La política de fang fa a tots els polítics iguals

 La política s’ha tornat líquida. Per tot sorgeixen formacions que aconsegueixen un notable ressò. Moltes són efímeres; qualcuna perdura. Ciudadanos va ser un miratge; Podem i Sumar van pel mateix camí. Vox està a l’alça. Alvise Pérez va obtenir tres eurodiputats en les eleccions europees de l’any passat i, malgrat haver estat processat per corrupció, segueix amb una intenció de vot que li donaria representació en les eleccions generals. 

És evident que aquest impacte creixent de grups minoritaris sense el suport de cap partit establert no es pot deslligar de la capacitat amplificadora de les xarxes socials, a través de les quals els més hàbils són capaços de mobilitzar els ciutadans per causes cada cop més extremistes. Tanmateix, segurament és més important el descrèdit dels partits tradicionals, que es van allunyant de les inquietuds i els problemes de la gent, mentre aixequen cortines de fum amb les seves baralles i acusacions mútues. 

La política del fang ha desprestigiat fins les més altes cotes les formacions històriques, que avui en dia són poc respectades i més tost es veuen com una font de problemes. El funcionament intern dels partits és una jungla. ERC va viure una guerra bruta amb cartells que utilitzaven la salut mental de Pascual Maragall. Podem ha purgat la majoria de les seves agrupacions autonòmiques. Els polítics censuren als contrincants el que ells acaben fent, com Pablo Iglesias amb el seu xalet i Isabel Ayuso amb la residència de vacances. Tots els partits que governen estan tacats per la corrupció; quan més doblers manegen, més corruptes es tornen.

La Constitució dona als nostres representants diversos mitjans per fer arribar els seus missatges a la ciutadania. Les sessions del Parlament, la presència als mitjans de comunicació, la publicitat institucional, la participació en fòrums institucionals i privats, les potestats conferides als governants suposen tot un conjunt de possibilitats per transmetre propostes i articular el debat públic. 

Des de fa uns anys, els polítics s’han dedicat a malbaratar aquestes tribunes, que han perdut la seva credibilitat. El Parlament era una peça central d’aquest engranatge. La seva funció havia de ser el debat de les propostes del Govern i els partits de la oposició i el control de l’acció governamental. El seu funcionament havia d’estar guiat per la raó i la paraula perquè els votants es poguessin fer una idea informada de l’actuació del Govern i l’oposició. 

Històricament, els parlamentaris es van guanyar el prestigi per la seva habilitat per exposar el programa o censurar el contrari. Els diaris reproduïen les dissertacions dels polítics més brillants, que eren debatudes amb passió en cafès i tertúlies. Avui en dia, són comptats els discursos articulats i molt menys les intervencions memorables. Tant a l’esquerra com a la dreta predominen les tirallongues de gracietes, eslògans i exabruptes buits de contingut i alguns cops contradictoris amb l’ideari del partit, que només cerquen cridar l’atenció de les xarxes i els titulars dels mitjans de comunicació. 

El campió d’aquesta tàctica és el president americà Donald Trump, que sacrifica la veritat amb l’objectiu de ser multiplicat milions de vegades a les xarxes socials i portada dels noticiaris. Les seves lliçons han estat apreses al nostre país per un munt de polítics, que ens bombardegen amb afirmacions estrafaries, ordinàries i insultants per aconseguir dos minuts de glòria a twitter (X), instagram o qualsevol mitjà compartit pels xarxaadictes. El raonament ha estat substituït per la injúria, que ha esdevingut una habilitar preuada. Recordem el joc de paraules d’Isabel Ayuso amb “me gusta la fruta”, tapadora d’un insult groller que en una escola faria al professor expulsar l’alumne malcriat i que era rebut amb aplaudiments pels seus seguidors.

Els tribunals són un altre mitjà per controlar els governants. Els polítics utilitzen diverses estratègies que els transformen en un instrument de lluita partidista. Plantegen denúncies amb l’únic interès de desgastar l’adversari, perquè el simple pas per un jutjat sembla que ha de comportar responsabilitats polítiques, encara que s’acabin arxivant. Alguns han vist com es destruïen les seves carreres per querelles que al final els tribunals han rebutjat per no tenir fonament. Uns en primera instància, com Mònica Oltra, de Compromís i altres en el Tribunal Constitucional, com Alberto Rodríguez de Podem.

