dimarts, 8 de desembre de 2020

L’Ajuntament de Maó aconsegueix impedir que l’exercit esmitgi l’Esplanada (1922-1925)

El 1921 l’Ajuntament de Maó havia fet una primera proposta al Ministeri de la Guerra amb vistes d’evitar que ampliés el quarter de l’Esplanada, ocupant l’espai de la plaça, en la qual li oferia el “camp de Bellavista”, on anys més tard es va aixecar la residència sanitària Verge del Toro. Davant de la negativa dels militars a anar-se als afores de la població, el mes d’abril del 1922 la Corporació maonesa va nomenar una comissió perquè estudiés quins terrenys podia adquirir el municipi per brindar-los a l’Estat i així impedir que s’aixequessin noves edificacions a la plaça i aconseguir que aquesta continués essent el principal punt d’expansió i esbarjo per al veïnat.

 


Al cap de quinze dies, la comissió concloïa que la millor solució era obtenir les parcel·les de la part posterior de les casernes d'Infanteria per a la seva cessió al ram de Guerra a canvi de la plaça de l'Esplanada. Aquestes consistien en una sèrie d’horts i camps de set particulars que, juntament amb el camí que els comunicava, sumaven un total de 19.345 m2. L’Ajuntament es va dirigir als propietaris perquè els posessin preu, i va rebre diferents valoracions, segons els seus usos.

 El mes de maig el batle, Mateu Seguí, enviava al Ministeri un ofici on, després d’assenyalar que el manteniment de l’Esplanada de Maó sense construccions afavoria la salubritat de la població, li remetia el croquis amb els terrenys comentats, pregant-li que s’estudiés la seva expropiació, ja que el seu cost era insignificant en comparació amb el d’aixecar les casernes. L’Ajuntament intentava així que fos l’Estat el que es fes càrrec de la despesa.

Dues setmanes més tard el diputat per Menorca, Garcia Carreño, contestava al batle, informant-li que l’execució de les edificacions previstes a la plaça no era imminent, per la qual cosa hi havia temps per fer les diligències oportunes. Tanmateix, en relació a la seva darrera oferta, l’exercit assenyalava que, ni les disposicions legals ni la situació de la Hisenda Pública permetien que es portés a terme l’expropiació del sòl i, en conseqüència, demanava que l’Ajuntament es comprometés a costejar-ne l’adquisició.

 

Plànol de l'arquitecte Femenias (1922). Ajuntament de Maó

El mes de juliol, el diputat remetia una carta al Consistori en la qual l’informava que, d’acord amb el capità general de Balears, havia fet una gestió davant del Ministeri de la Guerra per evitar que aquest ocupés la plaça Esplanada i havia aconseguit que la Comandància d’Enginyers de Menorca fes un pressupost per a la construcció d’unes quadres a l’espai ofert per l’Ajuntament a la part posterior dels quarters. Malgrat la seva insistència en què els terrenys fossin expropiats per l’Estat, els militars es negaven amb l’argument que podien comptar amb els de l’Esplanada de forma gratuïta.

El mes següent l’exèrcit va excavar una rassa, que alguns van interpretar com els fonaments d’alguna obra, la qual cosa va excitar els ànims dels veïns i va accelerar els tràmits de l’Ajuntament. El 26 d’agost el batle va remetre una nova instància al Ministeri de la Guerra en la qual la Corporació es comprometia a adquirir 11.000 m2 per a l’ampliació dels quarters, valorats en 16.310 ptes, els quals es dibuixaven en un croquis. Aquests no eren els mateixos que s’havien proposat d’expropiar, perquè les exigències d’alguns veïns eren inassolibles per a la hisenda municipal i havien estat substituïts per d’altres, amb una extensió major, ni que fos més irregular.

Al mateix temps reiterava que la plaça de l’Esplanada hauria de ser cedida al municipi, el qual limitaria el seu ús única i exclusivament a “punt d’esbarjo dels veïns i camp d’esports per a jocs i exercicis de la joventut”, tant de paisans com de militars. Així mateix es va fer arribar al diputat una còpia de l’escrit, amb el prec de fer el possible perquè no s’autoritzés l’inici de cap obra a la plaça, com semblava indicar el moviment de terres que s’acabava de produir. Es reiterava que l’exercit podria emprar l’Esplanada com a camp d’instrucció, ja que l’Ajuntament no aniria més enllà de plantar arbres ornamentals, tenint esment de no obstaculitzar aquesta funció.

