dimarts, 20 de setembre de 2022

Els noms dels carrers de Maó no són gravats en bronze

Als nostres dies, els noms de carrers han quedat petrificats, són els que són i sembla inconcebible alterar-los, la qual cosa pot donar la impressió que sempre han estat així o que tan sols van ser baratats durant els convulsos temps de la República i el franquisme. Res més allunyat de la realitat. Els carrers de qualsevol ciutat, i particularment de la de Maó, han estat modificats en multitud d’ocasions, per raons polítiques, patriòtiques o socials. Al tema es referia l’enyorat Deseado Mercadal en un article del 1985 de la seva monumental Menorca Retrospectiva. Aquí ens centrarem tan sols en els vaivens esdevinguts al llarg de la part central dels segles XIX i XX que, com veurem, va ser prolífica en tot tipus de renomenaments de les nostres vies públiques.


 

Les barriades tradicionals de Maó van adoptar la seva forma actual al començament del segle XIX, després de les expansions urbanes del període anglès i la creació del sector del Carme els anys de la Guerra de la Independència. Dos llistats del 1819 i el 1835 ens ofereixen la col·lecció de noms que avui en dia consideram populars (les Moreres, Arrovellada de dalt i de baix, Frares, Negres, Forn, Padronet, Bonaire...), llevat d’uns quants dels quals ara en parlarem. En tot cas, s’hi incloïa, per influència eclesiàstica, la llarga llista de sants i santes del barri de les tanques del Carme i dels voltants de l’església de Sant Francesc.

 

El nom de la plaça principal de la població va ser el que va variar més. El 1819 se la denominava “Plaça Major”, però amb els governs liberals, el 1813 i entre 1820 i 1823, rebé l’actual apel·latiu de “Plaça de la Constitució” que, com veiem, originalment se li va conferir en referència a la de Cadis del 1812. Açò és un fet, ja que els períodes de regnat absolutista de Ferran VII (1814-1820 i 1823-1833) se l’anomenava Plaça Reial, a vegades amb l’afegit “de Ferran VII”. A la seva mort recuperà el nom constitucional, que ja només perdria en comptades conjuntures històriques.

 

Una altra plaça que va patir els vaivens polítics va ser la de la Miranda, de nova creació, que primer es va dir “del Senyor (o don) Fernando VII” i més tard es va quedar en la de Sant Ferran, seguint el costum de no donar noms propis als carrers, substituint-los, si de cas, pel sant de la persona en qüestió.

 


Tampoc té un aire popular el carrer de la Reina, que ja es documenta el 1814, just urbanitzat l’indret, i que és possible que es referís a Maria Lluïsa de Parma, l’esposa de Carles IV, que regnaria fins el 1808 (quan la zona, planificada abans, ja començava a edificar-se), perquè el seu fill al moment de pujar al tro era viudo i no es casaria fins al 1816. Altres designacions de caire formal són els carrers de la Pau (actualment Infanta) i del Comerç, tot dos del mateix barri i que, més que a circumstàncies concretes de tipus històric, són conceptes valorats de forma especial pels que van dissenyar el barri, no debades la ciutat de Maó devia la seva prosperitat al comerç marítim, que esdevenia problemàtic en els moments de conflicte.

 

Finalment, és curiós que les úniques persones que figuren als primers llistats de carrers siguin els governadors Moystin (1768-1779), Anuncivay (1788-1797) i Ramírez (1802-1808) (aquest darrer el 1835, perquè segurament el carrer encara no estava obert el 1819), així com el notari Deià, propietari dels terrenys en el moment d’urbanitzar la zona. De manera que tot el pudor que van demostrar els jurats de Maó a l’hora de batejar carrers relacionats amb la casa real, no el van tenir amb aquestes quatre persones, que, açò sí, es recullen sense indicar ni el nom ni el càrrec, la qual cosa, passat el temps, dificultaria la seva identificació. En canvi,  el també governador Luis Gonzaga (1808-1811) es va haver de conformar amb l’assignació del seu sant.


Així mateix, el 1850 van finalitzar les obres del passeig que, impulsat pel batle Méndez de Vigo, s’havien iniciat dos anys abans i va rebre el nom d’Isabel II. Ocupava la part baixa de la plaça de l’Esplanada i va persistir fins al seu desmantellament, per integrar l’espai a la plaça, un segle més tard. El darrer canvi va tenir lloc el 1860 quan, per honorar la presència de la monarca a Maó es va atorgar el nom d’Isabel II al resultar d’unir els dos carrers que abans es deien de Sant Cristòfol i del Moystin (un dels darrers governadors anglesos). Aquesta modificació no va considerar el fet que ja s’havia dedicat un passeig a la monarca, que d’aquesta manera va passar a comptar amb dues vies públiques a la població.

