dimecres, 27 de gener del 2016

Històries del turisme de Menorca.
Fornells, antic punt d’interès turístic

El poble de Fornells és un dels més antics punts d’interès turístic de Menorca. L’Arxiduc Lluís Salvador comenta devers 1888 que molta gent de Maó solia anar-hi a passar un dia alegre per menjar peix fresc. A la guia de l’Ateneu del 1911 es parla de l’existència de dues fondes amb habitacions on es menja bé i de la fama de la clàssica caldera de llagosta, un plat obligat per als turistes.
 
Foto Toni Vidal. Menorca tot just ahir
Els anys trenta aquesta reputació es va consolidar. En la guia del 1932 i altres textos de l’època s’indica que hi va arribar a haver tres cases que cuinaven la caldereta de llagosta, però la de més anomenada era can Burdó, la més antiga, que preparava el millor plat de l’illa. Fornells era l’indret on anaven tots els turistes i gran nombre de parelles acabades de casar, ja fos a passar unes hores o a estar-se uns dies per gaudir dels plaers de la mar, entre els quals destacava la cova “na Polida”.

Quan el 1948 el Director General de turisme, Bolín, va venir a Menorca, no va deixar d’anar a Fornells. En la guia del 1948 es recomana la visita. La major part del poble es dedicava a la pesca de la llagosta, que era exportada a Barcelona. A l’estiu se la considerava ideal per als esports nàutics, recórrer la cova Polida i tastar la típica caldereta de llagosta a l’Hotel Burdó. Josep Pla, en la guia del 1950 també l’inclou entre les excursions que es poden fer a l’illa i fa notar la seva llagosta. De 1954 a 1956 es va intentar condicionar un accés terrestre a la cova Polida, però la manca de capitals per foradar un pou de dotze metres ho va fer inviable.

El 1957 s’explicava l’evolució turística del llogaret. Al començament, l’hostal Burdó era destí obligat per als viatges de noces. Més endavant, gent d’Alaior el van fer el seu lloc d’estiueig, que tenia el seu punt culminant durant les festes de Sant Llorenç. En una segona etapa, van arribar els catalans, en gran part atrets per comerciants d’Alaior amics seus (segurament clients peninsulars dels fabricants de calçat). Més tard, van aparèixer els estrangers, encapçalats pels anglesos i els alemanys, la qual cosa convertia la població en un nucli cosmopolita. L’afluència de turistes desbordà can Burdó, que no tenia lloc per cobrir totes les peticions i tampoc s’obrien altres establiments per fer front a la demanda. Potser per aquest motiu, catalans i menorquins estaven construint noves edificacions o rehabilitant les existents, com havia fet un advocat català amb un molí.

Un d’aquests era un cirurgià de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona que va venir per primer cop el 1958 convidat per un amic que s’havia comprat una casa i li va agradar tant que en va adquirir una altra per a la seva família. El 1971 duia catorze anys seguits vinguent. Era molt aficionat a l’esquí aquàtic.


El mes d’agost del 1958 el poble estava complet, tant els seus allotjaments com les botigues i els restaurants i seguia augmentant la presència de membres de la burgesia catalana. El 1960 l’hostal Burdó havia sedimentat la seva fama a partir de la caldereta de llagosta, degustada amb plaer pels gurmets, i la casa d’hostes La Palma oferia menjars econòmics. La dècada del 1950 havia obert les seves portes can Triay, una hostatgeria amb dues o tres habitacions. Als pocs anys es va convertir en la Pensió Riera, que els seixanta va arribar a tenir vuit places. El 1963 va prendre el seu nom actual, Hostal s’Algaret, i el 1969 tornava a ser ampliat, amb set habitacions i renovà el restaurant, que va començar a ser conegut per la seva especialitat de caldereta de llagosta.

L’existència de bones comunicacions sempre ha estat crucial per al turisme. La carretera d’accés des Mercadal havia estat millorada la dècada del 1870 i la de Maó el 1910. Els anys seixanta aquests vials van ser reformats. El 1961 es va asfaltar la carretera de Maó. L’any següent es pavimentà i regularitzà la des Mercadal, que es tornà a arranjar el 1965; tres anys més tard es feia el mateix amb la de Maó. Pel que fa al port, el 1961 van començar les obres d’ampliació, amb el formigonat dels molls. El 1962 l’entrada de iots va augmentar; el 1968 hi atracaren 77 embarcacions, la majoria franceses.
 
