dimarts, 31 d’octubre del 2017

La pintura i la difusió de la imatge turística de Menorca

          La pintura fou una eina important en els inicis del moviment turístic. Els artistes tenien interès a oferir al públic nous paisatges i les zones de costa o de muntanya els brindaven un tema atractiu. A través de les seves obres s’aconseguia donar prestigi a una comarca determinada, com ara Mallorca o Sitges, i gràcies a les noves revistes il·lustrades, aquest impacte es multiplicava i arribava al públic turístic potencial.

Almela Costa. Fornells
          L’Ateneu de Maó va ser la primera institució menorquina que s’adonà del potencial turístic de l’art. La tardor del 1926 la Revista de Menorca, en la memòria del curs acadèmic, alhora que elogiava la tasca de la institució d'encoratjar exposicions de pintura sobre paisatges de l’illa, assenyalava que calia seguir l’exemple de Mallorca, que trenta anys enrere quasi no era coneguda pels turistes estrangers, i havia bastat la paleta dels Rusiñol, Mir i Anglada per orientar cap a ella una corrent intensa de turisme que «práctica i prosaicamente se convierte en fuente jugosa de ingresos». Per finalitzar, feia notar que la qüestió del turisme tal vegada era la que més havia preocupat i preocupava l’Ateneu i prometia continuar amb els seus esforços.

          Menorca, a pesar de no ser freqüentada per pintors tan coneguts com l’illa major, també va atraure un grapat d’artistes. Així mateix, alguns menorquins s’establiren fora de l’illa i des del seu lloc d’acollida van exhibir quadres sobre Menorca. De fet, aquest és el primer exemple: Gumersind Gomila s’havia presentat el 1924 a l’Ateneu de Maó, però al cap de poc temps s’establí a Perpinyà, on va desenvolupar una important carrera artística, essencialment com a poeta. Abans, el 1928 exposà al Saló de Tardor d’aquella ciutat.

Almela Costa. Cales Coves

          El primer pintor forà devia de ser Almela Costa (1900-1989), nascut a Múrcia, que vingué a l’illa a prestar el servei militar i, favorablement impressionat pel que veia, va fer diverses obres que presentà al Cercle de Belles Arts de Madrid el gener del 1924. La mostra tingué bona acollida a la premsa (El Sol, ABC). L’artista va tornar a Menorca en diverses ocasions (1924, 1927 i 1928) i participà a altres exhibicions, tant a Menorca com fora de l’illa (1925 a Múrcia i 1930, al Museo Nacional de Arte Moderno de Madrid). Les exposicions que realitzà a Madrid el 1924 i 1930 foren les principals mostres de l’illa fora de Catalunya. En elles es donen a conèixer diferents ambients illencs: el castell de Sant Felip, cales Fonts, cales Coves, el Barranc d’Algendar, etc. La russa Eugènia Loutchinsky, al seu torn, visità Menorca l’estiu del 1925, però no hi ha constància que es dediqués als paisatges de l’illa, prou allunyats de la seva temàtica habitual.

Un destacat pintor local fou Francesc Hernández Monjo (1862-1937), qui es traslladà a Barcelona el 1890, on completà la seva formació i es dedicà a pintar olis de temàtica marítima. Va fer estades a Mallorca, on es relacionà amb Tito Cittadini i Anglada-Camarassa. Fruit d’aquestes influències començà a pintar teles sobre paisatges menorquins. El 1928 féu una exposició a les Galeries Layetana, de Barcelona, espai en què repetiria els anys 1930, 1931 i 1933 (el 1931 també a Menorca), sempre amb vistes del litoral de l’illa. Joan Vives Llull (1901-1982), pel seu costat, atret per l’Escola de Pollença, el 1925 marxà a Mallorca per formar-se durant un període de cinc anys. El 1926 féu una exposició a l’Ateneu de Maó, on destacaven les teles de cales Coves i el 1931 en protagonitzà una altra. L’octubre del 1933 participà en la mostra organitzada pel Foment del Turisme a Barcelona. El 1936 va realitzar una exhibició d’olis a les Galerías Costa de Palma de Mallorca.

