La lluita dels pagesos. Una olla a pressió

 El dia 19 de febrer, els pagesos menorquins, gent d’ordre i feina, van treure els tractors a protestar per les carreteres de l’illa. Un gest tan insòlit i contrari a la seva forma de ser és una mostra evident de la situació extrema a què ha arribat el sector. Les seves reivindicacions principals són un canvi en la política agrària de la Unió Europea i unes regles més justes per a la comercialització dels seus productes.

 

Pel que fa a la primera, la introducció de noves obligacions i restriccions  ofeguen les petites explotacions, que són la immensa majoria. Algunes són qüestions de tipus burocràtic, que no poden assumir la majoria dels llocs, que no disposen de personal administratiu, i s’haurien de limitar als grans productors. Altres, però, tenen a veure amb el desig de la Unió Europa de donar una nova volta de rosca a la normativa relativa al medi ambient. 

Europa és capdavantera en la lluita contra l’escalfament global, la preservació de la biodiversitat i en favor dels consumidors, de la qual cosa ens congratulam la majoria dels ciutadans. La qüestió és fins a on es pot arribar quan la càrrega d’aquestes polítiques recau sobre els agricultors, que són el darrer esglaó de la cadena i la renda dels quals, i en particular la de les petites explotacions, no fa més que retrocedir, de manera que el seu nivell de vida, que mai ha estat alt, es va erosionant i llinda en ocasions amb la pobresa.

En aquestes matèries, altres activitats poden aplicar tècniques i productes alternatius, perquè tenen marge per pujar els preus. Un camp de golf utilitza sistemes avançats d’estalvi i reutilització d’aigua i planta altres espècies de gespa, perquè no té cap problema en pujar cinquanta cèntims l’hora de lloguer de les seves instal·lacions. En canvi, als pagesos els costa utilitzar les mateixes tècniques, perquè no poden aconseguir que els paguin cinquanta cèntims més pel quilo de tomàtic o pel litre de llet. El veritable drama de l’agricultura no té a veure amb el medi ambient o la salut, sinó amb l’economia: és la negativa dels consumidors a pagar més per aliments sans i respectuosos amb el medi ambient.

 

Un altre punt de fricció són determinades actuacions poc meditades en defensa de la vida natural. És clar que la pressió humana fa retrocedir moltes espècies, que cal protegir. Les papallones i les abelles pateixen els efectes dels pesticides i la contaminació i precisen que s’adoptin mesures en favor seu. Altres animals també han de ser salvaguardats, però si aquesta lògica es generalitza pot generar alguns absurds.

No té cap sentit preservar els porcs senglars, que s’han convertit en una plaga i causen danys en la perifèria de les ciutats de tota Espanya, o les gavines i els coloms, que en grans estols acaben perjudicant les persones i altres espècies d’aus menys fortes. I tampoc és sensat prohibir el control de les poblacions de llops, que causen estralls en els ramats. La seva preservació  la promouen els que viuen en ciutats i desconeixen la vida rural. Per a un pagès és com si, després d’haver exterminat les rates, a les ciutats les volguéssim tornar a introduir per defensar la biodiversitat. S’hauria d’arribar a una entesa i permetre que els ramaders es puguin defensar de forma individual i selectiva d’aquests animals i prohibir tan sols les actuacions agressives de caire indiscriminat o col·lectiu.

La segona gran qüestió és la comercialització. Els pagesos tenen enormes dificultats per fer front als majoristes. Es tracta de grups cada vegada més potents que els obliguen a acceptar preus ruïnosos. Aquest fet s’agreuja per l’acció del comerç internacional, que pressiona per rebaixar els preus i que, per rematar-ho, entra en col·lisió amb la política de defensa del consumidor europea.

Les restriccions a l’ús de determinades substàncies encareixen la producció d’aliments. De forma paradoxal, en moltes ocasions no s’apliquen als articles dels països tercers, ja sigui perquè així s’ha acordat en els tractats comercials, ja sigui per la complexitat de practicar un control efectiu. De fet, l’Organització Mundial del Comerç sempre ha considerat les normatives de sanitat pública com a barreres no aranzelàries i un obstacle injustificable als intercanvis. La idea és que, amb l’excusa de la salut, les normes tècniques o qualsevol altre objectiu aparentment benintencionat, no es coarti el lliure moviment de béns.