Sa Taula

El 1956 el pintor noruec Arnulf Bjorndal començà a freqüentar la població. L’any 1962 va comprar una casa, que reformà per obrir l’agost de l’any següent la galeria d’art contemporani Sa Taula, la única de l’illa; el 1963 aquí quedaria constituït el grup d’art informalista Menorca. Va organitzar diverses mostres com la que dedicà el 1966 a Hans Hartung i Eva Bergman, que havien viscut a l’illa els anys trenta. El noruec s’hi està fins el 1969, en què, davant l’escassa resposta obtinguda, la traspassà a l’anglès Thomas Creswell, qui hi afegí servei de bar.

El 1962 hi estiuejava una nombrosa colònia de catalans i estrangers, però el desenvolupament del nucli no va ser ràpid. El ritme de construcció d’habitatges va ser bastant pausat fins l’any 1979 i només es va accelerar els anys vuitanta. El 1967 Sebastià Garriga inaugurava el restaurant Es Pla i el 1974 Miquel Roselló n’estrenava un altre. El 1976 hi havia cinc locals que servien llagosta; Es Cranc va obrir el 1978. En aquests establiments es consumien dues terceres parts de la llagosta que es pescava al poble. La major part de la clientela eren catalans o menorquins; pocs eren estrangers.

Foto Pompilio Piris
Ses Salines, el naixement d’una petita urbanització

A mesura que passaven els anys va augmentar la demanda d’allotjaments i atraccions a la costa, el que feia indefugible l’establiment de nuclis residencials. Menorca disposava d’una gran extensió de terrenys marítims. Les primeres urbanitzacions no s’allunyaren gaire de les poblacions, com ses Salines, situat a un quilòmetre de Fornells.

A finals del 1961 va ser adquirida una extensió de 175.000 m2 per destinar-la a fins turístics. Es va parcel·lar i s’hi construí un gran restaurant amb platja pròpia. Les obres d’aquest establiment s’executaren ràpidament i els primers dies d’agost del 1962 va ser inaugurat. Per a l’ocasió els promotors, Joan Pons Gomila i Josep Cardona Orfila, van posar a disposició dels clients un autobús que sortia de Maó, servei que repetí el dia següent, diumenge. El local, dissenyat per Pere Lluís Mercadal, s’aixecà a la part més elevada i allunyada de la mar i es va fer amb una concepció arquitectònica moderna: un gran menjador envidrat que dóna a una àmplia terrassa. El bar tenia tots els avenços moderns i es pensava contractar un cuiner de Barcelona. També es va condicionar una platja artificial amb 800 tones d’arena de Tirant.

Josep Cardona va constituir la societat Urbanizaciones Fornells, SA. El maig del 1962 s’havia fet el plànol de parcel·lació dels terrenys, amb 35 solars (la majoria d’entre 600 m2 i 700 m2, però alguns de 1.000 m2) i una zona hotelera. A principis de l’any següent s’estaven alçant els edificis i el 1964 es construïa una piscina prop de la mar. L’any 1965 s’havien acabat quinze apartaments i un xalet i quedaven pocs terrenys a la venda, que es venien a un preu d’entre 300 i 400 pts/m2 (a primera línia). El pla general no fou aprovat per la Comissió Provincial d’Urbanisme fins a finals del 1970, quan s’estaven venent les darreres parcel·les. Llavors es van reemprendre les construccions amb deu apartaments i sis xalets. El 1973 obrí les seves portes l’hostal residència Port de Fornells, de 23 habitacions i 39 places.

dijous, 21 de gener del 2016

Catalunya: una qüestió de confiança

“¿En qué momento se jodió el Perú?” és la pregunta amb què Mario Vargas Llosa comença la seva novel·la Conversación en la Catedral. El convuls moment que es viu respecte a Catalunya fa pertinent que ens plantegem quan es van espenyar els vincles entre el Principat i Espanya.

L’autor peruà va necessitar més de set-centes pàgines per donar algunes claus sobre els orígens del malgovern del seu país i, realment, caldria una extensió similar per aprofundir sobre les arrels del procés català. Simplificant molt, però, podem admetre que amb la Constitució del 1978 i l’Estatut de l’any següent s’obria una etapa esperançadora en les tumultuoses relacions catalanoespanyoles, marcades encara pels enfrontaments produïts durant la Segona República i la Guerra Civil i la repressió franquista.

