La venda de peix a l’antiga peixateria de Maó

Com és lògic, l’antiga peixateria, inaugurada el 1866, es veia afectada per les millores generals de Maó. El 1892 es va aixecar el paviment per instal·lar les canonades del gas, la xarxa del qual, procedent de la fàbrica del port, s’estava estenen per tota la ciutat. De fet, la plaça era un punt estratègic i al talús que li servia de base es va instal·lar un regulador de pressió. D’altra banda, el 1907 es van construir les voravies de la plaça, que feia dècades que s’estaven fent per tota la població, alhora que es picaven les llambordes, perquè llenegaven. Paral·lelament es va fer una escalinata.

 

La premsa solia informar de l’estat d’abastament del mercat de peix, en especial els dies d’escassetat i abundància. El 1865 es comentava que es notava la bondat del temps, perquè hi havia catorze gran coves de peix xucla no gaire car. El 1880 la peixateria estava proveïda d’una gran profusió de peix bo, per mor de les bones condicions meteorològiques, la qual cosa beneficiava tant els pescadors com els compradors, perquè era Quaresma. En canvi, el 1889, malgrat la calma, que permetia que la plaça rebés molt de peix de totes castes, els preus es mantenien alts. El setembre de l’any anterior havia un munt de molls i els grossos es venien a 1,25 ptes el quilo, el que es considerava barat, tenint en compte els preus de la resta de peixos. El 1895 es van posar a la venda 416 bonítols que havien capturat algunes barques de pesca, al preu de 50 cèntims la lliura de 400 grams. El 1900 havia còpia de sardina i es venia a deu cèntims la lliura; en no poder expedir-la tota, el capvespre els venedors van llançar a la mar la que havia sobrat. El febrer del 1918 el peix era extraordinàriament abundant; només les barques del bou havien dut 1.500 quilograms, al qual s’havia d’afegir l’agafat dins i fora del port, el de Fornells i roseti de Palma. El gènere ocupava vuit taules de la peixateria i, com que no bastaven, es va vendre també al mercat del Claustre. Tot es va despatxar amb rapidesa, perquè s’oferia a bon preu.

 

En ocasions es publicaven sucosos comentaris al respecte. L’abril del 1872 es remarcava l’arribada de cinc carretades de Fornells proveïdes de “hermosas y gruesas sirvias” que aquells pescadors havien tret a les platges de Tirant. Es van començar venent a quatre rals la lliura i abans de les dotze ja anaven a tres. El 1883 s’assenyalava de forma més lacònica que a la peixateria s’havien venut 67 sírvies, que havien pesat 200 kg. Alguns peixos eren objecte d’una pesca especialitzada, com les sardines. Totes les espècies estaven subjectes als capritxos de la mar i quan feia mal temps mancava el peix. Llavors la pesca es desplaçava a les aigües del port, com encara es feia el 1906. En aquell temps el port gaudia d’una riquesa piscícola excepcional, avui gairebé perduda.

 

El Liberal, setembre 1888

Menció apart requereix la venda de la llagosta, la major part de les captures de la qual es remetia a la Península. El 1875 El Bien Público informava de l’expedició d’aquest crustaci cap a Barcelona i que el vapor, en la seva escala a Alcúdia, havia carregat seixanta-cinc quintars més. Ben aviat es van notar els estralls de la pesca massiva. El 1881 el Ministeri de Marina va decretar una veda del primer de setembre a finals de març. La premsa ciutadellenca es queixava del perjudici que aquesta prohibició causava a molts pescadors de Fornells i afirmava, potser sense fonament, que la posta d’ous feia temps que s’havia fet. Tanmateix, el maonès El Liberal reconeixia que la llagosta cada any era menys abundant a conseqüència de “la persecució de què era objecte sense regles que la limitessin”. El 1884, en finalitzar el període anual de veda arribaven a la plaça els primers exemplars i s’esperava que en poc temps fossin abundants, però, per l’experiència d’anys anteriors, no es tenia confiança en què el preu baixés.

