tots, llevat d’un, eren elèctrics. Segons la premsa, produïa el calçat de forma totalment mecànica. La seva importància queda constatada pel fet que fou una de les poques fàbriques que visità la infanta Isabel en la seva visita a Maó del 1913.

L’any 1921 Joan Orfila, que treballava al carrer de Gràcia, números 49 i 51 de Maó i feia calçat cosit a mà que anunciava sota els atributs de “Solidez y Elegancia”, consignava una dotzena de sabates per paquet postal a l’esmentat comerç madrileny. La dècada següent fou el torn de la societat Calzados, SA., que estava situada al cap de cantó dels carrers de Sant Lluís Gonzaga i de la Reina, en la vistosa casa que havia estat una lògica maçònica, un dibuix de la qual figura en la capçalera de la seva documentació comercial, que actualment és un domicili particular. L’establiment fou creat el 1928 com a successor de La Anónima del Calzado, fundat el 1919. El 1933 enviava a Eloy Macías un encàrrec modest, tres parells de sabates de dóngola marró (pell d’ovella o cabra), bastant econòmics (22 pessetes per unitat). L’any següent la remesa, al mateix comerciant, era més gran: una dotzena de parells del mateix tipus de pell, a un preu similar, 25 pessetes. Com la resta de les operacions, es remetia per paquet postal, però en aquest cas el termini de pagament, que habitualment era d’un mes, s’ampliava a dos.

Finalment, disposam de dues factures que documenten l’operativa de les fàbriques de calçat de Maó durant la postguerra i no tenen per destinació Madrid. La primera, del 1954, és de Joan Carreras Bagur, que estava al carrer de Ciutadella, números 38 i 40, i fabricava calçat manual i mecànic amb el cosit Goodyear, que ja hem vist utilitzar a algun altre fabricant. La seva empresa va començar a treballar devers 1927 i confeccionava calçat mecànic sota la marca Standing. En aquest cas enviava a la senyora M. Cholvi, de Bilbao, una comanda de vint sabates, feta a través d’un intermediari, el senyor Anglada, i tramesa per l’agència Ochoa. Són sabates de box-calf (és a dir oscàries de vedell) de dues classes, al preu de 132 pessetes, que fan un total de 2.798,50 pessetes.

La segona factura és de Mario Pons Bagur (nebot de l’anterior), que tenia la seva fàbrica al carrer Duc de Crillón, número 5, i venia el seu gènere sota la marca registrada Calzados Gloria. Va ser un dels darrers empresaris sabaters de Maó, ja que tancà la dècada de 1980. El 1955 enviava al senyor Miquel, de Reus, un paquet amb sis parells de sabates de pell de molleta (caprí) al preu de 100 pessetes, que feien un total, amb despeses, de 634 ptes.

Una l’economia en crisi: Menorca entre 1926 i 1935 segons la Cambra de Comerç

A partir del 1926, les memòries comercials de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca ens proporcionen una informació valuosa de diferents aspectes de l’economia illenca a principis del segle XX.

Un d’aquests és la constitució de companyies mercantils, un bon termòmetre de la situació econòmica de l’illa. El 1926 el moviment era reduït: només es van constituir tres o quatre empreses, quasi totes del ram del calçat i es dissolgueren altres tantes, també relacionades amb aquesta indústria i a la fabricació de cuirs i pells. A banda, a Ciutadella es va fundar la societat en comandita N. Goñalons, dedicada a la banca. El 1928 només es van crear dues societats, sempre del sector sabater: una a Maó, Calzados, SA., amb un capital social de 15.000 pessetes, continuadora d’una companyia ja existent, i l’altra a Ciutadella, Enrique Florit i cia, el capital de la qual ascendia a 18.000 ptes.

Segons la Cambra, aquesta paràlisi mercantil s’explicava per l’estat estacionari en què es trobava la indústria, l’individualisme dels empresaris i el fet que el comerç i la indústria haguessin quedat monopolitzats pels fundadors de les companyies i els seus descendents, que no permetien la constitució de noves societats. Només, de tant en tant, se’n creava qualcuna per l’entrada d’un soci nou, l’emancipació d’un o més obrers avantatjats o la dissolució d’alguna empresa, algun dels components de la qual reorganitzaven la societat.

El 1929 es va deixar sentir l’impacte de la depressió: la constitució de noves companyies es restringit encara més. Aquesta es veia descoratjada per l’escàs moviment mercantil de l’illa, producte de les contínues crisis per les quals travessaven les indústries i la desaparició d’altres que havien tingut una gran importància (la Cambra es devia referir a la tèxtil Industria Mahonesa i a l’Angloespañola de Vapores), no substituïdes per altres de noves. També era un fre l’amenaça d’un augment dels impostos, fins al punt que feia anys que no es registrava cap variació del cens empresarial.

L’atonia es va mantenir els anys següents. El 1931 es va constituir una companyia a Ciutadella, dedicada a la venda de cuirs i la fabricació de calçat, amb un capital de 200.000 pessetes, de les quals 130.000 es destinaven a la primera activitat i 70.000 al calçat. L’any següent la situació es mantenia estacionària. La crisi impedia que es fundessin noves societats, però poques se dissolien, de manera que el seu nombre es mantenia quasi invariable des de feia anys. El 1934 es comentava que els industrials havien esgotat les seves reserves i els era impossible obtenir crèdit. Els capitalistes es retreien d’invertir els seus fons en empreses industrials: el capital tenia por i només cercava col·locacions segures en fons de l’estat, que donaven interessos constants. Per aquest motiu, es mantenia l’statu quo, amb una tendència baixista, perquè el capital minvava i no trobava mitjans per a la seva reposició.

A Menorca existien sis bancs, una entitat bancària i una caixa d’estalvis. La principal plaça financera era Maó, on radicaven tres bancs i la caixa d’estalvis. A Alaior hi havia un banc i una entitat bancària i a Ciutadella dos bancs.

El 1928 la situació financera es caracteritzava per una afluència de doblers més acusada que l’any anterior, però en els dos es va deixar sentir una gran mancança de metàl·lic. L’antic hàbit de l’estalvi dels menorquins s’havia anat esvaint amb el decurs del temps, en la qual cosa influïen diversos factors. Els més benestants gastaven en l’adquisició d’automòbils, encara que des del 1929 aquesta es veuria minorada constantment. El seu cost i les despeses de conservació, combustible i lubricants restaven un bon contingent anual a les llibretes d’estalvi, uns recursos que sortien de l’illa sense produir la contrapartida que generava la compra dels béns i serveis locals (comerciants, sastres, sabaters...). 

El segon factor concernia també als obrers i els més humils i era el gran nombre de cinemes que hi havia a Menorca; a Maó, amb 18.000 habitants, cinc i a vegades sis sales oferien aquest espectacle. El preu de les entrades era econòmic, però la seva repetició drenava uns recursos que d’altra forma s’haguessin estalviat. Finalment, des de feia deu anys l’illa havia experimentat una sèrie d’adversitats industrials que havien afeblit la seva economia i dificultaven fer economies.

El 1929 la Cambra destacava que la crisi de la sabateria repercutia en l’activitat bancària i financera: tant els fabricants com els obrers tenien uns ingressos més irregulars i reduïen l’estalvi. El 1932 insistia sobre la qüestió, gairebé en els mateixos termes. Dos anys més tard subratllava que l’estalvi es ressentia de l’augment del cost de la vida, la manca de treball i les despeses en diversions. S’observaven dues tendències contraposades, les dues perjudicials pel desenvolupament econòmic: l’avarícia i els grans dispendis. Aquests darrers almenys tenien una certa utilitat, ja que els doblers no s’immobilitzaven, com quan es dipositaven en valors de l’estat o en caixes de cabals, sinó que circulaven entre la societat. El 1935 es reiteraven aquests arguments. L’estalvi abandonava les famílies modestes per les necessitats modernes, com el cinema i la moda. Malgrat tot, subsistien a Menorca set entitats bancàries i dues caixes d’estalvi (una més que el 1926).