El nou marc de concòrdia proporcionava a Catalunya l’autogovern pel qual somiava des de feia dècades. Tanmateix, la cosa és va tòrcer amb l’aprovació, gràcies a l’acord dels dos principals partits del país, la UCD i el PSOE, de la LOAPA, una llei que pretenia limitar l’autonomia acabada d’estrenar. Paral·lelament va esclatar la crisi de Banca Catalana, fundada per Jordi Pujol, però de la qual duia anys desvinculat. Tot i que, des de la perspectiva actual, es podria discutir sobre el contingut judicial del cas, des del punt de vista polític, per a una gran part dels catalans fou considerat com un intent dels partits centralistes de laminar les forces nacionalistes.

Així mateix, la generosa cessió de competències que l’Estat central va fer a les comunitats autònomes no va tenir el seu equivalent en el finançament. D’aquesta manera, el sistema quedava coix, ja que els ingressos no evolucionaven en paral·lel a les despeses, especialment a regions dinàmiques com Catalunya –i Balears.


La confiança és un concepte bàsic en política. Els ciutadans confien als seus representants la direcció dels afers públics i les relacions entre les diferents administracions públiques s’han de desenvolupar dins d’un context de lleialtat. Els fets anteriors van separar de manera cada vegada més notòria les societats catalana i espanyola. El primer lustre dels vuitanta es va anar perdent la comprensió recuperada durant la lluita antifranquista i la redacció de la Constitució i l’Estatut.

D’altra banda, la dinàmica convergent de reclamar constantment més avantatges va esperonar la percepció que els nacionalistes s’estaven comportant de forma deslleial i desvetllà la por que aquest allunyament acabés amb la unitat de l’Espanya. El model educatiu d’immersió lingüística, malgrat els seus acceptables resultats educatius, políticament era un greuge a una part de la societat catalana i un senyal de displicència intranquilitzador.

La distribució de competències de la Constitució és confusa i els instruments de resolució de conflictes tenen un abast limitat. La LOAPA va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional, però la judicialització de les relacions autonomia-estat no és una via efectiva per consolidar la confiança. Al contrari, cada recurs és vist com una ofensa a la qual cal reaccionar. La inoperància dels mecanismes polítics d’acord, com hauria d’haver el Senat, impedeix l’entesa.


La Constitució del 1978 va desembocar en un federalisme de fet, sense un utillatge federal. En un estat fortament descentralitzat és necessari que tots els territoris admetin el fet diferencial dels altres i que cada territori desenvolupi un sentiment de pertinença a la nació.

En canvi, a Espanya es va digerir malament l’existència d’una cultura catalana, basca o gallega. No s’ha explicat prou als ciutadans d’altres regions que aquesta diversitat s’ha de valorar positivament, perquè en cas contrari s’impedeix la integració d’aquestes comunitats en el país. Com a revers, a Catalunya es va impulsar una política exclusivista, que difuminava el concepte de nació espanyola i n’hegemonitzava la catalana, sense intuir que així es destruïa la idea d’un país compartit.

El conflicte sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia del 2006 és la culminació d’aquest procés de pèrdua mútua de confiança i d’inexistència de mecanismes efectius d’arbitratge. La interposició d’un recurs contra el text aprovat pels parlaments de Catalunya i Espanya i en referèndum és una aberració política i jurídica que la Constitució no hauria d’haver permès.


La darrera dècada amples capes socials de catalans han perdut la fe en Espanya. En les eleccions autonòmiques del 2015 els partits que defensaven un canvi en les relacions amb l’Estat van aglutinar quasi el 73% dels vots, dels quals dues terceres parts propugnen la independència i la resta una reforma constitucional.

Com s’anirà veient els propers mesos, l’Administració disposa de tots els mitjans per impedir la independència de Catalunya. La major debilitat del projecte independentista és plantejar-ho com una qüestió de mesos, quan en aquest interval el Govern central té bases legals, polítiques i financeres per arruïnar tot intent separatista.

Tanmateix, a llarg termini és impossible contenir la sensació de desafecció. El Consell de Ministres podrà aturar l’embat de la Generalitat, però si no es restaura una confiança recíproca, d’aquí a poques dècades veurem una Catalunya independent. Experiències hi ha a Europa i a fora que ho demostren.

