dimarts, 31 de març del 2015

La vinya a Sant Lluís entre el 1773 i el 1818. La multiplicació de la vinya.

En els cinquanta anys que van del 1723 al 1773 la vinya de Sant Lluís es va expandir de forma accelerada, de manera que el 1773 ocupava 130,6 has, és a dir que s’havia multiplicat per sis, el que suposa que cada any la superfície plantada de ceps havia crescut 2,2 has. Seguien dominant les vinyes normals, però ara ja apareix un 11% de vinyes velles, la qual cosa demostra que el conreu de la vinya començava a tenir una certa tradició. Com que les vinyes noves continuaven suposant una part important del total (31%), l’expansió vitícola prosseguia.

Pel que fa a la distribució de les vinyes dins del districte de Sant Lluís, i deixant de banda 59 petites parcel·les que no sabem on es situaven, s’observa una apreciable continuïtat respecte al 1723, ja que els dos punts amb més superfície ocupada pels ceps seguien essent Binifadet i Biniparell, els dos amb una superfície similar, el 24% del total. A una certa distància es trobaven Pou Nou i Torret, amb el 9,8% cadascun i Biniarroca i Rafalet, amb el 8,7%. Aquests sis indrets acaparaven el 85,2% del total de la vinya del terme.

Distribució de la vinya de Sant Lluís (1773)
Ubicació
Núm.
Extensió
%
Ext. Mitjana
Biniarroca
21
9,9
   8,7%
0,47
Lloc Nou i Binixiquet
3
1,83
  1,6%
0,61
Binifadet i Barraques
52
27,85
24,5%
0,54
Pou Nou
28
11,17
  9,8%
0,40
Biniparrell i Biniati
57
26,81
23,6%
0,47
Barqueres i Biniali
4
1,50
  1,3%
0,38
Binibéquer i Binissafúller
5
3,42
  3,0%
0,68
S’Ullastrar
18
5,48
  4,8%
0,30
Torret
29
11,18
  9,8%
0,39
Biniancóller
8
4,58
  4,0%
0,57
Rafalet
15
9,90
  8,7%
0,66
Suma
240
113,61
100,0%
0,47
Sense determinar
59
16,99

0,29
Total
299
130,59

0,44

La superfície mitjana de les parcel·les era de 0,44 has, un poc menor a les 0,53 del 1723 i existien diferències territorials, ja que les vinyes de Binifadet i Rafalet tenien una superfície mitjana bastant més gran que la resta, mentre que les de Torret i s’Ullastrar eren molt més petites.

El darrer punt de referència d’aquesta època ens el proporciona una font diferent: l’Estadística de Casanello del 1818 que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels propietaris, proporciona una informació molt més completa que inclou l’extensió en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.

Distribució de la vinya de Sant Lluís (1818)
Ubicació
Núm.
Extensió
%
Ext. Mitjana
Biniarroca
22
10,56
5,8%
0,48
Lloc Nou
9
4,45
2,4%
0,49
Binifadet i poble
48
17,39
9,5%
0,36
Pou Nou i Consell
42
11,84
6,4%
0,28
Biniparrell i Biniati
59
28,89
15,7%
0,49
Barqueres i Biniali
6
1,61
0,9%
0,27
Binibéquer i Binissafúller
15
14,11
7,7%
0,94
S’Ullastrar
41
9,91
5,4%
0,24
Torret
122
41,55
22,6%
0,34
Biniancóller
78
32,12
17,5%
0,41
Rafalet i Camp Sarch
20
11,25
6,1%
0,56
Suma
462
183,67
100,0%
0,40
Sense determinar
15
7,28

0,49
Total
477
190,95

0,40

Segons aquestes dades, la vinya de Sant Lluís va créixer entre el 1773 i el 1818 un 46,4%, el que suposa 1,35 ha per any. Com es pot comprovar el ritme de creixement anual va ser un 39% inferior al del període anterior. Així i tot, aquesta darrera expansió va permetre que la vinya de Sant Lluís arribés a ocupar més de 190 has. de terreny. L’extensió mitjana de les parcel·les va continuar disminuint, és a dir que les parcel·les noves eren de cada cop més petites, malgrat la tendència a la resta de l’illa durant aquest període fou a augmentar les dimensions de les vinyes.