Vives Llull

El 1927 s’instal·là a Menorca l’alemany Max Pretzfelder (1888), que va presentar a l’Ateneu de Maó diversos quadres de Fornells i altres localitats de l’illa. Una extensa ressenya, amb diverses il·lustracions, fou publicada al diari ABC. Al cap d’uns mesos ensenyava la seva obra a les galeries Dalmau, on els quadres menorquins van ser especialment lloats. La també alemanya baronessa von Schmiedeberg (1876) visità Menorca el 1929. Els quadres que va realitzar s’exposaren primer a l’illa i, uns mesos més tard, a les galeries Layetana i se centraven sobretot en la costa, encara que havia uns pocs olis i aquarel·les de Maó i Alaior. La pintora retornà a l’illa el 1931, on preparà una altra mostra que l’any següent traslladà a la llibreria Ordinas de Palma de Mallorca, illa que també quedà representada.

          El menorquí Miquel Alejandre Monjo (1902-1986) va tenir uns inicis similars a Vives Llull. El 1927 anà a Pollença per contactar amb el grup de pintors allà establert. L’any següent feia una àmplia exposició a l’Ateneu, on hi havia moltes imatges del litoral illenc (Son Bou, Fornells, cala Mesquida, cales Coves), que repetí el 1931. El 1932 participà en una mostra col·lectiva a les Galeries Costa de Palma i l’any següent a la que organitzà el Foment del Turisme a Barcelona. Alejandre, a més, seria secretari del Foment de Turisme de Menorca. Bernat Benejam (1902-1986) seguí un itinerari semblant; en la seva pintura es reflecteixen sobretot els paisatges de la seva Ciutadella natal.  El belga Vergé-Sarrat passà el 1933 a Menorca i el resultat fou exposat a la galeria Allard de París. Actualment, el Centre Georges-Pompidou conserva una tela sobre Ciutadella.

Max Pretzfelder. Fornells (Mundo Iberico)

          Finalment, el pintor alemany Hans Hartung (1904-1989), espantat per la gran quantitat de turistes que havia a Mallorca, va venir a Menorca el 1932, on residí dos anys, fins al punt que es va construir una casa d’estil Bahaus a cala Tirant. Malgrat que durant aquest període va pintar, la seva filiació abstracta no permet identificar cap paisatge de l’illa, que sí apareix en algunes fotografies. La seva dona Eva Bergman va participar en una exposició col·lectiva de l’Ateneu amb una caricatura i quatre olis. La parella fou expulsada el 1934, ja que les autoritats militars no van veure bé la construcció de la seva casa a un racó apartat de la costa i sospitaren que eren espies.

          Els menorquins eren plenament conscients del potencial propagandístic de la pintura. El 1929 la premsa local es feia ressò de l’exposició del pintor eivissenc Narcís Puget a les galeries Layetana de Barcelona, el qual, d’altra banda, també presentaria la seva obra a Menorca el 1932. El periodista considerava que aquesta era una manera efectiva i econòmica de difondre el coneixement de l’illa i, per aquest motiu, demanava que els ajuntaments i altres entitats donessin suport a la realització de mostres dels pintors locals i forasters sobre Menorca fora de l’illa. Alguns anys més tard, el Foment del Turisme realitzaria aquest projecte amb una exhibició a Barcelona.

Eva Bergman. Fornells
          Com es pot comprovar, Menorca va tenir una certa capacitat d’atracció de pintors forans i els millors artistes locals van presentar les seves obres afora, principalment a Barcelona. Tanmateix, no es va aconseguir que cap artista de primera fila representés l’illa, per la qual cosa el seu impacte, tot i que no pot ser negligit, ha de ser reduït a les seves justes proporcions.

dimecres, 25 d’octubre del 2017

Una democràcia de baixa qualitat: La judicialització de la política

Els successos de Catalunya són tristíssims. Ciutadans processats per fer política; governants incomplint la llei per fer política. La missió dels tribunals és solucionar els conflictes suscitats entre les persones, no intervenir en la política, que és el que de cada vegada més es veuen obligats a fer.


La societat catalana està tan crispada, amb punts de vista tan oposats, que no és possible debatre de manera racional. Tanmateix, els problemes de fons són els mateixos en molts més àmbits i trasllueixen un mal profund del nostre sistema institucional: la substitució de la política pel dret.