La forma més extrema d’aquestes martingales és el lawfare o guerra bruta judicial. S’intenta destruir els contrincants amb acusacions falses o obtingudes de forma il·lícita a través de jutges decantats políticament o utilitzant la policia des del poder per investigar i fins i tot espiar els enemics (policia patriòtica). Podem i els dirigents independentistes han patit aquestes pràctiques, que són plenament delictives, suposen emprar les institucions de forma contrària a la seva missió constitucional i sempre acaben malament. La instrumentalització dels tribunals i les forces de seguretat és la principal font de descrèdit de la classe política. 

L’actuació de la Justícia s’ha envilit tant que se li ha donat la volta i l’absolució es considera com l’eliminació de les responsabilitats polítiques, quan l’alta paret de la presumpció d’innocència pot fer que un jutge no condemni polítics que han realitzat actuacions del tot reprovables. Moltes causes obertes en l’actualitat, tant les del president Sánchez i la seva família com la de l’exministre Montoro és possible que no puguin passar la prova dels tribunals, però açò no implica que la seva actuació sigui acceptable des del punt de vista ètic i els inhabilita per representar els ciutadans.

Els partits tradicionals, de tot signe, han desvirtuat les institucions i han rebaixat el debat polític amb una simplificació infantil. D’aquesta manera, s’han devaluat mútuament i s’han fet tots iguals i iguals a qualsevol nouvingut. Així han obert el camí a desaprensius i oportunistes que es fan amb el favor popular amb les seves mateixes armes. Urgeix un retorn al debat polític basat en la raó, la informació i l’educació. El contrari és fer-li el joc als extremistes i als arribistes.

El gin de Menorca víctima de la propaganda

 S’atribueix a Goebbels, el ministre de Propaganda nazi, la frase “Una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. Els polítics i algunes empreses utilitzen aquesta tàctica per convèncer la gent de qualsevol cosa.

El passat mes de juny, el diari El Economista dedicava un article al gin de Menorca, amb l’atractiu títol d’“Así es la ginebra española más inglesa y se exporta también al Reino Unido”. En aquest, se’ns intenta fer creure que el nostre gin va començar a ser fabricat per satisfer la demanda dels contingents militars que residien a l’illa durant la dominació britànica, ja que “el Reino Unido no daba abasto para exportarla desde casa a Baleares”. Els artesans menorquins van elaborar aquest licor “de inspiración británica”.

El periodista sembla que ha tret aquesta informació de la destil·leria Xoriguer, a la qual dedica la meitat de l’article que, per aquest motiu, té un característic aspecte de publireportatge. Malauradament, no ha contrastat aquestes dades, que ja fa una dècada que es va demostrar que eren absolutament falses.

Menorca mai va importar ginebra anglesa, ni quan estava sota la bandera britànica ni després, fins ben passada la Guerra Civil. És més, els soldats i mariners anglesos a Menorca bevien quantitats crescudes de vi i aiguardent del país. Els mariners d’aquesta nacionalitat quan estaven embarcats rebien una ració diària de rom, que obtenien de les seves colònies antillanes, però no de gin. Les puritanes autoritats britàniques de la metròpoli només autoritzaven la seva venda sota un estricte control, que impedia que es vengués fora dels comptats establiments autoritzats per la Corona i no s’exportava.

De fet, el que coneixem com ginebra anglesa, el dry gin, va començar a ser produït quan, gràcies als alambins desenvolupats a principis del segle XIX, la tècnica de destil·lació esdevingué més eficient i va permetre d’obtenir licors de més graduació. Llavors ja feia anys que els anglesos havien abandonat la nostra illa i freqüentaven el port de Maó els mariners americans, holandesos i els francesos. Els Estats Units tingueren una base naval aquí del 1815 al 1846. És en aquesta època quan es documenten a Maó els primers elaboradors moderns de begudes alcohòliques, que superen la fabricació tradicional d’aiguardent per destil·lar licors estrangers, entre ells, el gin. 