En aquest darrer període es van experimentar canvis en el repartiment territorial de les vinyes: allà on va créixer més fou a Torret, que va multiplicar per quatre l’extensió plantada i va arribar a ser l’indret amb més vinya del terme. Un altre paratge on la vinya es va expandir fou a Biniancóller, on la vinya es va multiplicar per set i es convertí en el segon punt en importància. Els ceps de la zona al voltant de Biniparrell quasi no van créixer i per açò va retrocedir fins al tercer lloc en importància. En canvi, a Binifadet, ses Barraques i zones properes al poble la superfície plantada va disminuir un 34%, tot i que era la quarta zona més important de vinya. A continuació hi havia la zona de Binibéquer i Binissafúller, la vinya de la qual es va multiplicar per quatre.

Aquest darrer creixement es va fer amb vinyes molt grosses, ja que la superfície mitjana de les parcel·les era la més alta de Sant Lluís. A la zona de Rafalet continuava havent vinyes grans, mentre que les de Binifadet s’havien subdividit considerablement. En tot cas, les vinyes més petites continuaven estant a Torret i s’Ullastrar. L’extensió ocupada per la vinya dels cinc paratges amb més superfície suposava el 72,5% del total. Com es veu el 1818 els ceps no estaven tan concentrats en pocs indrets com el 1773.

El 1818 només feia quatre anys que havia acabat la Guerra de la Independència, amb la qual es tancava un període turbulent que s’havia encetat el 1793 amb la guerra d’Espanya contra França. Aquests vint-i-cinc anys havien estat plens de conflictes però no van ser dolents per a Menorca que es va beneficiar de les activitats del cors i de la seva condició de lloc de refugi durant la Guerra del Francès. Passada aquesta, el 1820 la Corona Espanyola imposava el proteccionisme amb la prohibició d’importar blats estrangers, la qual cosa seria nefasta per a les activitats marítimes dels menorquins. Amb la crisi general, la vinya va minvar molt i Sant Lluís no fou cap excepció. Per això la imponent extensió de vinya del 1818 fou com el cant del cigne de la vinya. A partir d’aquest moment la superfície ocupada pels ceps no va fer sinó retrocedir, però açò ja és una altra història.

Amb aquestes línies només he volgut indicar com a Sant Lluís el conreu de la vinya, que fins llavors era molt minoritari, durant bona part del segle XVIII i primeres dues dècades del XIX es va multiplicar. La causa d’aquest creixement primer fou l’estímul d’un important contingent militar estranger, però aquest es va mantenir molt més enllà del final de la segona dominació britànica (1788). Així, tot i que a partir d’aquest anys els anglesos només serien a Menorca de forma fugaç entre el  1798 i el 1802, el creixement de la població i de l’activitat econòmica va mantenir aquest impuls que no es va frenar fins a la crisi econòmica i social que patí l’illa a partir del 1820.


Alfons Méndez Vidal

dimarts, 24 de març del 2015

El gin de Menorca, de la llegenda a la història.
Efervescència licorera a principis del segle XIX

Un dels moments amb més documentació sobre els licors de Menorca és l’inici del segle XIX, fins a l’època de la Guerra de la Independència. El 1806 es va produir una queixa sobre la venda d’aiguardent a menor preu de l’establert. La regulació de l’estanc per a l’any 1807 és important perquè, a més de mantenir l’obligació de rebre els vins agres i l’autorització d’importar licors, inclou la relació de les begudes alcohòliques que es venien; de fet a partir d’aquest moment es parla d’”estanc de l’aiguardent i licors”.