Un exemple il·lustratiu és el de les plusvàlues municipals. Aquest impost, sobre el paper, grava l’increment de valor dels terrenys producte d’una transmissió, però la seva configuració real no tenia en compte si s’havia obtingut un guany. Mentre el mercat immobiliari anava a l’alça no hi va haver problemes, però arran de la darrera crisi es donava la paradoxa que qui es veia forçat a vendre una propietat incorrent en pèrdues també estava condemnat a pagar.

Es tractava d’una situació a totes llums injusta. Van passar els anys i el tema arribà als jutges, que hi donaven respostes divergents, fins que el Tribunal Constitucional fa uns mesos va anul·lar el precepte per permetre justificar la pèrdua de valor. Com que el Govern encara no l’ha adaptat, la inseguretat jurídica és total i cada ajuntament aplica la solució que li sembla millor.


És evident que els qui han fallat són els governants que no van reaccionar a temps enfront una mancança clara de la normativa, ja que és de sentit comú que no es pot fer tributar qui perd en una venda. La feina dels polítics és adaptar les lleis a la realitat social, no emprar les lleis per posar barreres als canvis econòmics i socials del món.

Amb la corrupció s’ha esdevingut altre tant. Davant cada investigació judicial, el primer reflex dels polítics ha estat posar com escut la seva elecció popular i deixar el tema en mans de la justícia, quan la lògica dels dos és ben diferent. Els tribunals estan sotmesos al principi de la presumpció d’innocència i en cas de dubte, l’encausat és innocent; els requisits de les proves són escrupolosos i els delictes prescriuen amb el temps.

És ben raonable que sigui així: ningú pot ser enviat a la presó amb declaracions sense control judicial. Tanmateix, res d’açò és aplicable en la gestió pública. Si s’arriba a saber que una persona ha desviat doblers públics, no pot seguir ostentant càrrecs dins de l’administració, per molt que els testimonis no comptin amb l’aval d’un jutge o hagin caducat. Els aspectes formals no exculpen un comportament immoral.


La corrupció ha tacat tots els partits que han manat, però les investigacions i algunes condemnes han estat especialment severes amb el Partit Popular i Convergència i Unió. Autoritats de l’Estat estan acusades de malversar fons públics, en alguns casos en benefici propi i sempre en el del partit. Els màxims dirigents de la formació del Govern tenien l’obligació d’estar al cas de l’existència d’aquesta trama. Si més no, es van beneficiar d’uns fons captats per procediments il·legals per millorar els seus resultats electorals. Açò sol ja bastaria perquè, si fossin autèntics demòcrates, presentessin la dimissió.

Els extremistes perverteixen la paraula democràcia. No és anar a votar: fins i tot les pitjors dictadures, com la de Franco, convoquen els ciutadans a les urnes. No és complir les lleis: tirans com Pinochet exigeixen el seu acatament de manera implacable. El fonament de la democràcia és el respecte a la voluntat popular i per açò s’han de complir una sèrie de principis elementals: la participació, la responsabilitat, la tolerància i la divisió de poders.


A Espanya es confonen els valors amb les normes. La transparència en la gestió pública és un principi i no una llei. La llei té les seves llacunes i insuficiències; el principi hauria d’inspirar l’acció de tots els òrgans de l’Estat.

En la situació actual, el conflicte català és pràcticament insoluble. S’hi ha arribat perquè en la política els temps són vitals. Passat l’1 d’octubre, amb les posicions cristal·litzades després d’un llarguíssim rosari d’afronts mutus, la negociació és una quimera. Els problemes són com les epidèmies, que s’han de tallar quan comencen i no s’han estès gaire. Censurar el victimisme dels sobiranistes és una actitud cínica quan els que ho fan sabien que el seu immobilisme acabaria creant víctimes.