El 1932 es va donar compte de la creació de l’Escola Elemental de Treball de Maó, que tenia per objecte la formació professional d’oficials obrers en els rams de la mecànica, l’electricitat i la construcció. Comptava amb quatre professors i dos mestres de taller. Estava regida per un patronat local que, al seu torn, depenia del Ministeri d’Instrucció Pública. Tenia un règim econòmic autònom i rebia subvencions de l’Estat, la Diputació, l’Ajuntament de Maó i la Cambra Oficial de Comerç. La Diputació concedia, a més, dues beques de 1.500 pessetes a dos alumnes que vivien a més de 10 km de Maó. L’Ajuntament donava sis beques de 250 ptes. als alumnes que es distingien per la seva aplicació.

Manifestació. Fotos Antiguas de Menorca. JoanBagurTruyol

Des del 1926 la Cambra consigna l’absència de conflictes socials. Posteriorment s’indica que en el trienni 1927-1929 els salaris havien experimentat poques variacions i quasi no s’havien produït conflictes obrers i, si es va iniciar qualcun, no va transcendir, per la seva escassa importància. El 1930 els salaris van experimentar un lleuger augment. També es va desvetllar algun malestar social, però no va tenir un caràcter agut. S’estaven covant els problemes de l’any següent, en què van convocar vagues els obrers que treballaven en les obres de la bateria de Favàritx i els de dues fàbriques de calçat, totes en demanda d’increments salarials, que van ser ateses pels patrons. El 1932 es va registrar una altra vaga al ram dels obrers sabaters en sol·licitud d’un augment de sous, que es va resoldre gràcies a la mediació del delegat del Govern.

El 1933 no es van produir conflictes socials, però la Cambra advertia que la indústria de l’illa patia una paràlisi que s’accentuava dia a dia, la qual cosa havia provocat una greu crisi obrera que només s’havia pogut mitigar gràcies a la intensificació de les obres militars i de la Base Naval. Quan aquestes s’acabessin, l’estat dels obrers en atur podia ser paorós. També s’havien engegat subscripcions populars de donatius.

El 1934 es van registrar dues vagues a Maó, les dues a la fàbrica d’espardenyes de goma de Josep Codina, la primera reclamant una millora de salaris i la segona en solidaritat amb els obrers acomiadats com a conseqüència d’aquella. L’aspecte social seguia essent poc falaguer. Els treballadors del calçat i la construcció se sustentaven amb dificultats amb les obres de les fortificacions militars i les carreteres i es reiterava que, quan finalitzessin, l'atur obrer tindria difícil solució.

La situació de crisi relativa tenia la seva traducció en el moviment migratori. El 1928 la Cambra donava testimoni d’un flux humà en direcció a Alger, Cuba, l’Argentina i, en menor escala, França i Uruguai. L’emigració venia d’antic, fins al punt que a Alger, l’Argentina, així com una ciutat dels Estats Units s’havien creat nuclis considerables d’emigrants menorquins, com Fort de l’Eau a la primera. El 1931 s’afegia que les traves imposades els darrers anys per aquests països (sobretot a Sud-amèrica), que també patien problemes de manca de treball, havien interromput quasi en absolut el corrent migratori.

L’emigració a la llarga era productiva, perquè l’amor a la terra feien tornar els emigrants, en especial els que havien estat afortunats en els negocis, que invertien en fiques, societats locals i deute públic i així ampliaven la vida mercantil de la seva regió d’origen.

El 1933 l’emigració seguia paralitzada i es comentava que, si bé en el seu moment havia estat criticada per la pèrdua d’actius que suposava, ara la opinió havia canviat i es pensava que alleujaria el problema de l’atur obrer. Tanmateix, l’aguda crisi que experimentava Menorca des de feia anys, principalment en les indústries de moneders de plata i sabateria, havien fet sortir a altres regions espanyoles crescuts contingents de treballadors, principalment a Barcelona i Palma de Mallorca, ciutats, particularment la primera, on vivia una nombrosa colònia menorquina.

Joan Hernández Andreu, l’acadèmic de la història econòmica menorquina

 Seria interessant de dedicar un estudi als menorquins que surten dels estrets límits de la nostra illa i, gràcies al seu talent, triomfen en el gran món. Joan Hernández Andreu encarna a la perfecció aquesta figura, que abans tingué il·lustres representants com el doctor Orfila, l’antropòleg Joan Comas o els empresaris Josep Taltavull i Emili Orfila, entre d’altres.

En Joan s’enorgullia de les seves arrels menorquines, de la seva ascendència maonesa i de la nissaga familiar dels Hernández. De l’amor a la seva terra donà proves amb el seu compromís cívic, que el portà a acceptar la presidència de l’Ateneu de Maó, coincidint amb la celebració del centenari de l’entitat, així com la direcció de la secció de Ciències Socials de l’Institut Menorquí d’Estudis, durant la qual va destacar per l’organització de diverses jornades d’estudi sobre la història econòmica de l’illa, a les quals convidà a eminents investigadors de diverses universitats nacionals, que els van atorgar un considerable nivell acadèmic. Cal subratllar que aquests dos càrrecs li van obligar a fer nombrosos desplaçaments des de Madrid, el seu lloc de residència, en una època en què encara no es feien reunions telemàtiques. 

Així mateix, estava molt interessat en la col·lecció Hernández Sanz-Hernández Mora i va lamentar de forma reiterada que amb el trasllat a can Oliver es deixessin d’exposar algunes peces i es perdés el servei de Biblioteca, que compta amb una valuosa col·lecció local. També es prova del seu compromís la seva intensa activitat periodística com a col·laborador del Diari Menorca.

Sobre la seva estimada Menorca podem trobar testimonis escrits en els articles i llibres de la seva dilatada carrera professional. Al seu conco Joan Hernández Mora li va dedicar un llibre molt sentit, en el qual, després d’aportar interessants detalls de la seva etapa de formació, explora de forma particular les dramàtiques vivències que va haver de patir durant la Guerra Civil i la postguerra. 

El llibre, Juan Hernández Mora y la Guerra Civil en Menorca, va ser publicat per l’editorial Lleonard Muntaner i fou presentat a la Universitat Complutense de Madrid, de la qual ell va ser cap de Departament de la Facultat d’Econòmiques i vicerector. Aquest és un tret digne de ser remarcat. Joan Hernández era un investigador de primera línia, que havia publicat obres de referència sobre la història econòmica d’Espanya i tenia les portes obertes a editorials i revistes del màxim nivell però, així i tot, no plantejava els seus treballs sobre Menorca com obres menors dirigides al consum intern, sinó que, al contrari, els exposava al exigent món acadèmic com qualsevol altre dels seus estudis. Gràcies a ell, Menorca es va convertir en un objecte d’estudi de caràcter nacional.

Bona prova d’aquest fet són els estudis que sobre la història econòmica de Menorca va publicar a espais del màxim rang. El 1999 la seva contribució al llibre d’homenatge a una figura senyera de la professió, Jordi Nadal, va ser precisament un treball sobre la nostra illa: “La depresión económico comercial de Mahón y la crisis del tráfico portuario, 1820-1840”, en el qual tracta sobre el convulsiu període que marca la gran transformació de l’economia de l’illa, amb l’ensorrada de les activitats marítimes i l’aparició de la gran indústria. Continuaria en aquesta línia l’any següent amb la publicació del document de treball “Rasgos de la economía menorquina desde la época británica hasta mediados del siglo XIX” en la col·lecció de la Universitat Complutense, després inclòs en català a la revista Randa, el qual oferia una nova perspectiva de la influència anglesa sobre l’economia de l’illa, un treball innovador que és pot consultar en línia. Els anys següents profunditzaria en la nostra realitat amb diversos articles: sobre el comerç del florentins amb Menorca, sobre el cicle econòmic balear a partir dels preus del blat, en relació al Banc de Maó, l’impacte del tractat d’Amiens o l’economia de Menorca al segle XX. Finalment, el 2005 va aconseguir que l’editorial Delta edités el llibre Tratado especial acerca de cuál es el justo precio del trigo en la isla de Menorca, versió en castellà del treball de Francesc Marçal, del qual en va fer una anàlisi crítica amb reflexions relatives al pensament econòmic, una qüestió que a la qual cada cop prestava més atenció.

