La
cala de Biniancolla figura a la guia de Menorca del 1932 i és possible que ja
existís qualque construcció, però la colònia d’estiueig realment es va
desenvolupar després de la Guerra Civil. Joan Josep Villalonga, el propietari
del lloc de Biniancolla de Baix, va començar a vendre parcel·les a la cala, i a
diferència d’altres no cobrava cap peatge al camí. El 1942 l’arquitecte Claret
va signar un projecte d’ampliació de caseta, tot i que allò més habitual era
edificar sense llicència. La següent sol·licitud a l’Ajuntament és del 1956
quan dos veïns de Sant Lluís demanen permís, un per ampliar una caseta i
l’altre per fer un coberxo; en els dos casos l’arquitecte tècnic era Serafí
Alsina. El 1957 hi ha una petició per ampliar un altre coberxo, segurament una
caseta de barca.
Segons Cortès aquest nucli els anys
cinquanta formava un petita colònia tradicional. El 1959 hi havia dotzenes de
casetes i era una “aldea veraniega de
pescadores aficionados”. Totes les edificacions tenien a la
planta baixa un magatzem on es resguardava la barca i a la planta pis hi vivia
l’estiuejant. Altres detalls mariners eren els llenegalls, el tenyidor de
xarxes picat a la roca, un argue o cabrestant per varar embarcacions, un viver
fermat prop de la vorera i diversos ormejos de pesca. S’hi arribava per un camí
particular de terra que surt de les cases del lloc de Biniancolla de Baix, avui
en desús. La via estava ben conservada i la circulació en vehicle era còmoda.
El primer tram passa per un alzinar i les branques dels arbres que sobresortien
de la paret seca donaven encant al passeig. Cap al final s’hi veien bones vistes
de la propera platja de Punta Prima “com una perla a la seva copinya” i la seva
zona residencial.
El 1960 s’informa que el pas pel camí
és lliure, malgrat les barreres que hi ha al principi. La cala és estreta i
fonda i no té platja; la vorera és recta i baixa, potser és el punt de la costa
sud on és més baixa. A prop hi ha molt bones pesqueres, el que ha atret a
dotzenes de pescadors aficionats i qualque professional a construir alegres
casetes als dos costats de la cala. El batle de Sant Lluís aquell any l’incloïa
(amb Alcalfar i Punta Prima) entre els tres centres costaners del terme on
s’hauria de constituir una comissió de veïns per resoldre els seus problemes.
Els diumenges de l’estiu del 1961 l’afluència de gent era important. L’estètica
de l’indret no va canviar gaire els anys seixanta, però a començament del 1971
se censurava la construcció d’un bar “totalment inadequat al paisatge i l’estil
menorquí, una aberració que s’hauria de prohibir”.
Fotografia Pedro Pons. Fotos Antiguas de Menorca |
Al mateix temps, l’empresari maonès
Vicens Rotger Lliña va procedir a parcel·lar una porció del lloc de Son Remei,
que encaixa de forma perpendicular en l’anterior urbanització. Quan l’agost del
1964 es va acabar d’asfaltar la carretera de Punta Prima, es va obrir un vial
que arranca uns tres-cents metres més amunt de la platja, transcorre paral·lel
a la costa, arriba a l’entrada de Son Remei i continua fins Biniancolla. Així
es proporcionava un nou accés a la cala, independent del camí emprat fins
llavors.
Fot. David Fiol Junyent. Fotos del passat de l'illa de Menorca |
Pocs mesos després es va començar a
obrir una nova carretera que connecta els dos nuclis amb la de Punta prima, a
l’alçada de l’estació de comunicacions, és a dir paral·lela a l’antic camí de
Biniancolla i que també acaba a l’entrada de Son Remei. Aquest nou vial va
quedar enllestit els primers dies del 1967, quan encara s’estaven construint
els carrers de la urbanització “Marina de Son Ganxo”. En un plànol de
parcel·lació del 1970 figuren 140 solars, la majoria de 500 m2, més
de la meitat dels quals estaven venuts.
