Les reformes urbanístiques de l’antiga plaça de la Peixateria de Maó

La plaça de la Peixateria de Maó (antecedent de la plaça d’Espanya), per la seva amplitud també allotjava espectacles de varietats. El 1889 el prestidigitador Rosendo Duran va exhibir les seves habilitats, que de fet eren el ganxo per vendre diversos articles. Tres anys més tard, un individu es dedicà a arrencar queixals, mentre venia específics per a la salut dental, la qual cosa va suscitar una polèmica entre el batle i el subdelegat del Govern per si l’interfecte tenia títol per exercir aquesta professió. El 1909 s’instal·là una atracció de cavallets a la plaça, que va atreure una gran concurrència de gent menuda.

Pons Marquès. Geografia Mèdica del término de Mahón

 A l’entrada del segle XX ja era evident que el mercat s’havia quedat desfasat. De forma paral·lela, creixia la inquietud per transformar el barri veí de Sant Pere en una avinguda que comuniqués el moll amb la plaça de la Peixateria. El 1904 l’Ajuntament de Maó va acordar proposar a l’enginyer Marià Rubió la formació dels projectes corresponents. Els documents no es devien arribar a redactar, perquè el 1911, a resultes d’una moció presentada per assenyalats regidors del partit republicà, la corporació encarregava a l’arquitecte municipal l’elaboració del projecte per formar una avinguda dotada de jardins, parcs, sortidors i altres, que substituís les costes Vella i de l’Abundància, alhora que feia desaparèixer totes les cases existents. Pons Marquès, se’n fa ressò en la Geografia Mèdica del terme de Maó, premiada el 1913, tot publicant un plànol que presenta grans similituds amb l’obra que s’executaria trenta anys més tard.

 

Maó estava en una etapa d’importants transformacions urbanes i aquesta part de la ciutat seria una de les més afectades. L’arquitecte Femenías també va redactar altres projectes, que afectaven els carrer de Bastió, Hannover, Sant Crist i la plaça de la Conquesta. Aquest de les rampes del port, molt ambiciós, va haver d’esperar, però altres actuacions més modestes sí que van veure la llum. El 1911 s’aprovava el projecte d’eixamplar i allargar el carrer del Sant Crist, per a la qual cosa era necessari demolir i reconstruir diversos edificis, i que permetia comunicar el carrer Nou directament amb la plaça de la Peixateria, ja que abans aquest carrer, més estret, feia un colze i girava a l’esquerra, en direcció a Portal de Mar, la qual cosa devia obstaculitzar el trànsit rodat. Les obres es van executar al llarg de l’any 1913. Durant la seva execució, La Voz de Menorca subratllava que la millora “canviava l’aspecte de la part més cèntrica de la ciutat”, però, per manca de recursos, la urbanització del vial va haver d’esperar al gener del 1916.

 

La continuació va venir obligada per les circumstàncies. El dia 1 de maig del 1915, poc abans de les nou del matí, s’esfondrava la part central de la doble costa entre el carrer Portal de Mar i la rampa de l’Abundància, el mirador conegut com “s’Esquinxacolzos”, a causa del costum que tenia la gent d’estalonar-se allà a mirar el port, cosa que el convertia en un lloc molt popular. Era una barana que rematava les façanes dels magatzems, coberts amb voltes de marès, de la costa que baixava de Portal de mar en direcció a Baixamar. La causa de l’accident va ser, precisament, la ruïna d’aquestes voltes, sobre les quals descansava el carrer que suportava el tràfic de persones, carros i els primers cotxes, que pujaven cap al centre de Maó.

La Voz de Menorca, 1915

 Va haver una certa negligència, ja que feia temps que el propietari de les voltes havia rebut ordre de fer-les desallotjar, en vista del perill que corrien. Un periodista escrivia que l’esfondrament estava anunciat des de feia molt. En ser un punt concorregut, diverses persones van caure en el moment de l’esfondrament. D’immediat, alguns voluntaris van acudir a treure la runa per rescatar els qui havien quedat atrapats. Finalment, no hi va haver que lamentar cap mort, però sí alguns ferits de poca consideració, tot just alguna cama o braç romput.