Després d’aquests primers estudis es va plantejar un projecte d’investigació de gran volada: una col·lecció de biografies dels principals empresaris de Menorca, en la línia del que s’estava fent a Espanya, on l’editorial Lid havia publicat un volum sobre els cent grans empresaris del país, que va tenir el seu eco a la majoria de comunitats autònomes. En Joan em va reclutar per aquesta tasca i junts vam dirigir per l’IME el llibre Trenta-cinc empresaris menorquins. Èxit individual i progrés social, amb la col·laboració d’altres investigadors de l’illa. El nostre text desborda un simple conjunt de biografies i, en les conclusions, ofereix una nova perspectiva de la nostra història econòmica “des de les trinxeres” i una perspectiva original de l’evolució dels darrers dos segles, amb novetats conceptuals significatives.

La versió en castellà, de contingut més acotat, fou publicada per Delta i és equiparable a qualsevol dels volums publicats sobre els empresaris de les diferents comunitats autònomes del país. Aquest treball va despertar l’interès de la Universitat de les Illes Balears, que es va plantejar elaborar el volum de l’arxipèlag, però la feina no deu ser senzilla, perquè no s’ha portat a terme. 

El projecte era de més abast i ens va servir per participar en el congrés internacional “Emprenedoria i Creixement”, que va tenir lloc a Madrid el 2011, on vàrem presentar la ponència “Emprenedoria i desenvolupament. El model menorquí (segles XVIII-XX)”, la qual va ser recollit al llibre editat el 2013 per la prestigiosa editorial Palgrave Macmillan que, com totes les intervencions del congrés, fou redactada en anglès (per facilitat dels lectors, he traduït els títols). Menorca és presentada, juntament amb Madrid, com els dos casos regionals a tenir en compte a Espanya, una idea atrevida, però ben coherent amb la trajectòria d’en Joan.

La rellevància del projecte es constata pel fet que Juan Matés, catedràtic de la Universitat de Jaén, ens convidés a què redactéssim sengles capítols pel llibre Empresarios y empresas en España, editat el 2019 per Pirámide, que ha tingut una notable acollida en l’àmbit docent, fins al punt que s’està preparant una segona edició que, malgrat que en Joan no pugui escometre la revisió del seu text, “Santiago Pons Quintana y Jaime Mascaró: dos agentes empresarios menorquines del calzado”, serà mantingut com un homenatge a la seva persona. 

Els darrers anys, Joan no va afluixar el ritme: el 2015 va participar en les I Jornades de Patrimoni Industrial de Menorca, organitzades per l’IME, amb una contribució sobre els béns catalogats a la ciutat de Maó, la qual fou recollida en el llibre editat el 2019. El 2018 l’Arxiu Històric del BBVA publicava la seva obra Andrés Seguí Mercadal: revolucionario del sector naval en España : estudio biográfico de un ingeniero naval innovador, armador y empresario, en la qual donava continuïtat en la història econòmica empresarial de l’illa.

Joan Hernández sabia treballar en equip i va interessar investigadors del seu grup de recerca de la Complutense en les qüestions menorquines. José Ma. Ortiz Villajos va ampliar el nostre coneixement de la gran empresa metal·lúrgica Angloespañola de Motores amb articles resultat de la recerca als arxius britànics de la companyia Crossley. Aquesta col·laboració es va completar al seu darrer llibre De “holandeses del sur” a “Hong Kong” del Mediterráneo: una historia económica de Menorca, publicat el 2023 per la Universitat de Jaén, en el qual sumava una síntesi de la història econòmica de l’illa fonamentada en les seves investigacions, sobretot el projecte dels empresaris, amb l’aportació de Villajos en relació a les patents registrades pels menorquins com a índex de l’activitat innovadora dels illencs.

És necessari posar èmfasi en el mestratge d’en Joan Hernández. La seva generositat i l’atenció que prestava als seus joves col·laboradors ha fet que un bon nombre es considerin deixebles seus. No parlaré dels de la Universitat Complutense, perquè hi ha persones més autoritzades que jo per fer-ho. En el meu cas, em va obrir les portes al món de la recerca, assenyalant-me l’Arxiu Històric de Maó, on podria trobar uns documents que van ser el punt d’arrancada de la meva tesi doctoral. Més endavant, el projecte dels empresaris menorquins, al qual m’acab de referir, va ser, a més del seu gran interès, la llavor de la qual han sorgit els meus treballs posteriors, sobre el turisme, el patrimoni industrial i la història de la indústria de Menorca.

Joan Hernández Andreu reuní dos grans mèrits: ser un extraordinari i prolífic investigador i una gran persona. El primer li faria mereixedor de ser declarat Fill Il·lustre de Maó; el segon li garanteix el record i l’estima de tots els que el vàrem tractar.

Les reiterades peticions per recuperar la base naval estrangera al port de Maó (1848)

 El 1846, l’esquadra dels Estats Units es va veure obligada a evacuar la base naval que tenia al port de Maó des del 1815, en no renovar el Govern espanyol l’autorització d’ús de les seves instal·lacions i dipòsits. L’Ajuntament de Maó va ser el primer en reaccionar, amb peticions que plantejaven diverses mesures, com la rehabilitació de l’arsenal, en situació de decadència.

Vista del port de Maó. Museu de Menorca

Els mesos següents es va desplegar a Menorca una àmplia campanya en favor de la declaració d’una franquícia comercial per al port de Maó, a la qual es va adherir el consistori, que envià diversos memorials a la reina. En el de febrer del 1848, sense abandonar del tot la seva sol·licitud de franquícia, se centrava en el tema del proveïment a les esquadres navals estrangeres.

El dipòsit que es demanava no era el que preveia la legislació de duanes espanyola. Segons l’Ajuntament, aquest no beneficiaria en res a Menorca, perquè el seu comerç era insignificant i no podia fer res davant la competència dels que hi havia a Barcelona i Palma. Aquesta observació era necessària, perquè l’any anterior no havia estat possible constituir aquesta mena de dipòsits, davant la negativa dels comerciants de Maó a assumir les possibles pèrdues que es poguessin produir, que era la condició que havia posat el Ministeri per a la seva instal·lació. El dipòsit sol·licitat era una excepció que no podia tenir cap efecte negatiu sobre la riquesa nacional, no reduiria les rendes de l’estat ni tampoc perjudicaria les relacions diplomàtiques amb altres països. Aquest darrer incís intentava respondre als recels dels anys anteriors davant els avantatges que tenien francesos i americans, que havien provocat queixes d’aquestes nacions. Es tractava d’una excepció necessària per superar la situació d’abatiment en què es trobava l’illa. 

Com es comprova, la Corporació reduïa les seves expectatives i només pregava el retorn a la situació anterior a la desaparició de la flota americana. No va ser suficient: el Govern va declinar respondre a aquesta instància. Amb tot, les autoritats no van ser completament insensibles a la campanya dels menorquins. La Direcció General de Duanes es va fer ressò del malestar que li havia transmès l’any anterior el capità general de les illes Balears i va demanar a la delegació de la subdirecció de rendes de Maó que assenyalés quines disposicions es podrien prendre per millorar la situació de Menorca. Aquesta va respondre el 8 de maig amb un nou memorial, tan extens i detallat com els anteriors.