 És clar que les dues postures són raonables i s’hauria d’arribar a un equilibri, de manera que les restriccions al comerç estiguin ben fonamentades, però, un cop decidides, es portés una verificació efectiva. El problema és que l’Organització Mundial del Comerç considera que totes les limitacions són dolentes i, com que la Unió Europea té una política extremament incisiva en l’agricultura, que no existeix a la resta de països, on la legislació és més laxa, es crea una asimetria molt gran entre els productors interiors i els exteriors. És un xoc de trens en el qual les víctimes són els pagesos, víctimes d’una competència deslleial, i que per açò exigeixen l’aplicació de “clàusules mirall” a les importacions.

La Unió Europa no hauria d’haver imposat normes que no pot fer complir als productes estrangers, perquè sinó arribarà un dia que no menjarem cap producte sa nacional i tot seran aliments extracomunitaris, sense els controls sanitaris europeus. Així no només hauran perdut els pagesos, sinó també els consumidors.

 

Els agricultors pateixen amb especial virulència els conflictes que tots experimentam, i contra els quals tenen poques armes per enfrontar-s’hi, com la defensa del medi ambient i la globalització del comerç internacional. L’agricultura s’ha convertit en una olla a pressió que, si no s’obre una vàlvula d’escapament, pot explotar.

Una ullada a les varietats tradicionals de raïm per fer vi de Menorca

Des de la declaració del vi de la terra de Menorca, l’interès per conèixer quines eren les nostres varietats tradicionals de vinya ha anat en augment. Els estudis recents ens ofereixen una nova perspectiva del tema: ara estem en condicions de saber com eren  els raïms dels quals abans només teníem notícia pel nom. 

Premsa tradicional. Vinya d'en Borràs

Entre els blancs, el cartoixà és un sinònim del famós xarel·lo català. Encara que la varietat més prominent és la blanca, la negra, que era la de Menorca, també existeix. El cep és vigorós i de maduració tardana. És bo per menjar i per fer vi, que és consistent i una mica àcid. Curiosament, el pansal blanc, recollit en la relació del 1899, és un sinònim del xarel·lo.

El raïm d’en valent, que segons l’Arxiduc és present arreu i abundant a Maó, dona molt de raïm i proporciona un vi negre molt obscur, però de poc grau. En canvi, a la relació del 1889 s’indica que s’obté vi blanc. En l’actualitat perviu a Mallorca i a Eivissa, on tenen plantades les dues varietats. A Mallorca el valent blanc és corrent a la zona de Felanitx i Manacor. Les anàlisis genètiques  han determinat que, en realitat es tracta de dues plantes diferents:  el valent blanc és una sinonímia del callet blanc, mentre que el negre (el de Menorca) equival al tinto Velasco.

Una varietat interessant és el negre de Menorca, que el 1990 Perico Serra esmenta a Ferreries. En el treball del Consell Insular del 2003 un raïm conegut amb aquest nom fou trobat a Torralbenc nou i s’hort des Lluïser (Alaior). El que és significatiu és que la varietat existeix, amb aquest nom, al banc de germoplasma d’El Encín (i ha estat replantat al de Balears). Aquest fet ens demostra que els enviaments de ceps que es van fer a principis del segle XX per fornir el banc de varietats nacional no es van restringir a Mallorca, sinó que també incloïen varietats menorquines; aquesta segurament no és l’única. 

Negre de Menorca. Momplè

A l’àrea de Ciutadella se citen dues varietats de clar origen mallorquí: fogoneu i batista. El fogoneu és ben conegut a Mallorca i Eivissa i fa un vi abundant, però de poca qualitat, que se sol mesclar amb callet i manto negro, amb el menor percentatge dels tres; pràcticament mai s’utilitza com a monovarietal.

