La situació del vi de Menorca durant la fil·loxera

Podem saber com era la verema dels anys de la fil·loxera, plaga present a Menorca des del 1899, gràcies als diaris de l’època. A mitjans setembre del 1902, El Vigía de Ciudadela assenyalava que la collita de raïm, que al principi es presentava bastant satisfactòria, al final seria poc abundant perquè s’estaven podrint els fruits per mor de les pluges caigudes recentment. L’agost de l’any següent, El Liberal denunciava que el preu del vi havia pujat cinc cèntims, en previsió d’una collita escassa.

En canvi, el 1905 s’anunciava que la seva prodigalitat havia fet caure el preu al qual els vinaters pagaven el raïm a 6 ptes. el quintar (40 kg), quan l’any anterior s’havia venut a 10. El 1906 seguia la tònica i s’indicava que el raïm era abundant i de bona qualitat: a Maó es pagava a 5 ptes. i a Alaior a 6 ptes. El 1907 la collita també va ser bona i el preu oscil·lava entre 5 i 6 ptes. el quintar. El 1908 la collita de raïm fou molt copiosa i de qualitat superior, com la del blat, que havia estat excepcional. Finalment, el 1909 la collita va ser “extraordinària”; feia molts anys que no se’n veia cap d’igual, circumstància que feia preveure una caiguda dels preus del vi. En plena verema, l’abundància va provocar que escassegessin les botes. A més, el vi era de qualitat superior, perquè feia temps que no plovia.

És fàcil constatar com la premsa local del període es desfà en elogis del vi de la terra. Un periodista d’El Bien Público, el 1892, davant l’arribada de vi foraster, remarcava: “No se dejen dar gato por liebre pagando a buen precio y como á vino del país, el que ha venido de fuera”.

En els anuncis de vi, es detecta fàcilment el període d’auge del mercat vinícola, que, si a Espanya va del 1884 al 1888, a Menorca es perllonga fins el 1898, per patir a continuació, coincidint amb la declaració de la fil·loxera a l’illa, una greu crisi, del 1899 al 1903, de la qual es va recuperar gradualment, per tornar, entre 1909 i 1913, a un nombre similar d’anuncis al del quinquenni inicial, si bé la seva composició es va modificar. Durant aquests anys el vi de Menorca suposava quasi la meitat dels anuncis de vins.

Anuncis de vi (1874-1913). Nombre de dies de publicació
Anys	Menorca	Foraster	Mallorca	Català	Suma
1874-1878	29	79	16	27	151
1879-1883	38	47	37	47	169
1884-1888	129	36	100	20	285
1889-1893	107	67	25	30	229
1894-1898	246	74	3	27	350
1899-1903	15	16	0	0	31
1904-1908	38	13	0	9	60
1909-1913	21	4	0	0	25
Total	623	336	181	160	1.300
Percentatge	47,9%	25,8%	13,9%	12,3%	100%
Font: Anuncis publicats a El Bien Público. 1874-1913.

Un estudi més atent dels anuncis de vins de Menorca ens permet de descobrir una gran diversitat de situacions. Antoni Blanc és el responsable de 242 dies d’inserció, corresponents a set anuncis. Va començar el 1887-88 oferint vi negre de Llucmaçanes (tres anuncis durant 38 dies), però va destacar a partir del 1892 com a venedor de vi blanc (aprofitant el ganxo comercial del seu llinatge), del qual en féu quatre anuncis, que va inserir un total de 204 dies. 

Els primers dos anys (1892-93 i 1893-94) va treure “Manzanilla de Mahón: Vino generoso especial 4 años elaboración”. L’any següent “Vino blanco del país entreseco” i el 1894-95 “Vino blanco seco”. Eren vins que es venien a preus elevats: la mançanilla inicialment valia 2,25 ptes/botella, i s’apujà successivament a 3 ptes. i 4 ptes/bòtil. El vi blanc tenia la cotització habitual, més alta que els negres: el 1894 es venia a 6 ptes. per quarter (sis litres), mentre que els negres es venien a 3.

