La sempre sorprenent arribada de crisis, pestes i guerres

John Lennon afirmava que la vida és allò que passa mentre estàs ocupat fent plans. El pobre no sabia que, al cap de poc, una mort sobtada trencaria per sempre amb tots els seus, donant un sentit tràgic al seu aforisme. A les persones sempre ens ha agradat fer plans i, en el fons, tots són com el conte de la lletera, que somiava amb un progrés continu que la fes més rica i feliç, però que al final la majoria de les vegades la realitat fa malbé, per sort d’una forma no tan brutal com els de John Lennon. 

La nostra societat és ben igual. Tenim la convicció que el futur serà un camí de roses, on cada any que passi farem una passa cap al benestar. L’atur es reduirà, baixaran els impostos, comprarem un cotxe nou, els fills trobaran una feina digna, anirem de vacances a un país exòtic on beurem pinya colada davall d’uns cocoters... I, quan ja estàvem a punt d’aconseguir-ho, arriba una guerra o una epidèmia que ens espatlla tots els projectes i ens fa tornar a la casella de sortida. 

L’espècie humana és incorregible i ensopega una vegada darrera de l’altra amb la mateixa pedra. Després de la terrible epidèmia de la Covid-19, la majoria de la gent no és que volgués tornar a la normalitat, a l’autèntica, sinó que tenia unes ganes boges de recuperar el temps perdut i tirar la casa per la finestra per fer el que no havíem pogut els darrers dos anys. Tots, les autoritats econòmiques els primers, desitjàvem una recuperació ferma. Creixement i consumisme pur i dur. 

Però, uns comptes fa l’ase i uns altres el carreter... Just quan s’acabava l’hivern i deixàvem enrere la nosa de les mascaretes, ha vingut Putin a muntar una guerra a Europa. Un optimisme potser una mica cínic ens menà a pensar que la contesa seria curta, sense considerar que els ucraïnesos (ajudats pels americans) duien des del 2014 preparant-se per a la invasió i que els russos des de la fi de Guerra Freda havien perdut la disciplina i l’ardor guerrero que els atribuíem de forma ingènua. La primavera s’acaba i ja començam a adonar-nos que, per desgràcia, la guerra pot anar per llarg. 

El segle XXI se’ns està fent molt costa amunt. Des del primer dia es va tòrcer: el 2001 Nova York patí l’horrorós atac de les torres bessones, que va esfondrar tot un símbol del capitalisme i deixà enrere 3.000 víctimes. Si haguéssim estat supersticiosos –a vegades aquestes coses venen bé– ens hauríem ensumat que el nou segle venia tort, per dir-ho gràficament, naixia de natges... Als espanyols ens haurien d’haver confirmat els mals auguris l’atemptat que vam patir trenta-sis mesos després, l’11 de març del 2004, que segà quasi dos-centes vides. 

Encara més preocupant va ser que a la lacra del terrorisme s’hi afegís una crisi d’aquelles que només es donen una vegada a la vida: la gran Recessió del 2008, desencadenada per la fallida de Lehman Brothers. Tan greu fou que els dirigents econòmics anunciaven una refundació del capitalisme, que encara esperam... A Europa la depressió es va exacerbar pel fiasco grec, que posà l’euro al caire del penya-segat, fins que el mag Dragui va pronunciar el seu conjur: “Faré tot el que faci falta, i cregui’m, serà suficient” i la marea, a poc a poc, es va anar retirant, deixant enrere, açò sí, milions d’aturats. 

La gran Recessió va tenir rèpliques al món àrab, que patí revoltes que posaren potes per amunt el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà, tot engegant la guerra síria, que al cap d’una dècada només assolí un alto el foc per esgotament dels contrincants, sense haver resolt res. Tanmateix, per al nostre país l’infortuni va venir bé: milions de turistes que fins llavors estiuejaven als països on esclataren els avalots es van refugiar a Espanya. A Menorca, els francesos han suposat un canvi transcendental ja que, lluny de ser un esdeveniment puntual, cada any n’han vingut més, fins a convertir-se en un dels nostres principals mercats i donar una sacsejada al mercat immobiliari. 

Llavors, quan acabàvem de superar la crisi i ja crèiem que estàvem salvats i tot aniria bé per sempre més, ens va caure damunt un fet tan impensable en un món postmodern i tecnològic com una plaga de les del segle XIX. Un calfred ens recorria l’esquena quan els historiadors recordaven que només feia dos anys que havíem celebrat el centenari de la fi de la I Guerra Mundial, que coincidí amb una espantosa passa de grip... 

Molt es va xerrar de l’epidèmia de la Covid, sobretot quan estàvem confinats a casa i no podíem fer gaire cosa més que mirar els mòbils i la tele. Els epidemiòlegs predicaven que feia anys que es veia venir: les amenaces de l’Ebola i la pesta aviar presagiaven una pandèmia catastròfica. Malgrat tota la nostra ciència seguim essent vulnerables. 