 

Detall del plànol anterior amb l'estat de l'Esplanada el 1922

Els militars no van donar el seu braç a tòrcer, per la qual cosa el mes de novembre l’Ajuntament va prendre un altre acord en el qual acceptava que el Ministeri, a més dels terrenys de la part posterior dels quarters, també utilitzés la franja de l’Esplanada més propera a aquests, que suposava una quarta part de la superfície total de la plaça. Tanmateix, uns dies més tard el ram de Guerra declinava les proposicions municipals, alhora que encarregava a la Comandància d’Enginyers la modificació del projecte. La Corporació, en rebre l’ofici, va nomenar una altra comissió per estudiar els mitjans per impedir la construcció de les edificacions a la plaça.

Els mesos següents es va treballar de valent. Els militars van reformar el seu projecte, que es va remetre al ministre i consistia en un quarter per a dos batallons i la plana major del regiment. La comissió municipal, pel seu costat, va remetre una nova oferta. El mes de juny del 1923 el Ministeri contestava amb una contraoferta en la qual accedia d’entregar a l’Ajuntament 8.730 m2 de la plaça a canvi de 8.550 m2 de la part posterior de l’Esplanada, que havien de ser els grafiats en un plànol. Atès que els terrenys de la plaça eren dos metres més avall dels dels quarters, el municipi havia de costejar el seu anivellament, la qual cosa es valorava en unes 50.000 ptes. Així mateix, s’havia de comprometre a no construir a l’Esplanada, ni fer plantacions d’arbres que impedissin de fer la instrucció de les tropes.

El ministre de Guerra donava a l’Ajuntament dos mesos per acceptar la proposta, les condicions de la qual s’havien de formalitzar en escriptura pública en un termini de sis mesos. Finalment, es donaven instruccions al ram d’Enginyers perquè estudiés la qüestió de l’evacuació i abastiment de les aigües de les edificacions i, si la Corporació acceptava les condicions, modifiqués el projecte d’acord amb les instruccions que es transcrivien.


Nova oferta de l'Ajuntament de Maó (1923)

Després d’analitzar l’ultimàtum, el mes de novembre el Consistori feia una darrera oferta que suposava un replantejament del tema, ja que suggeria als militars que l’ampliació dels quarters s’efectués en terrenys adjacents al quarter de Santiago, els quals tenien una extensió superior als de la plaça Esplanada. La raó d’aquest canvi és segur que era el preu del sòl, bastant menor a la zona indicada que darrera dels quarters i que, a més, no precisava costoses obres d’anivellament. Al cap de dues setmanes el Ministeri responia rebutjant la idea, per mor de l’endarreriment que patiria el projecte, ja que totes les gestions es demorarien i es tractava d’una obra urgent per als interessos de Guerra. Per aquest motiu, s’ordenava a la Comandància d’Enginyers que modifiqués el projecte, prenent de l’Esplanada la superfície indispensable per a l’ampliació dels quarters i que incloguessin les obres necessàries per a l’evacuació de les aigües residuals i l’abastiment d’aigües.

La negociació havia posat en evidència l’existència de punts dèbils en el projecte (el clavegueram i el desnivell), que en destorbaven l’execució. El mes de maig del 1924 un alt càrrec militar visitava l’aquarterament i remarcava les deficiències dels antics edificis i la peremptorietat d’emprendre les obres de reforma que exigia la vida moderna. L’octubre un periodista donava per morta la plaça per la necessitat que tenia la tropa d’allotjaments “confortables, higiènics i amplis”, de la qual cosa estava mancat el vetust quarter.

Finalment, tot just començat el 1925 l’Ajuntament va rebre una comunicació del Ministeri que assenyalava l’entrebanc que suposava per a l’execució dels treballs l’absència d’un sistema d’evacuació d’aigües brutes, ja que Maó no disposava de clavegueram i al·ludia al projecte que havia redactat la Corporació anteriorment. En realitat, era una qüestió que el municipi feia anys que es plantejava, però que tardaria una dècada a començar-se a resoldre, ja a les envistes de la Guerra Civil. El mes d’agost el general governador militar remetia un nou escrit sobre l’afer, demanant si podien seguir vessant les aigües brutes a la sínia del senyor Sintas.

 


En aquestes condicions la idea va quedar en via morta. Només passada la Guerra s’aixecarien les temudes edificacions, que escapçaren la plaça Esplanada. A l’hora de la veritat, i superat el problema del clavegueram, els militars arribaren a una entesa amb l’Ajuntament que esmitjava la plaça en dues parts: a la superior s’alçaren construccions militars, encara que no fossin les del projecte que acabam de referir, i la inferior passà a propietat municipal, a canvi d’uns solars existents a l’Avinguda Josep Ma. Quadrado, al costat oest de l’escola Graduada, on es feren habitatges castrenses.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada