La imatge ha tingut un paper menor en les nostres
societats fins fa relativament poc temps. La nostra civilització s’ha basat en
els textos escrits, des de la Bíblia a la Declaració dels Drets de l’Home. Amb
la introducció de l’escriptura es va inaugurar una nova etapa de la
civilització, que superava les limitacions de l’oralitat i el mite. Goody,
Havelock i altres autors han remarcat el paper crucial de la difusió de
l’escriptura en el desenvolupament de la racionalitat i la maduració de
l’autoconsciència individual: és llegint que anam aprenent les nostres
diferències amb la resta d’humans. En fixar el coneixement, la lectura
possibilita la crítica; amb l’aparició dels textos escrits la genealogia oral
es transforma en història i la reflexió sobre el món porta al naixement de la
filosofia i la ciència. A partir de la Grècia clàssica els textos escrits són
susceptibles d’un examen i judici molt més profund que els simples discursos
orals, que apel·len a l’emotivitat. Un bon orador arrossega al seu auditori; un
bon escriptor sempre pot ser revisat i criticat.
A l’Edat Moderna el descobriment de l’impremta va
permetre la difusió dels textos escrits entre un públic progressivament més
ampli. El desenvolupament dels processos lògics que possibilita l’escriptura
transforma la percepció de la realitat fins al punt que al segle XIX diversos
autors defensen que un fet només és real si és lògic. Actualment, el
desenvolupament dels medis audiovisuals ha trastocat la nostra percepció del
món retornant a una cultura on prima l’aspecte visual, oral i emocional i
perden importància la racionalitat, la crítica i la quantificació, aspectes
vitals de la nostra civilització i puntals del progrés científic i humà de la
nostra societat durant segles.
Vargas Llosa, en el seu darrer llibre “La
civilización del espectáculo” ha estat el darrer d’una sèrie d’autors que
censuren que la cultura s’hagi convertit en espectacle, però la impugnació
hauria de ser global: és tota la nostra civilització que ha caigut en una nova
barbàrie. En les diverses facetes de la nostra cultura com són la política, la
tècnica i en les relacions humanes, cada vegada predomina més la imatge i la
divagació vaga, indistingible d’una oralitat primitiva. A Internet, una nova
forma de comunicació i transmissió de la informació que té una capacitat enorme
per millorar la nostra comprensió de la realitat, triomfen fórmules banals com
el xat i el twitter, o eminenment visuals com facebook i la majoria de les
xarxes socials. El mòbil, que permet xerrar en qualsevol moment i mentre s’està
en qualsevol lloc i fent qualsevol activitat és l’estrella ascendent de la
nostra època i està acompanyat per les tabletes, ipods i ipads, que donen un
contacte continu i permanent amb un conjunt cada cop més variat i
intranscendent d’imatges: no es tracta d’entendre i reflexionar sinó de mirar i
divagar.
El sistema educatiu també ha quedat captivat per
l’atracció de la imatge i polítics i docents s’esforcen perquè els alumnes
s’ensinistrin en el maneig dels ordinadors i d’Internet des de les primeres
edats (eines que els fillets no tenen cap problema en dominar i podrien ser
introduïdes més tard) i mentrestant, retrocedeix la lectura, el raonament
lògic, la matemàtica i les ciències naturals i socials, que ara són englobades
en un genèric “coneixement del medi”. Amb l’excusa d’assolir uns objectius
generals es recula en l’ensenyament dels continguts i els procediments que els
encarnen. Per a la nova pedagogia, l’ensenyament ha de ser proper, lúdic i
dinàmic. La conseqüència és que la primera paraula que va escriure la meva
filla no va ser “mamà” ni “papà” sinó “hipopòtam”, i no va ser una experiència
agradable, si ho jutjam per les llàgrimes que vessava mentre feia l’intent.
La política adopta, i de fet encapçala, aquesta
onada visual. La imatge i l’obsessió pel “missatge” prenen el protagonisme i
s’abandonen l’argumentació i el diàleg basat en arguments lògics o ideològics.
Els polítics envien twitts mentre estan reunits en el Ple del Consell Insular o
en el Parlament de la Comunitat autònoma o de l’Estat, però és que al mateix
temps les intervencions dels portaveus dels grups polítics no tenen cap
contingut programàtic, ideològic o fàctic. Els polítics fan mítings i donen
rodes de premsa sense preguntes; les intervencions parlamentàries ja no són
intercanvis de discursos elaborats, sinó col·leccions d’eslògans, consignes i
frases ocurrents per captar l’atenció i servir com a titulars dels informatius,
sense cap intent d’oferir un programa coherent, un curs d’acció elaborat o
arguments trenats per defensar les seves idees. Què enfora queden els discursos
d’Azaña, de Churchill o de Kennedy, que eren reproduïts en els diaris i
llegits, rellegits, comentats i
discutits en tertúlies i cafès!
Neil Strauss, periodista musical que ha treballat
per a Rolling Stone i The New York Times opina que “la festa s’ha acabat. Els
artistes d’avui manipulen la seva imatge a través de les xarxes socials. Creuen
que val més una foto d’agència amb una model que una entrevista en profunditat.
Si finalment hi tens accés i expliques la seva autèntica personalitat et trobes
amb tres mil comentaris de fans que t’odien. Està comprovat que s’estimen més
la mentida oficial”. La situació és igual en altres àmbits com la política o
l’empresa. Internet, malgrat el seu evident potencial per transmetre informació
i la seva immensa utilitat per informar-se, és emprat per molta gent de forma
banal o perversa. Molts internautes passen directament del titular als
comentaris, sense aprofundir en el text. La tendència a llegir únicament els
mitjans que són afins a la nostra línia ideològica s’ha accentuat, de manera
que només accedim als medis que ens donen la versió que volem llegir i així les
creences i les ideologies van prenent lloc dels arguments i raonaments: no
volem discutir sinó repetir consignes. Per açò les xarxes socials van plenes de
rumors i per Internet corren notícies falses o mitges veritats que són
reenviades per gent sense capacitat crítica.
Alfons Méndez Vidal