És cert que la Generalitat, emanada de la Constitució, ha actuat de forma deslleial en impulsar lleis i declaracions d’independència. Tanmateix, en impugnar l’Estatut català, que havia estat aprovat pels parlaments de Catalunya i l’Estat i validat en referèndum, el Partit Popular traslladà a la justícia una qüestió que mai havia d’haver sortit de l’esfera política. També va ser un acte deslleial. Per la mateixa regla de tres, el 1980 la UCD podria haver recorregut el resultat del referèndum d’autonomia d’Andalusia, ja que a Almeria i Jaén el sí no va assolir la majoria. La responsabilitat dels partits impedí que la paralització del procés frustrés les aspiracions ciutadanes, com ha succeït a Catalunya.

Per agreujar les coses, la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 no va merèixer cap resposta política, ni tan sols després de la massiva manifestació de l’11 de setembre del 2012. Quan els historiadors substitueixin els tertulians, repartiran culpes entre els que trenquen les lleis per promoure objectius polítics i els que van dinamitar la voluntat popular i s’han negat a dialogar durant anys.



Quina diferència amb Suïssa! Allà, els polítics pacten de forma constant i el poble vota sobre els temes més diversos. Allà, incomplir la llei és un acte pecaminós. Al revés que aquí.

dimarts, 17 d’octubre del 2017

Canvis i continuïtats en la imatge turística de Menorca (1911-2006)

La imatge turística de Menorca és el resultat de les accions propagandístiques realitzades al llarg d’un segle. Hi han contribuït les administracions públiques i els agents privats. Els elements bàsics en la seva difusió han estat els cartells, els fullets informatius i les guies de viatge. Tots ells pivoten sobre tres conceptes: les poblacions, la natura i el patrimoni cultural.



Les poblacions que es mostren sempre són a la vorera de la mar i poden ser nuclis urbans com els ports de Maó, Ciutadella, Fornells i es Castell (Calesfonts), colònies tradicionals, (Alcalfar i Binissafúller) o urbanitzacions, (Binibèquer Vell i Platges de Fornells). Els panorames naturals com és lògic tenen el seu plat fort en les platges i cales, però també inclouen altres vistes, ja siguin els camps de l’illa o la muntanya del Toro. Els aspectes culturals són ben variats; a més dels monuments arqueològics s’hi troben les construccions populars, tant urbanes com rústiques, i les festes, en especial les de Sant Joan.

Des de la primera guia turística, editada el 1911, fins al cartell i els fullets del Foment del Turisme, del 1933, la producció d’imatges era molt limitada i se centrava en els aspectes culturals i les poblacions. Després de la Guerra, assistim al veritable naixement del sector, capitanejat pel renovat Foment del Turisme, que feu imprimir un gran nombre de fullets i alguns cartells. El punt d’atenció se situa ara en la natura, principalment la costa. Aquesta tendència continuarà quan, a partir del 1965, el Ministeri d’Informació i Turisme agafi les regnes de la propaganda.


La crisi econòmica que esclata el 1974 significa un trasbals de consideració per a la llavors ja notable indústria turística menorquina, que s’ha de replantejar la seva actuació de dalt a baix. La representació de l’illa també pateix aquesta convulsió. Per un costat canvien els mitjans de difusió, ja que els cartells assoleixen una primacia inèdita i les guies es multipliquen; pel cantó contrari, els fullets s’eclipsen. Però el més important és la indefinició del missatge: la Menorca natural, fins llavors predominant, comparteix pes amb les poblacions i la cultura, de manera que no es pot visualitzar què es vol vendre als visitants. L’emblema d’aquest desconcert és que les platges quasi es volatilitzen.

Amb l’aparició de les noves administracions, Govern Balear i Consell Insular, ens anem acostant a la situació actual. Les campanyes publicitaris es multipliquen, amb la qual cosa el seu impacte individual es redueix. Els cartells es van retirant i, en canvi, els fullets donen una passa endavant. Paral·lelament el nombre de guies turístiques creix de forma enorme i, a partir del 1993 constitueixen més de la meitat del nombre total de representacions. La Menorca natural recupera la seva preponderància i, arran de la declaració de la reserva de biosfera, les platges verges amb roques es consoliden com la icona per excel·lència de l’illa.

Fullet editat pel Foment del Turisme, 1986

Com hem apuntat, no es pot parlar de l’expressió gràfica contemporània fins que el 1985 se superen els estralls de la crisi. Els darrers trenta anys també es diferencien del període anterior per la gran quantitat del material editat (quatre per any) i la seva distribució, ja que ara dominen les guies (48%), mentre que abans estava més repartit i hi havia més fullets (41%); els cartells sempre han suposat al voltant del 25% de la suma.