En aquesta disposició es declara que l’aiguardent ha de ser “bo i suficient” i s’ha de vendre a 18 doblers la lliura. El preu del brandi, prova d’Holanda (19º), es fixa en 23 doblers i el prova d’oli (24º) en 27. Hi ha tres qualitats de rosolis, amb uns preus de 24, 36 i 50 doblers. Aquest licor, d’origen italià (rosolio), és una maceració d’aiguardent amb sucre, que s’aromatitza amb diversos ingredients. A Itàlia és conegut el de rosa i a Espanya, on és propi de comarques del Llevant i el sud, amb cafè, però també es pot afegir anís, canyella o vainilla.

És bo observar com els licors tenien un grau alcohòlic inferior al que és comú actualment, ja que les antigues tècniques de destil·lació eren rudimentàries i poc eficients energèticament, de manera que costava molt obtenir begudes fortes. El cost del combustible feia que el preu del licor augmentés en incrementar el nombre de graus.

La tècnica moderna de destil·lació va néixer amb la rectificació dels licors, a partir de l’alambí d’Adam, del 1801, perfeccionat després per Bérard, i especialment per Blumenthal, el 1813, que permeteren d’obtenir espirituosos de major grau i puresa amb una menor despesa de combustible. A Catalunya aquests aparells ja eren coneguts entre el 1815 i 1817. El 1832 es va introduir la doble columna de destil·lació (columna Coffey), que va transformar la manera d’elaborar la ginebra, donant lloc al dry gin, que ja no ha canviat fins a l’actualitat.


L’arrendatari quedava obligat a vendre alcohols a tothom i si no en disposava n’havia de comprar. S’exceptuava d’aquesta obligació el rom i el rac, que qualsevol persona podia posar a la venda. Veiem que apareix una nova beguda, el rac. Aquest és el raki, una mena d’aiguardent similar a la grappa, que actualment es beu a Turquia i els països balcànics, com Bulgària, Romania i Grècia. A Turquia és la beguda nacional, la qual cosa ens hauria de fer reflexionar sobre la diversitat de les societats musulmanes.

El món dels licors sempre s’ha mogut per modes, i sembla que aquests anys li va tocar al raki. El seu consum a l’illa podria haver estat importat pels grecs establerts a Menorca durant el domini anglès o simplement ser una tendència de la Mediterrània de l’època. El cas és que l’agost del 1809 la Universitat de Maó va autoritzar a Joan Pola de Medina “per establir una fàbrica de rack, sempre que sigui el mateix licor que està permès de vendre a l’estanc de l’aiguardent”. Cal remarcar que es tracta del primer fabricant d’espirituosos documentat a l’illa.

D’altra banda, a unes notes de l’estanc de l’aiguardent del poble des Castell,  es detallen els licors que es venien els mesos de gener i febrer del 1807. L’aiguardent era el de més sortida amb molta diferència, un 96,77% del total; el segon era el gin, amb un 2,6%, mentre que rosolis i brandi prova d’Holanda només suposaven el 0,4% i el 0,3%, respectivament. L’aiguardent i el brandi eren les begudes més econòmiques (3 i 4 doblers la lliura), i el gin i els rosolis les més cares (8 doblers la lliura).


Així mateix, al text s’apunta que la venda d’aquests licors es veia afectada per l’estada de més de dos mil soldats en la guarnició, “que eran los que hacían más de mitad de dicho consumo”. Aquesta constitueix la primera referència al gin de la història. El fet que no es trobi aquest espirituós en els estancs de l’aiguardent dels altres pobles de l’illa sembla indicar que es tractava d’un producte d’importació destinat a les tropes del castell de Sant Felip.

En una obreta de Joan Ramis del 1815 sobre les mesures emprades a Menorca, la part dedicada als líquids conté apartats relatius al vi, l’aiguardent i el rom i una breu referència al gin i els rodolis, que es venen al major per lliures i a la menuda per tasses.