L’esperó de gall no és un raïm tan estès. L’Arxiduc el documenta com a blanc i el 1990 Serra va comentar que es donava a Son Bell-lloc (Ferreries). Així i tot, a l’estudi del 2003 es va localitzar la varietat negra a Can Guillem (Alaior). Es tracta d’un raïm de gra llargarut i corbat, n’hi ha de blancs i de vermells, de carn sucosa i pell aspra. Poc productiu, madura tard i fa un vi d’escàs grau alcohòlic. Actualment no és present a Mallorca, però sí al camp experimental del banc de germoplasma procedent d’El Encín. Potser és el mateix que el raïm de senyal de gall, tot i que els filòlegs els registren de forma separada, ja que les dues descripcions coincideixen. El seu nom prové de la característica forma ovoide dels grans i sembla més a propòsit pel seu consum.

Un cop repassades les varietats de les quals s’obtenia vi negre, passarem a les blanques, la més coneguda de les quals és el calop, també conegut com imperial a Ciutadella i Ferreries. A Mallorca també se li diu calop, mentre que a Eivissa, el País Valencià i el camp de Tarragona se’l coneix com a palop. De fet, és possible que sigui d’origen valencià, on ja és esmentat al segle XVI. És un raïm de gra tardà, gros i llarguer i segons el matís de coloració del gra n’hi ha de blanc, vermell o negre. És dolç, de pell gruixada, molt sucós, exquisit per menjar. El 2003 se’l va trobar a diverses finques: hort de n’Esquella, Mitjan Lloc i Momplè (varietat negra). A Mallorca recentment està essent recuperat i a Menorca el celler Morvedre també n’ha fet una plantació, que encara no ha comercialitzat el vi. 

Calop. Hort de n'Esquella

També és ben comuna la planta blanca, que és ben present al País Valencià i a Tarragona, amb alguna citació esparsa a Mallorca. És un raïm llarg de gra gros, bo, dolç, que madura pel setembre. Fa un vi fluix (de poc grau alcohòlic) i és millor per menjar, sobretot per postres. En el treball del 2003 se’l  va trobar a Mitjan Lloc, Francesc Olives, Esbert Pons (Sant Climent) i Can Guillem. Segons els autors del treball, en realitat podria tractar-se de dues varietats diferents.

El baberrès o, com indica l’Arxiduc, barba-rossa, denominació amb què se’l coneix a l’Alguer, és un cep de raïms grossos, compactes i vermells, molt dolç i bo per menjar, que fa un vi amb grau. El nom prové, de la forma piramidal del raïm, com si es tractés d’una barba vermella. A França és considerada provençal, ja que el “barbaroux” és una de les varietats incloses a la denominació d’origen cassis i a la indicació geogràfica protegida “Mediterranée”. A més, existeix a diverses denominacions d’origen de l’illa de Còrsega (on se la denomina barbarossa) i és emprat per fer vins clarets i lleugers. A la resta de regions és apreciada només per al consum. En l’estudi del 2003 fou trobada a sa Vinya del camí d’Algendar (Maó), encara que els autors opinen que el raïm no coincideix amb la varietat estrangera i s’hauria d’examinar millor.

 Pel que fa al raïm de Jerusalem, l’Arxiduc cita el negre, però en l’estudi del 2003 es va localitzar el blanc en una plantació antiga. En els repertoris lingüístics s’esmenten les dues varietats, tot i que el  més present és el blanc i les característiques coincideixen (raïm blanc, petit, de grans mitjancers, bo per menjar i no tant per fer vi). És conegut a Mallorca i el descriu el diccionari català-valencià-balear. Pot tenir un origen oriental. També està documentat a Sicília i a Sardenya, on encara perdura avui en dia.

No pot faltar el moscatell, un dels raïms més estesos per tota la Mediterrània (França, Itàlia, etc.). És un cep molt antic (se’l vol remuntar a la vitis apiana dels romans) i per aquest motiu compta amb diverses subvarietats. L’Arxiduc afirma que és un raïm dolç, que dona un vi d’un bevent molt peculiar.

Com s’observa, les varietats autòctones de Menorca són un fascinant mosaic de raïms de totes les comarques que ens envolten. Uns són d’àmplia difusió (carinyena, giró (com a possible sinònim de garnatxa) i moscatell); d’altres són comuns a les illes Balears, principalment Mallorca (d’en valent, fogoneu, batista); qualcun és català (el cartoixà o xarel·lo), tot i que realment predominen els de l’àrea catalano-valenciana-balear. Curiosament, diversos blancs són d’origen valencià (calop, planta blanca, senyal de gall). Els més peculiars i que, per aquest motiu, caldria investigar millor, ens acosten als territoris del sud de França i els italians de l’antiga corona d’Aragó (llora o marsellès, baberrès i de Jerusalem). 

