Arriben turbulències: la inflació toca a la porta

Primer va pujar el menjar, però era durant el confinament i la gent no li va donar importància, perquè ja n’hi havia prou amb poder comprar. Més tard, es va encarir la benzina, però estàvem tan contents amb tornar a tenir el volant a les mans que ho vam pagar de gust. Al final ha pujat l’electricitat i s'ha muntat un bon sidral, perquè la calefacció surt per un ull de la cara. 

No és broma: en pocs mesos la inflació ha escalat des de la cota zero a més del cinc per cent, una altura que mareja i feia més d'una dècada que no assolíem. Així i tot les autoritats treuen pit i diuen que és una qüestió transitòria i que al final d'etapa es controlarà l'escapada i arribarem a la plana amb els preus tranquils. Em sap greu, però no m’ho crec.

Hi ha molts símptomes que els preus no van de capa caiguda. Les empreses de la gran distribució veuen inevitable traslladar l’escalada del preu de l’energia als aliments. Els agricultors demanen preus més alts per l’increment dels seus costos. L’altra dia em van pujar el cafè cinc cèntims i l’amo es va disculpar per l’augment del cafè en gra i la factura del llum. L’alça del salari mínim i la inflació estan esperonant les reclamacions salarials. Si els salaris pugen, els empresaris no s’estaran quiets i tots els productes s’encariran. Açò és l’inici del que els economistes anomenam, amb un punt de poesia, “espiral inflacionista”.

L’opinió pública, els mitjans de comunicació i l’oposició encorralen el Govern perquè s’enfronti a l’escalada de la factura de la llum. La veritat és que el president no s’ha quedat de mans aplegades i ha reduït l'IVA i els impostos especials de l'electricitat. També ha minorat els beneficis de les elèctriques. I així i tot, els preus de l’energia, setmana a setmana, superen màxims històrics.

De fet, no és una qüestió nacional, sinó que tota Europa s’enfronta al mateix panorama de puja incessant de l’electricitat i la benzina; el que varia són les reaccions de tipus polític, perquè a ningú li agrada que s’encareixin coses tan essencials, però d’aquí a culpar el Govern, que no és productor d’energia, hi ha un salt mortal que només a països molt donats a l’esbroncada com el nostre som capaços de fer...

Si, per intentar mantenir una mica de seny, ampliam la perspectiva, podem constatar que no és només l’energia, sinó que, a tot el món augmenta el preu de les primeres matèries, la qual cosa està alterant el ritme de la indústria i posa en dificultats el sector de la construcció. També hi ha problemes d’abastament de productes bàsics com els xips informàtics, que provoquen l’aturada o l'alentiment de les fàbriques d’automòbils.

En tots casos l’explicació més corrent d’aquests increments de preus recorre a la pròpia pandèmia, que va obligar a aturar l’activitat productiva i, amb la seva represa s’han format colls de botella i fenòmens especulatius que creen escassetat. S’hi afegeixen les restriccions que encara s'apliquen a Àsia i alenteixen la producció i el transport, així com els costos de la descarbonització de l'economia que, ni que sigui necessària, no és gratis.

Tanmateix, no es pot deixar de banda que açò pot tenir lloc perquè a molts sectors la demana és alta, tal com hem pogut veure en la reactivació del turisme i la restauració o en l’empenta de la construcció. En el primer cas, és cert que el confinament va generar un estalvi forçós que ara els consumidors estan gastant amb una certa alegria. En el segon, en canvi, hi té molt a veure la política monetària de tipus d’interès baixos, que fa que els inversors fugin dels mercats borsaris i corrin cap a l’immobiliari. 

I aquí ens tornam a trobar amb els dirigents del BCE i el FMI, que com hem comentat, pronostiquen que l’impuls inflacionista serà efímer, ja que és el que els convé per poder seguir mantenint els tipus d’interès baixos. En realitat, aquesta política tenia la seva raó de ser durant la Gran Recessió financera de fa una dècada i ara és un zombi que no s’atreveixen a enterrar. A més l’endeutament dels governs fa témer als bancs centrals que un increment dels costos financers posi en un mal pas els estats, que es veurien obligats a reduir la despesa pública o augmentar els impostos, la qual cosa “entorpiria la recuperació”, malgrat que la majoria dels països ja s'ha recuperat, o estan a punt de fer-ho, del daltabaix del 2020, i molt més de la crisi del 2008. 

El rally de l’energia de cada vegada s’assembla més a la crisi del petroli dels anys setanta. La nostra societat està encaixant millor el cop perquè l'economia és més flexible. Ara la benzina i l'electricitat no pugen de sobte, sinó dia a dia, el que ens evita les cues per omplir el dipòsit. En la majoria de mercats hi ha més competència i els empresaris s’ho pensen molt abans d’augmentar els preus. Els sindicats són més sensats i no plantegen vagues per demanar increments salarials.

Tanmateix, l’encariment de l'energia i les primeres matèries s’acaba filtrant a la cistella de la compra i als salaris i un cop la cursa comença ningú es vol quedar enrere i ser el perdedor. Les autoritats monetàries que podrien tallar aquesta competició absurda en què al final perden els més dèbils (els que no poden pujar els preus o aconseguir augments salarials), es fan el desentès perquè estan segrestats per idees immobilistes i la por d’enfadar els governs endeutats. 

La història ens diu que mal fineix qui mal comença. La temuda crisi pot arribar de forma abrupta i la política econòmica pot donar la volta com una truita en poques setmanes. Mai és agraït pronosticar una crisi, però és pueril donar l’esquena a la realitat.

L’onada d’estiu de la Covid: el preu d’ignorar la ciència

L’onada de contagis que estem vivint aquest estiu estava anunciada i demostra la profunda irresponsabilitat dels nostres polítics. Els pronòstics que asseguraven que un relaxament en l’ús de mascaretes, l’oci nocturn i les restriccions horàries provocarien un rebot venien tant de persones amb seny com de seriosos estudis epidemiològics, publicats a mitjans de comunicació d’àmbit nacional. 

Aquest Nadal, un pagès de Segòvia em deia que la Covid era “una cosa matemàtica”: quan disminuïen les mesures d’aïllament, augmentaven els casos i els morts; si es reintroduïen, baixava el contagi. És cert: el model matemàtic dissenyat per un investigador espanyol preveia que, amb al ritme de vacunació existent, sinó es mantenien les restriccions a les relacions socials com a mínim fins al setembre, el nombre de casos s’incrementaria de forma exponencial. És exactament el que ha passat.

Si bé és fins a cert punt lògic que els governants ignorin l’opinió dels profans, que no compten amb més aval que els seus dots d’observació i una lògica pràctica, és gairebé un delicte que no hagin tingut en compte anàlisis científiques basades en complets models matemàtics. La ceguesa dels nostres dirigents té com a raó de ser una incomprensió radical de la ciència i un mode de governar que abomina de qualsevol restricció al seu poder.

Sarah Gilbert, ovacionada a Wimbledon

A diferència d’altres països, a Espanya el coneixement científic i els investigadors són mirats amb displicència, sinó amb menyspreu. Al darrer torneig de tennis de Wimbledon, quan la megafonia va anunciar que entre el públic hi havia una investigadora d’Oxford que havia participat en la descoberta de la vacuna d’AstraZeneca, els assistents reaccionaren amb una tancada ovació, que obligà l’homenatjada a saludar a la concurrència.

Una escena així seria inversemblant al nostre país. Els espanyols valoram poc la ciència. Sabem que és útil per a la medicina i per crear objectes com els ordinadors o el GPS, però tant ens fa. Que inventin els altres! El rebuig popular va de la mà de la indiferència de les institucions: els investigadors aquí malviuen i saben que sempre tindran més mitjans i millors sous a qualsevol país de l’OCDE.

La ciència és vista amb suspicàcia, la qual cosa explica l’auge dels antivacunes i altres corrents anticientífics (homeopatia, aliments miracle, ovnis, fenòmens paranormals,...) que floreixen al nostre país. Quan va començar el confinament, pensava que era una bona ocasió per divulgar el comportament dels virus i conscienciar els ciutadans sobre les mesures d’autoprotecció que podien prendre. Més tard, quan van arribar les vacunes creia que s’explicaria amb pèls i senyals què són i com funcionen, per encoratjar el públic a posar-se-les. Ni els nostres dirigents ni els mitjans de comunicació han fet cap esforç digne del seu nom en aquest sentit. Sempre és millor la política tavernària i el futbol espectacle per entretenir el poble,...

De fet, el desdeny per la ciència és superior a la classe política que entre la gent de carrer. La majoria dels governants són llicenciats en dret, història, filologia,... disciplines de lletres. Són persones que ja a primària van tenir problemes amb les matemàtiques i a l’institut es van allunyar de les assignatures científiques. Avui en dia no saben fer una regla de tres o calcular un percentatge; una integral és motiu de bromes de mal gust. No és d’estranyar que desconfiïn dels models matemàtics que prediuen l’evolució de la Covid. 

Però açò no és tot. Els polítics pensen que poden emmotllar la realitat als seus desitjos. Les lleis, ja siguin humanes o científiques, no fan per ells. La promesa de complir i fer complir la Constitució és un brindis al sol. Ni tan sols són conscients que implica respectar les lleis, que deriven de la Carta Magna. Aquesta convicció està assentada en tots els àmbits: des del Consell de Ministres al darrer regidor municipal.

S’està investigant la concessió fraudulenta de cent cinquanta amarraments del port de Maó. Hi ha indicis que els polítics van pressionar els responsables d’Autoritat Portuària perquè el concurs fos guanyat per empresaris locals. Segur que, si són condemnats, diran que no eren conscients de cometre cap delicte i que ho feien per l’interès dels menorquins. Aquesta lletania ja l’hem sentit a desenes de casos, com els ERTO d’Andalusia: escudant-se en el bé comú, creuen que poden fer qualsevol cosa. Defugen la Constitució, les lleis i l’ètica, que prescriu que els fins no justifiquen els mitjans. 

Operació d'anticorrupció a Autoritat Portuària

L’actualitat política està farcida de casos en què els polítics violen les lleis o inciten els seus subordinats a burlar-les. Els governants es resisteixen a complir la normativa de forma constant i demanen “solucions” per donar-li la volta als preceptes legals i assolir els seus fins polítics, als quals consideren que s’ha de plegar la resta de món. Quan un jutge investiga si la reclusió d’estudiants és legal, treuen pit dient que si tornés a passar ho farien igual, tota una afronta a les lleis i els tribunals que, en democràcia, limiten el poder de l’Estat.

No és d’estranyar que, a Balears, el Govern decretés que, durant l’hivern aplicaria als ciutadans les majors restriccions, així rebaixaria la incidència de la Covid i, passat Setmana Santa, les afluixaria per afavorir la vinguda de turistes. Ni se li va passar pel cap que el virus no sap res de voluntat política ni de conveniència econòmica, sinó que segueix lleis biològiques que es poden descriure a través de la matemàtica, de manera que quedava demostrat que el seu pla era irrealitzable. Les festes de Sant Joan i els viatges de fi de curs van ser la prova del nou que s’havia equivocat. 

El caos que vivim aquest estiu era previsible: és el producte de l’actuació temerària dels nostres governants, que volen imposar la seva voluntat per damunt de la ciència i les lleis.