L’encapçalava una llarga introducció en què explicava la progressió i caiguda del comerç exterior de l’illa. Indicava que, quan els anglesos van conquerir Menorca al segle XVIII, van limitar el pagament d’impostos a unes poques rendes i els menorquins tampoc eren cridats a files en l’exèrcit. L’illa va canviar de mans en diverses ocasions fins al retorn definitiu a Espanya, gràcies al tractat d’Amiens del 1802. Aquestes alternances van generar una entrada enorme de fons que estimulà la marina i el comerç illenc. Durant la Guerra de la Independència del 1808 es va repetir aquest patró, amb l’afluència de les esquadres i l’armament del cors, que convertí el port de Maó en “el veritable empori de la Mediterrània”.

L’autor del dictamen indica que, amb l’arribada de la pau, el 1814, el comerç va quedar reduït al mínim, punt on situa el principi de la decadència de l’illa, obviant que, tant en aquest període com en l’anterior, la veritable font de la riquesa menorquina era la importació de blat de la mediterrània oriental. Continua assenyalant que l’arribada al port de Maó de les esquadres holandesa i dels Estats Units d'Amèrica, primer, a les quals el Govern va autoritzar a utilitzar un dipòsit per als seus queviures, vestuari i equip de vaixells, així com als francesos arran de la conquesta d'Alger, més tard, van constituir una bona alternativa econòmica, que també permeté el manteniment de la drassana i frenà l’emigració.

Tanmateix, la conquesta d’Alger va suposar que es retirés la flota holandesa i feia poc l’americana havia hagut d’abandonar el seu dipòsit, de manera que havien cessat les fonts de la prosperitat de l’illa, la qual cauria en l’abatiment més gran si la reina no acudia en el seu auxili. La situació mísera de Menorca era paradoxal si es tenien en compte els avantatges que oferia el port de Maó, que gaudia d’unes instal·lacions de primer ordre: un dels millors llatzerets d’Europa, una remarcable drassana i multitud de magatzems de comerç, mostra de la seva prosperitat passada.

El retorn d’aquesta riquesa es podria aconseguir amb l’establiment d’un port franc, perquè la llibertat de comerç atrau capitals i habitants al país que l'adopta. Com que Menorca no tenia indústria, no havia de témer la competència dels països estrangers. Aquesta situació era ben diferent de la de Mallorca i Catalunya, on hi havia una activitat i un moviment industrial dignes de la protecció i que podria menyscabar la llibertat de comerç.

L’illa no comptava amb cap altre font de riquesa que el comerç i, sense aquest, l’emigració la reduiria a un desert. Per conciliar els interessos de Menorca i els territoris espanyols propers, el més convenient seria limitar el port franc a la constitució d’un dipòsit per a tota mena de mercaderies i obert als espanyols i a totes els països estrangers. Amb aquesta actuació desapareixerien les rivalitats i gelosies entre nacions. Les circumstàncies particulars del port afavorien l’existència d’aquest establiment: la població estava en una alçada i els magatzems estaven separats de la població. Era fàcil establir disposicions sobre l’ús del dipòsit i vigilància per les forces de la Hisenda encarregades de la custòdia del moll. Així no es donaria lloc a cap abús.

L’objectiu del dipòsit seria l’abastament de les esquadres estrangeres. Aquestes consumirien moltes de les produccions del país, donarien feina als seus habitants i es reanimaria tota l’activitat econòmica, de manera que es contindria l’emigració. Aquestes determinacions no causarien cap perjudici als interessos de la Península i Mallorca sinó que, per contra, podrien contribuir al seu foment, perquè la concurrència de vaixells de guerra estrangers augmentaria els consums i fomentaria les importacions del continent. Així, la mà benèfica del rei solucionaria la trista situació econòmica de Menorca, sense comprometre els interessos de la resta del país que, al contrari, resultarien beneficiats. 

Malgrat aquests optimistes auguris, el Govern no va atorgar aquesta concessió, contrària a l’esperit proteccionista que s’havia imposat  a Espanya el 1820 i que encara s’allargaria més d’un segle. Açò no obstant, els fets posteriors demostrarien l’error de les previsions dels menorquins, ja que la salvació de la crisi va venir de la manufactura illenca, que es va desenvolupar a pesar de la manca de fe en ella que demostraven els anteriors memorials. Tampoc l’agricultura era tan eixorca i, amb el temps produiria importants excedents ramaders i formatgers. En tot cas, l’Estat va beneficiar Menorca no amb els dipòsits que s’estaven demanant, ni amb la franquícia, sinó amb un ambiciós programa d’obres públiques militars: la construcció de la fortalesa d’Isabel II a la Mola, que quan escrivien les autoritats ja havia estat aprovada i s’encetaria l’estiu d’aquell any de 1848, a la qual s’afegiria en poc temps el retorn a l’illa d’una nombrosa guarnició.

Aquestes dues darreres mesures havien estat unes de les moltes que havien demanat els maonesos, tot i que la concessió del Govern va tenir poc a veure amb les seves sol·licituds i va respondre més bé a les tensions internacionals existents entre França i el Regne Unit, que van renovar l’interès militar per Menorca, situada en la cruïlla de les línies de transport dels dos països a la Mediterrània, revitalitzades per la conquesta d’Alger pels primers i la construcció del canal de Suez, que facilitava la connexió amb les principals colònies del segon.

La sortida de la crisi econòmica de Menorca del 1846: entre el port franc i la base naval

 El 1846 l’esquadra dels Estats Units va haver d’evacuar la base naval que tenia al port de Maó des del 1815, en no renovar el govern espanyol l’autorització d’ús de les seves instal·lacions i dipòsits. L’Ajuntament va ser el primer en reaccionar, però es va limitar a demanar la rehabilitació de l’arsenal, en situació de decadència.

Els mesos següents es va desplegar a Menorca una àmplia campanya en favor de la declaració de la franquícia comercial per al port de Maó, a la qual es va adherir el consistori el desembre del 1847, en un memorial amb una línia argumental que tenia bastants punts en comú amb el que havien redactat els comerciants de la població per al diari El Español i que demanava, com ells, la franquícia del port. El dictamen fou enviat a la reina i es demanà al cap superior de les Balears que hi prestés el seu suport.

Buc de l'esquadra americana al port de Maó

En aquesta sol·licitud s’indicava que, encara que l’illa era petita i tenia un sòl pobre, havia pogut prosperat i assolir una població nombrosa gràcies al comerç i la navegació, en especial a través de la introducció de cereals a la Península. Quan el Govern va prohibir la seva importació el 1821, el comerç, a més de la pèrdua immediata que va experimentar de les expedicions que estaven de camí, es va quedar sense objecte. Malgrat que es van intentar emprendre vies alternatives, mai van poder competir amb els armadors i els comerciants forans, que tenien relacions mercantils sòlidament establertes.

La ruïna del comerç va provocar una primera emigració de menorquins, però aquesta va remetre gràcies a l’estada de nombrosos bucs de guerra al port de Maó, els quals consumien molts articles fabricats a l’illa i feien el seu manteniment, que donava feina als mestres d’aixa.

Quan el 1830 França va conquerir Alger, alguns països van retirar les  esquadres que mantenien per protegir el comerç marítim dels pirates barbarescos. Aquest buit va originar una nova onada d’emigració i d’un volum tal que va cridar l’atenció del Govern, que es començà a preocupar per l’estat de postració de Menorca. La flota americana fou l’única que va continuar visitant el port de Maó, on el rei Ferran VII li permetia mantenir un dipòsit de vestuari i queviures. Aquest recurs, malgrat que la seva modèstia, fou eficaç per mitigar la crisi. Tanmateix, el 1846 el dipòsit va ser prohibit i l’esquadra americana se’n va anar.