Experts va haver que vaticinaren que la malaltia ens faria ser més prudents, defugiríem les aglomeracions, els viatges a terres llunyanes on es fàcil pescar algun coronavirus traïdor, però la veritat és que al començament del 2022 tothom que podia viatjava i es preveia que l’estiu marcaria el retorn a les despreocupades vacances prepandèmiques. I vet aquí que els nostres plans es poden anar en orris per la invasió russa d’Ucraïna, que ha provocat un drama humà per a milions de desplaçats i, per la seva derivada energètica i alimentària, apunta cap a una nova crisi. 

Els humans, amb la nostra feina i enginy, promovem un progrés evident. Tanmateix, amb gran freqüència rebem cops del destí que entorpeixen la nostra marxa cap al desitjat benestar i dels quals sembla que no aprenem res.

Després dels aplaudiments només quedarà el silenci

La immensa commoció que ha provocat l’epidèmia de la Covid-19 fa sorgir multitud de reflexions sobre les seves conseqüències i la manera de sortir de la crisi. En aquesta allau de comentaris, articles i declaracions es reconeixen dues línies: la dels que volen minimitzar l’impacte de la crisi i avançar cap a la “normalitat” i la dels que defensen que serà impossible restituir la situació existent abans de l’aparició del virus o, és més, no troben desitjable tornar a aquella normalitat, perquè no era justa, sostenible o ètica.

Plou sobre banyat. Fa deu anys, amb motiu de la Gran Depressió causada per l’ensorrament dels mercats financers, en què es va fer evident el comportament depredador de certes elits econòmiques, es va aixecar un cor de veus que reclamaven la “refundació del capitalisme”. Es tractava d’una curiosa confluència entre governants de les principals nacions, magnats de les finances, intel·lectuals i moviments socials com el 15-M a Espanya, “Occupy Wall Street” als Estats Units, el manifest “Indignez-vous!” a França o la Primavera Àrab.

Tanmateix, a mesura que passaven els mesos aquell aparent consens es va anar diluint i al final l’únic que va quedar va ser un enduriment de les condicions de capital dels bancs: la solució tecnocràtica va eclipsar les propostes de repartiment de la riquesa i regulació dels mercats financers.

Segurament les reivindicacions dels indignats eren excessivament genèriques i no tenien en compte la dificultat de traduir idees plausibles en mesures viables. Al mateix temps, la crisi econòmica obligava a ajudar amb celeritat les persones més afectades pel cop i enfrontava els estats amb més dificultats de les que eren capaços de resoldre. Al capdavall, el debat sobre l’austeritat i les retallades va deixar en un segon pla els projectes d’una nova arquitectura econòmica: salvar l’estat del benestar va impedir reestructurar el capitalisme.

Deia Eisenhower, president americà entre 1953 i 1961, que “el que és important poques vegades és urgent; el que és urgent, poques vegades és important.” Mafalda, el personatge del genial humorista Quino, va donar una volta de rosca a la idea: “el que és urgent no deixa temps per al que és important.” En la crisi de la dècada anterior, la urgència del dia a dia va impedir emprendre les reformes de calat que eren necessàries i que, amb la crisi causada per la Covid-19, demanen novament atenció.

La gran ironia de l’epidèmia actual és el fet que els que combaten la malaltia i fan possible que la població es mantengui segura i alimentada són els col·lectius amb les pitjors condicions laborals: auxiliars d’infermeria, zeladors, netejadores d’edificis i carrers, caixeres de supermercat, transportistes, vigilants, policies,... Tots els que estan posant en risc la seva salut perquè els altres puguem estar a casa resguardats del contagi. En reconeixement de la seva tasca hem sortit cada dia a aplaudir a les vuit del vespre.

El professor Michael Sandel firma un article en el New York Times, “Estem tots junts en açò?”, en el qual qüestiona si és ètic que, després de tot el que han fet, les seves remuneracions i reconeixement social segueixin tan devaluats com abans. Apunta que la globalització mercantilista dels darrers quaranta anys, amb la seva obsessió per retribuir el mèrit individual, ha fomentat la supèrbia de les classes privilegiades i ha afeblit la solidaritat. Les polítiques públiques han fet poc per millorar les condicions de vida de la majoria de la gent. El ressentiment ha provocat una reacció populista contra les elits i, de resultes, s’ha aguditzat la polarització social i política. Com a conclusió anima a dotar de contingut polític els signes de solidaritat que veiem aquests dies.

En realitat, no seria la primera vegada que així succeeix. Després de les grans conflagracions, com les dues guerres mundials, les classes populars van accedir a tot un ventall de drets polítics i econòmics –sufragi universal, drets sindicals, estat del benestar– en recompensa pel seu sacrifici i contribució a l’esforç col·lectiu.