 

La llagosta no era l’única espècie afectada per la sobreexplotació. El marisc també patia aquest problema en una data tan primerenca com el 1867, quan El Menorquín reproduïa una conversa entre dues persones que es queixaven de la pràctica desaparició d’algunes espècies de les costes de l’illa i de la minva que experimentaven els criadors de mol·luscs. Per aquest motiu, el preu del marisc havia assolit una cotització que en ocasions sextuplicava la que tenia anys enrere. Culpaven d’aquest fet les extraccions que es feien per via marítima, blasmant que poc abans un vapor s’hagués emportat cap a Alger tres mil dotzenes d’escopinyes gravades.

El Bien Público, maig de 1875

Així no és d’estranyar que també s’establís una període de veda d’ostres, que anava del primer de maig al primer d’octubre. La multa era de vint-i-cinc a cent pessetes, tant per als pescadors com als venedors i, fins i tot, als compradors. Fos com fos, el preu de la llagosta no va aturar la seva carrera alcista. El 1889 es comentava que havia adquirit una cotització fabulosa i els comerciants que l’extreien cap a Barcelona pagaven el quilo a raó de dues pessetes i vuit cèntims. No era un cas excepcional; setmanes més tard un altre comprador les va adquirir a tres pessetes i dotze cèntims abans d’embarcar cap a la Ciutat Comtal. El periodista s’exclamava que els compradors haurien de recórrer al peix en conserva. En canvi, el maig del 1892 el mercat es mostrava ben proveït de peix i predominaven les llagostes i altres crustacis. Els preus es mantenien, però cada dia es notava la tendència a la baixa.

 

Fos per l’alça del preu o pel canvi de costums, alguns botiguers començaren a vendre peix en conserva, al principi només per Quaresma, quan el consum feia augmentar els preus. La confiteria La Palma, del carrer d’Hannover, venia tonyina en escabetx i també llaunes de tonyina, calamar en tomàtic, llagostes, salmó, ostres i sardines en oli i tomàtic.

El Liberal, febrer del 1888

 Al mercat no només hi acudien els pescadors professionals, sinó que qualsevol aficionat podria dur el seu, pagant els drets corresponents. El 1882 un d’aquests va vendre un nero de grans dimensions. En ocasions, es capturaven peixos exòtics, com el 1879, en què a cala Mesquida s’agafà un salroig de cent quilos que es va dur a vendre a la plaça. No tot el peix que es venia era local: els vapors en ocasions el duien de Palma o de Barcelona. El 1882 els pescadors es van declarar en vaga i la seva mercaderia fou substituïda per peix proveït amb aquest sistema.

 

La peixateria era el lloc on obligatòriament s’havia de vendre el peix, la qual cosa implicava pagar els drets de consum. Com es pot suposar, alguns pescadors intentaven burlar el control i evadir l’exacció de la taxa. El 1882 va ser molt comentat el fet protagonitzat per un pescador enxampat en aquesta situació. Es negà a pagar els tributs i es va deixar confiscar la mercaderia. Quan l’administració la va treure a la venda , fou adquirida per uns companys que, immediatament la van tirar a la mar.

El Bien Público, maig de 1885

 L’existència de les carnisseries també contribuïa a crear ambient. El mes d’agost del 1884 la premsa anunciava una puja del preu de la de vaquí (bou, vaca i vedella) a 24 cèntims d’escut la terça, tot comentant que d’aquesta manera es s’acabaria per privar-ne a les classes més necessitades, que en solien menjar només els dies festius. Per contra, l’abril de l’any següent s’informava de l’obertura d’un nou lloc de venda, la carnisseria “La Protectora del Pueblo”, en la qual la carn de vaquí es vendria a 22 ct. i la de be a 20. Al final la majoria dels llocs de venda van rebaixar el preu de la carn de vint a setze cèntims d’escut la terça i qualcun fins i tot la deixà a catorze. La concurrència fou tan gran que s’estimava que s’havia venut el doble que un dia normal. El mes d’abril se subhastaven els llocs de venda de carn i les concessions seguien essent per un any. No tot eren alegries. El 1889 el mosso d’una carnisseria va ser detingut després d’haver amenaçat amb un ganivet a unes persones amb les quals estava discutint.