L’Ajuntament va tancar la zona i encarregà un dictamen a l’arquitecte Femenías, qui assenyalà que la zona s’havia construït damunt de l’antic penyal, format per roques i coves reomplertes de terra, que es trobaven escardades pel pes dels edificis i les filtracions de les aigües de pluja, cisternes i pous negres. Per aquest motiu, indicà que l’actuació més urgent era la demolició de cinc cases, part d’una altra i l’arcada que donava nom al carrer de l’Arc, els fonaments de les quals no oferien condicions de solidesa. La corporació actuà amb celeritat i concedí vuit dies d’audiència als propietaris de les cases afectades, abans de començar les obres d’enderrocament. Al mateix temps, es demanà a l’arquitecte que estudiés la manera de reurbanitzar la zona. L’1 de juny va començar la demolició dels habitatges més afectats.

 

La desgràcia seria aprofitada per ampliar l’espai públic i millorar les costes. El mes de setembre s’aprovava inicialment el projecte de l’arquitecte municipal “per unir els carrers del Sant Crist i Portal de Mar amb la plaça de la Peixateria”, que seria aprovat de forma definitiva el desembre. El novembre s’acordava la compra de més cases i dels solars de les que ja s’havien esfondrat de la plaça de la Peixateria i el carrer de Portal de Mar. Per fer front a les despeses, el consistori va emetre un emprèstit de 132.000 pessetes.

 

Les obres van ser seguides per la població amb gran expectació. La premsa publicava notícies cada poques setmanes sobre la seva evolució. El mes de març del 1916 se rebien les claus de l’edifici de l’antiga torre de la murada, a la qual ja ens hem referit. La demolició dels immobles va començar el mes següent i també es traslladà la farola existent a la torre. El maig ja es notava l’amplitud de l’espai resultat; a finals de juny els treballs havien conclòs. Les pedres de la torre es van transportar al camí del torrent de la Colàrsega.

 

Pel que fa a la reforma urbanística pròpiament dita, l’1 d’agost arrencaven les obres que, per més celeritat, feia directament l’Ajuntament per administració. El mes d’octubre continuaven amb activitat. El desembre havien avançat prou i es començava a construir l’escalinata lateral. El més següent els avanços eren perceptibles. Els carros contínuament transportaven pedres i quedava poc per finalitzar les escales. En l’execució dels murs s’emprava gran quantitat de formigó. Paral·lelament es construïen les vorades del carrer. L’abril del 1917 es col·locava la barana que havia de rematar les obres i l’agost s’instal·laven les faroles. Però l’obra encara no estava del tot finalitzada. El mes de novembre l’Ajuntament aprovava una de les solucions proposades per l’arquitecte Femenías per comunicar la plaça de la Peixateria amb les costes que conduïen al port. El febrer de l’any següent s’emblancaven les baranes, donant punt final a la reforma, tot i que no estava perfecte, perquè el novembre del 1920 encara es procedia a l’anivellament i urbanització del pis comprès entre els miradors de la plaça i l’entrada del carrer del pont des Castell (actual plaça de la Conquesta). 

El resultat va ser “una magnífica obra d’ornament i urbanització, els miradors, escalinates i avingudes, embellits amb jardins i faroles, polides balustrades i pilars artístics”. Tanmateix subsistia el carreró dels Pescadors que pujava al mercat, darrera del qual hi havia un femer on creixien multitud d’herbots. La plaça de la Peixateria comptava amb un paviment desnivellat de macs, per entre els quals treien cap males herbes i molsa llenegadissa.

El Bien Público, 20 de febrer del 1918

En aquesta època es van suscitar diversos conflictes per la venda de peix. El febrer del 1918, un període en què les tensions inflacionistes derivades de la I Guerra Mundial havien fet encarir els proveïments, l’intent d’una part dels pescadors de Maó, la Junta de Pesca, secundats pel guardapesca, de prohibir la pesca a les barques del bou, que eren les que abastien el mercat amb el peix més econòmic, va provocar greus aldarulls, amb la declaració espontània de vaga dels obrers, tancament de comerços, destrossa de barques, crema de les xarxes d’un dels pescadors contraris a les barques del bou i incendi del criador de llagosta del Fonduco de Santiago Maspoch. A la Peixateria, una multitud va tirar a terra la mercaderia dels pescadors promotors de la prohibició. Els aldarulls només van cessar quan la Comandància de Marina va desautoritzar el funcionari, tot demanant als superiors la seva destitució.