La imatge de Menorca ha variat relativament poc al llarg d’un segle. Com es pot imaginar, el primer lloc l’ocupa amb claredat la natura (42%), per damunt de les poblacions (31%) i la cultura (27%). Tanmateix, entre el 1911 i el 1984 els dos primers tenien idèntica presència (37%). La tendència ha estat, per tant, un increment de la presència dels paisatges, encapçalats pel litoral, en detriment de les poblacions marineres, mentre que els elements culturals no han variat gaire i sempre han estat seu el contrapunt.

Pel que fa als paratges concrets que surten en la publicitat es dóna un fenomen similar. La majoria de les localitzacions s’agrupen en cinc àrees. La que al llarg de la història té el major pes és l’entorn de Maó (30% del total), encara que ha anat perdent rellevància, ja que si l’etapa 1911-1984 arreplegava el 33,5%, els darrers anys ha baixat al 22,5%. A continuació se situen la costa rocosa de Sant Lluís i Maó (21,6%), especialment visible des del 1985 (23,6%) i les platges de Ciutadella i Ferreries (16,4%). La zona de Ciutadella al principi englobava el 14,7% i en l’actualitat només el 4,9%; per contra Fornells i el litoral del nord ha pujat del 4,5% al 19,4%.


Els punts concrets segueixen la dinàmica general. Les primeres dècades, el port de Maó era la targeta de visita de l’illa, amb un 28,5% de la promoció turística. Li seguien a gran distància cala Galdana (7,8%), el port de Ciutadella (7,8%), la platja de Macarella (6%) i el poblat de pescadors de Binibèquer (5,9%). A partir del 1985, en canvi, els punts d’atracció es divideixen més: Macarella (11,7%) i el port de Maó (11,4%) tenen un paper preeminent, però a continuació hi trobam el port de Fornells (9,1%) i el nucli de Binibèquèr Vell (6,7%).

Com s’observa en el mapa, els escenaris que més s’exhibeixen (port de Maó, Macarella i refugi de pescadors) mantenen un clar continuisme, alhora que d’altres indrets evidencien la variació dels gustos dels visitants: Ciutadella és substituïda per Fornells i cala Galdana per un ampli ventall de platges. Per arribar a aquesta conclusió s’ha de tenir en compte que no sempre la percepció dels menorquins és la mateixa que la dels turistes, que reparteixen la seva atenció entre cartells, fullets informatius i guies de viatge.



En resum, Menorca presenta una forta personalitat, que ha impregnat la imatge projectada per l’illa. En cap cas es tracta d’una visió monolítica: no es pot identificar l’illa amb les platges, sinó que aquestes comparteixen visibilitat amb les poblacions i, en menor mesura, el patrimoni cultural. Aquesta dicotomia natura-cultura resulta clara quan analitzam quins llocs concrets es mostren i llavors, simplificant un mica, parlaríem del binomi format pel port de Maó i Macarella.

dimarts, 3 d’octubre del 2017

Menorca, la platja de la biosfera (1993-2006)

La declaració de Menorca com a reserva de la biosfera per la UNESCO, el 1993, va coincidir amb l’assentament del sector turístic, que arriba a la seva maduresa i de llavors ençà no ha experimentat gaire canvis. Des del punt de vista institucional, el predomini de la Comunitat Autònoma és incontestable.


Els cartells experimenten un apreciable declivi. El Ministeri l’any 2000 n’edita el darrer, dedicat a la cova d’en Xuroi, amb uns quants iots a la mar, seguint el costum. Dalt figura simplement “España” i en els crèdits, en una lletra que només es distingeix de prop, “Es Castell – Menorca – Illes Balears”, la qual cosa evidencia un cert desinterès sobre la ubicació real de l’indret.