La sempre sorprenent arribada de crisis, pestes i guerres

John Lennon afirmava que la vida és allò que passa mentre estàs ocupat fent plans. El pobre no sabia que, al cap de poc, una mort sobtada trencaria per sempre amb tots els seus, donant un sentit tràgic al seu aforisme. A les persones sempre ens ha agradat fer plans i, en el fons, tots són com el conte de la lletera, que somiava amb un progrés continu que la fes més rica i feliç, però que al final la majoria de les vegades la realitat fa malbé, per sort d’una forma no tan brutal com els de John Lennon. 

La nostra societat és ben igual. Tenim la convicció que el futur serà un camí de roses, on cada any que passi farem una passa cap al benestar. L’atur es reduirà, baixaran els impostos, comprarem un cotxe nou, els fills trobaran una feina digna, anirem de vacances a un país exòtic on beurem pinya colada davall d’uns cocoters... I, quan ja estàvem a punt d’aconseguir-ho, arriba una guerra o una epidèmia que ens espatlla tots els projectes i ens fa tornar a la casella de sortida. 

L’espècie humana és incorregible i ensopega una vegada darrera de l’altra amb la mateixa pedra. Després de la terrible epidèmia de la Covid-19, la majoria de la gent no és que volgués tornar a la normalitat, a l’autèntica, sinó que tenia unes ganes boges de recuperar el temps perdut i tirar la casa per la finestra per fer el que no havíem pogut els darrers dos anys. Tots, les autoritats econòmiques els primers, desitjàvem una recuperació ferma. Creixement i consumisme pur i dur. 

Però, uns comptes fa l’ase i uns altres el carreter... Just quan s’acabava l’hivern i deixàvem enrere la nosa de les mascaretes, ha vingut Putin a muntar una guerra a Europa. Un optimisme potser una mica cínic ens menà a pensar que la contesa seria curta, sense considerar que els ucraïnesos (ajudats pels americans) duien des del 2014 preparant-se per a la invasió i que els russos des de la fi de Guerra Freda havien perdut la disciplina i l’ardor guerrero que els atribuíem de forma ingènua. La primavera s’acaba i ja començam a adonar-nos que, per desgràcia, la guerra pot anar per llarg. 

El segle XXI se’ns està fent molt costa amunt. Des del primer dia es va tòrcer: el 2001 Nova York patí l’horrorós atac de les torres bessones, que va esfondrar tot un símbol del capitalisme i deixà enrere 3.000 víctimes. Si haguéssim estat supersticiosos –a vegades aquestes coses venen bé– ens hauríem ensumat que el nou segle venia tort, per dir-ho gràficament, naixia de natges... Als espanyols ens haurien d’haver confirmat els mals auguris l’atemptat que vam patir trenta-sis mesos després, l’11 de març del 2004, que segà quasi dos-centes vides. 

Encara més preocupant va ser que a la lacra del terrorisme s’hi afegís una crisi d’aquelles que només es donen una vegada a la vida: la gran Recessió del 2008, desencadenada per la fallida de Lehman Brothers. Tan greu fou que els dirigents econòmics anunciaven una refundació del capitalisme, que encara esperam... A Europa la depressió es va exacerbar pel fiasco grec, que posà l’euro al caire del penya-segat, fins que el mag Dragui va pronunciar el seu conjur: “Faré tot el que faci falta, i cregui’m, serà suficient” i la marea, a poc a poc, es va anar retirant, deixant enrere, açò sí, milions d’aturats. 

