La nova historia econòmica de Menorca de Joan Hernández

 Acaba de ser presentat el nou llibre de Joan Hernández, amb el suggeridor títol De “holandeses del sur” a Hong Kong del Mediterráneo: una historia económica de Menorca. El qualificatiu d’holandesos del sud fou pronunciat pel general Tofiño, per referir-se al comerç de reexportació de blat que practicaven els menorquins la dècada del 1810, segons recull Francesc Hernández Sanz en la seva obra del 1908. Així mateix, fou l’economista Foremann Peck, qui, en unes jornades sobre l’economia de Menorca, en tenir notícia del desplegament manufacturer de l’illa, la definí com el Hong Kong del Mediterrani.

Aquesta obra pot ser considerada com el testament intel·lectual de l’autor, ja que recull els fruits d’una trajectòria acadèmica de cinquanta anys. Durant molt de temps, Joan Hernández es va interessar per la història econòmica general i d’Espanya, amb aportacions de primera línia des de la seva tesi doctoral, del 1970, sobre la reforma tributària de Joaquín de Garay, del 1817. A partir del 1999 va iniciar una etapa de major implicació en la vida intel·lectual menorquina, que el portà a la presidència de l’Ateneu de Maó (2002-2006) i de la secció de Ciències Socials de l’Institut Menorquí d’Estudis (2002-2011). Com a conseqüència d’aquest interès, va elaborar una sèrie de treballs que han renovat els estudis d’història econòmica de Menorca.

El 1999 el seu article “La depresión económico comercial de Mahón y la crisis del tráfico portuario” fou inclòs al llibre Doctor Jordi Nadal. La industrialització i el desenvolupament econòmic d’Espanya. L’any següent, el treball “Rasgos de la economía menorquina desde la época británica hasta mediados del siglo XIX”, va ser publicat a la revista Randa. El 2001 la publicación acadèmica Review on Economic Cycles va acceptar la monografia  “Los precios del trigo en Palma de Mallorca y el ciclo económico balear”. El 2005 va aconseguir que l’editorial Delta publiqués el llibre Tratado especial acerca de cuál es el justo precio del trigo en la Isla de Menorca, del 1650, del qual en va escriure la nota preliminar “La economía política de Francesc Marçal en la era del mercantilismo”. 

El projecte de major volada ha estat la recerca sobre els principals empresaris menorquins, que va donar lloc a dos libres: un del 2010, en català i el del 2013 una versió abreujada en castellà, les principals conclusions dels quals van ser recollides en anglès al llibre Entrepreneurship and Development.

En resum, Joan Hernández ha destil·lat aquesta història econòmica a partir dels resultats dels anteriors estudis, amb els quals ha modernitzat la disciplina i han obert noves vies a la comprensió de l’economia de Menorca al llarg del temps, la qual cosa el situa al capdavant del camí que obrí el seu avantpassat Francesc Hernández Sanz.

El segon aspecte a remarcar és la sòlida base metodològica d’aquesta història econòmica, que es distingeix dels textos existents per l’èmfasi en incorporar les teories i els debats actuals sobre la Història Econòmica general i d’Espanya, i el pensament econòmic en sentit ampli, que l’autor coneix perquè els ha tractat al llarg de la seva trajectòria acadèmica. D’aquesta manera es poden trobar àmplies referències a la teoria dels cicles econòmics, que figuren de forma explícita a la introducció i està subjacent en tot el treball, així com els conceptes de Revolució Industrial, industrialització i desenvolupament econòmic, adoptant el model de Gerschenkron per explicar la industrialització de Menorca, i les teories de John Maynard Keynes respecte a l’evolució econòmica del segle XX.

El llibre destaca per la seva amplitud de mires, que és mostra d’una gran perspectiva històrica i una vasta cultura. En efecte, no és gens habitual que un text d’història econòmica comenci amb la Menorca talaiòtica i passi per la Menorca romana, l’època medieval (que titula La Corona de Aragón) i l’Edat Moderna, per arribar als més habituals capítols sobre el segle XVIII (encertadament considerat sota el prima del domini anglès i la seva continuïtat en la Il·lustració borbònica espanyola) i el XIX i el XX, el nucli de l’estudi.

