Joan Hernández Andreu, l’acadèmic de la història econòmica menorquina

 Seria interessant de dedicar un estudi als menorquins que surten dels estrets límits de la nostra illa i, gràcies al seu talent, triomfen en el gran món. Joan Hernández Andreu encarna a la perfecció aquesta figura, que abans tingué il·lustres representants com el doctor Orfila, l’antropòleg Joan Comas o els empresaris Josep Taltavull i Emili Orfila, entre d’altres.

En Joan s’enorgullia de les seves arrels menorquines, de la seva ascendència maonesa i de la nissaga familiar dels Hernández. De l’amor a la seva terra donà proves amb el seu compromís cívic, que el portà a acceptar la presidència de l’Ateneu de Maó, coincidint amb la celebració del centenari de l’entitat, així com la direcció de la secció de Ciències Socials de l’Institut Menorquí d’Estudis, durant la qual va destacar per l’organització de diverses jornades d’estudi sobre la història econòmica de l’illa, a les quals convidà a eminents investigadors de diverses universitats nacionals, que els van atorgar un considerable nivell acadèmic. Cal subratllar que aquests dos càrrecs li van obligar a fer nombrosos desplaçaments des de Madrid, el seu lloc de residència, en una època en què encara no es feien reunions telemàtiques. 

Així mateix, estava molt interessat en la col·lecció Hernández Sanz-Hernández Mora i va lamentar de forma reiterada que amb el trasllat a can Oliver es deixessin d’exposar algunes peces i es perdés el servei de Biblioteca, que compta amb una valuosa col·lecció local. També es prova del seu compromís la seva intensa activitat periodística com a col·laborador del Diari Menorca.

Sobre la seva estimada Menorca podem trobar testimonis escrits en els articles i llibres de la seva dilatada carrera professional. Al seu conco Joan Hernández Mora li va dedicar un llibre molt sentit, en el qual, després d’aportar interessants detalls de la seva etapa de formació, explora de forma particular les dramàtiques vivències que va haver de patir durant la Guerra Civil i la postguerra. 

El llibre, Juan Hernández Mora y la Guerra Civil en Menorca, va ser publicat per l’editorial Lleonard Muntaner i fou presentat a la Universitat Complutense de Madrid, de la qual ell va ser cap de Departament de la Facultat d’Econòmiques i vicerector. Aquest és un tret digne de ser remarcat. Joan Hernández era un investigador de primera línia, que havia publicat obres de referència sobre la història econòmica d’Espanya i tenia les portes obertes a editorials i revistes del màxim nivell però, així i tot, no plantejava els seus treballs sobre Menorca com obres menors dirigides al consum intern, sinó que, al contrari, els exposava al exigent món acadèmic com qualsevol altre dels seus estudis. Gràcies a ell, Menorca es va convertir en un objecte d’estudi de caràcter nacional.

Bona prova d’aquest fet són els estudis que sobre la història econòmica de Menorca va publicar a espais del màxim rang. El 1999 la seva contribució al llibre d’homenatge a una figura senyera de la professió, Jordi Nadal, va ser precisament un treball sobre la nostra illa: “La depresión económico comercial de Mahón y la crisis del tráfico portuario, 1820-1840”, en el qual tracta sobre el convulsiu període que marca la gran transformació de l’economia de l’illa, amb l’ensorrada de les activitats marítimes i l’aparició de la gran indústria. Continuaria en aquesta línia l’any següent amb la publicació del document de treball “Rasgos de la economía menorquina desde la época británica hasta mediados del siglo XIX” en la col·lecció de la Universitat Complutense, després inclòs en català a la revista Randa, el qual oferia una nova perspectiva de la influència anglesa sobre l’economia de l’illa, un treball innovador que és pot consultar en línia. Els anys següents profunditzaria en la nostra realitat amb diversos articles: sobre el comerç del florentins amb Menorca, sobre el cicle econòmic balear a partir dels preus del blat, en relació al Banc de Maó, l’impacte del tractat d’Amiens o l’economia de Menorca al segle XX. Finalment, el 2005 va aconseguir que l’editorial Delta edités el llibre Tratado especial acerca de cuál es el justo precio del trigo en la isla de Menorca, versió en castellà del treball de Francesc Marçal, del qual en va fer una anàlisi crítica amb reflexions relatives al pensament econòmic, una qüestió que a la qual cada cop prestava més atenció.

