El poble de Fornells és un dels més
antics punts d’interès turístic de Menorca. L’Arxiduc Lluís Salvador comenta
devers 1888 que molta gent de Maó solia anar-hi a passar un dia alegre per
menjar peix fresc. A la guia de l’Ateneu del 1911 es parla de l’existència de
dues fondes amb habitacions on es menja bé i de la fama de la clàssica caldera
de llagosta, un plat obligat per als turistes.
Els anys trenta aquesta reputació es va
consolidar. En la guia del 1932 i altres textos de l’època s’indica que hi va
arribar a haver tres cases que cuinaven la caldereta de llagosta, però la de
més anomenada era can Burdó, la més antiga, que preparava el millor plat de
l’illa. Fornells era l’indret on anaven tots els turistes i gran nombre de
parelles acabades de casar, ja fos a passar unes hores o a estar-se uns dies
per gaudir dels plaers de la mar, entre els quals destacava la cova “na
Polida”.
Quan el 1948 el Director General de
turisme, Bolín, va venir a Menorca, no va deixar d’anar a Fornells. En la guia
del 1948 es recomana la visita.
La major part del poble es dedicava a la pesca de la llagosta, que era
exportada a Barcelona. A l’estiu se la considerava ideal per
als esports nàutics, recórrer la cova Polida i tastar la típica caldereta de
llagosta a l’Hotel Burdó. Josep Pla, en la guia del 1950 també l’inclou entre
les excursions que es poden fer a l’illa i fa notar la seva llagosta. De 1954 a 1956 es va intentar
condicionar un accés terrestre a la cova Polida, però la manca de capitals per
foradar un pou de dotze metres ho va fer inviable.
El 1957 s’explicava l’evolució
turística del llogaret. Al començament, l’hostal Burdó era destí obligat per
als viatges de noces. Més endavant, gent d’Alaior el van fer el seu lloc
d’estiueig, que tenia el seu punt culminant durant les festes de Sant Llorenç.
En una segona etapa, van arribar els catalans, en gran part atrets per
comerciants d’Alaior amics seus (segurament clients peninsulars dels fabricants
de calçat). Més tard, van aparèixer els estrangers, encapçalats pels anglesos i
els alemanys, la qual cosa convertia la població en un nucli cosmopolita.
L’afluència de turistes desbordà can Burdó, que no tenia lloc per cobrir totes
les peticions i tampoc s’obrien altres establiments per fer front a la demanda.
Potser per aquest motiu, catalans i menorquins estaven construint noves
edificacions o rehabilitant les existents, com havia fet un advocat català amb
un molí.
Un
d’aquests era un cirurgià de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona que va venir
per primer cop el 1958 convidat per un amic que s’havia comprat una casa i li
va agradar tant que en va adquirir una altra per a la seva família. El 1971
duia catorze anys seguits vinguent. Era molt aficionat a l’esquí aquàtic.
El
mes d’agost del 1958 el poble estava complet, tant els seus allotjaments com
les botigues i els restaurants i seguia augmentant la presència de membres de
la burgesia catalana. El 1960 l’hostal Burdó havia sedimentat la seva fama a
partir de la caldereta de llagosta, degustada amb plaer pels gurmets, i la casa
d’hostes La Palma oferia menjars econòmics. La dècada del 1950 havia obert les
seves portes can Triay, una hostatgeria amb dues o tres habitacions. Als pocs
anys es va convertir en la Pensió Riera, que els seixanta va arribar a tenir
vuit places. El 1963 va prendre el seu nom actual, Hostal s’Algaret, i el 1969
tornava a ser ampliat, amb set habitacions i renovà el restaurant, que va
començar a ser conegut per la seva especialitat de caldereta de llagosta.
L’existència de bones comunicacions
sempre ha estat crucial per al turisme. La carretera d’accés des Mercadal havia
estat millorada la dècada del 1870 i la de Maó el 1910. Els anys seixanta
aquests vials van ser reformats. El 1961 es va asfaltar la carretera de Maó.