En uns llistats amb tots els gèneres sortits del port de Maó entre 1805 i 1809, les úniques begudes alcohòliques que figuren són el vi, en ocasions especificant que és negre, el vinagre, l’arrop i el xarop, però no apareix ni tan sols l’aiguardent, evidenciant que l’illa sempre n’havia d’importar i mai n’exportava. En tot cas, aquests productes tenen un pes molt minso en les extraccions totals.
  
Extraccions del port de Maó (mitjana 1805-09). Valors en reials
Articles
Viatges
%
Import
%
vi
  7,2
2,6%
  1.101
0,4%
vinagre
  2,6
0,9%
  1.695
0,6%
arrop
  1,2
0,4%
    100
0,0%
xarop
  0,7
0,2%
    456
0,2%
Suma
11,7
4,2%
  3.351
1,2%
Total extraccions
280
100%
271.115
100%
Font: Elaboració pròpia a partir de AHM, U-866 i U-867.

Val a dir que durant la guerra de la Independència (1808-1814), Menorca va rebre una allau de refugiats i el consum d’alcohol devia d’experimentar un auge considerable. Els menorquins també aprofitaven la seva posició per comerciar: el 1810 s’autoritzava un bergantí a exportar cent barrils d’aiguardent a Gibraltar, i a un altre vint de brandi.

D’altra banda, hom disposa del diari del capità Roca, que cobreix el període de 1776 a 1826 i recull de forma minuciosa els productes importats i exportats del port de Maó, en el qual les úniques begudes alcohòliques esmentades són el vi i l’aiguardent.

La premsa local només va ser autoritzada els períodes liberals, els anys 1811 a 1814 i 1820 a 1821. Es recullen freqüents entrades d’embarcacions al port de Maó amb vins i licors, la majoria procedents de Catalunya i Mallorca, que ens permeten complementar les dades d’extraccions que acabam de presentar. A la taula es pot observar com el vi era el producte més important, i entre els licors només s’hi troben l’aiguardent, el de major presència, i el rom, així com en una ocasió la cervesa, cosa que quadra amb les referències anteriors de l’estanc de l’aiguardent i de Ramis. Atès que només una vegada s’indica que la càrrega es reexpedirà a un altre port, és clar que el destí és el consum local, extrem confirmat diverses ocasions en què s’anuncia la venda a comerços de la població.

Entrada de vins i licors al port de Maó (1811-1821)
Licor
Núm.
Percentatge
aiguardent
11
34,4%
rom
5
15,6%
cervesa
1
3,1%
vi
15
46,9%
Suma
32
100,0%
Font: Premsa local, anys 1811-1821

Les notícies es reprenen a partir del 1828, però són menys nombroses, tot i que la impressió que donen és que la tònica no ha variat. El 1828 hi ha una entrada d’aiguardent; el 1836 una venda de vi i aiguardents de 24º a 35º. L’any següent apareix per primer cop l’aiguardent de canya; el mateix any es publica una queixa contra la venda a l’estanc d’un aiguardent anisat de menys grau que el permès legalment.

Després de la sortida dels anglesos, el port de Maó no va caure completament en desús. Si bé va haver certs anys en què el moviment marítim era reduït, molt prest d’altres potències van aprofitar el seu potencial. Els americans van ser els primers que, quan van portar la seva flota a la Mediterrània per sufocar la pirateria berberesca, el van adoptar com a port d’hivernada, devers 1815 de forma informal, i des del 1825 de manera oficial, fins el 1845. Els francesos també el van emprar diverses temporades arran de la conquesta d’Alger, el 1830, i altres esquadres, com l’anglesa i l’holandesa, també hi sojornaven.

Durant aquest període l’illa va patir una greu crisi econòmica. Les fonts ens parlen d’una important emigració i d’escenes de pobresa generalitzada. En tot cas, fou un període molt dinàmic: alguns menorquins (entre ells, els Tudurí de la Torre, Cabrisas i Taltavull Garcia), després d’uns anys de treballar fora de Menorca, retornaren per establir nous negocis. Tot plegat hauria estat propici per l’arribada de noves idees i productes, com el mètode d’elaboració del gin.

Alfons Méndez Vidal