Després d’aquests primers estudis es va plantejar un projecte d’investigació de gran volada: una col·lecció de biografies dels principals empresaris de Menorca, en la línia del que s’estava fent a Espanya, on l’editorial Lid havia publicat un volum sobre els cent grans empresaris del país, que va tenir el seu eco a la majoria de comunitats autònomes. En Joan em va reclutar per aquesta tasca i junts vam dirigir per l’IME el llibre Trenta-cinc empresaris menorquins. Èxit individual i progrés social, amb la col·laboració d’altres investigadors de l’illa. El nostre text desborda un simple conjunt de biografies i, en les conclusions, ofereix una nova perspectiva de la nostra història econòmica “des de les trinxeres” i una perspectiva original de l’evolució dels darrers dos segles, amb novetats conceptuals significatives.

La versió en castellà, de contingut més acotat, fou publicada per Delta i és equiparable a qualsevol dels volums publicats sobre els empresaris de les diferents comunitats autònomes del país. Aquest treball va despertar l’interès de la Universitat de les Illes Balears, que es va plantejar elaborar el volum de l’arxipèlag, però la feina no deu ser senzilla, perquè no s’ha portat a terme. 

El projecte era de més abast i ens va servir per participar en el congrés internacional “Emprenedoria i Creixement”, que va tenir lloc a Madrid el 2011, on vàrem presentar la ponència “Emprenedoria i desenvolupament. El model menorquí (segles XVIII-XX)”, la qual va ser recollit al llibre editat el 2013 per la prestigiosa editorial Palgrave Macmillan que, com totes les intervencions del congrés, fou redactada en anglès (per facilitat dels lectors, he traduït els títols). Menorca és presentada, juntament amb Madrid, com els dos casos regionals a tenir en compte a Espanya, una idea atrevida, però ben coherent amb la trajectòria d’en Joan.

La rellevància del projecte es constata pel fet que Juan Matés, catedràtic de la Universitat de Jaén, ens convidés a què redactéssim sengles capítols pel llibre Empresarios y empresas en España, editat el 2019 per Pirámide, que ha tingut una notable acollida en l’àmbit docent, fins al punt que s’està preparant una segona edició que, malgrat que en Joan no pugui escometre la revisió del seu text, “Santiago Pons Quintana y Jaime Mascaró: dos agentes empresarios menorquines del calzado”, serà mantingut com un homenatge a la seva persona. 

Els darrers anys, Joan no va afluixar el ritme: el 2015 va participar en les I Jornades de Patrimoni Industrial de Menorca, organitzades per l’IME, amb una contribució sobre els béns catalogats a la ciutat de Maó, la qual fou recollida en el llibre editat el 2019. El 2018 l’Arxiu Històric del BBVA publicava la seva obra Andrés Seguí Mercadal: revolucionario del sector naval en España : estudio biográfico de un ingeniero naval innovador, armador y empresario, en la qual donava continuïtat en la història econòmica empresarial de l’illa.

Joan Hernández sabia treballar en equip i va interessar investigadors del seu grup de recerca de la Complutense en les qüestions menorquines. José Ma. Ortiz Villajos va ampliar el nostre coneixement de la gran empresa metal·lúrgica Angloespañola de Motores amb articles resultat de la recerca als arxius britànics de la companyia Crossley. Aquesta col·laboració es va completar al seu darrer llibre De “holandeses del sur” a “Hong Kong” del Mediterráneo: una historia económica de Menorca, publicat el 2023 per la Universitat de Jaén, en el qual sumava una síntesi de la història econòmica de l’illa fonamentada en les seves investigacions, sobretot el projecte dels empresaris, amb l’aportació de Villajos en relació a les patents registrades pels menorquins com a índex de l’activitat innovadora dels illencs.

És necessari posar èmfasi en el mestratge d’en Joan Hernández. La seva generositat i l’atenció que prestava als seus joves col·laboradors ha fet que un bon nombre es considerin deixebles seus. No parlaré dels de la Universitat Complutense, perquè hi ha persones més autoritzades que jo per fer-ho. En el meu cas, em va obrir les portes al món de la recerca, assenyalant-me l’Arxiu Històric de Maó, on podria trobar uns documents que van ser el punt d’arrancada de la meva tesi doctoral. Més endavant, el projecte dels empresaris menorquins, al qual m’acab de referir, va ser, a més del seu gran interès, la llavor de la qual han sorgit els meus treballs posteriors, sobre el turisme, el patrimoni industrial i la història de la indústria de Menorca.