La gran Recessió va tenir rèpliques al món àrab, que patí revoltes que posaren potes per amunt el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà, tot engegant la guerra síria, que al cap d’una dècada només assolí un alto el foc per esgotament dels contrincants, sense haver resolt res. Tanmateix, per al nostre país l’infortuni va venir bé: milions de turistes que fins llavors estiuejaven als països on esclataren els avalots es van refugiar a Espanya. A Menorca, els francesos han suposat un canvi transcendental ja que, lluny de ser un esdeveniment puntual, cada any n’han vingut més, fins a convertir-se en un dels nostres principals mercats i donar una sacsejada al mercat immobiliari. 

Llavors, quan acabàvem de superar la crisi i ja crèiem que estàvem salvats i tot aniria bé per sempre més, ens va caure damunt un fet tan impensable en un món postmodern i tecnològic com una plaga de les del segle XIX. Un calfred ens recorria l’esquena quan els historiadors recordaven que només feia dos anys que havíem celebrat el centenari de la fi de la I Guerra Mundial, que coincidí amb una espantosa passa de grip... 

Molt es va xerrar de l’epidèmia de la Covid, sobretot quan estàvem confinats a casa i no podíem fer gaire cosa més que mirar els mòbils i la tele. Els epidemiòlegs predicaven que feia anys que es veia venir: les amenaces de l’Ebola i la pesta aviar presagiaven una pandèmia catastròfica. Malgrat tota la nostra ciència seguim essent vulnerables. 

Experts va haver que vaticinaren que la malaltia ens faria ser més prudents, defugiríem les aglomeracions, els viatges a terres llunyanes on es fàcil pescar algun coronavirus traïdor, però la veritat és que al començament del 2022 tothom que podia viatjava i es preveia que l’estiu marcaria el retorn a les despreocupades vacances prepandèmiques. I vet aquí que els nostres plans es poden anar en orris per la invasió russa d’Ucraïna, que ha provocat un drama humà per a milions de desplaçats i, per la seva derivada energètica i alimentària, apunta cap a una nova crisi. 

Els humans, amb la nostra feina i enginy, promovem un progrés evident. Tanmateix, amb gran freqüència rebem cops del destí que entorpeixen la nostra marxa cap al desitjat benestar i dels quals sembla que no aprenem res.

Formació i primers temps de l’antiga peixateria de Maó

Els espais urbans no són entitats fixes, creades per uns fundadors llegendaris d’una vegada per sempre, sinó llocs que es van transformant al compàs del temps, segons les necessitats i les aspiracions dels ciutadans. La plaça de Maó que en l’actualitat rep el nom d’Espanya forma part d’una expansió urbanística de la segona meitat del segle XVIII; durant més d’una centúria va ser coneguda com la plaça de la Peixateria i allotjava el mercat no hortícola.

 

Segons Riudavets, en primer, les carnisseries de la població eren als peus de l’església de Santa Maria, al Portal de Mar. Al seu costat hi havia un local reservat per a la venda del peix, que fou reedificat el 1669 a tocar de  la torre del campanar, aferrada a la muralla de l’antic castell. La necessitat d’ampliar la zona va portar al Reial Patrimoni a adquirir, el 1752, el lloc conegut com “la Ruïna”, contigu al pla del Carme, per formar una plaça pública. L’Ajuntament va haver de costejar un talús per salvar el desnivell del terreny “que tanto afea la subida del Puerto des de la Marina”. Segurament per l’escassetat de recursos, l’obra no va quedar enllestida fins al 1780, quan es van obrir les carnisseries. Riudavets fa notar que en el segle transcorregut quan escriu (1888), tot i haver experimentat diverses reformes, no reunien la capacitat i la pulcritud degudes.

 

L’espai que quedava al mig les carnisseries es va destinar a la venda de peix, activitat que va prendre prou protagonisme perquè el conjunt fos conegut com la plaça de la Peixateria, o així es troba almenys en les relacions oficials de carrers del 1819 i 1835. Inicialment, tan sols es tractava d’unes posts de llenya, damunt de les quals es distribuïa el gènere, procediment que devers 1885 encara s’emprava en moments de gran abundància. Aquesta disposició, a més de penosa i molesta, estava exposada al sol i la pluja. El 1866 el municipi va acordar l’establiment d’una “peixateria decent”, proveïda de taules de marbre i protegida per un porxo de ferro i zinc, que perduraria fins a la inauguració del nou mercat el 1927.