Tanmateix, no som gaire optimista. Les proclames que Sandel i altres estan fent aquests dies em recorden massa les que vaig sentir fa una dècada. El trencament social que es constata a la majoria dels països occidentals, amb l’emergència de partits i líders cada cop més extremistes, demostren que el diagnòstic és substancialment correcte. Així i tot, els magres resultats del moviment indignat no presagien que ara, que els problemes han estat originats per un agent extern al sistema, les reformes vagin a fructificar.

El cert és que la vaga inquietud social que ens mou no té correspondència amb cap moviment cívic. Les autoritats, els partits i els sindicats estan centrats en la lluita sanitària contra la malaltia, la protecció dels més dèbils i la recuperació de l’activitat econòmica. Es diria que els agents polítics i socials estan massa preocupats en l’urgent –sortir de la crisi–, per pensar en el que és important: avançar en la fraternitat i la justícia.

La capacitat d’acció de l’estat és limitada. Els intents de gravar les transaccions financeres, el capital o el carboni s’enfronten a resistències que només es podrien superar amb un suport social major del que en realitat tenen. Potser seria més promissori intentar atacar el problema d’arrel i reivindicar un escurçament de l’escala salarial. Enlloc està escrit que un alt directiu hagi de cobrar 123 vegades més que un peó –de mitjana–, quan fa quaranta anys l’escletxa era una dècima part.

Una vaga malenconia m’envaeix. Tenc el pressentiment que, ara que s’acaben els aplaudiments, els carrers quedaran envaïts per un dens silenci.

La doble crisi de la COVID-19

Fins ara, la crisi sanitària ocasionada per la COVID-19 ha deixat en un segon pla els problemes econòmics. Tanmateix, a mesura que l’epidèmia es va controlant, la inquietud augmenta.

En ocasions, es confon el significat d’una crisi. N’hi ha qui pensa que és un problema dels empresaris i els bancs, però, quan l’activitat econòmica cau, llevat de comptades excepcions, les grans empreses surten airoses; els principals afectats són els autònoms i els petits negocis. En realitat, les grans víctimes són els treballadors i, sobre tot, els més dèbils, els que tenen feines més precàries o menys qualificades i acaben a l’atur o la subocupació. Depressió econòmica vol dir, sobretot, patiment social.

La crisi actual té notables diferències, però també algunes semblances amb la de la dècada anterior. Com abans, ha vingut de fora i posa en un compromís els comptes de l’Estat. També és global. El confinament decretat arreu i el tancament de fronteres fa que tots els països l’experimentin en major o menor grau. Açò no obstant, tot indica que a Espanya, com fa deu anys, el cop serà més dur.

Tanmateix, la depressió que ara comença no és, com l’anterior, de naturalesa financera ni ha castigat el sector immobiliari, sinó que és de subconsum: la disminució de les compres dels consumidors fa que minvi l’activitat. Algunes empreses que podrien obrir, com les fàbriques d’automòbils, no ho fan (o a un ritme molt lent), perquè no hi ha mercat per als seus productes. La retracció del consum genera un augment de l’atur, el qual mena a una nova reducció del consum, profunditzant la crisi.

El nostre país és el que ha adoptat mesures de confinament més dures i que sembla que s’allargaran més en el temps. Per aquest motiu, la caiguda del consum serà més intensa. Encara que el Govern de l’Estat hagi expressat la seva voluntat d’intentar evitar que s’engegui el cicle viciós que lliga debilitat del consum i atur, les ajudes aprovades no tenen prou entitat per aturar el cop.

Les restriccions al moviment de persones i de les activitats col·lectives, com  l’hostaleria i la restauració, fan que el sector més ferit sigui el turisme, que va ser el que millor va superar les convulsions de la dècada anterior. Si el 2008 la construcció va protagonitzar la crisi, aquesta vegada li ha tocat al turisme. A  Espanya la recessió serà més profunda, perquè és un dels països on aquest sector té més pes.

Les regions turístiques, i entre elles Balears i Menorca, patiran de valent. Aquesta temporada serà recordada per unes xifres irrisòries de visitants, amb una capacitat de compra menor de l’habitual. Ja hi ha hotels que es plantegen no obrir portes i veurem tot tipus d’establiments tancats. Després d’una temporada així, l’hivern serà molt dur i la crisi social a què feia referència al començament mostrarà la seva pitjor cara.

Però la crisi espanyola tindrà un altre component: el dèficit públic. Ja fa anys que la majoria dels economistes incidíem en el fet que el fort creixement no s’estava traduint en una millora dels comptes de l’Estat. L’any 2019, al final d’una sèrie d’exercicis molt bons, l’escletxa entre ingressos i despeses encara se situava en 2.350 milions d’euros, el 2,8% del PIB. Açò ens situa en un pèssim punt de partida.