L’Ajuntament assenyala que, sense aquest recurs, la crisi s’havia exacerbat. L’agricultura de Menorca  era força pobra i només comptava amb la collita de cereals, que alguns anys proporcionava sobrants per exportar, els quals eren insuficients per finançar la compra dels articles que l’illa havia d’importar, de manera que s’havia produït l’enorme dèficit comercial de dos milions i mig de rals, als quals s’havien d’afegir els impostos recaptats per l’Estat ja que, com que Menorca estava sense guarnició, totes aquestes rendes sortien del país. Amb les visites de la flota americana se suplia una part important d’aquest descobert, però ara que havia desaparegut, en pocs anys s’acabaria amb la circulació metàl·lica de l’illa, s’extingiria tota la seva riquesa i els treballadors fugirien, deixant els camps sense conreu.

L’emigració ja havia expulsat de l’illa a més de dotze mil menorquins, la tercera part de la seva població, “que fecundaven amb la seva laboriositat el sòl estranger”. Per posar remei a la decadència de Menorca, l’Ajuntament demanava l’auxili de la reina Isabel II. L’illa, per la seva posició geogràfica i l’excel·lència del seu port, estava cridada a ser el centre d’un comerç actiu i brillant. Si se li concedís la franquícia dels drets fiscals, se’l convertiria en un nucli de relacions i canvis amb tota la Mediterrània i en un empori de riquesa.

La Corporació havia demanat en diversos moments la franquícia, una providència que no s’havia concedit per la voluntat del Govern de protegir a l’agricultura i la indústria nacionals, però en aquest cas els menorquins consideraven que l’interès públic sortiria guanyant. A Menorca, per ser una illa, les autoritats podrien controlar totes les extraccions sense grans dispendis, de manera que no se perjudicarien els interessos del país que, al contrari, serien beneficiats, perquè els productes del sòl i de la manufactura tindrien una sortida còmoda i fàcil i el comerç un nou camp on exercir la seva activitat.

En situar un port franc a Maó, amb unes condicions sense igual, s’arrabassaria la supremacia comercial d’altres amb una situació menys avantatjosa i s’atrauria a un punt d’Espanya tota l’opulència dels ports estrangers que més perjudicaven la indústria nacional. Com es veu, els maonesos eren molt optimistes. Continuaven en aquesta línia remarcant que, amb aquest increment de la riquesa i l’augment de la població que es produiria, la Hisenda Pública augmentaria els seus ingressos i compensaria amb escreix els escassos recursos que al dia proporcionava la duana.

La crisi que patia l’illa devia revestir una excepcional gravetat, perquè no havien transcorregut encara tres mesos des que s’havia remès l’anterior sol·licitud al Govern quan l’Ajuntament, l’un de febrer del 1848, enviava un nou memorial a la reina. En aquest, sense abandonar del tot la seva petició de franquícia, se centrava en el tema de les esquadres navals estrangeres.

La Corporació es disculpa per reclamar l’atenció del Govern de forma tan continuada, el que atribueix a l’empitjorament de la situació econòmica que fa que la misèria arribi a noves famílies i les privacions s’estenguin a totes les classes socials. Per aquest motiu, encara que continua pensant que la millor manera per assolir la prosperitat de Menorca seria la concessió de la franquícia per al port de Maó, és conscient que, en afectar “al sistema econòmic del Regne”, precisa de molts dictàmens i estudis, per la qual cosa, davant la necessitat de combatre la pobresa, planteja una alternativa.

L’Ajuntament torna a partir de la base que la producció agrícola de l’illa, per les seves reduïdes dimensions i l’esterilitat de la terra, és de poca consideració i tampoc creu que les produccions pròpies puguin progressar per molt que es fomentin. Afirma que, de fet, el benestar de Menorca sempre ha provingut dels recursos exteriors i, en particular, de l’estada de les esquadres estrangeres en el port de Maó. Com s’observa, el consistori simplifica l’exposició que havia fet en la seva anterior exposició, eliminant les referències al comerç de reexportació de blat.

Continua recordant que, en una època no gaire llunyana, es permetia als francesos disposar d’un hospital al port de Maó, mentre els Estats Units comptaven amb un dipòsit de queviures, el que feia possible que els seus bucs es reunissin cada any al port. Aquesta concurrència suposava una entrada de doblers que equilibrava la circulació monetària i estava unida a la riquesa de Menorca. La supressió d’aquest dipòsit havia estat la major calamitat que es recordava a l’illa, ja que des de llavors no es disposava de cap mitjà per cobrir el dèficit comercial, que s’avaluava en dos milions i mig de rals, la qual cosa només podia tenir com a conseqüència la desaparició de la circulació de moneda i que el país quedés sotmès a la ruïna més completa.

L’Ajuntament no demana que es retornin els dipòsits de queviures, efectes navals i carbó a les dues nacions que en disposaven abans, sinó que proposa que aquest establiment resti obert a tots els països amics d’Espanya, perquè  aquests puguin aprovisionar i reparar els bucs de guerra i disposin d’un hospital per guarir els malalts. Aquesta concessió no perjudicaria l’economia, perquè en aquell moment les esquadres estrangeres no venien a adquirir queviures i altres mercaderies, de manera que en atraure’ls novament, alhora que s’aconseguiria que Menorca progressés, augmentaria la riquesa nacional, ja que la puixança del comerç beneficiaria l’agricultura i la indústria espanyoles.

Com es comprova, la duresa de la crisi havia fet abandonar al consistori maonès la seva petició d’una franquícia i ara es conformava amb recuperar la base naval, intentant una operació diplomàtica d’alts vols i perspectives incertes.

El port franc i altres idees per resoldre la crisi econòmica de Menorca (1847)

 El 1846, quan l’esquadra dels Estats Units va haver d’abandonar la seva base del port de Maó per imposició del Govern espanyol, un grup de menorquins es va posar en contacte amb el diari madrileny El Español, que publicà les seves queixes i reivindicacions el 24 de juliol del 1847 i uns dies més tard afegia un altre article demanant la declaració com a port franc del de Maó. El director del rotatiu, interessat en la qüestió, va remetre a l’illa un qüestionari, les respostes del qual són ben interessants per conèixer la crisi que patia Menorca en aquells moments.

Fragates al port de Maó. Museu de Menorca

En la seva exposició, els comerciants es queixaven de l’emigració que afligia Menorca i l’atribuïen a la ruïna de les activitats marítimes provocada per la prohibició d’importar grans decretada el 1824, situació que havia empitjorat feia poc, quan les esquadres estrangeres van evacuar el port.

Per si açò fos poc, també havien deixat de venir vaixells a fer la quarantena, al port, perquè preferien anar a altres llatzerets que tenien l’avantatge de ser port franc i, a més, els bucs procedents d’Amèrica s’aturaven al que s’havia instal·lat a la ria de Vigo, on es deia que les mesures sanitàries no eren tan estrictes com al de Maó. Al respecte, és necessari assenyalar que el llatzeret de l’illa de Sant Simó a la ria de Vigo havia estat inaugurat l’agost del 1842.

Els menorquins detallaven els avantatges del port de Maó per ser mereixedor d’una franquícia. En primer lloc, hi havia la bona situació geogràfica, l’amplitud i la seguretat del port, que feien que fos cobejat per totes les nacions marítimes. Així mateix, comptava amb més de dos-cents magatzems, davant dels quals les embarcacions podien fondejar amb comoditat.

Alhora, el port disposava del llatzeret “més gran i sumptuós d’Europa”, que era necessari complementar amb una franquícia, com succeïa amb els altres, per evitar la introducció clandestina de gèneres. Espanya era l’única nació sense aquest establiment, que altres governs s’esforçaven a potenciar per atreure el comerç als seus ports i era una font de riquesa per Marsella, Gènova i Liorna. Al port de Maó seria molt fàcil impedir el contraban, per ser l’illa de poca extensió i tenir el Govern tots els mitjans per evitar l’enviament de gèneres il·lícits a la Península, mentre que als ports francs estrangers Espanya només comptava amb un cònsol per vigilar les extraccions.