Jerusalem. Momplè

Segons les fonts, la nota distintiva de la major part dels vins que es feien a Menorca era la baixa graduació i, en certa mesura, el color claret (capa baixa), cosa que encara era corrent als darrers exemples recollits fa pocs anys. Sembla que, al començament, les coses no eren així, ja que Armstrong comentava que la majoria de vins tenien força i només eren més fluixos els d’Alaior. Tanmateix, Foltz (1843) deia que el nostre vi era similar al claret. El tema es va anar decantant un cop passat l’oïdi: Bidwell (1876), després d’indicar que el vi negre de Menorca és “en tots els aspectes millor que els de l’illa gran”, assenyala que té menys grau i per açò no pot ser un article per a l’exportació. Pastor, el 1885 assenyalava que el vi de Menorca era “clar, de bon gust, tot i que de baixa graduació”. Aquestes característiques són coherents amb la major part de les varietats que hem localitzat i també consonen amb el costum de barrejar tot el raïm de la vinya, amb independència de la varietat, tant el blanc com el negre, que ja hem vist a l’Arxiduc i és una constant en les pràctiques vinícoles tradicionals de l’illa.

Tensions territorials, l’Espanya buidada i el salari mínim interprofessional

Espanya té un seriós problema territorial. No es tracta tan sols del repte polític que plantegen els independentistes catalans, sinó del trencament econòmic entre unes regions pròsperes i d’altres en decadència.

La primera veu d’alarma la va donar el moviment de l’Espanya buidada. No és una qüestió menor: les mobilitzacions de Castella i Aragó van atreure l’atenció dels partits polítics, en especial durant la darrera campanya electoral. De resultes, Teruel existe va aconseguir fer-se amb un diputat en una circumscripció fins ara abonada al bipartidisme.

El darrer acte d’aquest drama han estat les protestes dels agricultors extremenys contra la pujada del salari mínim interprofessional, que han portat al president de la Comunitat Autònoma a demanar una entrevista amb Pedro Sánchez per expressar-li la seva oposició a la mesura, la qual cosa és significativa perquè són del mateix partit i els barons territorials solen ser molt comprensius quan els seus governen a Madrid.

En aquest darrer cas, 950 euros poden ser poca cosa a Madrid, Barcelona o Bilbao, però són un sou no gens menyspreable a Mèrida. El cost de la vida és tan diferent que el que a Palma, Maó o Ciutadella quasi no dona per pagar el lloguer, a les regions empobrides permet arribar a final de més, sense excessos, però sense ofecs.

Un dels instituts d’anàlisi més seriosos del país, Fedea, acaba de publicar un estudi que analitza l’evolució de la renda de les diferents comunitats autònomes entre 1955 i 2018. Hi descobrim que les desigualtats econòmiques regionals venen d’enfora. De fet, al començament, l’escletxa entre territoris rics i pobres era el doble que en l’actualitat i, el que és més important, uns i altres eren pràcticament els mateixos que avui en dia –Balears sempre entre els capdavanters. En seixanta anys hi ha hagut escasses modificacions: Madrid ha superat el País Basc com la comunitat més pròspera, mentre Andalusia, que era al mig, ha retrocedit fins al furgó de cola.

Amb el temps les diferències s’han reduït, però aquesta convergència es va produir sobre tot els anys seixanta i setanta i els darrers vint anys els avenços han estat molt minsos i alguns anys, i en particular durant la crisi que s’encetà el 2008, s’han produït retrocessos. És simptomàtic que l’estancament s’hagi produït coincidint amb l’aparició de les comunitats autònomes: un estat centralista pot ser més efectiu en la correcció dels desequilibris econòmics que un de descentralitzat.

El 1955 la principal causa de la desigualtat eren les diferències de productivitat. Els camperols de l’Espanya pobra llauraven amb mules i les seves indústries produïen béns poc atractius per al mercat local, mentre que agricultors i industrials de les regions més avançades s’havien mecanitzat i estaven especialitzats en articles d’alt valor afegit. En l’actualitat, en canvi, els sistemes productius són similars arreu, amb la qual cosa no hi ha disparitats sensibles de productivitat. En canvi, les regions pobres són les que mostren taxes d’atur més elevades i, per tant, tenen proporcionalment menys treballadors en actiu que els territoris avançats, la qual cosa fa minvar la seva renda.