Joan Hernández Andreu reuní dos grans mèrits: ser un extraordinari i prolífic investigador i una gran persona. El primer li faria mereixedor de ser declarat Fill Il·lustre de Maó; el segon li garanteix el record i l’estima de tots els que el vàrem tractar.

Les indústries tradicionals a la Menorca de finals del segle XIX

 La manufactura menorquina es va anar desenvolupant durant la segona part del segle XIX, de la qual cosa ens informen amb detall l’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets en els seus llibres, publicats el 1888 i el 1890, respectivament. A banda de la gran indústria que venia els seus productes fora de Menorca, fonamentalment el calçat i els teixits, hi havia tota una sèrie d’activitats, la majoria de caire tradicional, que proveïen el mercat local dels articles necessaris per a la vida quotidiana.

Lògicament, bona part d’aquesta petita manufactura es dedicava al sector alimentari. La tasca de major importància era la molta de blat, però també existia un bon nombre de forners i artesans que preparaven queviures com la pasta per a sopa, el xocolati, dolços, confits i torrons.

A Menorca hi havia nou destil·leries que elaboraven licors, quatre a Maó, tres a Alaior i dos a Ciutadella, mentre que els principals fabricants de gasoses eren vuit (quatre a Maó, dos a Alaior i dos a Ciutadella). L’Arxiduc destaca l’anís higiènic estomacal de Manuel Beltran, de Maó. El seu inventor l’havia començat a comercialitzar l’any 1883 i venia una certa quantitat a diferents llocs de l’est i el sud d’Espanya, a Cuba i a algunes repúbliques sud-americanes (era l’únic dels licors de l’illa que s’exportava).

L’Arxiduc i Riudavets afirmen que la indústria tèxtil tradicional havia entrat en decadència amb l’ocupació de l’illa pels anglesos, que varen introduir els seus teixits, amb els quals els autòctons no podien competir. Ara bé, de les fonts coetànies sembla que al segle XVIII la importació més remarcable era la de teles franceses i es mantingué la producció de determinats teixits. Per aquest motiu, no és d’estranyar que algunes d’aquestes teles perduressin al llarg dels anys.

El que sí és cert és que, a finals del XIX, els antics teixits a mà eren substituïts cada vegada més pels confeccionats amb telers mecànics, fins al punt que només restaven quaranta-vuit teixidors manuals: dotze a Maó (que treballaven generalment amb lli i lli mesclat amb cotó), vint-i-un a Alaior (que empraven llana i llana amb lli i cotó), dos as Castell, dos a Sant Lluís, un a Sant Climent i dos més a Ciutadella. Amb la llana del país, filada amb la filosa, s’elaboraven mantes, vestits d’hivern i, per a la gent del camp, es mesclava amb lli per obtenir mitges llanes amb les quals es feien faldes de dona i calçons i samarretes de davall. Amb el lli, tot sol o mesclat amb cotó, es produïen molts teixits diferents: roba de fil per fer camisetes i calçons blancs, tovalloles i veles. De cotó eren les vànoves blanques i la roba de taula. A Maó també es confeccionaven teixits de cànem. D’altra banda, els sastres de Maó i Ciutadella treballen prou bé. 

Els pocs corders que quedaven a l’illa es podien trobar a Maó. A una nau llarga de can Morito feien cordes a mà amb una roda de fusta. Només hi treballaven el pare amb els seus fills, cinc en total. A Ciutadella hi havia un esparter prop del port, que també fabricava cordills per a llences, volantins i altres articles similars. Tant a Maó com a Alaior es feien brilles de cànem per a muls i altres animals, algunes ben elaborades.

La indústria cistellera estava bastant desenvolupada, si bé no tant com a Mallorca. Sobretot s’elaboraven paners, en especial a Alaior, on treballaven tres cistellers; a Maó només n’hi havia dos i a Ciutadella també se’n feien, encara que en quantitats inferiors.

Així mateix, es treballaven altres fibres. La feina de trenats de garballó estava poc estesa i era practicada més que res a Ciutadella i s’empraven palmes de garballó mallorquí. Amb els joncs es feien nanses, erers o garbelladors, garbells per emblancar les cases, gàbies i polleres. També es feien alguns objectes d’espart, bàsicament senalles, orons (cabassos grans), morrals, així com cordes. Amb la bova es feien coses similars. De jonça, semblant a la bova, però millor, es feien cadires de trenat fi; aquest treball era practicat per alguns fusters. A Ferreries es feien milers de graneres de bruc, que es duien a Ciutadella, on les embarcaven cap a Alger. Hi feien feina dos homes, que produïen vint dotzenes cada dia.