Els comerciants eren molt optimistes i pronosticaven que, amb la prosperitat que generaria la franquícia, la població de Menorca es doblaria, per la qual cosa augmentaria la riquesa i s’importaria molt més, de manera que els ingressos fiscals s’incrementarien i compensarien la reducció de taxes que experimentaria la duana, que seria ben minsa. El creixement del comerç afavoriria tots els sectors econòmics de l’illa, en especial la construcció naval, que tornaria a revifar.

Finalment, els autors del memorial assenyalaven que la demanda d’un port franc no venia d’aquell moment, sinó que tenia una llarga història, que arrancava el 1782, quan la Universitat de Maó va remetre l’ofici dels representants del comerç de Maó al duc de Crillón, en el qual destacaven el gran progrés que suposaria aquest. En aquesta línia, el 1784, el president de la Junta General de Comerç i Moneda va sol·licitar que es concedís aquest privilegi al port de Maó (la petició del qual transcrivien), apel·lant a la seva excel·lent disposició, per la seva situació i magnitud, tot indicant que s’hauria de complementar amb l’establiment d’un dipòsit d’efectes navals.

Port de Maó. Anton Schantz

La instància, que rebé el suport de la Direcció General de Rendes, no va ser atesa, cosa que els comerciants atribuïen a “les terribles circumstàncies que van agitar Europa en aquella època”, és a dir les guerres que van esclatar arran de la Revolució Francesa i que no van finalitzar fins a la derrota de Napoleó, el 1815. Potser per aquest motiu recorden que la Junta de Sanitat va reiterar la demanda de la franquícia del port el 1818, també sense resultat.

Com s’ha apuntat, no sembla que el periodista fes ús de les interessants observacions dels comerciants de Maó, en un dels més documentats escrits sobre la qüestió que mai es redactarien.

Ja fos per l’efecte que podria haver tingut l’article aparegut a El Español, un dels principals diaris de Madrid, ja fos perquè la situació de Menorca en aquells anys era especialment dolenta, el capità general de les illes Balears es va dirigir a les autoritats de l’illa interrogant-los sobre les mesures que es podrien adoptar per posar-hi remei. En contestació a aquest requeriment, l’11 d’agost remetien un nou memorial en el qual s’assenyalava que la misèria i la despoblació causada per l’emigració a Alger només es podrien superar si el Govern feia algunes concessions, la qual cosa en realitat proporcionaria grans beneficis a la nació.

És lògic que l’autor de la memòria, en dirigir-se al cap de la Marina, esmentés com a principal factor a tenir en compte el port de Maó, el qual comentava que, per la seva posició i condicions, sempre havia estat de gran utilitat per a les esquadres i, en particular, l’arsenal, els edificis del qual en aquell moment estaven en un estat d’abandonament. Si bé el Govern havia pressupostat la seva recomposició, açò no serviria per revertir l’emigració dels mestres d’aixa i altres professions relacionades, que havien hagut de marxar a països estrangers, si aquests no tenen feina. Amb aquest objecte, se sol·licitava que s’encarregués a la drassana la construcció i reparació de vaixells de guerra, les quals es podrien escometre amb gran economia, que s’afegiria a la tradicional solidesa i bellesa de totes les obres que es feien a la població. En aquest sentit, se subratllaven els elogis que havia merescut feia pocs mesos la construcció d’un vapor per a una companyia de Barcelona, la qual havia fet un estalvi de més de sis mil duros i ja havia encarregat un altre buc, per al qual s’estava esperant l’arribada d’un carregament de fusta.

Port de Liorna. Abraham Storck

Un altre punt important seria la potenciació del port de Maó, mitjançat la minoració dels elevats drets que havien de pagar les embarcacions que es veien obligades a fer quarantena, que feia que es desplacessin a altres llatzerets, com Marsella, Gènova i Liorna, on possiblement eren inferiors. També es podrien reduir les taxes que havien d’abonar els vaixells que feien escala a Maó i, finalment, demanaven que Maó fos declarat port de depòsit, com ho eren Barcelona o Cadis. La promoció del port de Maó tindria un efecte positiu sobre la construcció naval i fomentaria la concurrència de bucs de guerra, la qual cosa afavoria l’economia del país.

A banda, a l’escrit s’esmenta una relació d’altres actuacions que podria emprendre el Govern. En primer lloc, l’establiment d’un presidi a l’illa del Rei que, pel seu aïllament, facilitava la custòdia dels presos, en especial els polítics. Segon, la creació d’un centre d’instrucció de reclutes per als quintos de Balears, Catalunya i València que, també per la insularitat, no es veurien temptats a desertar i als quals, a més de proporcionar-los l’oportuna instrucció, s’allunyaria de la influència dels partís polítics, gairebé inexistents a Menorca. Aquest establiment tindria un efecte col·lateral positiu, si es destinaven vaixells de guerra al transport dels militars, ja que aquests també es podrien encarregar de la correspondència, que en ocasions tardava mesos en arribar. Finalment, proposaven que s’eximís dels drets d’importació de primeres matèries als industrials que instal·lessin fàbriques d’un cert volum, les quals acabarien amb la misèria i frenarien l’emigració a l’estranger.

Les anteriors propostes segurament procedeixen d’una relació amb vuit actuacions “per posar remei a les aflictives circumstàncies en què es troba l’illa de Menorca”, localitzada a l’Arxiu Històric de Maó i que potser és un esborrany per redactar el memorial que acabam de ressenyar. La correlació és notable, però no completa, perquè allà hi manca la part relativa al foment del port de Maó i en aquest document no consta la petició d’emprendre obres públiques, l’increment de la guarnició amb un o dos batallons, la renovació del dipòsit de provisions i vestuari de l’esquadra nord-americana (que es podria fer extensiva a altres nacions, per evitar conflictes diplomàtics) perquè tornés a fer hivernada al port de Maó i l’establiment d’una fàbrica estatal de cigars. Aquestes eren les idees que es debatien a Maó per mitigar la crisi imperant aquell moment.

La campanya de premsa del diari El Español en favor del port franc de Maó (1847)

 El 1846, per decisió del Govern espanyol, l’esquadra dels Estats Units va haver d’abandonar la seva base del port de Maó. La flota tenia una gran importància per a la ciutat, on gastava uns 150.000 dòlars anuals, per la qual cosa els menorquins es van dirigir en diverses ocasions a les autoritats demanant alternatives.

Després de la manca de resposta a la sol·licitud de l’Ajuntament de Maó del mes de juliol, que demanava la rehabilitació de la drassana del port per poder bastir tot tipus d’embarcacions, els illencs es van resoldre a actuar i, en una acció molt moderna, van optar per apel·lar als mitjans de comunicació. Sense que puguem precisar-ne l’autoria, un grup de maonesos van remetre un memorial de greuges al diari madrileny El Español, qui les publicà el 24 de juliol del 1847. En aquest, exposaven l’estat de ruïna de l’illa, es queixaven d’haver quedat desatesos pel Govern i plantejaven un llistat de demandes per posar remei a la seva situació.

Començaven en positiu, posant de manifest que els fusters i marins de la població estaven al nivell de les nacions més avançades, com ho havien demostrat els ebenistes que treballaven a la ciutat de Barcelona, una marineria apreciada a tots els ports de la península i els bucs construïts a les drassanes, subratllant la vàlua dels bergantins Manzanares i Guadalete (tot i que aquests feia vint anys que havien sortit de l’arsenal maonès) i del vapor Balear que havia estat botat aquell mateix any, fabricat pel maonès Jeroni Tudurí per compte de la Societat de Navegació i Indústria de Barcelona, i que havia rebut elogis per la seva finor, solidesa i barator.