Igual com el 2010 Zapatero va sortir amb força amb el seu pla d’auxili al sector de la construcció, ara Pedro Sánchez també ha emprès una escalada per ajudar els treballadors i els empresaris en atur pel confinament, i intentar que el consum no s’ensorri. Igual que fa deu anys, l’acció serà meritòria, però insuficient, i menarà a un dèficit públic de dos dígits i un augment pronunciat de l’endeutament.

Sembla que, en aquesta ocasió, la Unió Europea proporcionarà un suport major i més diligent que el de la dècada anterior. D’aquesta manera, la recuperació podria ser més ràpida i no hem de preveure tensions financeres i en els mercats com les que vam experimentar en el passat. Tanmateix, res no pot evitar que el Govern es trobi amb una insuficiència de recursos per fer front a les necessitats dels ciutadans i s’hagi d’endeutar.

El resultat serà que, un cop superat el tràngol, caldrà ajustar el pressupost i vindran les temudes retallades. L’opinió pública s’ha fet una imatge equivocada d’aquest concepte. Les retallades que es realitzen com a reacció a una crisi fiscal tenen poc d’ideològic: no són un tema polític, sinó una qüestió econòmica. El seu repartiment pot tenir alguna connotació partidista, però la seva quantia és un trencaclosques matemàtic: pagar factures, nòmines, inversions, pensions i subsidis amb uns ingressos minvats.

La qüestió de fons és que un Estat ha de generar prou recursos per pagar els serveis públics i Espanya no aconsegueix equilibrar el pressupost ni els anys bons. L’endeutament és una llosa que, si engreixa excessivament, acaba esclafant el país. Al respecte, s’hi enfronten dues concepcions: l’esquerra pensa que s’han d’augmentar els impostos; la dreta, que s’ha de crear més riquesa. A Espanya, les dues han fracassat. Com en moltes coses, és possible que la veritat es trobi al mig i calgui combinar les dues perspectives.

El COVID-19 ha provocat que ens enfrontem a una doble crisi, econòmica, que ofega treballadors i empresaris, i fiscal, que ofega l’Estat. Igual que fa deu anys, patirem més que la resta de països: serà que alguna cosa estem fent malament... Entendrà el missatge la classe política?

Es pot lluitar contra el coronavirus com a la I Guerra Mundial?

El Congrés ha aprovat la segona pròrroga de l’estat d’alarma i el president del Govern va aprofitar per anunciar que pensava demanar-ne un altre, la qual cosa significa que aquesta situació excepcional, prevista a la Constitució, però que fins ara no s’havia emprat mai, acabarà durant dos mesos.

Sorprèn que un període tan llarg de privació d’alguns dels drets humans més bàsics, com els de moviment o reunió, hagi rebut escasses crítiques. És cert que ningú pot discutir l’objectiu final de la situació de reclusió en què ens trobam: tots volem lluitar contra l’expansió del coronavirus. Som conscients que cal reduir-ne l’impacte per no saturar els serveis de cures intensives i que els sanitaris puguin salvar totes les vides possibles. Tanmateix, la fi no sempre justifica els mitjans.

Fa la impressió que en la resposta contra la malaltia hi ha hagut improvisació i s’ha copiat el protocol xinès sense gaire reflexió. Aquest guarda semblances amb el combat contra epidèmies d’una mena diferent, com l’èbola, relativament poc contagiós i molt virulent i, en general, amb els ancestrals sistemes veterinaris de control de plagues, encara que en aquest cas solen ser més radicals i sacrifiquen les víctimes.

Un enfocament sensacionalista dels efectes de la pandèmia ha creat un estat de pànic col·lectiu no sempre d’acord amb els seus perills reals. Sense cap debat públic i amb una informació epidemiològica superficial s’ha prohibit quasi tot: actes públics, activitats docents, assistència a bars i restaurants, compres, excepte les de primera necessitat que, a més, es recomana que es concentrin un dia a la setmana, exercici físic a l’aire lliure i, en una volta de rosca que fa saltar pels aires la llibertat d’empresa, qualsevol activitat productiva no essencial. Semblaria que el Govern, més que enfrontar-se a una epidèmia, lluita contra la por de la gent a emmalaltir.

Aquesta contundència, que a la pràctica manté la immensa majoria de la població en una situació de presó domiciliària, contrasta amb la manca de justificació sobre l’efectivitat de cadascuna de les disposicions, perquè no té les mateixes implicacions sobre la difusió del virus un partit de bàsquet amb dos-mil espectadors, un sopar a un restaurant, el trasllat d’una família a la segona residència o que una persona surti sola a córrer o a caminar. De fet, les darreres activitats són permeses cada vegada a més països.

Tal i com ha assenyalat el president Sánchez, Espanya és un dels països que ha anat més lluny en la limitació dels moviments de les persones i la paralització del teixit productiu, només per darrera de la Xina, un país amb un sistema polític autoritari en les antípodes de la nostra democràcia i que ara, estranyament, és el punt de referència per massa gent.

La rudesa de les restriccions i la parquedat de les explicacions em recorden la I Guerra Mundial, on l’estratègia bèl·lica es basava en el xoc frontal dels exèrcits que se sotmetien mútuament a brutals batalles de desgast on milers de persones i tones de material militar eren sacrificades a diari en un intent de fer sucumbir l’adversari, intent sempre inútil, perquè els bombardejos de l’artilleria i les carregues de batallons de soldats eren equilibrats per la defensa aferrissada de les trinxeres i les posicions de formigó armat.

Després de quatre anys de combats extenuants i de cavar milions de tombes, Europa va sortir devastada i el món no va ser mai més igual. La població va començar a perdre la fe en la guerra i en, l’àmbit militar, les estratègies basades en la mobilitat i la concentració dels esforços van arraconar les defenses estàtiques i les ofensives basades en grans acumulacions de tropes que amb facilitat s’obstaculitzaven entre si.

Al segle XXI hem après la lliçó i l’aplicam a les activitats civils. El màrqueting i la política fan ús de l’anàlisi del big data per influir en el segment de mercat més efectiu; en medicina es fa cirurgia fina amb làser i en farmàcia se sintetitzen medicaments de disseny gràcies a la descodificació de l’ADN. En canvi, amb el coronavirus hem deixat de banda l’anàlisi detallada i estem actuant com si es tractés de derrotar les tropes atrinxerades del kàiser Guillem II de Prússia.

En una democràcia, la privació radical d’un bon grapat de drets constitucionals exigiria que es justifiqués cadascuna de les mesures pel seu impacte concret en la lluita contra la malaltia. El recurs genèric de l’eslògan “Este virus lo paramos unidos” té l’aire d’un truc de màgia que només evidencia la manca d’arguments de les autoritats.

La I Guerra Mundial es va guanyar a un preu altíssim. Així mateix, la utilització d’una estratègia de confinament indiscriminat pot causar un dany excessiu a la nostra salut física i mental, l’economia i les nostres tradicions democràtiques; mai es bo acostumar el poble al servilisme.

Convindria pensar si l’aplicació de mesures selectives no podria aconseguir els mateixos objectius de manera més pacífica. Fins i tot hauria estat educatiu substituir la reclusió cega per un codi de bones pràctiques: distàncies de seguretat, ús de mascaretes i guants, higiene... Aquestes es podrien implementar amb una anàlisi estadística de dades desagregades i amb la generalització de les analítiques –que tan bon resultat han donat a països com Alemanya o Corea del Sud. Així es podrien imposar limitacions diferents segons els col·lectius i les comunitats autònomes, ja que l’afectació no és igual a Balears i a Madrid o entre els estudiants de magisteri i els residents a centres de persones majors.

En cas contrari, aquest estiu ens quedarem sense poder gaudir de les festes padronals, de Sant Joan fins a Sant Nicolau, amb la frustració de no saber si  realment servirà per a res.

Des del meu racó de confinament: ens costa tant canviar!

Per animar-me, els primers dies de confinament, em vaig dir que faria les coses que sempre havia volgut fer i deixava per manca de temps: llegir els llibres que feia anys i panys que acumulaven pols a l’estanteria, aprendre a cuinar, saltar a la comba, estudiar italià... Passades tres setmanes m’adon que no he fet res del que m’havia proposat. Els dies passen sense pensar-hi i, encara que tot és molt tediós i avorrit, no faig res de nou. L’única rutina que he afegit al meu repertori és l’aplaudiment de les vuit.

No sé quanta gent compartirà aquesta sensació, però tenc el pressentiment que a tots ens ha passat quelcom semblant. Al començament vivia amb la il·lusió que les xifres de lectura d’aquest país batrien rècords, la gent llegiria els articles d’opinió dels diaris –aquells tan llargs que al bar no ens dona temps ni d’encetar– del principi al final. Més tard, quan Teatroteca va obrir el seu catàleg per poder veure obres de teatre gratis, creia que allò tindria tantes consultes que es col·lapsaria, igual que les webs dels museus, les del músics i tots els artistes que han ofert les seves obres a la multitud confinada.

I res; no he llegit cap whatsapp on qualcú expliqui com ha flipat amb el Museu del Prado o veient La gata sobre el tejado de zinc, ni tan sols amb el concert familiar de Marco Mezquida,...

Al final m’he rendit i he hagut de reconèixer que som un il·lús;  allò era impossible. Aquell que ja llegia, ara llegeix més, el que escoltava música, ha vist qualque concert online i, per entrar al Reina Sofia, s’ha de ser un fanàtic de les arts plàstiques; els poetes se segueixen seguint els uns als altres. Apostaria que els aficionats al futbol s’han fet un tip de veure finals de la Champions i partits de la lliga anglesa en diferit. La SER segueix radiant Carrusel Deportivo.