Aquesta visió oberta el mena a incorporar aspectes culturals, mostra del seu esperit humanista, que ja coneixíem per les diverses jornades que va organitzar al voltant de les relacions entre Història Econòmica i Història de l’Art quan era cap de la secció de Ciències Social de l’IME. Amb aquest objecte descriu la Societat Menorquina de Cultura del segle XVIII, la formació i primers anys de l’Ateneu de Maó i les institucions educatives, entre altres qüestions.

Malgrat tot, no es tracta d’un text erudit, sinó que està escrit amb lleugeresa i profunditzant en la justa mesura en totes les qüestions, de manera que cal considerar-lo un llibre de caire divulgatiu, que pot servir com una bona introducció sobre la història econòmica de Menorca per a qualsevol lector o també, pel seu rigor, ser utilitzat amb profit en la universitat o els instituts d’ensenyament mitjà, com s’evidencia en haver estat editat per la Universitat de Jaén, prèvia validació per dos pars cecs.

Joan Hernández subratlla el paper central del capital humà, un concepte fonamental en diversos capítols, per explicar el desenvolupament econòmic de Menorca. De la seva mà ve la importància que atorga a la innovació, un element clau que també  apareix de forma reiterada i que és el motiu pel qual l’investigador José María Ortiz-Villajos és coautor de l’obra.

En aquest sentit, cal destacar la capacitat de l’autor per formar equips de treball i d’obrir la disciplina a joves investigadors. Ho sé de primera mà, perquè per un comentari seu sobre l’existència de documentació sobre la fil·loxera a Menorca a l’Arxiu Històric de Maó vaig iniciar la recerca que acabaria donant lloc a la meva tesi doctoral. De forma més directa, em va convidar a integrar-me en el projecte d’elaboració de les biografies dels empresaris més importants de cada regió espanyola, redactant les de Menorca.

En la mateixa línia, ha incitat el professor de la Universitat Complutense de Madrid José Maria Ortiz-Villajos a investigar sobre l’economia de Menorca. Els resultats han estat uns notables treballs sobre la Maquinista Naval i la Sociedad Anglo-Española de Motores, publicats en revistes internacional del màxim impacte i, posteriorment, ha obtingut una beca de l’IME per a l’estudi de les patents de Balears, un resum del qual s’inclou en aquest llibre.

Com és lògic, el cor del llibre és l’anàlisi de la industrialització de Menorca, de la qual Joan Hernández remarca la seva continuïtat amb el sistema mercantilista del segle XIV i amb el progrés econòmic assolit en el segle XVIII. Aquesta nova interpretació la vam començar a introduir en el llibre dels empresaris menorquins i trenca amb la crítica a la via menorquina de creixement que alguns historiadors havien introduït els anys noranta del segle passat, amb la pretensió que existia una separació radical entre el progrés anterior de l’economia de Menorca i la seva industrialització. Les biografies empresarials mostraven l’existència d’un lligam entre aquests dos moments, cosa lògica perquè l’expansió industrial difícilment hauria pogut produir-se sense un substrat on afermar les seves arrels, fet confirmat en aquest llibre.

Industria Mahonesa, fàbrica tèxtil de Calafiguera

Joan Hernández fa un interessant exercici en emmotllar la industrialització de Menorca en les mateixes fases que va seguir la Revolució Industrial al Regne Unit, que pren com a referent explícit. La primera etapa (1850-1873) està centrada en la màquina de vapor i les seves aplicacions a la navegació, el tèxtil i la indústria farinera. La segona (1874-1929) veu el protagonisme del metall, el naval, l’energia, les bosses de plata i el calçat, i un gran desenvolupament del sistema bancari. Finalment, en la tercera (1929-1973) sobresurten la bijuteria, la maquinària i l’agroalimentari, tot mantenint-se altres com el calçat. Posteriorment, es descriu succintament la desindustrialització de l’illa, en la línia del que ha esdevingut a Europa, tot adoptant una línia crítica amb aquest fenomen.