Tanmateix, la majoria de pòsters són del Govern Balear. El 1994 mostra una imatge de cala Alcalfar, fins llavors absent de la publicitat. Poc després es fa ressò del nomenament de Menorca com a reserva de la biosfera, però les imatges escollides no formen part del patrimoni natural, sinó de l’arqueològic: una fotografia de la taula de Talatí i una altra de la de Trepucó a contrallum. A l’entrada del segle XXI s’imprimirà un de cala Mitjana, l’arena blanca de la qual, rodejada de pins, i amb l’aigua d’un blau ideal, de cada cop és més reproduïda. Pocs anys després, ja baix el paraigües de visitbalears, se’n treuen dos: una instantània de Macarella de Lluís Real i vaques pasturant en unes tanques verdes al costat de les cases d’un lloc. 

A banda, algunes entitats van dissenyar els seus cartells. L’Ajuntament de Maó en va fer un sota el lema, “un port de cinc estrelles”, en diversos idiomes. L’Associació Hotelera, a través del seu portal visitMenorca, va imprimir dos de  platges verges (un de Macarella), un concepte que arrela en aquests anys. Les agències de viatge s’estalonen en ell, i així una, representativa del conjunt, ensenya les roques properes a cala Mitjana, amb unes aigües tan transparents que els iots semblen volar.

A diferència dels anteriors, la producció de fullets anà en augment i, a més, les seves dimensions es van ampliar; de fet aquests anys desapareix el clàssic tríptic que, plegat, feia vint centímetres d’alt per deu d’ample. La Comunitat Autònoma fou la principal emissora d’aquest material i la meitat es refereixen a la natura de Menorca; excepte una fotografia de l’Albufera des Grau, que anunciava la reserva de la biosfera, la resta són platges. El 1993 s’impulsà la campanya “Menorca, un paradís pels sentits”, amb un llaüt a la mar, vist d’entre els pins. Cap a l’any 2000 s’edità “Menorca, joia del Mediterrani”, on es veu una platja d’arenes daurades. L’any següent l’eslògan turístic era “Menorca, cultura, paisatge i vida”, mostrant les platges de cala Mitjana i Macarelleta.


A banda, el Govern ha presentat indrets d’un aire típic, com cales Fonts, el port de Fornells i l’Aljub des Mercadal, en la campanya “Menorca, una invitació”, on el color blanc de les construccions destaca en un cel i una aigua ben blaus. Els monuments prehistòrics figuren en l’anomenada “audioguia de Menorca”, on surt la taula de Torralba. Els fullets també s’han emprat per promocionar nous productes, con el cicloturisme, amb una fotografia del port de Sanitja i el windsurf al port de Fornells, en l’únic material del Foment del Turisme.

El Consell Insular gairebé no ha fet publicitat de les platges. El 1993 la costa rocosa de cales Coves il·lustrava l’eslògan “Ets a Menorca”. Un mapa editat el 2001 té una platja a la contraportada, mentre a la part de davant es distingeixen els jardins de la costa de ses Voltes de Maó. Com és lògic, la reserva de la biosfera ha tingut major presència, amb la fotografia d’una barraca de pedra i una vista aèria de la platja del Pilar, precedida de la punta des Carregador. 

Però les grans protagonistes dels darrers temps són les guies turístiques, que han proliferat d’una forma astoradora: en catorze anys se n’han editat com a mínim trenta, tot i que algunes són noves impressions amb la coberta diferent. Es tracta d’un mercat força competitiu on la part del lleó se la duen les nacionals, però on les estrangeres, bàsicament angleses, tenen una apreciable quota de mercat. En ocasions aquestes darreres acudeixen a unes imatges ben allunyades de la realitat menorquina, com les sevillanes o un pagès qualcant damunt un ase. Com sempre, es manté alguna empresa local, ara Triangle.

La particularitat més clara de les guies és una menor atenció al paisatge de l’illa, que, en tot cas, es refereix a platges verges amb roques. Els elements que exhibeixen són més variats que als fullets i abunden els monuments arqueològics, sobre tot les taules, i la teulada i el fumeral de les cases blanques; el poblat de pescadors de Binibèquer segueix apareixent de manera reiterada. Les poblacions també són relativament més presents, sobre tot el port de Maó, acompanyat dels de Ciutadella i Fornells.


En definitiva, s’ha consolidat la Menorca natural lligada a les platges verges, amb el contrapunt de les cases blanques, les poblacions a peu de mar i les taules.