Aquesta reclusió, aquesta presó civil que ens ha tocat viure, no transformarà els nostres hàbits, no ens farà ni millors ni pitjors. Viure tancats ens pertorbarà si abans ens agradava sortir; la gent casera, quasi ni se’n temerà, perquè cada dia ja es tancava a casa. Els esportistes segur que han organitzat taules de pilates online, corregudes pel passadís de casa o qualsevol activitat que els permeti seguir movent el cos: un dia vaig veure a un balcó un home que havia improvisat una bicicleta estàtica, penjant la seva bici de muntanya amb unes cadenes.

Ens estimam les nostre rutines i aquest parèntesi d’aïllament no ens baratarà. Per açò, quan rep algun whatsapp (que m’envia qualcú dels que sempre envien whatsapps a boldros) que vaticina que el capitalisme està acabat, que no podem tornar a la normalitat, perquè la normalitat era la crisi,... quan veig el que em fa arribar aquesta gent activista, optimista, crítica, tenc enveja del seu esperit reivindicatiu  i pens que no poden evitar ser així, perquè ho han estat tota la vida.

Després del coronavirus, tots intentarem reprendre l’existència que fèiem abans, i el sistema seguirà més o menys igual, perquè... ens costa tant canviar!

El coronavirus del 2020: la mare de totes les crisis

El món està patint una pandèmia com no es veia des del grip del 1918. Tot i que la situació no és en absolut comparable, perquè avui el sistema sanitari és prou efectiu i la població gaudeix de millor salut, en aquella ocasió van morir uns cinquanta milions de persones, de les quals dos-centes mil a Espanya i 184 a Menorca.

A diferència del 1918, on després de quatre anys de guerra les prioritats eren unes altres, en l’actualitat els estats s’han pres molt seriosament el repte. La Xina va marcar el camí a seguir, recloent la població a les seves cases de forma estricta, aturant l’activitat econòmica i tancant les fronteres.

L’evolució de la malaltia fa un segle i les informacions que arriben d’Orient són bastant útils per preveure el curs futur dels esdeveniments. El 1918, la infecció es va desenvolupar en tres rondes i, malgrat que, en general, l’impacte es va anar esvaint, hi va haver zones on la major quantitat de traspassos no es va produir en el primer embat. A Menorca, segons informava Toni Seguí, no va morir ningú a la primera (primavera-estiu), patí el pitjor embat en la segona (setembre-desembre), amb 131 defuncions i encara fou durament castigada en la darrera (gener-març 1919), quan hi hagué 51 morts.

Aquestes dades ens proporcionen una sèrie de lliçons. Una plaga d’aquesta mena acaba afectant gairebé tothom: els epidemiòlegs esperen que el 75% de la població l’acabi passant, la majoria de manera relativament lleu. La malaltia no desapareixerà deveres, sinó que els seus efectes s’allargaran durant un any o més. Les regions que aconsegueixin reduir la mortalitat al principi segurament seran les que rebran la batzacada els mesos a venir i el còmput final dependrà més de l’estat de salut general dels ciutadans i la potència del sistema sanitari que de mesures d’aïllament que, si no es descobreix prest una vacuna,  poden dilatar el cop, però no evitar-lo.

D’altra banda, el coronavirus es va difonent entre els continents a un ritme desigual. La facilitat de les comunicacions ha fet possible que salti a territoris molt allunyats: de la Xina va passar a Itàlia i l’Iran, s’ha estès a Europa i d’aquí ha botat als Estats Units; encara falta perquè la resta de continents sofreixin una afectació important.

Els països estan reaccionant davant l’epidèmia com si fos un episodi passatger, que se superarà en qüestió de setmanes. Tanmateix, el patró que acabam de descriure provocarà que la crisi sanitària perduri. El problema és que les nacions han ordenat la clausura de les fronteres, la majoria de forma preventiva, quan els veïns encara tenen pocs casos, cosa lògica si, com hem vist, el virus pot venir de qualsevol punt del planeta. A la Unió Europea fins i tot s’han reimplantat les duanes que havíem clausurat fa vint anys.

Si la crisi sanitària es perllonga, assistirem a un escenari inèdit de paràlisi del moviment de persones. No bastarà que a l’interior del país s’hagi superat la malaltia, perquè a altres llocs el patogen seguirà causant una gran mortaldat.

És evident que les conseqüències econòmiques de la clausura de les fronteres seran demolidors. A Menorca som conscients que la desaparició del turisme estranger és un cop duríssim. Per molt que aquí estem sans, els anglesos, alemanys, italians i francesos difícilment podran venir: els seus governs tindran por de deixar-los sortir si a una altra part del món hi ha casos. I encara que a l’estiu la situació estigui tranquil·la (o potser no, perquè a l’hemisferi sud serà hivern,...), els seus responsables sanitaris els advertiran dels temibles efectes de segona ronda.