Així mateix, cal subratllar l’interès de l’autor pel sector financer de Menorca, des dels seus orígens en les cases de banca del segle XIX, passant per la creació del Banc de Maó el 1882 i a la seva desaparició el 1911, i la trajectòria fins a la Guerra Civil i la postguerra, explicant amb precisió la seva absorció per la banca nacional. Per Joan Hernández, el finançament de l’activitat econòmica fou un factor actiu com a impulsor del desenvolupament de l’economia de Menorca i, en general, l’expansió de l’economia real està condicionada per la de l’economia monetària.

Electrica Mahonesa. Moll de Ponent

En definitiva, el llibre mostra com Menorca s’ha sabut enfrontar al llarg de la història als reptes econòmics mitjançant reajustaments sectorials i ajustos productius per desenvolupar nous sectors, gràcies a l’existència d’un capital humà i empresarial de primera magnitud.

Tolerància zero contra la corrupció: La revolució devora els seus fills

 Espanya, país d’excessos, ha abraçat amb ardor la política de tolerància zero, ideada el 1982 pels criminòlegs americans Wilson i Kelling, i que propugna que els delictes siguin castigats de forma expeditiva amb tota la severitat possible des de la primera infracció. Aquesta doctrina ens ha menat a tenir un dels codis penals més durs d’Europa i havia arrossegat la nostra política a un carreró sense sortida fins que el president Pedro Sánchez va trobar una sortida tan imaginativa com polèmica per no dimitir.

Coincidint amb l’esclat de la gran crisi financera del 2008, van sortir a la llum pública una sèrie d’escàndols de corrupció, des de l’esperpèntic dels vestits del president de la Comunitat Autònoma de València a l’abisme dels ERO d’Andalusia, que van tenir conseqüències de gran abast i culminaren el 2018 amb la moció de censura contra Rajoy i la pèrdua del govern de la Comunitat autònoma d’Andalusia pel PSOE.

Davant la justa indignació ciutadana, es va introduir el principi de la tolerància zero contra els corruptes en camps tan variats com la Llei de Contractes del Sector Públic i els codis ètics dels nous partits nascuts en aquest període. Les intencions eren bones, però és trist constatar que ha servit per empitjorar el clima polític que el va originar, ja de per si enrarit, extremant la crispació, sense eliminar la lacra de la corrupció.

Un dels elements d’aquest maximalisme ètic era l’exigència que qualsevol polític que fos imputat hagués de renunciar al seu càrrec, ja fos un regidor de poble o el president d’una comunitat autònoma. És més, una interpretació rigorista d’aquesta filosofia va estendre el motiu de renúncia a l’acusació contra els familiars més o menys directes dels governants. Els actuals casos de Pedro Sánchez i Isabel Díaz Ayuso tenen desenes d’antecedents amb els quals no és necessari esgotar els lectors.

Aquests presumptes corruptes van actuar de forma dispar: uns van dimitir, altres van ser cessats i una petita part es van mantenir als seus càrrecs. Al final la justícia va dictar penes o, en ocasions  declarà la innocència dels acusats, als quals poc consol els va quedar un cop havien estat expulsats de la vida política. La qüestió no és exclusiva del nostre país. Fa pocs mesos, el president de Portugal va renunciar per un afer que ràpidament es va volatilitzar com fum de formatjades, sense que açò retornés el govern al Partit Socialista, que havia perdut les eleccions poques dates abans.