 

El mes de maig del 1866 el Diario de Menorca celebrava la posta en servei de les noves instal·lacions que reunien “la utilidad con el ornato”, encara que no estiguessin del tot acabades. El “cómodo tinglado” posava a compradors i venedors a cobert de la intempèrie els dies plujosos i les hores en què picava el sol. Les noves taules, de marbre per als peixos d’escata i de pedra viva per als altres, es podien netejar amb facilitat. Contribuiria a la higiene el local que s’havia habilitat per netejar el peix; arrabassar les pues de les ratjades, els cap-rojos i els peixos aranya i escorxar ratjades, tremolors, mussoles i altres peixos sense escates, de manera que ja no es veurien pel terra les seves pells ni els coves plens de les seves deixalles.

 

L’aspecte que presentava la zona es pot observar a les postals dels primers anys del segle XX, on es veu una artística teulada metàl·lica que s’alça sobre unes columnes de ferro, sense cap tancament addicional, de manera que l’espai presentava una continuïtat amb la plaça de davant, mentre que darrera la circumdaven pels tres costats unes arcades on hi havia les catorze parades de les carnisseries. En restar obertes, les taules de marbre quedaven exposades a actes de vandalisme.

 

Durant molt de temps no sembla que hi hagués problemes, tot i que el 1886 uns quants tipus van remoure el cordó de pedra que hi havia al costat de les taules de marbre. Tanmateix, el 1900 un grup de bergants es van pujar al cobert de zinc i es posaren a córrer per damunt, cosa tant més preocupant per quan estava en mal estat i necessitava una reparació per evitar s’hi filtrés l’aigua. El 1922 El Bien Público es queixava que els al·lots jugaven damunt de les taules de marbre i empraven els ferros que de dia sostenien les balances com gronxadors. En el seu atreviment, havien arribat a evacuar damunt de les taules on el matí es venia el peix, per la qual cosa demanava a les autoritats que n’extremessin la vigilància.

Els llocs de peix es dividien en quatre seccions, una de les quals ocupada pels revenedors. El 1881 les altres tres es van organitzar assignant-ne una als venedors de peix de Maó, una altra als des Castell i la darrera als de Fornells, la qual cosa suscità una certa contestació per alterar el consum establert. Malgrat tot, el 1917 la distribució era pràcticament igual, només havien desaparegut els pescadors des Castell, substituïts pels de s’Albufera. A banda, els venedors de carn i budells de porc no ocupaven cap dels departaments reservats als carnissers i havien de vendre davall del cobert, prop de les peixateres. El 1897 es va procedir a distingir el peix tret del port de Maó amb uns taulons de color groc, la qual cosa va ser agraït pels concurrents. El 1917 cada classe de pesca estava identificada per un rètol.

L’Ajuntament proporcionava les balances que empraven els peixaters i els venedors de porc. També eren públiques les taules de llenya que s’utilitzaven en cas que les de pedra fossin insuficients, per a les quals s’havia de pagar una taxa. A partir de les tres del capvespre el peix es podia vendre pels carrers de Maó; en èpoques d’abundància s’autoritzava la seva venda al matí. El peix sobrant es dipositava en un dipòsit municipal i el dia següent el veterinari havia d’aprovar la seva venda, que es retolava degudament, igual que el peix importat de fora de l’illa.