Si fem abstracció d’aquest vinater, el nombre de dies d’inserció és de 381 i cada anunci es publica una mitjana de 6,6 dies (un valor similar al de la resta de vins). El nombre d’anuncis per anunciant en aquest cas seria d’1,4, relativament baix. D’aquesta manera, deixant de banda l’agressiva actuació d’Antoni Blanc, cada anunciant de vins de Menorca poques vegades repetia anunci, i aquest es perllongava al llarg d’una setmana.

Pel que fa a les classes de vi, la majoria d’anuncis eren de vi negre de taula, excepte els quatre d’Antoni Blanc i uns anuncis de vins negres i blancs (dos de Sant Lluís i un del vi de Santa Eularieta). Quant als vins negres, se’n solia especificar el tipus, com ara vi nou o de la darrera collita, vi vell, “añejo” o de dos anys, superior, “superior calidad” o “clase suprema” (els vins de segona i tercera qualitat, eren forasters), vi legítim o “puro” o “sin mezcla”; una vegada s’indica “un tercio del país y dos tercios catalán”.

D’altra banda, en vint-i-tres ocasions s’esmenta el lloc de producció, en la majoria de vins de fora de Maó; és lògic pensar que en cas contrari se sobreentenia que el vi era d’aquesta població. Així, hi ha deu referències al vi d’Alaior, set de Llucmaçanes, cinc de Sant Lluís, una de Ferreries i una altra de Maó.

En algunes ocasions es van publicitar els vins d’un productor determinat. Són:

• Vi de Ferreries, de la possessió “Son Telm” (1886)
• Vi de Llucasaldent-Alaior (1887)
• Vi del Baró de Benimuslem: tres anuncis, un del 1888, un altre al final d’aquest any i inici del següent i un altre del 1892
• Vi de la vinya de Santa Eularieta: dos anuncis del 1893
• Vi de Pedro Montañez (1895)
• “El acreditado vino tinto del señor Femenias” (1906)
• “El acreditado vino de Rafalet” (1906)
• Vi negre del país d’“Antonio Anglada  y compañía” (1908)
• Productes de Ses Coves, (Llucatx, a la carretera de Fornells): dos anuncis de l’any 1910, entre els quals s’esmentava el vi.

La publicació d’aquests anuncis és relativament tardana, i coincideix amb l’expansió del nombre total d’anuncis de vi de Menorca. Es concentren en tres períodes: 1886-1888, 1893-1895 i 1906-1910, que deuen correspondre a les collites de més qualitat.

A l’etapa posterior a l’arribada de la fil·loxera a Menorca, es publicaren anuncis i notícies de vi corrent. El 1903 s’indicava que per les festes de Sant Llorenç es trobaria vi del país a 0,40 pts/litre al soterrani de dalt del coll des Comé. El 1905, també per les festes d’Alaior, a la fonda de Francesc Mercadal se servien menjars “amb l’excel·lent vi del país.” El mateix any, per les festes de Sant Lluís s’oferia vi negre del país al local de can Becu. L’abril del 1906 s’anunciaven vins del país, blanc i negre, a la botiga de Joan Pons Juanico, de Maó. El mes de juny es venia vi de raïm de Menorca (vinater particular), “fet amb esment, curiositat i neteja”, al camí des Castell. El desembre del 1907 Cristòfol Suau venia vi del país a 0,45 pts/l. El juny del 1908, a la inauguració del Cercle Republicà d’Alaior, es va servir vi del país. El 1910, a l’Exposició Balear realitzada a Palma, van rebre premis el vi, el formatge i la mantega produïts a Menorca. Entre l’abril i el juliol del 1911 es venia vi del país, “collita d’un vinyet que no té malaltia” (0,50 pts/l) a una botiga de Ciutadella.

A finals de setembre d’aquell any s’informava que a Ciutadella havia començat l’elaboració del vi amb el raïm que duien els carros. Tanmateix, ja l’any anterior s’havia rebut una important partida de raïm de Mallorca per fer vi, una pràctica que tornam a trobar el 1913, fets que donen testimoni de la curtesa de la verema a Menorca i de la recuperació de la vinya mallorquina.

La burocràcia o quan la solució es converteix en problema

Des de la invasió napoleònica, l’administració espanyola està inspirada en la francesa. Tanmateix, en massa ocasions n’ha fet seus tots els vicis, sense adoptar-ne cap de les virtuts. Els nostres veïns van concebre un sistema bastant enrevessat, però el seu racionalisme imprimeix un ordre i una racionalitat que fa que els procediments es desenvolupin, sinó amb agilitat, sí amb un ritme que permet que finalitzin en uns terminis raonables.

