En els cinquanta anys que van del 1723 al
1773 la vinya de Sant Lluís es va expandir de forma accelerada, de manera que
el 1773 ocupava 130,6 has, és a dir que s’havia multiplicat per sis, el que
suposa que cada any la superfície plantada de ceps havia crescut 2,2 has.
Seguien dominant les vinyes normals, però ara ja apareix un 11% de vinyes
velles, la qual cosa demostra que el conreu de la vinya començava a tenir una
certa tradició. Com que les vinyes noves continuaven suposant una part
important del total (31%), l’expansió vitícola prosseguia.
Pel que fa a la distribució de les vinyes
dins del districte de Sant Lluís, i deixant de banda 59 petites parcel·les que
no sabem on es situaven, s’observa una apreciable continuïtat respecte al 1723,
ja que els dos punts amb més superfície ocupada pels ceps seguien essent
Binifadet i Biniparell, els dos amb una superfície similar, el 24% del total. A
una certa distància es trobaven Pou Nou i Torret, amb el 9,8% cadascun i
Biniarroca i Rafalet, amb el 8,7%. Aquests sis indrets acaparaven el 85,2% del
total de la vinya del terme.
Distribució de la vinya de Sant Lluís (1773)
|
||||
Ubicació
|
Núm.
|
Extensió
|
%
|
Ext. Mitjana
|
Biniarroca
|
21
|
9,9
|
8,7%
|
0,47
|
Lloc Nou i Binixiquet
|
3
|
1,83
|
1,6%
|
0,61
|
Binifadet i Barraques
|
52
|
27,85
|
24,5%
|
0,54
|
Pou Nou
|
28
|
11,17
|
9,8%
|
0,40
|
Biniparrell i Biniati
|
57
|
26,81
|
23,6%
|
0,47
|
Barqueres i Biniali
|
4
|
1,50
|
1,3%
|
0,38
|
Binibéquer i Binissafúller
|
5
|
3,42
|
3,0%
|
0,68
|
S’Ullastrar
|
18
|
5,48
|
4,8%
|
0,30
|
Torret
|
29
|
11,18
|
9,8%
|
0,39
|
Biniancóller
|
8
|
4,58
|
4,0%
|
0,57
|
Rafalet
|
15
|
9,90
|
8,7%
|
0,66
|
Suma
|
240
|
113,61
|
100,0%
|
0,47
|
Sense determinar
|
59
|
16,99
|
|
0,29
|
Total
|
299
|
130,59
|
|
0,44
|
La superfície mitjana de les parcel·les era
de 0,44 has, un poc menor a les 0,53 del 1723 i existien diferències
territorials, ja que les vinyes de Binifadet i Rafalet tenien una superfície
mitjana bastant més gran que la resta, mentre que les de Torret i s’Ullastrar
eren molt més petites.
El darrer punt de referència d’aquesta
època ens el proporciona una font diferent: l’Estadística de Casanello del 1818
que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels
propietaris, proporciona una informació molt més completa que inclou l’extensió
en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.
Distribució de la vinya de Sant Lluís (1818)
|
||||
Ubicació
|
Núm.