 

La Corporació no s’encarregava de cobrar per l’ús del mercat, sinó que cada any subhastava la concessió. L’empresari adjudicatari pagava un cànon fix al municipi i es responsabilitzava de recaptar les taxes que fixava l’Ajuntament pels diferents usos que s’hi podien efectuar. A la peixateria hi havia una caseta per a la repesada de tota mena de queviures, no únicament els que hi havia al mercat, sinó que els compradors podien anar a comprovar (de forma gratuïta) l’exactitud del pes de qualsevol establiment de la població. Al seu càrrec hi havia el mostassaf, una antiga denominació, encara viva el 1869, però que anà perdent vigència amb el pas dels anys. Quan un dia d’abril del 1896 el guàrdia municipal va tancar el local per acudir a la crida del batle, es van aixecar les protestes, perquè així “els venedors podien fer el seu agost”. Un tinent de batle controlava les condicions de venda i ordenava que es tirés a la mar el peix que no resultava ser apte per al consum, com succeí un dia de juny del 1900.

 

Les condicions higièniques del mercat no sempre eren les adequades. El 1887 la premsa censurava que la claveguera que hi havia desprenia una pudor espantosa i exigia una actuació decidida a l’Ajuntament. Aquest no va frissar gaire, perquè quan les obres van començar ja havia passat un any. El seu estat físic també deixava que desitjar: pel mateix temps, el pis de la plaça, a l’entrada de l’espai on s’expenia carn de porc, presentava un mal aspecte que feia presagiar que, si no es recomponia, es pogués esfondrar al pas d’un carro. En altres casos l’Ajuntament tenia una major cura del local. El 1891 es va acordar construir noves taules de pedra i balances per substituir les existents.

 

El novembre del 1896 l’embornal de la caseta on es feia net el peix (que també replegava els sucs de l’excusat públic que hi havia allà mateix) es quedà embossat i exhalava una pudor insuportable, per la qual cosa el peix va haver de ser aclarit al mig del carrer. Per arranjar el problema, uns operaris  van haver d’aixecar l’empedrat. Com es pot comprovar, les condicions generals de conservació del mercat no eren bones. A finals d’octubre del 1900, El Bien Público criticava el mal estat del cobert, de forma que els dies de pluja pràcticament no servia de res, i demanava la seva recomposició, assenyalant que l’Ajuntament percebia un volum considerable d’ingressos dels usuaris. Passaven els anys i la construcció no es beneficiava de cap millora substancial; tot just el 1911 es va procedir a la reparació del sostre i al pintat de l’estructura metàl·lica.

Una excursió per les muntanyes d'Arcàdia, amb la propina d'Atenes

 L'ARCÀDIA

Segons els grecs, l'Arcàdia, una regió de la península del Peloponès, era el territori del déu Pan (divinitat dels pastors), on vivia als seus boscos amb la seva cort de nimfes, driades i altres esperits de la natura.

1. De Stemnitsa a Dimitsana

Amb el temps, els poetes el van convertir en un lloc on regnava la felicitat, la pau, en un ambient idílic habitat per uns pastors amb unes aspiracions intel·lectuals ben curioses.

Stemnitsa

La realitat no s'allunya gaire del mite. Avui en dia segueix essent un territori de petits turons, plens de bonics pobles, per damunt dels quals despunten en la llunyania elevades muntanyes. Els pocs pastors que es veuen no semblen gaire atrets per la literatura.

Monestir Philosophou

Un excel·lent recorregut ens permet travessar el cor d'aquesta regió. Partint del pintoresc poble d'Stemnitsa, visitam el monestir de Philosophou, aferrat a la roca.

A continuació, davallam a la gorja del riu Lousios

Al final del qual ja es veu el llogaret de Dimitsana.

Les manses aigües del riu ens esperen per prendre'n un bany. La seva frescor ens reanima i ens lleva la calor de la caminada.

Al final, Diminitsa ofereix el seu airós perfil entremig de les flors primaverals de la ginesta.

A Diminitsa hi ha tres esglésies. Els seus campanars pugen cap al cel, fent una ingènua competència a les muntanyes.

El conjunt mostra un perfil ben oriental.

Al poble ens saluden els curiosos fumerals amb forma d'ocells que trobarem a  tota la regió .

2. De Dimitsana a Elati

La sortida de Dimitsana és en costa. Al cap d'uns minuts guanyam una bona vista panoràmica d'aquesta singular població

A les altures, a més de mil metres sobre el nivell del mar, les flors exclaten de color en uns prats magnífics.

