Històries del turisme de Menorca. El poblat de pescadors de Binibèquer Vell

El refugi de pescadors de Binibèquer Vell es va desenvolupar al voltant del caló d’en Fust, la zona més propera a la mar de la urbanització. La seva concepció es deu a l’aparellador Antoni Sintes i a l’arquitecte Barba Corsini, que els anys 1961 i 1962 col·laboraven en diverses obres de Sant Lluís (uns bungalows d’Alcalfar, el primer pla de s’Algar i el projecte de Sa Tanca).

La idea era aixecar un típic poble de pescadors al costat d’un centre residencial modern. El poblat tenia influències de l’arquitectura tradicional menorquina (especialment de les casolanies de Sant Lluís, com ara Torret), però també d’altres territoris insulars de la Mediterrània, com les illes gregues Cíclades. Els dissenys van ser presentats als promotors de s’Algar, que van declinar l’oferiment. Llavors Antoni Sintes va contactar amb els propietaris de la urbanització de Binibèquer Vell, que estava en una fase inicial, els quals van acceptar

El primer dibuix del complex figura al fullet de propaganda del nucli del 1962. L’octubre de l’any següent Barba Corsini tornava a ser a l’illa, en la seva darrera estada pública en anys. La premsa li va fer una entrevista en la qual no va al·ludir a aquest projecte, sinó a l’interès turístic de Menorca i l’orientació que s’havia de donar a aquest tipus d’edificacions. Ara bé, el motiu de la seva presència només podia ser donar suport a Sintes en la redacció del programa general del conjunt.

A finals del 1964, la premsa comentava les compres de cases de camp que feien alguns estrangers, indicant que “a sus compradores les encanta su carácter típico, lo cual nos debe hacer reflexionar sobre la conveniencia de fomentar una construcción de cara al turismo, al estilo menorquín”, un incís que es devia referir al poblat.

 

Dibuix del poblat de pescadors 1962

Els primers contractes de venda de parcel·les del conjunt són precisament del 1964, i el termini d’execució dels apartaments era d’un any. Les actes d’entrega són del 1966, amb la precisió que s’ha demanat el permís d’edificació, que es tramitava, per tant, a la finalització dels treballs. De fet, les primeres sol·licituds a l’Ajuntament són de les darreres setmanes del 1965, quan es van concedir quinze llicències d'obres (tretze apartaments, la casa del guarda i un aparcament per a quaranta vehicles amb espai per rentar la roba).

El 1965, coincidint amb la conclusió el mes d’agost de la carretera que comunica Sant Lluís amb el vial d’accés a la urbanització, s’estrenaven els primers edificis. Una part es venia a particulars i una altra, la Residencia Bini Vell, funcionava com un hostal o grup d’apartaments per llogar. Es va obrir aquell any, i s’anunciava en la guia turística de Jim Maps, però s’aniria engrandint els anys següents. Al principi estava presidida pel mateix Antoni Sintes i també n’era accionista l’associació de propietaris dels apartaments, que la gestionava. La primera fotografia del poblat va aparèixer en un prospecte publicitari en color editat pel Foment del Turisme el més de desembre i fou reproduïda, a més, en un mapa de l’illa.

El 1966 ja s’havien acabat moltes cases. El mes d’abril la premsa mostrava per primera vegada el complex amb una fotografia acompanyada de la nota: “ante tanta arquitectura vulgar y sin carácter que se construye, es digna de admiración y elogio la realización de esta original ciudad de vacaciones, que tiene un sabor mediterráneo y ambiente menorquín que admira a cuantos la visitan”. A continuació es lloava la feina feta per Antoni Sintes, l’executor d’aquest “autèntic poble menorquí”, que per ell mateix constituïa una atracció turística, similar al Poble Espanyol de Barcelona. D’aquest any són les primeres postals del conjunt.