La judicialització de la política és una virtut de la democràcia que pot ser objecte d’un ús maliciós que la perverteixi. Els càrrecs públics han de respondre davant dels tribunals, que els han d’investigar cada vegada que se sospiti que la seva actuació és il·legal i ho han de fer amb major zel que amb els ciutadans ordinaris, perquè no tracten assumptes particulars, sinó sobre el bé públic. Aquesta severitat tendeix a debilitar el principi de la presumpció d’innocència, però no hauria de menar a la seva completa eliminació, ja que les acusacions no sempre tenen prou base.

No es tracta només de la possibilitat que el procediment engegat contra un polític acabi en via morta o amb una absolució. En ocasions, no és senzill destriar el blanc del negre; una investigació pot allargar-se entre dubtes i al final, concloure amb l’absoluta innocència de la persona. És possible que hagi estat el cas de Mònica Oltra.

Encara més greu és el problema que plantegen les denúncies falses, que es presenten amb major freqüència que en la vida civil, ja que la competència política augmenta l’interès d’acusar els adversaris, tant de forma inconscient (a tots ens sembla que les persones que no ens cauen bé actuen de forma incorrecta) com conscient, pel desig pèrfid de fer caure el contrincant polític.

El rigorisme de les polítiques de tolerància zero augmenta l’atractiu de les querelles contra els governants. Si una formació política sap que, pel simple fet de ser imputats, els polítics han de dimitir, tindrà més incentius de cercar cinc peus al moix i aprofitar les debilitats humanes dels jutges. La justícia està servida per centenars de persones i algunes són proclius a acceptar acusacions amb escàs fonament o contra polítics d’un determinat color polític. El temps i les diferents instàncies judicials acaben posant les coses al seu lloc, però no solucionen el problema de desacreditar un càrrec públic i al seu partit per qüestions espúries.

Pedro Sánchez ha plantejat de forma més elegant la mateixa qüestió que els nacionalistes catalans amb el lawfare que aquests atribuïen, sense gaire proves, a una conspiració. En ocasions pot existir una mà negra, però aquestes situacions són rares, s’acaben sabent i solen tenir un abast molt limitat. És bastant inversemblant que un estat o un partit polític hi estiguin implicats, tot i que sí que poden participar-hi grups concrets.

El que realment es dona és la utilització dels espais foscos des tribunals per perseguir els adversaris polítics. La història judicial de Podem és bastant il·lustrativa, plena de processos de tota mena amb una base prou feble i que van arribar a prendre l’escó a un diputat, que el Constitucional ha emparat. La ironia tràgica és que els majors apòstols de la tolerància zero contra la corrupció han resultat els majors perjudicats per l’ús arter de la justícia. Segurament, els seus enemics van detectar que els alts llistons morals que s’havien posat els feien especialment sensibles a tota mena d’acusacions, per poc fonamentades que estiguessin.

La revolució devora els seus fills. Abans d’obligar a dimitir un governant s’haurien d’analitzar les circumstàncies de l’afer i deixar treballar la justícia fins que es veiés clar, perquè ni tots els polítics ni tots els jutges són iguals.

La culminació de l’arsenal anglès del port de Maó: el personal i la drassana (1740-1782)

 La incorporació de l’illa de Menorca a la sobirania britànica el 1713, arran del tractat d’Utrecht, no fou senzilla. Són ben conegudes les difícils relacions entre la societat local i els nous dominadors: xoc cultural, desconfiança política, etc. En les pàgines de la Història de l’illa de Menorca de John Armstrong, publicada el 1752, però referida als anys 1740-1742, es troben diversos passatges que traspuen aquesta situació conflictiva. Diu l’anglès: “No pot haver més viu exemple de la força del costum i de la infatuació del gènere humà, que el dels naturals d’aquesta illa [...] Sigui com sigui, continuen amb la seva vella constitució i, en conseqüència, paguen multitud d’impostos i gravàmens al comú i se’ls demanen unes sumes per al sosteniment de la clerecia que són excessivament feixugues i opressives”; “Els menorquins són naturalment negligents”; “Els habitants d’aquests illa, que van ser tan justament famosos en l’antiguitat per la seva bravura en la guerra, ara es troben sumits en una vergonyosa degeneració i indolència”.

