dimarts, 23 de juliol de 2019

Turisme i protecció del territori als inicis de la democràcia


El 1978, les illes Balears van engegar el camí per constituir-se en comunitat autònoma. Des del començament, un dels temes que van estar damunt la taula va ser la protecció de les zones que encara no havien estat afectades pel desenvolupament turístic. La crisi econòmica del 1973 havia aturat alguns projectes, però la recuperació econòmica amenaçava amb reiniciar el procés urbanitzador. L’èxit aconseguit el 1974 amb la paralització de Shangri-la, a s’Albufera des Grau, i les noves possibilitats que oferia la incipient democràcia van possibilitar l’aixecament d’un ampli moviment social d’oposició a la transformació del litoral, que tingué com a principals fites les que anomenam “platges verges”, que ara són les principals bases de la promoció turística. En la majoria dels casos, la seva preservació es va aconseguir gràcies a la declaració com a àrees naturals d’especial interès (ANEI).


Un dels primers punts de xoc van ser cala en Turqueta i Macarella. El projecte d’urbanització de la primera venia d’enfora: el 1967 s’havia aprovat el seu pla de promoció turística, presentat pel senyor del lloc, Francesc Vivó, qui el 1969 va vendre els terrenys a un grup d’inversors, majoritàriament catalans i mallorquins, la cara visible dels quals era Joan Casals, però l’autorització del centre d’interès turístic nacional es va dilatar fins el 1975.

L’Ajuntament de Ciutadella no l’inclogué la zona al Pla General d’Ordenació Urbana, però el 1978 la promotora va presentar el pla parcial. Quasi al mateix temps s’iniciava el tràmit dels terrenys del lloc d’Alpara que abracen les cales de Macarella i Macarella, que el Pla General declarava urbanitzables. Aquestes iniciatives foren contestades amb la recollida de firmes i la convocatòria d’una manifestació a Ciutadella per al dia 11 de novembre. Es va constituir la Coordinadora per a la Defensa del Territori, que els anys següents organitzà diversos actes reclamant que no s’urbanitzessin les platges de la costa sud.

El 1980 el Ple del Consell Insular va acordar per unanimitat encarregar un estudi jurídic que analitzés la possibilitat de frenar el desenvolupament de cala en Turqueta, mentre es tramitava un nou PGOU de Ciutadella, afegint que aquesta iniciativa era “profundament polèmica” per a amplis sectors de la població de l'illa.


La promotora va reclamar a l’Ajuntament l’aprovació inicial del projecte el setembre del 1980 i l’abril de l’any següent, davant del silenci del Consistori, va reclamar davant dels tribunals, que el mes d’abril del 1983 li donaren la raó. La Corporació apel·là davant del Tribunal Suprem, però el Govern Balear li va concedir el permís d’explotació sense esperar el veredicte definitiu, decisió que l’Ajuntament va recórrer. La sentència final fou favorable a les tesis municipals i determinà que el consistori tenia dret a denegar el pla especial i que, en cas de conflicte entre normes prevalia el Pla General. La zona fou desclassificada definitivament amb la seva declaració com ANEI, el 1991.

Pel que fa a Macarella, el 1982 el propietari, Bernat de Olives, va ordenar l’àrea propera a la platja, on la proliferació de campaments estivals havia propiciat l’acumulació de residus i s’havien produït problemes d’ordre públic amb l’ús de les coves. Es va netejar el paratge i es va delimitar un espai per acampar, amb aigua potable i serveis sanitaris, així com un aparcament.

El 1984 la promotora demanà l’aprovació del pla parcial. L’Ajuntament el denegar emparant-se en els informes tècnics. L’oposició, d’Alianza Popular, acusà l’equip de govern progressista d’obstaculitzar la creació de llocs de treball i empobrir la població. La Comissió Provincial d’Urbanisme no acceptà la petició de subrogar-se la competència per autoritzar el projecte. El Consell Insular proposà declarar la zona compresa entre Macarella i cala en Turqueta àrea natural d’especial interès, exercitant la iniciativa legislativa al Parlament de les Illes Balears, el qual, amb la majoria d’Alianza Popular, la va rebutjar.