Tanmateix, afirmaven que els menorquins, lliurats als seus recursos, no podien subsistir, llevat d’una petita part de propietaris i conreadors (es tractava d’una exageració; l’agricultura illenca no tenia cap problema particular), ja que el comerç, la indústria i la marina havien de desaparèixer per sempre. De fet havia estat el Govern qui, amb les seves darreres disposicions, que havien ordenat llevar del port de Maó els dipòsits de carbó per als vapors francesos i de provisions per a l'esquadra dels Estats Units, havien deixat reduïdes a la mendicitat una infinitat de famílies, que havien hagut de tancar els seus establiments. Per açò els seus habitants, després d’esgotar els seus febles recursos, es veien obligats a emigrar no tan sols a la colònia d'Alger, on els laboriosos conreadors de l’illa havien portat amb la seva arada la riquesa i l'abundància, sinó als països mes remots del món. D’aquesta manera “l’illa tan coneguda i cobejada de totes les potències marítimes” quedava abandonada.

Per posar-hi remei, el Govern podria prendre una llarga sèrie de mesures: establir a Menorca un port franc, enviar un regiment, en comptes de les dues escasses companyies que en aquell moment l’exèrcit mantenia a l’illa, establir un presidi, ordenar que es construís a l’arsenal una part dels bucs de guerra de la Marina i vigilar que al llatzeret de Vigo es complissin els reglaments i disposicions sanitàries, a fi que el de Maó pogués competir amb aquell per atreure els bucs procedents d’Amèrica que havien de fer quarantena. Així s’alleujarien gran part de les desgràcies que patien els menorquins.

Malgrat que la llista de peticions era extensa, el diari es va centrar només en una. Cinc dies més tard, el 29 de juliol, publicava un article on remarcava el fet que els menorquins, privats de tot element de prosperitat i reduïts a la misèria, havien d’emigrar a Algèria i pronosticava que en breu “la perla de les Balears” es convertiria en una roca estèril i abandona per la malaptesa dels governats. L’única actuació que la podia salvar era l’obertura d’un port franc i amenaçava que Menorca seria la primera pèrdua quan esclatés la guerra que s’estava covant a Europa.

El periodista es referia a la rivalitat franco-anglesa, que s’havia desfermat arran de la conquesta francesa d’Alger, en crear un eix Marsella-Alger que amenaçava el trajecte Gibraltar-Malta-Suez, amb la seva extensió fins a l’Índia. La pugna s’havia pacificat amb l’Entente Cordiale de 1840, que fou trencada el 1846 per les tensions creades arran del matrimoni de la reina Isabel II. En aquell context, en una discussió de la Cambra dels Lords es va arribar a afirmar que si Espanya no defensava Menorca, “Anglaterra prendria les mesures adients per evitar la seva ocupació per una altra potència”. De fet, el Govern no va optar per la via indirecta que reclamava El Español, sinó que directament va decidir la construcció de la fortalesa de la Mola per protegir l’illa, que s’encetaria el 1848.

Pocs dies més tard, el 12 d’agost, el director del diari, José Joaquín de Mora, es dirigia al batle de Maó i li comentava que el seu interès en la qüestió menorquina provenia del fet que duia des del 1819 promovent la causa del comerç lliure. Per aquesta raó, tenia el desig de continuar insistint en la idea del port franc però, com que no coneixia l’illa, li demanava que contestés un qüestionari sobre la seva situació. El batle, al seu torn, va remetre l’enquesta a un grup de comerciants de la població. Tot i que no tenim constància que el diari utilitzés les respostes dels menorquins, aquestes són molt informatives.

Els comerciants escollits eren els principals de la població: Andreu Valls, els germans Làdico, Bartomeu Sturla i Joan Taltavull. Les dades recollides en el qüestionari es refereixen a elements coneguts, però prou significatius. Així s’assenyalava que Menorca patia una considerable emigració, que es va desfermar el 1830 després de la conquesta francesa d’Alger, indret a on es van dirigir (així com a altres punts d’Europa i Amèrica) en cerca de la feina que mancava a l’illa i fugint de l’elevada pressió fiscal. Maó comptava el 1829 amb 17.750 habitants, que s’havien reduït a 13.444 el 1838 i a 9.957 el 1846. En el conjunt de Menorca la població havia minvat de 38.000 o 40.000 residents el 1829 a  23.000 el 1846.

Però allà on els comerciants s’allarguen més és en una exposició sobre la necessitat que tenia Menorca del port franc. En essència, el que defensaven era que la pobresa de l’illa feia que l’única alternativa viable fos el comerç, per al qual el port de Maó era ideal, però precisava el port franc (és a dir la llibertat per introduir i extreure tota mena de gèneres i la instauració d’un dipòsit de primera classe) per ser viable.

Bergantí

Els maonesos reiteraven que el camp de Menorca només produïa les dues terceres parts del que els seus habitants necessitaven per a alimentació i vestit;  tampoc hi havia fàbriques, per mor de la manca de primeres matèries amb què proveir-les. Per aquest motiu, l’illa patia d’un elevat dèficit comercial que, segons les dades oficials, pujava a uns dos milions i mig de rals anuals, als quals s’havia d’afegir un altre milió corresponent als impostos, de manera que, sinó s’hi posava remei, en pocs anys s’esgotaria la circulació d’efectiu.

Abans, Menorca comptava amb diverses fonts d’ingressos per compensar el dèficit comercial. El principal era el comerç de cereals. A Maó, hi havia uns 250 bucs de gran port que importaven grans d’Egipte, Rússia i el nord d’Àfrica per vendre a la Península i altres ports de la Mediterrània, de la qual cosa obtenien uns guanys que no baixaven dels 70.000 o 80.000 pesos a l’any (un milió i mig de rals). S’hi afegia la presència d’esquadres de guerra i bucs de comerç, que visitaven amb freqüència el port.

Aquesta prosperitat es començà a estroncar el 1824, quan el rei va prohibir la importació de grans estrangers, el que arruïnà la marina i la construcció naval, els integrants de la qual van haver d’emigrar, així com els capitalistes, fins al punt que en aquell moment només quedaven uns pocs homes de negocis acabalats, resignats davant d’un comerç esquifit.

Enterprise, de la esquadra dels Estats Units

Encara restava la visita de les esquadres de guerra, però arran de la conquesta d’Alger pels francesos, va deixar de fer presència la d’Holanda, que venia per protegir els bucs de comerç contra els corsaris barbarescos. Van continuar la dels Estats Units, que tenia al port de Maó un dipòsit especial de queviures i efectes, i els vapors francesos, que disposaven d’un dipòsit de carbó i també utilitzaven l’hospital de l’illa del Rei. Ara bé, amb la supressió d’aquest dipòsits decretada pel Govern el 1846, es va eliminar la presència d’embarcacions d’aquestes dues nacions.

A aquesta circumstància se sumava el fet que la guarnició de l’illa, que històricament havia estat molt nombrosa, des de feia anys s’havia reduït a una companyia, de forma que la seva despesa, ben reduïda, era l’únic que gastava l’Estat de tots els impostos que recaptava dels menorquins.

La desaparició de la flota americana del port de Maó (1846)

 A començaments del segle XIX, la marina menorquina s’havia especialitzat en la importació de blat estranger. Per aquest motiu, la prohibició del comerç de cereals decretada pel govern el 1820 sumí l’illa en una extraordinària crisi econòmica. Malgrat tot, durant alguns anys diversos elements van contribuir a esmorteir el cop. El principal d’ells va ser el fet que la flota americana convertís el port de Maó en la seva base a la Mediterrània, una qüestió que ha estat estudiada per diversos autors, com Glick a la Revista de Menorca i Miquel Àngel Limón en diversos treballs.

A la fi de les guerres napoleòniques, els Estats Units van enviar la seva esquadra per protegir els bucs de la seva nació dels atacs dels corsaris barbarescos i des de molt prest, ja el 1815, van començar a visitar el port de Maó. Els primers anys aquesta base naval, que comptava amb un hospital i un espai per emmagatzemar queviures i material per a la reparació i conservació de les embarcacions, va ser admès per les autoritats de forma tàcita, sense cap acord legal amb el govern espanyol. Aquesta permís venia dificultada pel suport dels Estats Units a les colònies americanes en la seva guerra d’independència contra Espanya. Tanmateix, a la pràctica no va ser cap impediment perquè la flota ianqui acudís al port de Maó amb regularitat. Finalment, el 1821 el país americà obtingué la concessió d’un dipòsit portuari lliure d’impostos a Maó i van situar l’hospital a unes dependències del Llatzeret, que el 1839 traslladarien a l’illa Plana.