Si en algun lloc s'evidencien les reserves envers els menorquins durant les primeres dècades de la dominació britànica és en el personal de la mestrança naval. Segons l’estudi de De la Fuente sobre l’arsenal de Maó, a les liquidacions de paga entre 1714 i 1721 no figura ni un sol operari que, pel seu llinatge, permeti la més mínima sospita que sigui autòcton. Al contrari, aquestes indiquen clarament que es tracta de personal britànic.

L'esclat de la guerra contra Espanya del 1740 va canviar el panorama. La necessitat de donar suport a les forces navals a la Mediterrània va fer que el Navy Board remogués cel i terra durant l'estiu per enviar fusters de ribera i calafats des dels arsenals metropolitans a Maó. Tot i les avantatjoses condicions que s'oferien, els oficials navals Thomas Sims i Francis Gregson informen que s'han fet servir calafats genovesos per carenar els vaixells HMS Kennington i HMS Dragon. La documentació de la dècada dels quaranta posa en evidència aquest fet. Llinatges com Bianco, Busconi, Cappello, Carcanna, Conabusso, Ciorbetti, Graffignio, Ottone o Vernapasano apareixen repetidament. També es troben fusters de ribera amb els llinatges Bianco, Conabusso, Otelli, Savigni o Zia, que corroboren que la Ligúria va ser el planter que va nodrir la drassana maonesa.

Aquesta primera onada d'immigració és conseqüent amb la desconfiada política colonial en relació a la població menorquina, considerada el cavall de Troia de l'enemic contra el qual es lluitava. Malgrat els posteriors intents d'atreure personal de la metròpoli, finalment els britànics obriran la mà de manera significativa a la presència d'indígenes entre la mestrança. Fins a tal punt va arribar la cosa que, el 1747, el capatàs era Sebastià Tudurí. A més, consten fins a cinc individus amb el llinatge Taltevol (quatre fusters de ribera i un calafat) i també figuren cognoms tan illencs com Cardona, Feminies, Lambies, Olives o Seguí, entre d'altres.

Juliol de 1747. Personal extraordinari de Maó: Mestrança naval
Oficis	Britànics	Genovesos	Menorquins	Suma
Fusters de ribera:	9	21	17	47
Calafats	5	27	10	42
Serradors	10		1	11
Ferrers	4			4
Corders	4	1	3	8
Pintors	2			2
Aiguador			1	1
Treballadors	31	2	13	46
Total	65	51	45	161
Font: The National Archives, Admiralty, 42/2347.

El creixement quantitatiu del personal de les instal·lacions navals, que va arribar a multiplicar els seus efectius per sis durant la guerra contra Espanya, és indissociable de la important entrada de mà d'obra local. Però igual de decisiva va ser la participació dels illencs en la seva extensió qualitativa: les noves infraestructures foren ateses per menorquins. Si bé pot semblar anecdòtic que d'entre els onze operaris de la nova serradora l'únic sense un llinatge típicament anglès fos un tal Rafel Prats, la producció de cordatge mostra un panorama més aclaridor. Al principi de la guerra contra Espanya, Maó depenia totalment del subministrament d’Anglaterra, però a partir del 1745 ja comença a haver signes de la producció local de cordatge, encara que no es pugui parlar ni de bon tros d'autosuficiència, i els anys cinquanta aquesta està totalment externalitzada, tal com mostren els pagaments fets per aquest concepte a Sebastià Tudurí. No serà aquest l’únic negoci del menorquí, ja que també es dedicava a subministrar des d'agulles per cosir veles fins a quitrà: és la prova d’una indústria menorquina al voltant de l’activitat de l’arsenal.