Macarelleta. Publicitat de l'IBATUR, 2001


La promotora impugnà els acords i va atènyer sentències favorables, tant a l’Audiència Territorial, el 1985, com al Tribunal Suprem, el 1987. Aquesta resolució va provocar un enfrontament a l’Ajuntament de Ciutadella entre la majoria d’esquerres, que aprovà inicialment el Pla, però sotmès a prescripcions, i l’oposició de dretes, que era partidària de permetre la urbanització del paratge sense cap trava. L’equip de govern va impulsar, amb el Consell Insular, la tramitació per segona vegada de la declaració d’ANEI, que en aquesta ocasió vegada s’arribaria a materialitzar, impedint l’aprovació final del projecte. La polèmica continuaria amb la promulgació de la Llei d’espais naturals del 1991, en la qual es va desprotegir una part important del sector; malgrat tot, l’Ajuntament no modificà els seus límits.

Un cas similar es va suscitar a Talis. El 1976 la promotora va presentar davant l’Ajuntament des Mercadal el pla parcial per crear una àrea residencial turística de catorze hectàrees i una previsió de 3.013 habitants. La iniciativa es reactivà el 1986, quan el consistori aprovà inicialment el pla, al qual el Consell Insular va mostrar la seva oposició. El GOB va engegar una campanya demanant la protecció del paratge, per l’amenaça que suposava per al prat de Son Bou. El consistori li va donar la llum verda el 1988, però la seva declaració com a ANEI a finals d’any, va estroncar el projecte.

El cas dets Alocs, de Ferreries, també presenta un fort paral·lelisme. El pla parcial havia estat autoritzat el mes de maig del 1977, però la tramitació quedà aturada fins a mitjans anys vuitanta. El febrer del 1986 l’Ajuntament va denegar la seva aprovació per les deficiències en l’abastament d’aigua. Tres anys més tard, una entitat bancària alemanya es va fer amb la propietat i proposà dur l’aigua amb una captació situada a dotze quilòmetres. El nou projecte pretenia construir una ciutat residencial per a la tercera edat. Al final la zona fou inclosa en la Llei d’espais naturals com ANEI.




A Trebalúger, tot i que el 1971 s’havia presentat un projecte, aquest va quedar frenat per la crisi. Amb la recuperació, el 1986 una empresa forastera comprà a la propietària, Soledat Martorell, les 104 hectàrees de la finca que envolta la cala, que estaven qualificades com a zona forestal no urbanitzable. El 1988 la societat va obtenir la llicència per construir un camí agrícola i l’abril demanà permís per aixecar denou xalets. El GOB va denunciar que es volia crear una mini urbanització de forma il·legal, però la Comissió Provincial d’Urbanisme dictaminà a favor i l’Ajuntament des Mercadal concedí la llicència. El grup ecologista va encetar una campanya en defensa del territori, que aportà 1.500 signatures a la corporació i va organitzar una manifestació el mes d’abril, a la qual acudiren 2.500 persones. El Consell Insular demanà la suspensió dels permisos, que l’Audiència no va acceptar.

El GOB i l’Entesa de l’Esquerra presentaren nous recursos i l’abril del 1990 el Tribunal Superior de Justícia de Balears va suspendre cautelarment la llicència i el 1992 fallà la seva il·legalitat. L’any anterior, la Llei d’espais naturals havia declarat l’àmbit com a ANEI, impossibilitant el seu desenvolupament, de manera que, a pesar que el Tribunal Suprem al final donà la raó als promotors, la sentència no es va poder aplicar.

Cala Mitjana a un cartell del 1987
A cala Mitjana, eren els senyors del lloc, la família Nadal De Olives, els que tenien expectatives per desenvolupar el sector, que el Pla General de Ferreries especificava que era urbanitzable, però quedaren estroncats per l’aprovació de la Llei d’espais naturals i la seva inclusió en una ANEI. El recurs de la propietat demanant indemnitzacions també fou rebutjat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada