dimarts, 9 de juliol del 2024

L’economia de Menorca als segles XVIII i XIX segons Pere Riudavets (1888)

 Pere Riudavets inclou a la Historia de la isla Menorca nombroses notícies i comentaris sobre l’economia de l’illa durant els segles XVIII i XIX, que han estat àmpliament citades pels autors que han escrit posteriorment sobre el tema. L’autor remarca el fet que la situació econòmica de Menorca va progressar arran de la conquesta espanyola del 1782, per l’impuls que van suposar les obres públiques i el manteniment d’una nodrida guarnició i l’entreteniment de l’esquadra. L’arribada d’aquests capitals, sumats als que s’havien obtingut els anys anteriors amb el cors, van permetre als menorquins fer grans negocis.

La reforma de l'Ajuntament de Maó, una de les obres del període

A aquesta prosperitat hi va contribuir de forma decisiva el comerç. Si bé en el moment de la presa de l’illa aquest va restar paralitzar per l’eliminació de llibertat comercial i la introducció de la duana i el sistema financer espanyol, la protecció que va procurar als armadors el governador, el Comte de Cifuentes, els va permetre dedicar-se al lucratiu comerç de blat, per a la qual cosa disposaven de multitud de vaixells, procedents de les aprehensions dels corsaris i els que es construïen a les drassanes particulars. 

D’aquesta manera, la gran massa de diners que havia a l’illa, en sonants i comptats pesos columnaris, s’emprava per comprar el blat als ports de Llevant la Mar Negra i transportar-lo a la Península, “on es descuidava el seu conreu”. Es necessitava efectiu perquè els menorquins no tenien res que oferir a canvi del blat. La extracció de la moneda al principi era de contraban, fins que el gener del 1792 fou autoritzada l’exportació de plata, que abastava una xifra immensa, 1.200.000 pesos anuals. En aquest comerç hi participaven quasi tots els illencs, perquè no hi havia família acomodada, ja fos propietària o menestral, que no invertís en aquelles expedicions, bé en el nòlit dels vaixells, bé en el seu carregament.

Segons Moratín, que l’octubre del 1795 va estar de pas per Maó, en aquell moment hi havia al port 150 bergantins de veïns del país ocupats en el tràfic de grans, xifra que Riudavets considera exagerada i rebaixa a setanta bucs de diversa mena. No contents amb explotar el comerç dins de la Mediterrània, el 1784 va salpar de Maó el primer vaixell que encetava les relacions dels maonesos amb les Antilles. Aquests anys la Corona estava obrint el tràfic amb l’Atlàntic, que abans estava monopolitzat per Sevilla i Cadis, a un nombre cada cop més gran de ports espanyols.


La prosperitat va quedar estroncada per la nova guerra que es va declara el 1796. Tanmateix, la ràpida conquesta de l’illa pels anglesos, el 1798, va retornar als menorquins la llibertat de comerç i un nou cors, que aportà multitud de preses, per valor de 430.000 lliures esterlines.

Amb la pau d’Amiens, el 1802, Menorca tornava a Espanya i novament s’esdevingué la paràlisi. La reintroducció de la matrícula provocà una segona emigració. La drassana, en la qual el 1790 havien arribat a treballar 660 persones, quedà sense feina i com que hi havia un excés de vaixells, els seus treballadors van emigrar a Espanya o a les colònies americanes. Els que van restar, al cap de poc, el 1805, van tenir l’al·licient d’un nou cors que es va organitzar, en aquesta ocasió contra els anglesos. Les preses obtingudes van augmentar una vegada més el benestar públic, fins que el 1808 es va signar la pau.

Els anys successius i durant la Guerra de la Independència contra els francesos, molts mariners van trobar col·locació en els bucs mercants i de tot tipus que passaven pel port de Maó. Acabades les guerres napoleòniques el 1814,  amb l’adveniment de la pau general a Europa, les naus dedicades al comerç marítim de Maó va poder tornar als ports de Llevant i la Mar Negra per aprovisionar-se de cereals que eren importats a Espanya. Aquesta va ser l’època en què la nostra marina mercant va adquirir major relleu. El material marítim va millorar amb la construcció d’embarcacions noves i més grans. El seu nombre superava els 150, de diferents ports i aparells, dels quals 68 eren bucs d’altura i 17 barques costeres de vela llatina. El 1810 aquesta flota comptava amb un personal de 1.800 persones: 240 pilots i capitans, 1.050 mariners, 140 grumets, 200 mestres d’aixa i 140 calafats.