Uns quants sellerers confeccionaven selles i basts ben bons; sobretot a Alaior se’n feien algunes de molt elegants. Els fusters menorquins, en especial a Maó i a Ciutadella, destacaven en la fabricació de mobles; algunes fàbriques de mobiliari de Barcelona estaven dirigides per maonesos. Els del camp eren simples araders, que es dedicaven a fer arreus propis de l’agricultura i altres utensilis casolans. A l’illa només hi havia un únic boter, i no guanyava res. Així i tot, la majoria de les pipes de fusta on es guardava el vi estaven fetes a Menorca, sobretot a Alaior, Ferreries, es Migjorn i es Mercadal. La construcció de carros havia progressat bastant: a Maó feien feina dos fusters que feien carros i galeres; n’hi havia set més que fabricaven galeres, tres a Maó, dos a Alaior, un a Mercadal i un altre a Ferreries. 

La indústria del metall era una mica rudimentària. Llevat d’una petita fàbrica a Maó, a Baixamar, que a vegades feia algunes peces de foneria, només hi havia ferreries normals. Aquestes produïen la majoria dels estris que empraven els pagesos i els hortolans, com ara càvecs, aixades, destrals, falç, relles i ganivets. En tot cas, l’ocupació principal dels ferrers menorquins, per la gran quantitat de bestiar que hi havia, era la de ferrador.

La indústria del marisc, com s’anomenava la confecció de roses, estatuetes i altres objectes semblants fets d’escopinya, encara estava bastant estesa i era l’única característica de l’illa, encara que en aquell moment havia passat bastant de moda i només es podia fer negoci amb forasters, sobretot amb mariners i  passatgers dels vaixells. L’exportació a l’estranger tan sols es feia per encàrrec. D’aquesta manera, només hi havia tres persones registrades com a treballadors de marisc, a més de dues dones que feien feina a ca seva. Humbert, de s’Arravaleta tenia una operària; Carreres era el millor i el que dirigia la botiga més gran, on feien feina quatre dones; Manent, per últim, ocupava a 5 treballadores. 

Els articles d’aquesta artesania incloïen floreres, tauletes, capsetes, covenets, coixinets per agulles de cosir, estatuetes de sants i la Mare de Déu, quadres emmarcats, etc. També es feien peces de bijuteria de marisc, com, arracades, agulles, botons de puny, cadenes de rellotge i moneders. Humbert era el millor i els encastava ell mateix, mentre que els altres encarregaven la feina a altres argenters.

 Riudavets, pel seu compte, comenta que la indústria de les floristes de marisc, que datava de molts anys enrere, i la de filigranes i butxaques de fil de plata, no assolien un gran volum, però eren molt encomiades a l'estranger a causa de la traça del sexe femení, per bé que amb prou feines els donava per menjar i vestir i més tost contribuïa a l'enriquiment dels argenters que  explotaven aquestes dones.

Vapor de la companyia del vapor mahonés

Finalment, Riudavets s’esforça a rebatre el tòpic que els menorquins no tinguessin esperit d'associació. Al seu parer, quan Menorca no estava desenvolupada, aquest no podia existir per falta de capital, però des de l’arribada dels anglesos, amb el seu esperit comercial i els grans cabals que van importar a l'illa, l’associacionisme es va expandir. Primer es va manifestar en activitats no manufactureres, com el cors de la dècada del 1740 i dels anys posteriors al 1789. Més tard es va demostrar en la configuració de la marina mercant per explotar el comerç de grans, en què s'interessaven en el carregament i els vaixells des dels hisendats i els comerciants fins als artesans amb els seus estalvis. També es feu notar en les dues almadraves per pescar tonyina que es van provar, una al segle XVIII i l’altra al XIX, i en l’explotació d’una mina de plom.

Així mateix, aquest esperit va ser digne de notar en les diverses societats constituïdes la segona meitat del segle XIX, com la companyia de vapors i el seu varador d’embarcacions (1854); en “La Harinera Mahonesa”, per gestionar un molí fariner a vapor (1859); en la fàbrica de filats i teixits “La Industrial Mahonesa” i en la fundació del Banc de Maó, el 1882, i de la Caixa d'estalvis establerta les dates en què escriu.