Malgrat que el trasbals recaurà de forma principal sobre la circulació humana, el moviment de mercaderies també es veurà alterat, pel temor a què serveixin de vector de la transmissió del virus. En una economia fortament integrada, on la producció d’un país depèn en gran mesura de subministraments d’altres països (la majora d’Orient) i on el comerç exterior, exportacions i importacions, és una fracció substancial dels intercanvis, qualsevol restricció duradora ocasionarà una pertorbació profunda en les empreses. Aquest desgavell es podria mitigar si la Unió Europea acordés una obertura coordinada de fronteres, però els escassos resultats assolits (deute, material sanitari,...) no encoratgen l’optimisme.

D’altra banda, convé assenyalar que hi ha fets irreversibles: és molt difícil aixecar un negoci i bastant fàcil arruïnar-lo; si una fàbrica fa fallida serà ben complicat que torni a obrir quan el temporal escampi. El trauma que ha experimentat la societat podria afectar les seves pautes de comportament, defugint els actes de masses i els viatges de llarga distància –el turisme. Una part dels efectes destructius de la crisi persistiran en el temps.

Com em recordava un tècnic agrònom, les mesures de contenció que han dictat les autoritats no es diferencien gaire de les que es prenen en crisis animals (pesta porcina, llengua blava,...). La diferència rau en què les persones són els agents de l’activitat econòmica i el confinament draconià està cridat a copejar amb força el nostre teixit productiu.

La gran pregunta és si l’estratègia d’inspiració veterinària que s’ha pres serà sostenible. La prolongació de la crisi permetrà que minvi la mortaldat, ja que els serveis d’urgències podran cuidar millor els afectats. Tanmateix, el preu a pagar serà una depressió econòmica històrica. Una intensa pressió social ha forçat el govern a endurir la quarantena, sense calibrar-ne les conseqüències. La concentració de les víctimes mortals de la malaltia en els avis i els malalts crònics potser recomanava una acció més selectiva.

Confondre desitjos i realitats: la impotència del Banc Central Europeu

Una de les primeres víctimes de l’epidèmia del coronavirus és l’economia, que ja fa dies que és ingressada a l’UCI amb símptomes preocupants. La borsa ha experimentat caigudes superiors a les que va patir a la crisi del 2008; el preu del petroli s’ha enfonsat i ha provocat una guerra comercial entre Rússia i Aràbia Saudita; la que enfronta els Estats Units i la Xina s’està revifant.

El mercats financers estan anticipant les pèrdues de les empreses. Com que els ciutadans estem confinats, les nostres compres es redueixen al mínim. L’economia és un circuït, de manera que la volatilització de la demanda ha posat en marxa la roda de la depressió, on aniran caient ràpidament el comerç, l’automòbil i el turisme; sense consum l’atur pujarà i açò agreujarà la recessió. Esperem que sigui curta, tot i que ofereix signes inquietants, perquè ja fa mesos que l’activitat mostrava signes d’esgotament i aquesta manca d’energia és un indici que el daltabaix pot ser intens.

Un dels problemes de l’economia és que la majoria dels analistes confonen els seus desitjos amb la realitat. És comprensible: aquest és un dels escassos terrenys on les males notícies no venen.

El pitjor senyal el donen els governs, que tothora venen optimisme, ja que les dificultats econòmiques són valorades per l’oposició i els ciutadans com a signe de mala gestió, quan, com ara veiem,  en la majoria de les ocasions els polítics no tenen gaire influència en la capficada econòmica. Les seves “previsions” econòmiques són, si em permeten l’expressió “recaditos a la Virgen” o, en termes més literaris, “brindis al sol”. No calculen com evolucionarà l’economia, sinó que proposen objectius possibles, però moltes vegades improbables.

Els instituts d’anàlisi, molts d’ells finançats pels bancs, els segueixen la roda, perquè no volen contradir el ministre d’economia ni patir pèrdues en els seus balanços. Tal i com ens han ensenyat els economistes més lúcids (“El cigne negre”, de Taleb) sobreestimam els guanys i infravaloram els pèrdues, en especial les que es produeixen de forma sobtada. Si mirem enrere comprovarem que, tot i que per causes completament diferents, les depressions solen començar per un fet que ningú podia preveure, ja fos la crisi del petroli dels anys setanta o la caiguda de Lehman Brothers fa una dècada.

Des de fa més d’un segle sabem que l’economia oscil·la en cicles. Com a la Bíblia, períodes de vaques flaques sempre acaben essent el colofó dels anys de vaques grasses. Per aquest motiu, és necessari que els estats es dotin d’institucions que ajudin el país quan entra en recessió. L’assegurança contra l’atur és el més conegut d’aquests mecanismes. Els governs tenen la missió de combatre els aspectes reals de la crisi (atur, disminució de la producció) i els bancs centrals la seva vessant financera .