 

El 1861 es va produir una reorganització del viari maonès, seguint les instruccions generals del Govern per sistematitzar els noms de les vies públiques de tota Espanya, que en particular eliminava les “travessies” o petits carrerons i introduïa els noms d’alguns personatges. És característica d’aquesta remodelació la tria d’una sèrie de denominacions que fan al·lusió a fenòmens celestes, com ara els carrers del Sol, la Lluna, l’Estrella i l’Alba, així com el del Nord, un punt cardinal, que indiquen que l’autor intel·lectual era un individu racionalista, que potser va voler contraposar aquests principis còsmics a la beateria de molts carrers de Maó.


 

Altres canvis remarcaven el paper preponderant de la monarquia. Així es va designar com carrer de la Infanta l’antic de la Pau, al qual, per dotar-li de més presència, se li va agregar el tram inferior del carrer de Gràcia, que des de llavors arranca d’aquest, creant una situació anòmala, ja que el vial antic comença d’un de nou. La infanta en qüestió podria ser Isabel, la primogènita d’Isabel II la qual, curiosament ,vindria a Menorca el 1913, quan regnava el seu nebot Alfons XIII i ella ja era coneguda com "la Chata". És improbable que, en passar per allà ningú li sabés dir que el carrer feia al·lusió a la seva reial persona.


 

No gaire enfora, es va extirpar el tram superior de la plaça del Carme per crear-ne la del Príncep, una situació també peculiar, que fa que tinguem dues places, una a tocar de l’altra. En aquest cas, no es pot tractar de ningú més que del futur Alfons XII, germà de la infanta Isabel, que llavors només comptava amb quatre anys d’edat. Significativament, la plaça de Sant Ferran (on hi havia una làpida que la dedicava a Ferran VII) prengué el nom de la Miranda, la designació popular, però darrera d’aquesta substitució hem de veure la voluntat de deixar enrere el regnat del pare de la reina Isabel, el liberalisme de la qual trencava de forma decidida amb l’absolutisme del seu antecessor.


 

Un grup de carrers van ser dedicats a figures rellevants de la població. Així l’Arrovellada de dalt passava a ser el carrer de Cifuentes (governador espanyol, 1782) i la de baix el de Ramis (Joan, literat i historiador), tal i com ho van ser fins fa poques dates. Així mateix, la part baixa del carrer del Campament prenia el nom d’Orfila (el doctor Orfila, toxicòleg que es feu famós a París). Com es veu, en relació als dos darrers l’Ajuntament va ser molt concís, la qual cosa posteriorment donaria lloc a controvèrsies en relació a qui havia estat l’homenatjat.



 Alguns canvis van reemplaçar denominacions que havien caigut en desús per altres de més vives, com per exemple el carrer del Campament, que oficialment abans era el dels Espanyols i una nota afegia que ja no era d’ús d’habitual. Tal vegada era el cas del “camino viejo del Castillo”, que a partir d’aquest moment és substituït pel carrer de Santa Eulàlia, tot i que en aquest cas és estrany, perquè la premsa dels anys 1859-1860 és plena d’anuncis amb l’antiga designació, alguns de tipus privat, com la venda d’habitatges, per la qual cosa en realitat podia haver estat una imposició de l’autoritat per reconèixer, per la via indirecta habitual a Maó, a la urbanitzadora del sector, Eulàlia Poli.

dimarts, 13 de setembre de 2022

Bretanya, la fascinació d'un oceà terrible

La península de Bretanya és l'altre Finisterre d'Europa, terra de mariners i marees extremes. Va mantenir la seva independència de París fins el 1532. El seu aïllament li dona una caràcter especial.

RENNES

Rennes és una ciutat considerable. El seu parlament mostra l'esperit independent d'aquestes terres.

El jardí botànic és extraordinari. Un dels més exhuberants del món.


EL BOSC DE BROCELÀNDIA

Aquest bosc, també conegut com de Paimpont, és situat al legendari lloc de naixement de Merlí i tot ell és ple de presumptes indrets lligats al cicle artúric, com la font de l'eterna joventut.


El seu esperit misteriós queda plenament justificat pels seus boscos, llacs i castells.


Un lloc realment encantador.



MONT SAINT MICHEL

L'abadia benedictina de Mont Saint Michel mereix sobradament el seu títol de "le merveille", la meravella. S'alça cap al cel al mig d'una badia arenosa per oferir una promesa d'espiritualitat.


La seva arquitectura és realment vertiginosa.


La seva situació, a una badia sotmesa a marees gegantines que buiden d'aigua tota la seva extensió, és veritablement corprenedora.


FOUGÈRES

El castell de Fougères, situat entre Rennes i Mont Saint Michel, és un altre portent.


La seva ciutat també és una petita joia.


DINAN I LA FASCINANT COMARCA DEL RIU RANCE

El riu Rance compta amb un ampli estuari que desemboca al canal de la Mànega. En les proximitats es troben pobles i monuments com el menhir du Champ dolent, el més gran de Bretanya, amb 9,5 metres d'alçada.


A dos quilòmetres es troba la ciutat de Dol de Bretanya, amb l'espectacular catedral de Sant Samsó.

La perla de la contrada és, sens dubte Dinan, que aprofita els avantatges del seu pont fluvial. La ciutat vista des de la torre del rellotge és espectacular.