 

Primera fotografia del poblat. 1965

El 1967 el refugi de pescadors ja estava ben avançat. Els habitatges tenien tots els serveis i els residents havien de pertànyer obligatòriament al Bini Club, l’associació de propietaris. Es va contractar com a administrador del complex Joan Soldevilla, un professional amb deu anys d’experiència a la costa catalana, qui tenia la missió d’atreure un turisme selectiu en l’àmbit internacional. El mes de juliol el conjunt es va exhibir a l’exposició de motius  turístics organitzada pel Ministeri d’Informació i Turisme a Palma. El diari Baleares il·lustrava el seu reportatge amb una fotografia de la maqueta del poblat i el comentari: "He aquí el ejemplo de lo que también pudiera haberse pensado para Mallorca, en lugar de los horrendos bloques de turrón de Jijona como hemos erigido por todas partes".

En el suplement turístic del Diari Menorca del 1967 s’indica que s’havien fet ressò del complex més de cinquanta revistes estrangeres i la enciclopèdia Monitor l’incloïa com exemple de l’arquitectura illenca. La seva singularitat s’atribuïa al fet que en la seva construcció no s’hagués emprat la plomada: les edificacions dels seus carrerons eren una feina artesanal i artística que harmonitzava amb l’entorn. Des del començament va existir la intenció de complementar el conjunt amb un espai més convencional. Després d’un primer anunci el mes d’abril, l’agost els promotors de la urbanització van presentar un grup d’inversors catalans, encapçalats per Joan Dexeus Trías de Bes, que volien aixecar l’any següent un grup turístic a l’est del poblat amb un centenar de cases a la vorera de la mar, centre comercial, zona esportiva i nàutica, zones verdes i un hotel d’un mínim de cinquanta habitacions. Tanmateix, la idea, a una escala més reduïda, tardaria més d’una dècada a quallar.

Els propietaris van decidir participar a la fira Hogarhotel que se celebrava el més de novembre de Barcelona, amb l’objectiu d’impulsar la venda d’immobles i el lloguer dels apartaments de la residència Bini Vell, així com estudiar la manera de perfilar l’interior d’algunes obres. Es va planificar l’impacte en els mitjans de comunicació (incloent anuncis a La Vanguardia) i per donar-li major relleu s’organitzà el dia de Menorca. El resultat fou satisfactori, ja que l’estand fou visitat per diverses autoritats, inclòs el Ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, qui es va declarar agradablement sorprès per la originalitat de la idea.

El creixement del refugi de pescadors no es va limitar als allotjaments. El 1968 obria les seves portes el bar “Es terrat” i l’any següent la marisqueria-bar “Sa Musclera”. El mes d’agost del 1970 el nou ministre d’Informació i Turisme, Sánchez Bella, el va recórrer i, segon la premsa, quedà molt satisfet i altament impressionat per les seves peculiars característiques, l’arquitectura insòlita, els carrers estrets i el seu gust exquisit, fins el punt que va prometre públicament premiar els seus promotors, ja que, segons digué, “ha sido lo más hermoso y sensacional que he contemplado en la isla”.

L’èxit va augmentar l’interès mediàtic pel poblat. Arran de la compareixença del ministre, es publicaren unes declaracions d’Antoni Sintes, en les quals feia notar que el projecte inicial s’estava executat segons les previsions, tal i com es podia observar comparant amb la maqueta, sense que els bons resultats haguessin provocat cap alteració notable. Realment, el conjunt no era sinó un bloc d’apartaments transformat, en el qual els carrers havien substituït els passadissos. Aquell hivern es pensava acabar la residència, un grup d’apartaments i el port, i es projectava tenir-ho tot llest per a la seva inauguració el mes d’abril de l’any següent. Açò no obstant, l’estiu es postergava el punt final fins la Setmana Santa del 1972, quan es devien rematar els darrers edificis, sense cap tipus de celebració oficial. Al capdavall, s’havien aixecat cent seixanta-cinc habitatges que ocupen gairebé 8.000 m².