La darrera dècada de la primera dominació serà testimoni de la preponderància de la mà d’obra local. De la comparació entre les dades del 1719 i el 1755 es pot concloure que, si durant els primers anys no hi havia cap menorquí entre el personal de mestrança, al final d’aquest període és el que predomina, una vegada que els genovesos surten d'escena amb l'arribada de la pau, el 1748. Així mateix, durant aquests anys el centre productiu va experimentar una important evolució: encara que el 1719 la Gran Bretanya havia entrat en guerra contra Espanya, el 1755 –època de pau– el personal de mestrança s’havia duplicat.

Podem continuar ara amb la història de l’arsenal, és a dir la drassana, originalment per a l’ús militar, del port de Maó. Des que va sorgir la idea, l'expansió del complex consistia a rebaixar l'illot de Pinto, esplanar-lo i fer un istme d'unió amb la resta d'instal·lacions. Cadascun dels molls, de dos centenars de peus de longitud, seria suficient per carenar un navili de primera classe, i estaria equipat de dos cabrestants i un pou. El carenat consisteix en la reparació de l’obra viva (la part submergida) dels bucs; el cabrestant és un torn utilitzat en ports i vaixells per aixecar grans pesos. D´aquesta manera s’aconseguia inclinar l´embarcació i carenar l’obra viva del casc. 

L'illot va ser expropiat el desembre de 1765. A partir de juny de 1770 es començà a utilitzar el pou del moll número 5 com a basament d'una màquina d'arborar. La introducció d'aquesta maquinària permetia desarborar bona part del vaixell (llevar-li els pals) abans de la carena i rearborar-lo (tornar a instal·lar-los) un cop acabada la reparació del casc. Així s'intentava evitar el mal que podia patir l'arboradura (els pals) quan el vaixell estava avarat en terra.

El projecte original d'esplanació de l’illa Pinto incorporava una construcció en forma de creu de doble travesser, que és definida com un conjunt de ship stores (magatzems dels vaixells), l’edifici que encara es pot veure a l’illot. La doble creu es dividia en vint-i-quatre compartiments, quatre per moll. Al mig del primer creuer es va col·locar un campanar, amb la missió de regular la jornada laboral. Cadascun dels molls comptava amb un gran magatzem on es guardaven les provisions desembarcades mentre el vaixell era carenat.

Convertir l’escull de Pinto en una península aplanada va suposar tot un repte geotècnic. Ja a les primeres liquidacions de Milbourne Marsh, de finals de 1766, apareix una legió de miners, picapedrers i bussos. El gruix de les obres va finalitzar el 1774, amb la conclusió de l'esmentat edifici. Tot i així, no va ser fins a dos anys més tard quan es va acabar la construcció de la residència d'oficials i un altre allotjament per a la marineria.

Les actuacions de la segona dominació britànica no es van limitar a l'illa de Pinto. Dins l'àrea antiga de la drassana es va construir un nou magatzem d'arboradura, que substituïa el que s'havia aixecat al final de la primera dominació. El fet  d'enderrocar un dels darrers edificis construïts abans de la invasió francesa, per fer-ne un de nou és un indici que no eren de gaire qualitat; també sembla que durant l'ocupació gal·la l'arsenal va ser força descurat.

La novíssima casa d'arbres, juntament amb els molls de carena de l'illa de Pinto, són la constatació que el centre de gravetat de les instal·lacions ja era a l'altra ribera del port de Maó. No n'és l'únic exemple. Gairebé idèntica és una nova casa de bots, a ponent, un edifici de pedra totalment diferent de l'antic. Finalment, a llevant d'aquest coberxo es va construir un edifici a doble vessant amb tres compartiments en paral·lel dedicats a magatzems de brea, quitrà i resina. Cal recordar que aquests materials anteriorment s’estojaven a una cova de l’illa del Rei.

Plànols de HMS Minorca

La culminació del Naval Yard, que supera la condició d'un simple carener per assumir la condició d’autèntica drassana, es veurà plasmada durant els darrers anys del domini anglès, quan aquí es construeixi el buc HMS Minorca, un xabec de 18 canons, botat el 27 d'agost del 1779.