L’any següent es pavimentà i regularitzà la des Mercadal, que es tornà a
arranjar el 1965; tres anys més tard es feia el mateix amb la de Maó. Pel que
fa al port, el 1961 van començar les obres d’ampliació, amb el formigonat dels
molls. El 1962 l’entrada de iots va augmentar; el 1968 hi atracaren 77
embarcacions, la majoria franceses.
El
1956 el pintor noruec Arnulf Bjorndal començà a freqüentar la població. L’any
1962 va comprar una casa, que reformà per obrir l’agost de l’any següent la
galeria d’art contemporani Sa Taula,
la única de l’illa; el 1963 aquí quedaria constituït el grup d’art informalista
Menorca. Va organitzar diverses mostres com la que dedicà el 1966 a Hans
Hartung i Eva Bergman, que havien viscut a l’illa els anys trenta. El noruec
s’hi està fins el 1969, en què, davant l’escassa resposta obtinguda, la
traspassà a l’anglès Thomas Creswell, qui hi afegí servei de bar.
El 1962 hi estiuejava una nombrosa colònia
de catalans i estrangers, però el desenvolupament del nucli no va ser ràpid. El
ritme de construcció d’habitatges va ser bastant pausat fins l’any 1979 i només
es va accelerar els anys vuitanta. El 1967 Sebastià Garriga inaugurava el
restaurant Es Pla i el 1974 Miquel Roselló n’estrenava un altre. El 1976 hi
havia cinc locals que servien llagosta; Es Cranc va obrir el 1978. En aquests
establiments es consumien dues terceres parts de la llagosta que es pescava al
poble. La major part de la clientela eren catalans o menorquins; pocs eren
estrangers.
Foto Pompilio Piris |
Ses
Salines, el naixement d’una petita urbanització
A mesura que passaven els anys va
augmentar la demanda d’allotjaments i atraccions a la costa, el que feia
indefugible l’establiment de nuclis residencials. Menorca disposava d’una gran
extensió de terrenys marítims. Les primeres urbanitzacions no s’allunyaren
gaire de les poblacions, com ses Salines, situat a un quilòmetre de Fornells.
A finals del 1961 va ser adquirida una
extensió de 175.000 m2 per destinar-la a fins turístics. Es va
parcel·lar i s’hi construí un gran restaurant amb platja pròpia. Les obres
d’aquest establiment s’executaren ràpidament i els primers dies d’agost del
1962 va ser inaugurat. Per a l’ocasió els promotors, Joan Pons Gomila i Josep
Cardona Orfila, van posar a disposició dels clients un autobús que sortia de
Maó, servei que repetí el dia següent, diumenge. El local, dissenyat per Pere
Lluís Mercadal, s’aixecà a la part més elevada i allunyada de la mar i es va
fer amb una concepció arquitectònica moderna: un gran menjador envidrat que
dóna a una àmplia terrassa. El bar tenia tots els avenços moderns i es pensava
contractar un cuiner de Barcelona. També es va condicionar una platja
artificial amb 800 tones d’arena de Tirant.
Josep Cardona va constituir la societat
Urbanizaciones Fornells, SA. El maig del 1962 s’havia fet el plànol de
parcel·lació dels terrenys, amb 35 solars (la majoria d’entre 600 m2
i 700 m2, però alguns de 1.000 m2) i una zona hotelera. A
principis de l’any següent s’estaven alçant els edificis i el 1964 es construïa
una piscina prop de la mar. L’any 1965 s’havien acabat quinze apartaments i un
xalet i quedaven pocs terrenys a la venda, que es venien a un preu d’entre 300
i 400 pts/m2 (a primera línia). El pla general no fou aprovat per la
Comissió Provincial d’Urbanisme fins a finals del 1970, quan s’estaven venent
les darreres parcel·les. Llavors es van reemprendre les construccions amb deu
apartaments i sis xalets. El 1973 obrí les seves portes l’hostal residència
Port de Fornells, de 23 habitacions i 39 places.