Repassant vells papers, he trobat exemples de com fa un segle la llicència d’obres per construir una casa, o aixecar una indústria, no havia d’esperar més d’una o dues setmanes. Els edificis es van alçar i segueixen dempeus, sense que el fet d’haver-se estalviat els mesos o anys que avui en dia caldrien hagin afectat la seguretat de la construcció.

L’aplicació actual del sistema burocràtic consisteix en un garbuix de lleis, interpretades de forma draconiania per uns departaments amb greus mancances organitzatives. El resultat és una tendència inexorable a allargar el temps de resolució. Malgrat que la Llei de procediment administratiu indica que s’ha de conjugar l’eficàcia amb la salvaguarda dels drets dels ciutadans, en la realitat els dos resten malferits per la dilació dels expedients.

L’intent del govern del Partit Popular d’alleugerir alguns tràmits no ha complert amb les expectatives aixecades. L’impuls de les declaracions i comunicacions prèvies com a substitut d’algunes autoritzacions s’ha estancat per la tradició administrativa, que ha aconseguit reconstruir els procediments amb l’exigència d’aportar documents i pagar taxes que xoquen amb la simplificació planejada.

El pretès abreujament en la concessió de llicències, com les d’obres, en la majoria dels casos no ha passat del paper. En realitat, l’administració autonòmica i organismes estatals, com Costes, han estat aliens a aquest moviment i han continuat voler fer-se valer a través de la imposició de diversos informes que eternitzen qualsevol gestió.

En aquest sentit, la normativa sectorial ha estat especial perniciosa, ja que, amb l’excusa de supervisar determinats comportaments, ha expandit fins a extrems kafkians la necessitat d’obtenir dictàmens favorables d’ens que no es caracteritzen per la seva diligència. La iniciativa privada ho pateix de valent, però fins i tot la creació d’una simple rodona ha hagut d’esperar anys la tant desitjada autorització, que des del primer dia tothom sabia que seria atorgada. L’avanç tècnic hauria de permetre d’utilitzar formes de control menys invasives.

L’establiment de l’administració electrònica ens ofereix la prova del nou que, amb la cultura administrativa actual, qualsevol canvi, per molt promissori que sembli, pot entorpir un funcionament ja deficient. La digitalització està fracassat per una manca absoluta de planificació, l’incompliment flagrant d’alguns organismes i un oblit notori de la formació de les persones.

D’aquesta manera, poques entitats admeten el registre electrònic, els ciutadans i les empreses aprenen els principis de la tramitació en línia a garrotades i tots patim la insuficiència de les empreses informàtiques per donar solucions efectives. Al capdavall, els organismes que han provat d’implantar el tràmit electrònic es troben amb dificultats creixents i, a mesura que els dossiers es multipliquen, el caos es va expandint, fins al punt que ara s’extravien més documents digitals que quan eren en paper.

El problema de fons és que l’administració està impregnada d’una cultura burocràcia que es recrea amb els procediments, com si l’objectiu final fos omplir l’expedient de la major quantitat possible de documents i redactar informes que rivalitzin amb les sentencies judicials en prolixitat i complicació.

Les noves normes, redactades en moltes ocasions per persones que procedeixen del món de l’administració, d’on arrosseguen els pitjors vicis, van complicant les anteriors en un procés inexorable. La llei francesa de contractes té cinquanta articles; l’espanyola, set vegades més. La normativa francesa destil·la confiança envers els gestors públics; l’espanyola recela d’ells i els obliga a justificar qualsevol actuació. El resultat és que el que a l’altra banda dels Pirineus és qüestió de dies aquí es transforma en mesos.

Comparar la legislació urbanística, tributària o de contractes públics amb la que es va elaborar fa trenta anys és un exercici nostàlgic, però il·lustratiu, de com els mateixos objectius es poden assolir amb un augment sorprenent de l’obscuritat i la complexitat.