El seu nucli antic, voltat de murades, és fantàstic, un autèntic poble amb encant.


LA COSTA D'ARMOR

A la vora de l'oceà s'estén la costa d'Armor, que ofereix paisatges fabulosos.


El camí que va de cap Frehel al fort la Latte és un regal per als ulls.


La ciutat emmurallada de Saint Malo, reconstruïda després dels bombardejos aliats de la II Guerra Mundial, s'aixeca airosa a la vorera de la mar.


La vila és protegida per diversos castellet en els illots i esculls del voltant.


Més a l'oest, l'abadia de Beauport s'aixeca com una somniadora ruïna romàntica.


Treguier és una altre esplèndit poblet. La fletxa de la seva catedral acarona el cel amb delicadesa.


La capella dels Paulins, convertida en una sala d'exposicions és d'una gràcia especial.


LA COSTA DE GRANIT ROSA

Un poc més a l'oest, la costa de granit rosa exhibeix un conjunt de formacions a les quals l'erosió constant d'aquesta mar brava ha donat formes realment subjugants.


Els seus contorns capritxosos són un repte per a la imaginació més desbordada.


Penínsules, arenals, caps i badies formen una veritable artesania del paisatge.


Com a contrapunt, el menhir cristianitzat de Saint Uzec ens recorda els temors ancestrals dels homes davant el desconegut.


LA BADIA DE MORLAIX I L'ILLA DE BATZ

Un pèl més a l'occident topam amb la badia de Morlaix, en la qual es troben llocs tant màgics com el cairn de Barnenez, un conjunt d'onze tombes de corredor de setanta metres de llarg a tir de pedra de l'oceà.



Al fons de la badia, la ciutat de Morlaix és una vila acollidora, amb cases de llenya típiques del país.



Un poc més al nord, Saint Pol de Leon mostra amb orgull la puresa de línies de la catedral de sant Aurelià que rivalitza amb l'agulla de la capella de Kreisker.


A posta de sol, la vista del conjunt des de la badia resulta ben evocadora.



L'illa de Batz, a escassa distància de la Península i adornada amb un far, és un raconet encantador.


El seu microclima permet als seus agricultors conrear verdures que són ben apreciades i creen un paisatge únic per la seva proximitat a aquesta mar salvatge.


Per accedir-hi hem de passar per l'animat port de Roscoff, una població prou interessant per les seves cases de pedra.


Les terres de l'interior, malgrat ser a escassa distància són ben particulars. Els seus conjunts parroquials compten amb uns calvaris que expressen vivament la religiositat popular d'aquesta apartada regió.


LES TERRES DEL FINISTERRE BRETÓ

La península de Crozon forma un dels dos extrems occidentals de Bretanya. A Camaret-sur-mer es troba el castell de Vauban, una petita meravella.


Més a ponent, la punta de Pen-hir té uns penya-segats impressionants.


Els de la punta de Dinan no són menys extraordinaris.

Arredossada d'aquesta costa terrible es troba l'agrable poble de Locronant, molt explotat pel turisme.

La pointe du Raz és la segona península d'aquest finisterre. El cap, amb el far en un illot i l'illa de Sein al fons, ofereix una vista falsament tranquilitzadora: aquí s'han produït terribles naufragis.

Vorejant la costa arribam a la platja de la badia de Trespasses, suggerent i d'aigua gèlides.


Un poc més enllà  hi ha la pointe de Van, amb la capella de They, a on acudien els mariners en cerca de protecció sobrenatural contra les aigües desfermades.


A l'interior, la ciutat de Quimper és una vila riallera dominada per la colosal catedral de sant Corentí.


EL GOLF DE MORBIHAN

Al sud de Bretanya s'hi troba el golf de Morbihan, un gran mar interior, voltat de llocs suggerents. El principal, sens dubte, són els alineaments de menhirs de Carnac: un exèrcit de la prehistòria.


A uns pocs quilòmetres hi ha l'extraordinària conjunt de Locmariaquer, amb l'inquietant dolmen de la table des Marchand, ple de gravats neolítics.


Al fons del golf, Vannes és una animada ciutat amb un nucli antic encantador.

La catedral de sant Pere contempla benèvola la ciutat des de les altures.

A uns quants quilòmetres, Auray, amb el port de sant Goustain, és un lloc captivador.


El passeig pel golf de Morbihan presenta paisatges d'una serenitat olímpica.


I paratges d'un misteri inaprensible.


POBLES AMB ENCANT AL CANAL NANTES-BREST

El canal que va de Nantes a Brest travessa tota la península. Al tram inicial trobam Rochefort-en-terre, un dels pobles més polits de França: cases de pedra, pous, capelles, flors... no es pot demanar més.


Dominant el poble hi ha el castell, que més bé és un palau evocador de cortesies galants.


No hi ha lloc millor per acomiadar-se de Bretanya que el castell de Josselin, que captiva per la perfecció de les seves formes, que s'emmirallen a les aigües del canal.