El repte dels sobiranistes és mantenir la flama. Si persisteix l’esperit que Madrid ofega Catalunya, tenen el vent al seu favor. El repte dels unionistes és restaurar els vincles del 1978 i que els catalans se sentin còmodes dins d’Espanya. Cap de les opcions és fàcil, però les dues són viables.


El dret a decidir o referèndum d’autodeterminació és una oportunitat per tot dos, ja que tant trobam països on ha guanyat la cohesió (Canadà, Escòcia) com la separació (Argèlia, Timor Oriental). Tot depèn de fins a on han arribat les desavinences entre les dues comunitats. Quan les relacions han estat pacífiques, ha triomfat l’associació, però si ha dominat el conflicte, ha sortit victoriosa l’alternativa independentista.

dimarts, 12 de gener del 2016

Històries del turisme de Menorca.
Típiques colònies d’estiu: sa Mesquida, es Murtar i es Grau

Des de molt prest, els menorquins també van voler gaudir del seu temps lliure al costat de la mar. En la postguerra s’anaren desenvolupant diverses colònies d’estiu; al terme de Maó destaquen les de sa Mesquida, es Murtar i es Grau. Els seus començaments van ser molt modestos i els accessos eren un desastre, però a partir de la segona meitat dels anys cinquanta van experimentar un gran impuls. Amb el pas del temps els seus serveis s’han aproximat al d’altres urbanitzacions del litoral.

Cala Mesquida és un dels nuclis més antics, ja que les primeres cases daten de l’inici del segle vint. Va créixer de manera important la dècada del 1930, al final de la qual hi havia una trentena llarga d’edificacions; el 1935 es va refer el camí pel traçat actual. Els dos decennis següents el progrés no es va aturar: l’any 1948 ja hi havia bastantes casetes d’estiueig; el 1954 es va instal·lar un quiosc o “merendero”. El 1959 el Foment del Turisme manifestava la seva oposició a l’extracció d’arena de la platja.

El 1960 en el sector residencial hi havia desenes de xalets, alguns d’ells ben airosos, així com una petita taverna. En les fotografies d’aquell any es veu una trentena de casetes a l’entrada de sa Mesquida i una vintena as Murtar. El 1961 es construïen sis casetes as Murtar i a sa Mesquida s’havien venut molts solars i l’any venidor es construirien diverses edificacions. El camí era bastant deficient; l’any 1962 es va eixamplar i es millorà el ferm de terra, però l’any següent continuava en un estat lamentable. Paral·lelament s’establí una línia d’autobús, que també arribava as Murtar, però que no es va consolidar.

El fet de no comptar amb un promotor urbanístic tenia els seus inconvenients. A banda de les males condicions del camí, el 1966 s’atribuïa a aquesta circumsància el ser un dels pocs poblaments de costa sense transport públic. El 1967 ja s’havia obert el bar can Fonso. Aquell any els veïns es van posar d’acord per instal·lar la xarxa elèctrica, executada el 1968; el mes de juliol entrava en funcionament. La qüestió més difícil de solucionar va ser la de l’accés. El 1968 es definia com a “infernal”. L’any 1972, malgrat algunes actuacions puntuals, la seva situació era similar, i l’asfaltat del tram previ, que comunica amb cala Llonga, feia més evident el contrast. El 1974 es va constituir l’associació de veïns, que l’any següent arranjava el pis del vial, però l’asfaltatge es va anar demorant fins el 1980, quan va ser costejat a mitges per l’Ajuntament i els residents.


L’ocupació de la colònia seguia progressant; el 1976 una agència de viatges oferia solars amb bones vistes. Un dels elements més distintius de l’indret és la torre de defensa. El 1972 el Ministeri de Defensa va acordar subhastar-la per un milió i mig de pessetes i des del 1980 és de titularitat privada.

Es Grau és un nucli de població similar, però més compacte i més gran. El 1990 s’estimava una superfície edificada de 4 ha (3,6 ha a sa Mesquida), i 1.350 places, mentre que sa Mesquida només arribava a 700. Els seus orígens no estan plenament datats. L’Arxiduc cap al 1888 només hi va trobar les cases de s’Albufera i una caseta de pescadors, a uns 500 m. de la platja, a on hi havia una barraca. La guia del 1948 es refereix al lloc com un paradís de caçadors i Josep Pla tampoc en diu res.