La taxa d’atur d’aquestes comunitats (Extremadura, Andalusia, Canàries, Castella La Manxa) dobla la de les més pròsperes. En realitat, el problema de la manca d’ocupació d’Espanya no és general sinó que es concentra en aquelles, ja que la resta del país és equiparable a la Unió Europea. Per aquest motiu, l’única manera d’equiparar-nos a Europa serà atacant el problema de manca de feina de les regions més deprimides i els èxits en aquest camp vindran acompanyats de la reducció de les desigualtats econòmiques internes.

L’absència d’una veritable política regional explica també la lacra de l’Espanya buidada: la gent defuig els territoris poc dinàmics, que ofereixen poques possibilitats de futur. L’existència de disparitats territorials està tensant les relacions entre les comunitats autònomes, perquè les regions endarrerides reben molts recursos, sense que aconsegueixin millorar els seus resultats, ja que aquells s’han destinat a inversions poc productives que estabilitzen la població, però no l’ajuden a progressar.

Sense un canvi radical d’orientació només aconseguirem agreujar el ressentiment de tots: els pobres perquè no se’n surten i els rics perquè s’estan cansant de contribuir. La desigualtat dificulta la política econòmica general: mesures ben vistes per les comunitats desenvolupades, com la puja del salari mínim interprofessional, causen perjudicis i protestes a les que estan a la coa.

La desigualtat no és patrimoni nacional i posa en risc la convivència allà on es presenta. A Itàlia, el sud depauperat va alimentar el creixement de la màfia i els seus vincles amb el tràfic de drogues i d’altres negocis fraudulents. Amb el pas del temps aquesta situació va esperonar el sorgiment de la Lliga Nord, un moviment xenòfob i excloent. A Alemanya, les regions deprimides de l’Est pateixen l’expansió de la ultradreta, d’aires feixistes i que atia l’odi als estrangers. Al nostre país no es pot negar l’impacte polític de la desigualtat territorial: l’extrema dreta està més implantada a les comunitats amb majors dificultats econòmiques i els independentistes en algunes de les comunitats més riques.

Es parla molt de la manca de cohesió nacional i de sentit de país d’Espanya i se cerquen explicacions en la història i la cultura, però s’oblida el transfons econòmic d’un país trencat entre territoris empobrits i dinàmics. Hauríem d’acceptar que, a la llarga, no hi pot haver justícia sense progrés.

Tomàs Vidal Bendito, estudiós de la propietat rural de Menorca

D’entre les múltiples facetes que abastà l’obra de Tomàs Vidal Bendito, l’agricultura i la propietat rural eren les que l’atracaven més a la seva tradició familiar, de la qual se’n sentia particularment orgullós. Vaig visitar la casa pairal de Rafalet de la seva mà en activitats de grup i en xerradetes a la fresca de la porxada, les quals li oferien l’oportunitat de demostrar els seus coneixements, alhora que exhibia amb naturalitat el patrimoni familiar. A Rafalet, Vidal Bendito ho coneixia tot: els mapes i llibres de la biblioteca, l’organització de l’edifici, la distribució antiga de l’explotació, amb els sementers i desenes de tanques, els conreus que s’hi feien i la vida dels pagesos. Sempre em va donar la impressió que en aquest microespai havien nascut les seves inquietuds geogràfiques, agronòmiques i antropològiques.

No debades, el seu primer treball de recerca, la tesina de llicenciatura, defensada el 1967 a la Universitat de Barcelona, fou dedicat precisament a l’“Evolución de la agricultura y de la propiedad rural de la isla de Menorca”. Ben enfora de limitar-se a complir amb l’expedient acadèmic, denota una dedicació i un aprofundiment insòlits en un aspirant a llicenciat sense experiència investigadora. Per la seva vàlua, el treball fou publicat el 1969 a la Revista de Menorca.

Des del moment de la seva aparició, no hi hagut cap autor que hagi tractat aquests temes que no l’hagi citat: Terrón Ponce, en el seu estudi del 1990 sobre l’origen i desenvolupament de la propietat immoble de Menorca; Miquel A. Casasnovas, en la Història Econòmica de Menorca, del 2006, i jo mateix, en el meu treball del 2009 sobre la viticultura de l’illa. Vidal també va emprar aquest text i els seus mapes en diversos treballs.

A la introducció, l’autor ofereix una lúcida perspectiva sobre l’agricultura de Menorca. Assenyala que l’illa ha viscut al llarg de la seva història d’esquena a la mar i que, per aquest motiu, compta amb una major tradició agrícola que marinera, fins al punt que “lo agrario ha gozado y goza de un prestigio algo mítico. Nada más falso que esta imagen pues nunca pudo la isla abastecer a sus moradores de los productos alimenticios básicos. En el fondo el prestigio de la tierra estuvo y está monopolizada por la aristocracia, los “senyors”, única clase social que ha logrado capear los temporales que se han abatido sobre la isla”.

Vidal Bendito es proposa de comprendre l’agricultura menorquina a partir de les seves arrels històriques, des dels seus orígens més remots fins al moment en què escrivia, a mitjans anys seixanta. Com a nota destacada, a més d’agrair la participació del seu director de tesi, feia notar la de Jean Bisson.

En la seva major part, el treball de Vidal és de caire bibliogràfic. Utilitza publicacions de Ma. Lluïsa Serra, Armstrong, Passerat de la Chapele, Antoni Ramis, Soler, Riudavets, Hernández Sanz i Jean Bisson. En canvi, no maneja el Die Balearen de l’Arxiduc Lluís Salvador, segurament per manca d’una traducció. Posteriorment, Vidal estaria lligat a la figura del príncep austríac, participant en la reedició de les seves obres i formant part de l’Associació Amics de l’Arxiduc.

Tanmateix, el més característic d’aquesta monografia és la seva atenció al territori, i en especial a les grans explotacions de l’illa, els llocs. Vidal analitza com van evolucionar al llarg de la història i descriu com s’organitzaven al segle XIX en cases, conradís i marina. Amb aquest objecte, escodrinya els materials que li permetin de cartografiar els llocs al llarg del temps i elaborar nombrosos mapes, des de les alqueries dels segles XIV, XV i XVI, traient un gran partit al capbreu del 1600, fins el cens agrari del 1960. En tot cas, la part central és l’amillarament de Sorà del 1862, del qual en remarca la seva qualitat i qualifica de “primer cadastre científic” de Menorca.

 

Mapa de Vidal Bendito. Revista de Menorca. 1969

D’altra banda, Vidal no es limita a resseguir els conreus tradicionals de Menorca, sinó que considera tota mena de produccions, amb la qual cosa evidenciava una amplitud de mires pròpia del bon investigador. D’aquesta manera, a més de tractar àmpliament el blat i la ramaderia, es refereix a l’olivera, les hortalisses, els llegums i, especialment, a la vinya, a la qual hi dedica bastantes pàgines, per concloure que al segle XVIII “el vi va succeí la llana com a matèria quasi única d’exportació”.

Seguint aquesta línia, el 2000 va impartir una conferència en les jornades organitzades pel departament d’Agricultura del Consell Insular de Menorca. En aquesta, va resseguir l’evolució del conreu de la vinya, partint del segle XVIII, amb les xifres d’Armstrong i el mapa d’Asssiotti del 1780 (mostra els seus coneixements cartogràfics), seguint amb les dades del 1817 de Riudavets i les de l’Arxiduc. Tot plegat demostrava l’existència d’un gran conreu vitícola, fet que Vidal era el primer a fer notar. Aquesta conferència, de la qual en conserv la fotocòpia que va repartir, i el treball del 1969, van ser una font d’inspiració per a la meva tesi doctoral.

El 1982, Vidal Bendito va participar en l’edició crítica publicada per Al Thor de la Historia de Menorca de Riudavets. Al marge d’apuntar la manca de fiabilitat d’algunes dades, assenyala l’interès del capítol dedicat a l’agricultura “pel fet que l’autor descriu l’agricultura menorquina des de l’òptica d’un inexpert, però amb molt de món, és a dir amb àmplia perspectiva i sentit comú”.