Encara es va intentar escometre un
altre centre turístic. A finals del 1966, Urbanizaciones isleñas, SA. de Maó (representada
per Josep Cardona Orfila) llançava la parcel·lació de “Las Lomas”, situada a la
dreta de la nova carretera de Biniancolla, uns centenars de metres abans de la
colònia. En el suplement turístic editat el 1967 pel diari Menorca se li
dedicava un ampli reportatge en el qual se la qualificava de “futura ciutat de
vacances” on només es construirien “cases estil camp menorquí”. Els solars eren
d’un mínim de 300 m2 a un preu a partir de 100 pts/m2. Un
any més tard, l’empresa anunciava que, per facilitar l’adquisició als
menorquins, als primers vint-i-cinc terrenys només s’hauria de pagar el 20% en
el moment de la compra i la resta en 36 mensualitats, sense interessos. Es van
obrir els carrers i el 1966 es demanà permís per aixecar quatre cases, i es van
fer dos xalets prototipus; així com dues estacions transformadores, el 1970.
Tanmateix, l’oposició del Ministeri de Defensa, que havia d’autoritzar tots els
projecte a la costa, frustrà el projecte, per mor de la proximitat amb la
bateria de Biniancolla.
En els encontorns d’aquesta zona, a
tres cents metres al nord de la cala de Biniancolla es va construir un hotel.
Els germans Joan i Josep Casals, amb les famílies Reus, de Mallorca i Miret, de
Barcelona, el 1969 van constituir la societat Sur Menorca, SA (SURMENSA), que
el mes de maig va iniciar les obres. El juny del 1970 l’establiment obria les
seves portes. Tenia una estrella i comptava amb 173 habitacions dobles, 12
suites i 21 individuals (391 places), distribuïdes en planta i tres pisos. Així
mateix, integraven el complex trenta-un apartaments. Formava part dels
establiments de gran capacitat que es construïen aquests anys. El 1972 va rebre
un crèdit hoteler de quatre milions i mig de pessetes, un 20% dels més de
vint-i-un del pressupost d’obres. Els anys següents s’hi van anar afegint
diverses instal·lacions esportives, com pistes de tennis; el 1972 obria el
Bowling Club.
Uns metres al sud-oest de l’hotel, el 1974, dues famílies catalanes associades amb un grup de menorquins van adquirir uns terrenys de 200.000 m2 de la finca de Biniancollet per quaranta milions de pessetes. El 1975 es van demanar els permisos de l’Exèrcit i la potència elèctrica a GESA i se sol·licità a l’Ajuntament que qualifiqués els terrenys com sòl urbanitzable, a la qual cosa la Corporació es mostrà favorable. El 1978, quan era imminent l’aprovació de les Normes Subsidiàries de Sant Lluís que donaria llum verda a l’operació, els socis menorquins posaren a la venda la seva participació del 30% al preu de compra, per no acumular més despeses i concentrar-se en altres operacions immobiliàries. El 1990 la companyia Biniancollet Mar, SA. va redactar el projecte bàsic de cinc habitatges. Aquesta dècada s’executà la promoció amb la construcció d’un conjunt de vint-i-tres edificis amb piscina, una petita part del projecte original.
Uns metres al sud-oest de l’hotel, el 1974, dues famílies catalanes associades amb un grup de menorquins van adquirir uns terrenys de 200.000 m2 de la finca de Biniancollet per quaranta milions de pessetes. El 1975 es van demanar els permisos de l’Exèrcit i la potència elèctrica a GESA i se sol·licità a l’Ajuntament que qualifiqués els terrenys com sòl urbanitzable, a la qual cosa la Corporació es mostrà favorable. El 1978, quan era imminent l’aprovació de les Normes Subsidiàries de Sant Lluís que donaria llum verda a l’operació, els socis menorquins posaren a la venda la seva participació del 30% al preu de compra, per no acumular més despeses i concentrar-se en altres operacions immobiliàries. El 1990 la companyia Biniancollet Mar, SA. va redactar el projecte bàsic de cinc habitatges. Aquesta dècada s’executà la promoció amb la construcció d’un conjunt de vint-i-tres edificis amb piscina, una petita part del projecte original.