La multiplicació de lleis cada vegada més abstruses ha provocat una alarmant descoordinació, ja que és fàcil que una llei agrària afecti a l’ús del sòl, sense tenir en compte la normativa urbanística, per posar un exemple. Aquest fet en  dificulta l’aplicació i exacerba la tendència dels funcionaris a “interpretar” les lleis, quan els únics als quals la Constitució confereix aquesta delicada missió són els jutges. El prurit excessiu dels buròcrates en la qualitat jurídica té com a conseqüència que cada departament acabi obtenint les seves conclusions i així el que és trivial a Mallorca pot ser impossible a Menorca.

La lentitud de l’administració té efectes nocius sobre els programes vitals de les persones i els projectes econòmics de les empreses. No hi ha res més decebedor per a un emprenedor que aconseguir una autorització després d’anys d’esforços. Com diuen els anglesos, “temps és diners”: excel·lents iniciatives es veuen compromeses per l’allargament desmesurat dels terminis. És una situació generalitzada: la demora infinita de l’obertura de les coves de cala Blanca no té res a envejar a diverses inversions hoteleres i empresarials.

La democràcia implica governar atenent a les necessitats de la gent. Els darrers quaranta anys potser hem errat el camí. L’administració hauria de deixar de pensar que el ciutadà és l’enemic i actuar amb més proporcionalitat i respecte pels interessos individuals.

La convulsa arribada de la fil·loxera a Menorca (1885-1913)

A Espanya, la fil·loxera va ser una plaga cruel, perquè, com que primer va afectar França, estimulà les exportacions al país veí i va provocar l’increment dels preus i una etapa de prosperitat sense precedents, que portà a molts a ampliar els seus vinyets, de manera que l’extensió plantada assolí un màxim històric a la majoria de les regions. Aquest procés va ser molt marcat a Mallorca, especialment a la zona de Felanitx, que enviava els vins al port de Seta (al costat de Marsella), a través de Portocolom. La malaltia va tenir un fort impacte popular. La Revista de Menorca es referia el 1906 a la tuberculosi, llavors un greu problema sanitari, com “la fil·loxera de la humanitat.”

Menorca també va participar, en certa mesura, d’aquesta eufòria. Les extraccions de vins, després que els anys 1863-1872 assolissin una mitjana de 6.780 litres anuals, havien desaparegut. Es reprengueren el 1885, primer de forma modesta, però, quan la fil·loxera arribà a Mallorca, amb més força, ja que entre el 1892 i el 1900 es van exportar una mitjana de 9.046 litres anuals.

Els preus del vi van pujar un 52% els anys 1880-81 respecte al 1878-79, i, tot i que després es van moderar, fins el 1895-96 no van davallar fins els valors anteriors. La puja del vi va coincidir, a més, amb un període de baixa cotització del blat, cosa que va fer que l’augment es notés més. Aquesta situació és similar a la que s’experimentava a tota Espanya: aquests anys França es començava a recuperar, les exportacions es reduïren força i els preus van caure. Només tornarien a pujar quan la plaga arribés a l’illa.

La fil·loxera es va manifestar a Menorca el mes de juliol del 1899. La seva aparició a Espanya datava del 1878 i a Mallorca havia estat declarada el 1891. La tardana presència de la malaltia va permetre que l’illa es beneficiés de l’avenç del coneixement científic i del convenciment de la major part dels viticultors sobre la conveniència de repoblar amb ceps americans.

El 13 de juliol de 1899, el diari El Bien Público anunciava la invasió de la plaga. El dia 18, un altre diari, El Liberal, explicava que s’havia localitzat l’insecte que la causava, mitjançant el microscopi, a la finca “S’Artiga” del terme d’Alaior, al camí den Kane. El 27 de juliol, el governador civil va declarar oficialment l’aparició de la fil·loxera a Alaior i Ferreries. El 4 d’agost es va acordar la inspecció de les vinyes de tots els termes i la reconstrucció de les vinyes amb peus americans. L’arrabassament de la vinya afectada, i la de les tres situades dins de la distància de protecció de vint metres, es va realitzar el 24 d’agost. De les inspeccions efectuades als altres termes sabem que la malaltia no era present as Mercadal.

La progressió de la fil·loxera sembla que fou lenta i poc traumàtica. És significatiu que cap autor coetani ni cap font oficial li atribuís la decadència de la vinya: passarien molts anys fins que algú l’esmentés com un dels factors que van provocar el seu declivi. El diari El Vigia de Ciudadela comentava el mes de gener del 1900 que els vapors correus de la setmana anterior havien dut sarments i portaempelts de vinyes americanes que projectaven plantar alguns propietaris en vistes dels estralls que causava la fil·loxera a les vinyes.