Així mateix, Vidal va col·laborar al capítol d’Organització del món rural del tom d’Antropologia de l’Enciclopèdia de Menorca, publicat el 1999, on aprofita el contingut de la tesina. En la primera part, descriu l’organització territorial agrària i la seva evolució, així com la població agrària, sintetitzant o desenvolupament, segons el cas, informacions del seu precedent. Hi destaca el mapa dels llocs de Menorca, segons l’amillarament de Sorà, una versió simplificada del del 1969.

A continuació, se centra en les terres de Rafalet, prova de l’estreta relació que mantenia l’autor amb el seu estirp familiar. Incorpora un interessant estudi de la història de l’explotació, de fet una ampliació de l’antepenúltim apartat del treball del 1969. Arranca amb l’estat probable de l’antiga alqueria del Rafal el 1400 i finalitza amb la seva situació el 1995, després dels canvis del 1600, 1700, 1860 i 1960. L’anàlisi de l’organització de l’espai intern del lloc i dels noms de les tanques també figuraven el 1969. Acaba amb una descripció de les cases de lloc on tampoc no hi manquen les referències a Rafalet.

Vidal finalitza amb unes reflexions que reflecteixen la preocupació pel futur del seu estimat lloc. El paisatge menorquí és un mosaic complex organitzat a través de grans cèl·lules independents i quasi autosuficients: els llocs. Fins fa mig segle, pagesos i senyors gestionaren els llocs cercant, sense saber-ho molt més que la pura rendibilitat. Tanmateix, el mosaic ha esdevingut poc funcional en el context del nou model econòmic i social illenc i està en vies de ràpida extinció. Les normatives marquen el que no s’ha de fer, però poca gent s’atreveix a dir què s’hauria de fer i, entre tant, dotzenes de llocs es van tancant i degradant. Només podria haver una solució parcial a través d’un pacte entre Administració, propietaris i pagesos per garantir la conservació selectiva del més valuós, en termes culturals i ambientals, dels llocs.

L’Enciclopèdia de Menorca va tornar a requerir dels serveis d’en Vidal el 2001, per al capítol relatiu als Fonaments geogràfics de la història del tom d’Història. Aquest estudi té dues parts: a la primera, vinculada amb la seva formació científica, ofereix un panorama general de la geografia de l’illa de Menorca; la segona part, que arranca amb la humanització del territori, repassa temes que ja hem vist en els treballs anteriors: la transformació de la ruralia, des de l’època prehistòrica fins al 1960. Hi tornam a trobar el mapa dels llocs segons l’amillarament de Sorà, al costat del qual afegeix el de les grans propietats el 1962, que compara amb les llavors recentment delimitades àrees naturals d’especial interès, amb les quals presenten una gran coincidència. No podem deixar de veure aquí un homenatge a la contribució dels senyors de lloc a la protecció del territori de l’illa.

En aquest darrer escrit, Vidal es troba en una posició més equilibrada que a l’anterior. A Menorca, “el bell somni del desenvolupament sostenible, d’un progrés de la qualitat de vida dels homes que no malmeti el medi és menys quimèric que en altres llocs puix que, gairebé sense saber-ho, els menorquins trobaren fa anys vies pròximes a l’esmentat ideal”.

Rafalet Nou. 1890. Foto Monjo. Enciclopèdia de Menorca

En definitiva, Vidal Bendito, a partir de l’estimació pel seu entorn més proper, el lloc de Rafalet, amb tot el seu contingut –terres, cases, llibres i mapes– desenvolupa un interès per l’anàlisi geogràfic i històric del món rural. La recerca bibliogràfica i documental sobre aquest microcosmos serà la llavor de la tesina del 1969, la qual anirà desenvolupament al llarg dels anys. La seva curiositat, l’amor per la terra i les seves qualitats de bon investigador ens han servit a molts, i esper que segueixin il·luminant les noves generacions, per ampliar les vies de coneixement i estima de la nostra illa.

La ramaderia de Menorca en la cruïlla

Menorca és l’illa mediterrània que té més vaques per habitant. De fet, som una petita potència en el context del sector lleter espanyol. Les xifres globals són notables: devers 10.000 vaques lleteres i 60 milions de quilos de llet. A més, la cabana ramadera és altament productiva, amb un rendiment de llet per vaca homologable al de les millors zones d’Espanya.