|
Extensió
|
%
|
Ext. Mitjana
|
Biniarroca
|
22
|
10,56
|
5,8%
|
0,48
|
Lloc Nou
|
9
|
4,45
|
2,4%
|
0,49
|
Binifadet i poble
|
48
|
17,39
|
9,5%
|
0,36
|
Pou Nou i Consell
|
42
|
11,84
|
6,4%
|
0,28
|
Biniparrell i Biniati
|
59
|
28,89
|
15,7%
|
0,49
|
Barqueres i Biniali
|
6
|
1,61
|
0,9%
|
0,27
|
Binibéquer i Binissafúller
|
15
|
14,11
|
7,7%
|
0,94
|
S’Ullastrar
|
41
|
9,91
|
5,4%
|
0,24
|
Torret
|
122
|
41,55
|
22,6%
|
0,34
|
Biniancóller
|
78
|
32,12
|
17,5%
|
0,41
|
Rafalet i Camp Sarch
|
20
|
11,25
|
6,1%
|
0,56
|
Suma
|
462
|
183,67
|
100,0%
|
0,40
|
Sense determinar
|
15
|
7,28
|
|
0,49
|
Total
|
477
|
190,95
|
|
0,40
|
Segons aquestes dades, la vinya de Sant
Lluís va créixer entre el 1773 i el 1818 un 46,4%, el que suposa 1,35 ha per
any. Com es pot comprovar el ritme de creixement anual va ser un 39% inferior
al del període anterior. Així i tot, aquesta darrera expansió va permetre que
la vinya de Sant Lluís arribés a ocupar més de 190 has. de terreny. L’extensió
mitjana de les parcel·les va continuar disminuint, és a dir que les parcel·les
noves eren de cada cop més petites, malgrat la tendència a la resta de l’illa
durant aquest període fou a augmentar les dimensions de les vinyes.
En aquest darrer període es van
experimentar canvis en el repartiment territorial de les vinyes: allà on va
créixer més fou a Torret, que va multiplicar per quatre l’extensió plantada i
va arribar a ser l’indret amb més vinya del terme. Un altre paratge on la vinya
es va expandir fou a Biniancóller, on la vinya es va multiplicar per set i es
convertí en el segon punt en importància. Els ceps de la zona al voltant de
Biniparrell quasi no van créixer i per açò va retrocedir fins al tercer lloc en
importància. En canvi, a Binifadet, ses Barraques i zones properes al poble la
superfície plantada va disminuir un 34%, tot i que era la quarta zona més
important de vinya. A continuació hi havia la zona de Binibéquer i
Binissafúller, la vinya de la qual es va multiplicar per quatre.
Aquest darrer creixement es va fer amb
vinyes molt grosses, ja que la superfície mitjana de les parcel·les era la més
alta de Sant Lluís. A la zona de Rafalet continuava havent vinyes grans, mentre
que les de Binifadet s’havien subdividit considerablement. En tot cas, les
vinyes més petites continuaven estant a Torret i s’Ullastrar. L’extensió
ocupada per la vinya dels cinc paratges amb més superfície suposava el 72,5%
del total. Com es veu el 1818 els ceps no estaven tan concentrats en pocs
indrets com el 1773.
El 1818 només feia quatre anys que havia
acabat la Guerra de la Independència, amb la qual es tancava un període
turbulent que s’havia encetat el 1793 amb la guerra d’Espanya contra França.
Aquests vint-i-cinc anys havien estat plens de conflictes però no van ser
dolents per a Menorca que es va beneficiar de les activitats del cors i de la
seva condició de lloc de refugi durant la Guerra del Francès. Passada aquesta,
el 1820 la Corona Espanyola imposava el proteccionisme amb la prohibició
d’importar blats estrangers, la qual cosa seria nefasta per a les activitats
marítimes dels menorquins. Amb la crisi general, la vinya va minvar molt i Sant
Lluís no fou cap excepció. Per això la imponent extensió de vinya del 1818 fou
com el cant del cigne de la vinya. A partir d’aquest moment la superfície
ocupada pels ceps no va fer sinó retrocedir, però açò ja és una altra història.
Amb aquestes línies només he volgut indicar
com a Sant Lluís el conreu de la vinya, que fins llavors era molt minoritari,
durant bona part del segle XVIII i primeres dues dècades del XIX es va
multiplicar. La causa d’aquest creixement primer fou l’estímul d’un important
contingent militar estranger, però aquest es va mantenir molt més enllà del
final de la segona dominació britànica (1788). Així, tot i que a partir
d’aquest anys els anglesos només serien a Menorca de forma fugaç entre el 1798 i el 1802, el creixement de la població
i de l’activitat econòmica va mantenir aquest impuls que no es va frenar fins a
la crisi econòmica i social que patí l’illa a partir del 1820.
Alfons Méndez Vidal