 

El Liberal, 1900. Primers anuncis per repoblar amb ceps americans

El mes de maig del 1909 la Revista de Menorca explicava que, quan la fil·loxera va envair les vinyes menorquines, destruint, entre d’altres, l’extensa vinya que tenia Joan de Febrer i de Vidal al lloc de Son Belloc, a Ferreries (segons l’Arxiduc comptava amb 40.000 peus), va ser el primer que va estudiar amb gran zel la seva replantació amb ceps americans. Emprengué viatges a les principals comarques vitícoles de la Península, on va investigar les varietats americanes i els sistemes d’empelt que s’adaptaven millor a Menorca. Així va aconseguir que en pocs anys la seva vinya tornés a fructificar. A ell es devia referir el delegat del Govern el 1899 quan parlava de la vinya de Ferreries afectada i potser també eren seus uns empelts arribats el 1900.

El setembre del 1906, l’Ajuntament de Maó comunicava que la plaga encara no s’havia fet present al terme. Tanmateix, ja s’estava repoblant la vinya, ja que el setembre de l’any anterior s’havia elaborat una relació dels propietaris de Maó que tenien ceps americans. Eren més de setze, amb un total de 1.150 ceps, que ocupaven 1.800 m². Com a referència, el 1906 s’indicava que la vinya ocupava un total de 80 ha.

El 1909, el Servei Agronòmic de les Balears estimava que, a Menorca, sobre una superfície inicial de 321 ha, la fil·loxera n’havia destruït 87 ha, 41 ha estaven envaïdes i restaven lliures 193 ha. S’havien reconstruït 32 ha amb vinyes americanes, cinc en llocs on abans hi havia ceps i 27 en noves plantacions. Aquesta informació es devia elaborar alhora que el Mapa Geológico Vitícola de la Región Agronómica de Baleares.

 

Mapa del Servei Agronòmic de Balears amb la fil·loxera (detall)

En aquest, es pot comprovar que la zona repoblada és reduïda i ocupa dues àrees marginals: una al sud-oest de Ferreries (Son Bell-lloc) i l’altra al nord-est des Mercadal, propera a la zona d’Alaior on havia estat detectada la fil·loxera. La vinya no fil·loxerada que subsisteix està inclosa dins del perímetre de la vinya existent abans de la plaga i és un poc menor que aquesta.

La recuperació va ser lenta. A Mallorca, el 1901, durant la verema s’anotava que la collita era molt escassa a causa del mal que havia fet la fil·loxera (present des de feia una dècada). El setembre del 1904 s’informava que a Felanitx la collita era extremadament curta, perquè encara eren molt comptades les noves plantacions americanes que fructifiquessin amb abundància. De fet, la confluència d’unes grans inversions inicials, la necessitat d’un canvi radical en el sistema de conreu (de peus lliures a l’empelt sistemàtic amb peus americans) i uns preus del vi baixos van fer que a tota Espanya el ritme de recuperació de la vinya fos molt lent i s’allargués fins a la Guerra Civil.

A la premsa menorquina es van publicar anuncis de vinyes americanes de forma pràcticament continuada des del 1900 fins el 1913. Abans només havien aparegut de manera aïllada el 1891 (coincidint amb arribada de la malaltia a Mallorca) els anys 1896-97. El gener del 1909 s’anunciava que havien arribat vinyes americanes i garrofers que es venien a preus econòmics a l’estanc del port de Maó. Aquest mateix any, Pere Mir explicava a la Revista de Menorca que estaven “vencidos, por medio de la plantación de cepas americanas, los peligros de la filoxera.”

La Voz de Menorca, 1907. Venda de ceps americans

El magatzem de Luis Gimier i Darder, al carrer Infanta de Maó, era el representant de La Vitícola Catalana, que oferia vinyes americanes. Els anuncis en la premsa començaren el 1904, van augmentar molt l’any següent i es mantingueren amb un volum important fins el 1913, que devia ser el període màxim de repoblació, almenys a la part de Llevant de l’illa.