No devia ser aliè a aquest fet la promoció, el 1820, de Jordi Làdico com a cònsol americà, de manera que la legació diplomàtica passà de Palma a Maó. Làdico, que gestionava una casa de banca, va prestar els doblers per a l’establiment del dipòsit i l’hospital abans de l’arribada dels fons remesos des de Washington. El menorquí exercí el càrrec catorze anys i fou succeït pel seu fill Espiridió, que s’estaria durant la resta de l’estada de la flota a Maó i després, quan aquesta abandonà el port. Làdico desenvolupà un triple paper com a cònsol, agent de compres per a la Marina i botiguer naval. També era l’encarregat de fer de mitjancer davant les autoritats sanitàries per suavitzar els rigors de les quarantenes a les quals es veien sotmesos els vaixells ianquis en el Llatzeret.

L’esquadra dels Estats Units va ser molt beneficiosa per a la ciutat de Maó. Els seus dos mil oficials i mariners gastaven uns 150.000 dòlars anuals, amb els quals donaven feina a molt d’oficis i tavernes, en les quals gastaven una considerable quantitat de doblers. També auxiliaven la multitud de pobres que llavors havia a la ciutat de Maó i alguns illencs van trobar feina en les embarcacions.

Teodor Ladico i Font

Els estatunidencs van ajudar els més necessitats a suportar la crisi que patia Menorca aquests anys: quan eren a port repartien les sobres del ranxo i les provisions sobrants entre els jornalers sense treball i, segons afirma Riudavets, van embarcar uns quaranta joves pobres per donar-los carrera de mariners. Alguns maonesos van trobar ocupació als bucs de guerra holandesos i americans, en especial els darrers. El cas de la família Farragut no va ser ni molt menys únic: Josep Riera afirmava que Teodor Làdico li feu saber que a finals del segle XIX el consolat americà a Maó (que recordem que havia estat durant molt d’anys al seu càrrec) abonava més de vint pensions de jubilació a maonesos que havien servit en vaixells de guerra.

Quan l’esquadra va establir el seu magatzem a Menorca fou amb la idea d’importar totes les provisions dels Estats Units. Açò no obstant, Obadiah Rich, primer cònsol i gerent del magatzem, va escriure als comissaris de la Marina a Washington indicant-los les economies que podien aconseguir comprant determinats productes a Maó. Els articles que proposava que fossin adquirits a la localitat eren el pa, l’oli per a les llanternes, el cordam, d’alta qualitat i més econòmic que als Estats Units, el vestit normal dels mariners, que es podia confeccionar amb tela portada d’Amèrica, i les sabates, que es podien fabricar aquí a la meitat del preu d’importació.

Fins que el 1845 els Estats Units no va fundar l’escola naval d’Annapolis, la formació dels mariners es feia a bord de les esquadres. Per aquest fet, es van contractar a Maó professors de matemàtiques, llengües i nàutica, així com pilots experimentats. També s’embarcaven mariners i majordoms; les bandes dels vaixells van contractar músics. Alguns d’aquests mariners menorquins esdevenien ciutadans americans i emigraven als Estats Units. Segons Riudavets, el 1841 els vaixells ianquis no només hivernaven al port, sinó que, així mateix, reposaven efectes navals i queviures i donaven ocupació als calafats i mestres d’aixa en la reparació i manteniment de les embarcacions.

David Farragut

La situació d’aquesta base va començar a trontollar que el 1841. El govern espanyol, temorós que els francesos es volguessin fer amb l’illa, va retirar la concessió de l’hospital i el dipòsit de què disposaven aquests des del 1829, arran de la seva conquesta d’Alger. Les protestes del govern de França i les pressions en el mateix sentit van portar a què l’any 1846 no es renovés el permís de què gaudien els americans.

A diferència dels francesos, que havien tingut una importància bastant reduïda en l’economia illenca, la sortida dels americans va suposar un impacte molt dur, que mogué les autoritats locals a dirigir-se en nombroses ocasions al govern d’Isabel II en cerca de compensacions i alternatives.

Així, el 4 de juliol del 1846 l’Ajuntament de Maó aprovava un memoràndum en el qual demanava la rehabilitació de la drassana del port per poder bastir tot tipus d’embarcacions, segons les noves tècniques de construcció naval, sacsejades en aquell moment per l’impacte de la Revolució Industrial, que introduí els bucs a vapor amb casc de ferro.

En l’exposició, la corporació remarcava que Menorca estava en un estat de decadència que s’agreujava “dia a dia”. Informava que, com que les condicions de l’illa eren limitades, tant en la vessant agrícola (per la seva reduïda extensió i l’escàs rendiment de les collites) com en la industrial (per la impossibilitat de competir amb altres indrets), només comptava amb els avantatges del seu “famós port de Maó, que no té rival”. Aquest es veia afavorit per la seva posició geogràfica i per ser un lloc ideal per al recer i aprovisionament de les esquadres, per la qual cosa recordava que havia estat “cobejada pels anglesos i objecte de violentes invasions i glorioses reconquestes”. El seu interès militar havia augmentat d’ençà França havia ocupat Algèria. La importància mercantil venia donada per ser el territori espanyol situat més a Llevant, ideal per al comerç amb la Mediterrània Oriental i útil com a escala per a les comunicacions amb l'Índia i les Illes Filipines.

En canvi, Menorca s’empobria i patia una forta emigració, principalment al nord d’Àfrica, que havia provocat que els darrers anys marxessin més de dotze mil individus, la tercera part de la població total de l’illa. Els elements que podrien alleugerir aquesta sagnia havien desaparegut: el Llatzeret es trobava desert, perquè amb el progrés de la civilització ja no era necessari, i l’esquadra americana s’havia hagut de mudar, perquè el govern havia prohibit el dipòsit que tenia al port. Per aquesta raó “el poble es troba sense treball i els capitals fugen i es consumeixen per falta d'ocupació.”

En aquestes condicions, “aquests lleials súbdits desitgen només una protecció racional i eficaç que restitueixi el país a la seva antiga esplendor i els faci partícips dels beneficis de què gaudeixen altres espanyols”. No debades,  finalitzada la Primera Guerra Carlina, el 1840, les reformes liberals estaven esperonant l’economia espanyola, que encetava una decidida industrialització, el primer fruit de la qual fou la xarxa ferroviària, que s’expandiria a partir de la inauguració de la primera línia entre Mataró i Barcelona, el 1848. Els menorquins n’eren plenament conscients i remarcaven que el govern havia encoratjat i protegit el moviment mercantil, la qual cosa havia mobilitzat els capitals i fomentava la creació de societats, de forma que havia augmentat la circulació de la riquesa i la “pública utilitat” de la Península i demanaven tenir part en “l’impuls general del qual fins ara han estat exclosos”.

Subratllaven que els maonesos havien estat destres constructors navals, gràcies al seu propi geni i el contacte amb les nacions més avançades (un eufemisme per referir-se als anglesos). La drassana, que en seu temps era famosa, al dia es trobava abandonada i no havia incorporat els avanços “que les ciències i les arts han introduït per a la perfecta i econòmica construcció naval”. Recordaven que, en aquell moment, el govern estava destinant nombrosos esforços a restaurar la Marina reial (que havia quedat arraconada arran de la derrota de Trafalgar, el 1805 i de la ruïna de la hisenda pública). L’arsenal de Maó era ideal per aquest propòsit i per açò suplicaven que es modernitzés i es destinessin anualment als seus treballs fons del pressupost general de l'Estat.