dimecres, 28 de setembre de 2016

La massificació turística i la trampa de la teranyina

D’uns mesos ençà, el debat turístic ha agafat temperatura amb l’ecotaxa, el turisme residencial i la massificació, unes controvèrsies que no són inèdites, sinó que fa dècades que es vénen repetint de forma intermitent.

Els visitants s’han allotjat a xalets i cases particulars des del naixement de l’activitat turística, abans de la Guerra Civil. Mentre les estades de turistes als establiments oficials creixien, ningú es preocupava de l’expansió d’altres formes d’allotjament. Quan va arribar la crisi dels anys setanta i la demanda es reorientà envers els apartaments barats, la Conselleria de Turisme i el sector hoteler s’hi oposaren fermament, però no van poder evitar la construcció de milers de places que van alterar l’estructura de l’oferta, especialment a Menorca.

Aquesta polèmica s’ha reactualitzat aquest estiu amb el lloguer d’habitatges als turistes. Cal convenir que aquest fenomen no ha tingut efectes negatius sobre la planta oficial, que enguany ha gaudit d’uns índexs d’ocupació excel·lents, però és una amenaça de cara al futur.

Tanmateix, a diferència dels apartaments, que s’aixecaven per fer negoci, no està clar que les cases edificades com a residència dels seus propietaris i que tenen un ús turístic secundari hagin de restar usuaris en temporades més fluixes, perquè el seu tret característic sempre ha estat la flexibilitat: entren al mercat quan aquest s’enlaira i surten quan hi ha crisi.


El que sí que és cert és que suposen una ampliació del nombre de llits turístics reals de l’illa que fins ara no s’havia tingut en compte. Com que a les urbanitzacions de Menorca hi ha bastant de sòl disponible, el volum potencial de turistes s’incrementa considerablement. Així mateix, aquesta possibilitat, amplificada per les plataformes telemàtiques que permeten contactar amb clients de tot el món via Internet, estimula el mercat, ja que el propietari sap que, si no l’empra, li pot treure un rendiment. D’aquesta manera provoca una major pressió immobiliària i el conseqüent consum de territori i recursos.

En tot cas, existeix una asimetria fiscal. L’arrendament de cases per particulars està exempt de l’IVA, tant si és per residència habitual com turística. En canvi, si un empresari destina un edifici a un ús turístic ha de pagar l’impost. Aquesta discrepància no té raó de ser i, a més, té com efecte secundari la reducció de l’oferta d’habitatge i el seu encariment, quan encara cuegen els efectes de la crisi immobiliària, que ha deixat al carrer a molta gent.

La massificació tampoc és una qüestió nova. Atès que turistes i ciutadans utilitzam els mateixos espais i serveis, és lògic que una major presència de visitants ens causi molèsties. Les etapes d’expansió turística han propiciat queixes contra els turistes, de les quals hi ha una notable bibliografia. Actualment, hi ha un moviment que, a partir de criteris ecològics, socials i econòmics, reclama que s’introdueixin limitacions al creixement turístic.


Malgrat tot, les restriccions al moviment de persones són un assumpte conflictiu. Deixant de costat el paral·lelisme amb els fluxos d’emigrants i refugiats, avui en dia cap país occidental posa traves als turistes. Així mateix, si els menorquins viatjam a destins turístics, verges i saturats, seria incomprensible que ens oposéssim a què ens tornin la visita els habitants dels mateixos llocs on nosaltres anam.

D’altra banda, no es pot negar que el model turístic de les Balears presenta signes inquietants, perquè conjuga una necessitat de treballadors remarcable (que l’ha portat a ser la regió d’Espanya més dinàmica poblacionalment), amb una escassa capacitat de generació de benestar: si la renda per càpita de la Comunitat Autònoma el 2000 era la tercera més alta d’Espanya i superava la mitjana en un 27,3%, el 2015 havia retrocedit a la setena posició i només excedia el total un 4,7%, la qual cosa convida a reflexionar sobre la conveniència de canviar les bases de l’economia de les illes.

El turisme avança per cicles: a uns anys de fort avenç els sol donar rèplica altres d’estancament o reflux, però així i tot, cada dècada supera les xifres de l’anterior. El fet que hagi anys bons i dolents fa que es pugui comparar amb l’agricultura, sotmesa a la climatologia i que també viu angoixada entre períodes d’abundància i d’escassetat.


Per aquest motiu, el 2016 ens hauríem d’alegrar perquè el turisme ha tingut una bona anyada, que donarà prosperitat a la societat, que en depèn en gran mesura. Açò no obstant, els economistes alerten sobre l’existència d’un desequilibri als mercats agraris: quan els pagesos tenen una bona collita, sembren més i açò provoca que l’any següent caiguin els preus, de manera en el futur redueixen la sembra i els preus pugen. Així s’enreden en la trampa de la teranyina, que dóna voltes sobre el punt d’equilibri.

Aquest mecanisme explica la trajectòria ascendent del turisme: les èpoques bones estimulen la creació de més places (ja siguin hotels, apartaments o xalets), que fan que els anys venidors hagi una crisi i baixin els preus. Els descomptes atreuen nous turistes, que realimenten el procés, ja que, a diferència del camp, l’oferta es consolida. Així poden conviure l’augment de la capacitat d’allotjament i una retallada de la rendibilitat i el nivell de vida.

Els empresaris estarien confonent arribades excepcionals de turistes, que fugen de països problemàtics, com Turquia, Egipte o Tunísia, que darrerament estan tenint uns resultats pèssims, amb la tendència a llarg termini, on aquells seguiran brindant estades més econòmiques. Per no caure en el parany de la teranyina, caldria posar barreres a l’oferta global, ja que tot suma.

Cap comentari:

Publica un comentari