A començaments del segle XX es van aixecar els primers edificis. El 1908 Bartomeu Taltavull tenia una caseta d’esplai a la zona des pontet. També hi havia la de Mateu Albertí, prop de la platja. Acabada la guerra, mestre Jaume, un fabricant de terrissa, va fer cinc construccions molt senzilles a tocar de la platja, una per a ell i la resta per llogar. El 1946 Justo, un mestre de cases, va alçar una altra caseta devora es pontet i pels mateixos anys sorgiren les d’Alemany, Miquel Capó, Llorenç Pons i la dels al·lots. Totes eren fetes amb pedres cimentades amb fang i calç o arena i argila.
Foto Francesc Roman

La primera meitat de la dècada del 1950 el ritme de construcció continuà de forma similar. La majoria dels edificis eren bastits pels seus propietaris, molts mestres de cases, en el seu temps lliure (fins i tot es construïen ells mateixos els blocs de formigó). Les parcel·les es compraven al propietari Paco Hernández: el 1955 per tres ptes/m2 i els anys següents a cinc. Les edificacions eren “contadas y modestísimas”, per mor de la distància i les males condicions del camí.

La colònia es va expandir força la segona part d’aquest dècada. El 1957 els quaranta veïns que hi havia, junt amb els llocs beneficiats, van reunir 50 pessetes per costejar la millora provisional del vial.  L’arranjament de l’accés i la generalització de la motocicleta van fer accessible el paratge a la gent, de manera que el 1960 s’havien construït nombrosos xalets. També hi havia una botiga o taverna, dirigida per Sastre, que l’estiu d’aquell any va ampliar la seva oferta amb la preparació de menjars. El lloc era molt apropiat per a iots i embarcacions menors.

Entre 1960 i 1961 es va redactar el projecte de reforma de la carretera, però quedà en via morta quasi una dècada, perquè la Diputació no la volia finançar. Davant d’aquest situació, el 1962 un veí la va adobar pel seu compte per poder gaudir de la seva caseta, en la construcció de la qual havia invertit sis anys de feina.

El creixement de la població i les característiques del terreny, no excessivament constret per l’orografia, van menar a un cert caos urbanístic, de manera que el 1961 l’Ajuntament va iniciar el disseny d’un pla d’urbanització, mentre alguns veïns es queixaven de les barbaritats fetes els anys anteriors. El setembre s’estaven construint vint casetes, i el nombre total ja arribava al centenar. El 1962 es va obrir un estanc i l’any següent un particular venia solars. El 1966 es va establir el servei de transport regular.

Es Grau també va experimentar el canvi operat al turisme de Menorca la segona meitat dels anys seixanta. L’abril del 1965 el grup March va anunciar la compra de diversos espais a l’illa, entre ells una àrea propera a la platja i el pinar. L’arquitecte Mateu Seguí havia elaborat el projecte. Es pensava obrir un nou accés des de la carretera de Fornells, a l’altura de l’ermita de Fàtima. Sembla que la idea no fou ben rebuda per l’Ajuntament de Maó. Com que encara no havia estat aprovada l’ordenació del sector i l’anarquia constructora seguia, la Corporació va decretar la suspensió de la concessió de llicències d’obres, fet que provocà un considerable malestar entre els veïns. Al capdavall, aquests projectes quedaren aturats i la planificació de la zona hagué d’esperar a l’aprovació del pla general del Maó, el 1975.

La colònia no va disposar d’una carretera asfaltada fins que la Diputació se'n va fer càrrec. L’obres, que van incloure l’eixamplat i rectificació del traçat, van començar el mes de març del 1969 i el mes de setembre el nou vial estava llest, pendent de la pavimentació, que va concloure el juliol de l’any vinent. Tanmateix, la dificultat del terreny va provocar que el pis es deteriorés ràpidament i el 1971 ja es reparava el tram inicial, que els verinals feien malbé. El 1972 es van executar noves obres de millora.
El nucli es va seguir desenvolupant. L’any 1969 es va constituir l’associació de veïns, la qual cosa li va donar un gran impuls. El febrer del 1971 es van acabar les obres del moll, que tenia capacitat per vint-i-cinc embarcacions. L’octubre, els propietaris van cedir els vials a l’Ajuntament, que n’assumí la conservació. A final d’any els veïns van acordar electrificar la colònia, obra que es va executar a principis de l’any següent i que va comptar amb el suport financer de la urbanització Shangri-la. Tanmateix, el 1984 encara hi mancaven infraestructures bàsiques com el sanejament, l’enllumenat, aparcaments i telèfon.