Està plenament demostrat que la font d’inspiració d’aquests licoristes no era el gin anglès, sinó la ginebra holandesa, de la qual sí que es feien importacions al segle XIX, que figuren als anuncis de la premsa. Ho corrobora la troballa al darrer dragatge del port de Maó, el 2014, d’envasos amb el segell de la factoria Blankenheym & Nolet, de Schiedamm, un dels centres productors més importants d’Holanda. Els “canecos”, on tradicionalment els menorquins dipositaven el gin que compraven a granel (dels quals els bòtils de Xoriguer són una versió reduïda), eren idèntics a aquests. 

Per si açò fos poc, les llibretes de receptes del fabricant de licors Josep Pons Sintes, en la destil·leria del fill del qual va treballar Miquel Pons Justo, el fundador de gin Xoriguer, recullen diverses fórmules de gin, totes molt semblants, definit com “gin del país, imitació de ginebra d’Holanda” o “ginebra tipus Holanda”, declarant de forma explícita el seu model.

La vinculació del gin amb Anglaterra només apareix la dècada de 1960, en el moment en què arriben els primers turistes d’aquesta nacionalitat i de la mà dels elaboradors de gin. Aquesta relació és diàfana a la guia turística de Jim Maps, del 1965, en la qual explica que l’orgull de Menorca és el gin, “el gin anglès”, afegint que es tracta d’una de les reminiscències més felices de l’ocupació britànica. En ple deliri, afirma que la destil·leria Beltran, llavors potser el principal fabricant, havia començat a elaborar aquest licor el 1790, quan està completament demostrat que l’establiment va ser fundat el 1881.

Maps, com el periodista d’El Economista, s’havia refiat d’un productor de gin, que inseria dos anuncis en la guia, un de “Gin Beltran. Gin anglès de Menorca. Beltran, fundat el 1796” i l’altre de “Lord Nelson. Antiga Recepta Anglesa. Gin sec. 1716”. Miquel Villalonga, el propietari de l’empresa, l’any anterior declarava al diari Baleares que els seus avantpassats obtenien gin amb fórmula anglesa “al pertenecer Menorca en aquel siglo XVIII a la Corona Británica”. És possible que s’aixequessin crítiques davant aquesta falsificació històrica, perquè en dues entrevistes de 1979 i 1980, l’empresari matisava les seves afirmacions i les rebaixava a una simple elucubració sense base factual.

En definitiva, la idea de l’origen britànic del gin fou el resultat de la darrera dominació anglesa, la pacifica irrupció del turisme d’aquesta nacionalitat a mitjans del segle XX. És un cas similar al de Lord Nelson i els seus amors amb Lady Hamilton a les cases de Sant Antoni: el 1936 Lady Sheppard desmuntava tan suggestiva teoria, reduir-la a una solitària estada de l’almirall al port, quasi sense davallar del seu vaixell. Aquest mite encara és defensat per qualcú, donant esquena als fets històrics comprovats.

El gin de Menorca és fruit de la presència de tropes estrangeres al port de Maó. No eren britànics, sinó americans i holandesos, però açò no li resta valor, sinó que, al contrari, remarca el fet que la nostra ciutat fou un lloc cosmopolita i que algunes de les modes que duien els estrangers, com el gin, van arrelar entre la població. Els intents dels fabricants per vincular-lo amb el mercat turístic són comprensibles des del punt de vista comercial, però haurien de ser més seriosos i no difondre boles que han estat desmentides de forma palmària. 

Els interessats poden trobar més informació al número 74-75 de la revista Recerques, que va publicar un article acadèmic sobre el tema, així com al núm. 106 dels Quaderns de Folklore, on es va recollir un estudi divulgatiu de la qüestió, que ja s’havia desenvolupat als articles publicats l’any 2015 en aquest diari, tots de l’autor d’aquestes línies.

El protagonisme de la fabricació de calçat en la indústria menorquina segons Rodríguez Arzúa

 L’evolució econòmica de Menorca i, en especial, el progrés de la seva indústria, prest va cridar l’atenció dels investigadors espanyols. El 1954 el professor d’Història Econòmica Joaquín Rodríguez Arzúa va obrir el foc amb la publicació a la revista Estudios Geográficos de l’article “La industria de la isla de Menorca”. L’investigador acabaria presentant la seva tesi doctoral deu anys més tard, el 1965, sobre la geografia humana de l’illa. Es tractava del seu primer treball i la seva obra posterior va desviar el focus per centrar-se bàsicament a la província de Salamanca, on exercia com a catedràtic d’institut.