Port d'Odessa, a la mar Negra, on anaven els bucs menorquins

El 1820 el comerç arribava al seu apogeu. El mes de maig sortien en direcció a la Mar Negra trenta naus de divers castes i el juny es feia a les aigües un altre comboi de vuit vaixells, sense comptar els que anaven a Egipte i altres ports de Barbaria (Alger i Tunis) i Llevant (l’Imperi Turc). Recordem que en aquestes expedicions invertien els seus estalvis menorquins de totes classes, hisendats i artesans.

Aquella lucrativa navegació va rebre un cop de mort amb el decret del mes setembre d’aquell any, que prohibia la introducció de blat a Espanya procedent de l’estranger. Les embarcacions que havien sortit, en arribar van haver de vendre els seus grans a mercats estrangers i tornaren a Maó en llast, de buit. La paralització que va sobrevenir al comerç marítim fou completa, i provocà el desarmament dels bucs i la indigència en què van caure els mariners i la indústria naval, tant capitans com pilots. Els abundants cabals que circulaven per l’illa es van anar evaporant lentament, ja que les necessitats sempre creixents de la vida moderna van acabar per absorbir els estalvis d’aquells menorquins.

Riudavets comenta que aquest resultat era inevitable, perquè Menorca no produïa prou blat per a l’alimentació dels seus habitants i calien multitud de productes estrangers i de la Península per al vestit i altres proveïments qüotidians. Així van augmentar els dèficits comercials: segons Madoz, el 1842 les importacions ascendien a 200.000 duros. Aquest fet el fa concloure que, “atès que els productes de la terra no basten per alimentar-nos i vestir-nos, cal acudir a la indústria i el comerç per abastar el cabal suficient per esmenar el dèficit, cada dia creixent, per l’augment de les necessitats que crea la vida moderna”.

Vapor Mahonés, el primer d'aquesta mena a Menorca
Segons l’autor, “contribueix a aquest fet, la ruïna de la indústria local, ocasionada per la introducció del vapor que comunica l’illa amb Barcelona i Mallorca, que ens proveeix amb frivolitats que abans no es coneixien. Antigament, els menorquins es vestien amb teles matusseres fetes a Alaior i Ciutadella, però d’ençà que els anglesos i els francesos van introduir les seves modes i articles, els illencs desdenyen vestir-se amb gèneres tan basts, comparats amb els estrangers, que són de cotó i seda.”

També van desaparèixer altres manufactures, com la dels sombrerers, les ebenisteries o les fàbriques de sabó, que no havien pogut suportar la competència de les de Mallorca, on disposaven de les primeres matèries per fabricar-les. Paulatinament, havien tancant totes les antigues manufactures, fins i tot les més petites.

Pel cantó contrari, havien aparegut noves indústries. Amb la introducció de la màquina de vapor, el 1856 es va establir la indústria tèxtil Industrial Mahonesa, que produïa excel·lents teixits de cotó. També es van muntar dos molins fariners propulsats amb aquesta energia al port de Maó: el 1856 un al moll de Ponent i el 1882 un altre al de Llevant. Així mateix la indústria de calçat des de mitjan segle va adquirir un gran desenvolupament. Altres activitats industrials eren les pedreres de marès i la d’articles de fang, amb la fàbrica de Trèmol a Ciutadella i l’Alfarería Balear inaugurada el 1883 al Cos Nou de Maó. També existia una artesania de copinyes i començava l’elaboració de bosses de plata, les dues a càrrec de personal bàsicament femení.

Fàbrica Industrial Mahonesa (Museu de Menorca)

En definitiva, Riudavets és testimoni del canvi de paradigma econòmic esdevingut a mitjan segle XIX, període en el qual Menorca passà de disposar d’un potent sector comercial i naval a iniciar el seu desenvolupament industrial. En el nou marc, els territoris havien de basar la seva prosperitat en la competitivitat de les seves manufactures.