Caminam entre boscos i guanyam algunes dolines, resultat de l'esfondrament d'antigues coves subterrànies.

Després de tot el dia de caminar -i de suportar un fort xafec, amb pedra i tot- arribam a Elati, enmig d'una vall ben polida.

Elati és famosa pel treball que fan el seus fusters de la llenya. Un exemple és aquest llum de fantasia.

3. D'Elati a Nimphasia

La ruta baixa des d'Elati fins al cau del riu Mylaonta, on ens sorprèn un misteriós bosc de ribera, on a cada moment sembla que va a sortir la cort del déu Pan.

Després d'una agradable caminada pujam la gorja del riu i gaudim de la panoràmica que s'hi divisa.

Després de dinar a Vytina tornam a baixar al cau del riu i passam al costat del pont de pedra de Tzavarenas.

A les cristal·línes aigües del riu les nimfes es renten els cabells...

4. De Nimphasia a Valtesiniko

Sortint de Nimphasia, el camí torna a baixar. Des del cau del riu es divisa l'imponent monestir de Kernitsas.

Al monestir les monges, molt hospitalàries, ens ofereixen aigua, cafè i dolços. Allà viuen enamorades d'una paisatge digne dels déus.

Després de travessar densos boscos d'avets arribam a la font de Sfryda, per damunt de la qual hi ha un petit monestir excavat a la roca, amb una impressionant campana.

Ens desviam del camí per pujar al puig on havia Argyrokastro. Dalt hi ha les restes d'unes muralles i una petita foralesa, des d'on es pot admirar tota la contrada i el poble de Magouliana que s'hi troba al peu.

Al seu costat s'aixeca una humil capella, que medita en la solitud del cim de la muntanya.

De baixada aquest poble religiós ha erigit una altra església. En un lloc preferent hi ha una icona. Per un moment hi veig a Atenea, que tot d'una resta eclipsada per Frida Kahlo, els trets de les quals es confonen amb els de la Verge.

5. De Valtesiniko a Lagkadia

A la sortida de Valtesiniko s'alça un monument als caiguts. Aquestes terres són l'embrió de la guerra de la Independència contra els turcs (1821-1829). Els seus pobles recorden els caiguts en aquestes i altres conteses...

Una forta pujada ens mena a un altre coll, des d'on feim una darrera mirada a les muntanyes envoltats d'un grandiós bosc d'avets.

Un poc més enllà ja es divisà el nostre destí, Lagkadia i en l'horitzó, per primera vegada, la mar: el golf de Corint. Digne final d'aquesta travessada per l'Arcàdia!

 ATENES

És imperdonable anar a Grècia i no aturar-se a Atenes, una joia clàssica. En arribar, ens saluda la vitalitat de la plaça Monastiraki per damunt de la qual ja s'entreveu l'acròpoli.

Anam a veure la posta al turó de Philopappu, que ofereix excel·lents vistes de la ciutat, l'acròpoli i el mont Licabeu.

Matinam per entrar l'acropòli a primera hora. Abans, passam al costat del gració odeó romà.

Els Propileus són la magnífica porta d'entrada del turonet. A l'acropoli, tots els monuments són de marbre; el resultat és d'una gran harmonia.

A la vora, s'alça l'airós temple de Niké, la deessa de la victòria.

Al bell mig, el Partenó, l'impressionat temple dedicat a Atenea, patrona de la ciutat.

Al costa l'Erectèon, amb les seves inoblidables Cariàtides.

Baixam a l'agora, on admiram les estàtues que hi ha a l'Stoa d'Atalo, reconstruït per allotjar un deliciós museu.

Presidint l'agora, s'eleva el temple d'Hefest.

El seu fris s'aixeca orgullós per damunt d'un bosc de columnes dòriques.

El viatge d'acaba. Ens despedim de l'acròpoli. L'ànima se'ns ha tornat grega.