L’autor, des del primer moment, remarca la importància de la indústria menorquina i, en certa manera, posa les bases de la tesi sobre l’equilibri sectorial de l’illa, en indicar que el seu desenvolupament ha fet que tengui una importància equiparable a la del sector primari (agricultura i ramaderia). La seva obra no és original, sinó que es limita a utilitzar articles existents sobre Menorca, sense sotmetre’ls a crítica o verificació. La seva importància ve del seu caràcter pioner i de la interpretació que ofereix sobre la industria de Menorca, que ha estat recollida per la majoria dels autors posteriors.

Mostra de la seva influència és l’afirmació que, amb el desenvolupament de la indústria moderna orientada a l’exportació, durant la segona meitat del segle XIX, es trencava amb el caràcter autàrquic que anteriorment tenien les activitats industrials. Aquesta seria la pista que menaria a una de les principals tesis de la Via menorquina del creixement, postulada per Farré-Escofet, Marimón i Surís, el 1977, segons la qual l’economia menorquina havia experiment al llarg de la història una alternança de períodes de tancament intern, que eren d’estancament, i d’obertura a l’exterior, on es gaudia una expansió productiva. Una teoria que, encara que acceptada en el seu moment, posteriorment ha estat matisada.

Arzúa indica que, segons el diccionari de Madoz, el 1840 només existien a Menorca unes poques indústries de tipus tradicional: tres fàbriques de licors, tres més de pastes, dues de eixàrcia i velam, tres de sabó, cinc de terrisseria, quatre de barrets, sis d'adobs de pells i alguns molins de vent, sobre les quals el diccionari informa que “Aquestes fabricacions segueixen la marxa decadent que s'observa, en general, a tots els rams de riquesa de l’illa”.

Fragment de l'entrada MAHON del diccionari de Madoz

Aquesta situació va canviar de forma radical la segona meitat del segle XIX, que l’autor qualifica de l'“edat d'or de la indústria”, durant la qual es va verificar una intensa exportació, primordialment de calçat, a les Antilles. Aquesta va ser estroncada per la guerra de Cuba i posteriorment “la imprevisió i individualisme mediterranis, tan exagerats a Menorca, van fer la resta”, una apreciació que recull dels articles apareguts els primers anys del segle XX a la Revista de Menorca en relació a la crisi del calçat.

Aquesta explicació és una mica contradictòria amb la defensa que fa de la producció illenca de calçat, que assenyala que és l’activitat on l'habilitat artesana illenca arriba als seus màxims nivells d'eficiència i bellesa: “La sabata menorquina és, sense exageració, la més elegant i perfecta del món sencer en el seu gènere. Ho testifiquen les innombrables medalles i premis obtinguts a exposicions nacions i internacionals”. Segurament el que Arzúa vol dir és que els menorquins eren grans elaboradors de sabates, però la seva organització mercantil i industrial era defectuosa. Al menys, açò és el que defensaven els autors en què sembla inspirar-se.

Tornant als orígens, l’economista considera que l’origen de la indústria sabatera contemporània rau en causes econòmiques i socials: l’existència d’una mà d'obra abundant i barata i extraordinàriament capacitada que, en un moment determinat no va poder ser canalitzada cap a l'emigració, com en èpoques anteriors i va ser encaminada en aquesta direcció, aprofitant la seva “prodigiosa habilitat manual”. 

Així es va desplegar aquesta indústria, que ocupava una infinitat de braços que, sense ocupació alternativa, constituïen una pesada càrrega per a l'illa. D’aquesta manera, Menorca va recuperar la seva població, després d’uns anys de forta emigració a Algèria i s’aconseguí evitar que es generés una nova onada migratòria que altrament s’hauria acabat per produir. En definitiva, en augmentar la capacitat productora en branques fàcilment expansibles com les industrials es va incrementar la capacitat retentiva de l'excés demogràfic que, si no, s’hauria hagut de vessar fora de l'illa.