Tanmateix, la majoria dels governs hagin desatèsaquesta funció. Els ciutadans sempre tenim demandes que ens semblen indefugibles i açò fa que el pressupost de l’Estat estigui en dèficit permanent. Així que, quan arriba una recessió, el govern, que ja ha de pagar la factura de la gent en atur i deixa de cobrar els impostos dels treballadors desocupats i les empreses en pèrdues, es veu fermat de mans i no pot donar una major empenta: sempre queda curt.

Els bancs centrals no es veuen tan pressionats com els governs i solen disposar d’un major marge de maniobra, per la qual cosa tenen la capacitat de reduir els tipus d’interès i facilitar fons als bancs per alimentar el crèdit, vital per ajudar empreses, autònoms i persones en dificultats. La majoria dels països, com els Estats Units o Anglaterra, ara ho estan fent així, perquè partien d’una situació normal, no és el cas d’Europa, on els interessos encara són negatius, una situació excepcional i susceptible de causar danys al sistema bancari.

La crisi del 2008 fa anys que va quedar enrere. Per tant, el Banc Central Europeu hauria d’haver abandonat la política monetària laxa, com han fet els americans. Malgrat la seva teòrica independència, el BCE s’ha plegat a l’agenda política i no ha fet el que tocava. Paguen justos per pecadors: súper Mario Dragui s’ha retirat envoltat d’aplaudiments, després de mantenir massa anys una situació financera extraordinària i la seva successora Christine Lagarde rebrà totes les crítiques, quan l’han deixada sense armes.

És cert que, malgrat els anys de recuperació, la situació econòmica no és per tirar coets: a finals del 2019 la taxa d’atur d’Espanya fregava el 14%; Itàlia i França rondaven el 9%. No cal ser economista per saber que açò és dolent, però és que al mateix temps a Alemanya els desocupats només són el 3,5%, al Regne Unit el 4% i a Portugal el 7%. Les dades demostren que la majoria de països europeus són en una situació de normalitat; en conseqüència, els nostres problemes no tenen a veure amb el cicle, sinó que són estructurals.

El punt clau és que s’ha emprat la política monetària per intentar curar les nostres xacres –atur i baixa productivitat–, quan és impossible. A tots ens agradaria una autèntica recuperació, però no podem esperar que el Banc Central Europeu obri el miracle i caldrà fer canvis substancials en la nostra estructura econòmica que ens acostin a Portugal, Holanda o Dinamarca.

Aquesta confusió del BCE, que ha perllongat de manera excessiva una medicina pensada per a dificultats conjunturals per lluitar de forma ineficaç contra problemes estructurals, l’ha menat a una situació d’impotència per combatre una veritable situació de crisi.

Unes reflexions sobre els primers dies de confinament

Perdonau-me si avui les meves reflexions no us ajuden gaire, però aquests primers dies de vida tancada no puc evitar que la situació em sembli, per damunt de tot, trista.

És trist veure els carrers buits. Visc a s’Arraval i mai hauria pensat que enyoraria el pas dels cotxes, que els seu renou em despertés el matí, les seves llums m’enlluernessin de nit i els fums m’envaïssin només sortir al carrer.

És trist saber que tothom està tancat a casa, fent cadascú el que bonament pot per matar el temps.

És trist anar a comprar i evitar la gent que ve de cara; és trist caminar pel carrer amb la bossa de la compra i tenir mala consciència per no estar tancat a casa; és trist tenir l’angoixa d’haver d’explicar a un policia que venc de fer una compra; és trist que sortir al carrer més que un alleujament, sigui un motiu d’angoixa.

És trist envejar els que tenen cans, perquè els poden treure a passejar; és trist que passejar s’hagi convertit en una cosa clandestina, insolidària.

És trist pensar que dimarts hauria anat a la tertúlia en anglès, dimecres al taller d’escriptura, divendres a una conferència o la presentació d’un llibre i avui dissabte a un concert, i no haver pogut anar i no saber quant hi podrem tornar a fer-ho.

És trist saber que la gent mor cada dia per una malaltia de la qual fa poc ens burlàvem una mica, una altra cosa que, ara, em voldria fer perdonar.

Em sap greu, perquè les meves paraules haurien de servir per donar-vos ànims i, tanmateix, per a mi, aquests dies de final d’hivern, amb el seu aire fresc, el cel gris i la nit fosca, han estat, sobretot, tristos.

És trist com sortim a les vuit del vespre a aplaudir el personal sanitari. És trist que s’hagi convertit en una part de la nova rutina que estem creant cada dia. És trist com la gent se saluda quan acaba d’aplaudir. És trist i, a la vegada, és esperançador veure com, malgrat tot, anam trobant excuses per donar-nos coratge. Aplaudim els sanitaris i ens aplaudim a nosaltres mateixos per anar passant, per anar superant, aquests dies tan tristos.