No és d’estranyar que l’illa compti amb una considerable indústria làctia, des d’embotelladores de llet a fàbriques de formatge industrial, passant pels derivats làctics. A banda, un conjunt important de llocs es dediquen a l’elaboració de formatge artesanal. El formatge de Menorca és conegut pertot i la denominació d’origen Mahón-Menorca és la segona d’Espanya pel volum produït.

I tanmateix, fa dècades que el nombre d’explotacions lleteres es redueix i els pagesos es queixen de les dificultats i els baixos guanys que obtenen. És cert, però aquesta és la realitat de totes les zones amb condicions similars del país. La producció làctia pateix un procés general de concentració: cada vegada menys granges processen la mateixa quantitat de llet, perquè la demanda total està estancada, sinó retrocedeix una mica. Realment, és fàcil comprovar que l’edat d’or de la ramaderia menorquina va coincidir amb l’expansió del consum làctic espanyol durant la postguerra, que va finalitzar la dècada del 1980. A partir d’aquest moment, el preu real de la llet, descomptada la inflació, ha tendit ha disminuir i el malestar dels ramaders és permanent a tot el país.

Però el mercat evoluciona constantment i la minva contínua del consum de llet líquida ha conviscut amb un increment permanent de la ingesta de derivats làctics i de la seva varietat. Si pensam en què menjaven fa trenta anys i com ho fem ara, ens adonarem que a l’actualitat disposam d’una sèrie d’articles que abans no existien. En aquest punt, val a dir que a Menorca hem fet passes enrere: els anys vuitanta la producció lletera estava diversificada entre formatge amb denominació d’origen i l’ampli ventall de derivats que produïa El Caserío. El 2015 seguim amb el formatge i envasam llet líquida, una opció que hauria de ser transitòria, fins a trobar millors línies de treball.

Només la fortalesa del sistema productiu menorquí, és a dir, la manya que es donen els pagesos, i l’existència d’una indústria consolidada, ha permès suportar la reducció de rendibilitat que aquest canvi ha provocat. Però serà difícil que aquest estat duri perquè la desaparició de la quota lletera accelerarà el procés de desaparició d’explotacions i la disminució de preus de la llet. Fins enguany, la producció total estava controlada per la Unió Europea, que regulava el volum de quota lletera per tal que el mercat es mantingués en equilibri. Els ramaders només podien créixer comprant quota, una opció costosa. Aquesta intervenció està a punt de desaparèixer i està clar que hi haurà granges que augmentaran la seva producció.

Els llocs menorquins són bons productors, però amb propensió a no estar prou atents al mercat. No basta saber fer bona llet; és fonamental saber-la vendre. Els darrers anys alguns pagesos han començat a vendre directament formatge, embotits i altres queviures, i açò és positiu, perquè han recuperat un contacte amb el client que feia massa anys que havien oblidat.

El formatge de Menorca, gràcies a la seva denominació d’origen, és una excel·lent sortida per a la llet insular, però les nostres vaques en fan molta més. Els compradors demanden una ampla diversitat d’articles; hi ha línies de consum que estan en expansió des de fa temps, com els ecològics o la carn, que a Menorca són insuficients. És cert que no tot val i que els aliments de major elaboració i qualitat requereixen extremar la professionalitat. Així, per exemple, no tothom serveix per fer iogurts, però és que ara ja no basta, sinó que cal oferir una gamma completa de derivats làctics, associats al benestar i la salut, la qual cosa precisa un procés industrial i de comercialització competent.

Aquests canvis representen un repte per a la ramaderia menorquina, però segurament són el darrer tren cap al futur, i si no l’aprofitam, prest ho pagarem. Al camp hi ha els materials per forjar un bon projecte: bons ramaders, bons tècnics, bons industrials i cooperatives ben organitzades. Només falta definir les línies de treball i remar tots en la mateixa direcció.

Açò no vol dir que tothom hagi de fer el mateix ni de la mateixa manera, però sí que han de saber cap a on anar. Avui en dia el consumidor marca el ritme i per aconseguir mantenir-se cal treballar amb professionalitat i coherència.

Alfons Méndez Vidal