Arzúa, fent-se ressò del contingut de la biografia de Jeroni Cabrisas, afegeix que la causa ocasional del gran desenvolupament experimentat a finals del segle XIX va ser la introducció a Ciutadella per aquest empresari de l'exportació de sabates a Cuba. A partir d’aquell moment, per un fenomen de mimetisme força conegut i freqüent a Menorca, tots els esforços illencs es van orientar envers aquesta branca productiva i els progressos van ser rapidíssims. Tanmateix, l’autor assenyala a continuació de forma contradictòria que, segons Riudavets, l’auge procedeix del 1850, una data posterior a l’arribada del ciutadellenc.

Modernament altres autors, com Miquel A. Casasnovas, també s’han trobat amb aquesta incongruència: les dades demostren l’existència d’un notable corrent d’extraccions de calçat anteriors a la presència de Cabrisas a Ciutadella. Algun dia tornarem sobre aquesta paradoxa que, en realitat, no és més que un altre exemple del desajust entre els mites que es creen a posteriori, basats en interessos crematístics o de prestigi, i la prosaica realitat que es pot rastrejar amb una investigació curosa de les fonts documentals.

L'obertura del mercat cubà va menar la indústria menorquina al seu cim, ja que dels 330 i 768 parells de sabates que, segons Madoz, van ser expedides des del port de Maó els anys 1844 i 1845 es va passar a molts milions les dècades següents. En realitat, l’evolució del sector del calçat sempre va estar caracteritzada per les fluctuacions violentes. Per Arzúa, la indústria sabatera presentava per a Menorca tots els inconvenients i només alguns dels avantatges del monocultiu. L’autor ressegueix aquests daltabaixos amb la informació que troba a les fonts bibliogràfiques, que no és ni molt menys completa, però sí il·lustrativa de la situació exposada. 

D’aquesta manera fa notar que l’expansió inicial fou continguda per la paralització que s’esdevingué el 1883, encara que l'any següent la indústria va prosseguir el seu avenç, empesa per una forta demanda, la qual estimulà un incipient procés de mecanització. Les dades les obté de l'Arxiduc Lluís Salvador, l’obra del qual (Die Balearen) qualifica de “veritable arxiu geogràfic”.

Botines del segle XIX

L’investigador comenta que el mercat cubà, com que no hi havia competència per mor de la forta protecció aranzelària, va fer nedar l'illa en l'abundància, fins al punt que el refrany “Fer feina d'Amèrica”, per referir-se al calçat que s'enviava a Ultramar, va arribar a fer-se proverbial. Aquesta prosperitat es va assolir a compte de les colònies. Excepte Ciutadella, que seguí cuidant una mica l'elaboració, se sentien horrors de les sabates enviades a Cuba, Puerto Rico i les Filipines que, a penes posades, ja quedaven desfetes. 

Aquestes afirmacions, llevat de la que es refereix al progrés que va gaudir Menorca gràcies a les vendes de sabates a Cuba (que, així tot, com l’autor mateix reconeix, va patir molts ensurts) són prou discutibles. La competència d’altres mercats, sobretot l’americà, es va anar fent sentir de cada cop més i la qualitat del calçat de l’illa sempre va ser molt elevada, de forma que l’existència de sabates defectuoses només es va detectar en comptades ocasions. De fet, la majora d’aquestes estava constituïda per productes falsificats elaborats a altres punts del país.

Arzúa continua comentant que aquests abusos no podien proporcionar solidesa a la indústria i, quan les colònies, per errors metropolitans i la ingerència dels Estats Units, es van perdre el 1898, la sabateria menorquina va patir una gravíssima crisi, ja que el seu mercat va ser ocupat per la producció mecanitzada ianqui.

Per comprendre els catastròfics resultats del tancament del mercat antillà, cal tenir en compte que, segons Angel Ruiz i Pablo, a principis del segle XX dels 38.000 habitants de l'illa, 2.200 eren oficials sabaters, 1.500 aprenents i 1.200 cosidores o aparadores, és a dir que prop de la meitat de la població vivia del sector. L’investigador carrega les tintes perquè, en realitat Ruiz i Pablo assenyala que els treballadors de la sabateria eren el 13 per cent de la població, més un 10 per cent ocupats de forma indirecta. En tot cas, sí que és cert que Menorca depenia en gran mesura del mercat cubà i la seva pèrdua va obligar a encetar una llarga i dolorosa reconversió industrial.