La creació de la Cambra de Comerç de Menorca i les seves gestions en pro de la indústria

 Les cambres de comerç neixen durant la Restauració, sota l’impuls del nou Codi de Comerç del 1885. L’any següent es publicava el reial decret fundacional, que seguia el model organitzatiu de França. Tenien per objecte el desenvolupament dels interessos locals del comerç, la indústria i la navegació a llocs on aquestes activitats tinguessin especial rellevància, per la qual cosa al principi van actuar com una mena de patronals sota la tutela pública. El mes de setembre, per iniciativa del governador civil, es van constituir les de Madrid i Palma. Tanmateix, la vida de les primeres cambres fou difícil i no van alçar el vol fins al moviment regeneracionista promogut pel desastre de 1898.

L’illa d’Eivissa es va avançar a Menorca en la creació d’una cambra de comerç. Els seus artífexs van ser naviliers de la ciutat, encapçalats pel capità del Port, José Pidal, que fou nomenat president honorari. Constituïda l’11 d’octubre del 1903, el 4 de novembre fou aprovada per Reial Ordre. La presidia l’empresari Abel Matutes Torres i a la Junta Directiva figuraven tots els naviliers d’Eivissa i quasi tots els comerciants majoristes que exportaven productes locals o importaven queviures. L’eix de la seva activitat fou la millora del port de la ciutat i l’establiment d’una línia marítima que unís l’illa amb Barcelona. També s’interessà per la promoció turística d’Eivissa, que llavors es començava a desvetllar. Assolí la seva màxima incidència social els anys 1907-1908, però aviat entrà en declivi i a partir del 1912 les seves activitats pràcticament es van paralitzar, fins a ser absorbida per la de Palma el 1922.

A partir de la independència de Cuba s’havien agreujat els reptes que enfrontava la indústria menorquina. D'altra banda, l'augment de l'intervencionisme de l'Estat, en especial a través de la política comercial i aranzelària, incrementava l’interès del sector empresarial per tenir un interlocutor davant les autoritats. Els menorquins estaven atents a les gestions que feien les principals cambres de comerç, de les quals informava la premsa local.

Per tots aquests motius va emergir la consciència de la necessitat de comptar amb una entitat d’aquest mena. El mes de novembre de 1904, el diari El Liberal feia notar que, al congrés realitzat a Barcelona per les cambres de comerç, hi havien assistit representants de les de Palma i Eivissa. El periodista qüestionava perquè no s’havia creat aquest organisme a Maó i subratllava la seva utilitat per defensar els interessos comercials i industrials de l’illa davant els poders públics.

La iniciativa per fer-ho va provenir d’una altra entitat acabada de fundar, el juny de 1905: l’Ateneu de Maó. Quan estava en procés de creació, el juliol del 1904, la premsa ja li atribuïa la funció de “suplir l’acció d’una cambra de comerç, la falta de la qual es deixa sentir”. La seva constitució va ser una de les primeres iniciatives de l’Ateneu. Al primer nombre del seu òrgan, la Revista de Menorca, s’atribuïa de forma explícita que havia estat creada sota els seus auspicis, adduint que era de “perentoria necesidad en los críticos actuales momentos”. Les dificultats a les quals feia referència eren la crisi del sector del calçat, la principal indústria de l’illa, pels problemes que experimentaven les exportacions a Cuba, que era quasi el seu únic mercat.

La Junta Directiva de l’Ateneu va nomenar una comissió organitzadora, formada per tres figures de relleu de l’empresariat maonès: el banquer Bartomeu Escudero Manent, l’empresari Jordi Teodor Ladico, amb interessos en multitud de camps (comerç exterior, blat, fusta, banca) i el comerciant i fabricant de calçat Francesc Terrés. Aquesta va convocar una reunió, celebrada el 19 de novembre del 1905, en la qual s’acordà la constitució de l’entitat i s’obrí una llista de fundadors.

La creació de la Cambra de Comerç va aixecar grans expectatives. El Bien Público assenyalà que s’atracaven temps de crisi perquè, des de la independència de Cuba, la competència dels fabricants de calçat d’Estats Units era de cada cop més aferrissada, per la qual cosa l’entitat hauria d’estudiar com es podria accedir a altres mercats. 

A la reunió constitutiva, que tingué lloc el 6 de gener del 1906, es va aprovar el reglament i es formaren tres seccions: Comerç, Indústria (presidida per l’important fabricant de calçat Damián Bagur) i Navegació. Es van elegir els membres de la Junta Directiva, que mantenia una certa continuïtat amb la comissió organitzadora: foren nomenats com a president Bartomeu Escudero, vicepresident Jordi T. Ladico, comptador Francesc Ruiz Vert i secretari Francesc Terrés. Aquests dos darrers eren empresaris de gran volada dels sectors del metall i el calçat.

Botiga de calçat de París

La Cambra va demostrar la seva utilitat tot d’una. Coincidint amb la seva constitució, va arribar a Maó el representant d’una important casa de calçat de París, qui va fer compres d’un volum considerable, que havien de ser entregades el mes de febrer i serien pagades a les 48 hores de la seva recepció. Alguns fabricants, estranyats per l’encàrrec, es van adreçar al president de la Cambra, qui demanà informes per telègraf a la ciutat francesa. De resultes, convocà els empresaris del sector a una reunió el dia 31 de gener, els quals, davant les referències rebudes, es van abstenir d’enviar la mercaderia, evitant possibles pèrdues econòmiques.

El 19 de febrer el secretari de la Secció d’Indústria, Joan T. Vidal, va anunciar al Ple de l’Ajuntament de Maó, del qual era regidor, que, davant la revalorització de la pesseta de les darreres setmanes, s’havien rebut telegrames de Cuba anul·lant comandes, el que creava el perill que es desencadenés “una crisi espantosa”. Va proposar que se sol·licités al Govern la concessió d’una prima que compensés l’efecte del canvi de moneda sobre el gènere exportat. L’Ajuntament acordà constituir una comissió mixta amb la Cambra de Comerç per estudiar l’afer.

D’altra banda, recollint una inquietud del sector, la Cambra va organitzar un viatge a la capital francesa per estudiar les possibilitats d’exportar-hi calçat. El 9 de març sortien de Maó el fabricant de calçat Gabriel Coll Riudavets i el professor d’idiomes Pau Kugelmann. Al seu retorn, el dia 26, van donar esperances als fabricants, informant-los que era possible col·locar a París gran quantitat de calçat de les classes fines a preus remuneradors, sense més que adoptar les formes al gust francès i tenir cura de certs detalls, fàcilment superables, ja que la confecció de Menorca no tenia res a envejar a la francesa.

Immediatament, es va suscitar un altre entrebanc. El 31 de març la Gaceta de Madrid publicava el projecte de modificació dels aranzels, que encaria de forma molt notable el gravamen de les pells destinades a la confecció de calçat, obrint un termini de dos mesos per presentar-hi al·legacions. La Cambra de Comerç el 13 d’abril remetia una instància al ministre d’Hisenda, sol·licitant el manteniment dels drets vigents i l’admissió temporal (exempció del pagament de drets) de les dóngoles (un tipus de pells de cabrit), que no es produïen a Espanya. També van trametre escrits en el mateix sentit els ajuntaments de Maó, Ciutadella i Alaior, reunits as Mercadal el 17 d’abril.

La iniciativa va rebre suport de la Cambra de Comerç de Palma, l’Associació de Fabricants de calçat de Barcelona i el Fomento de la Zapatería de la ciutat comtal. A finals d’abril, el diputat a Corts de Menorca, Ferran Weyler, va entregar la petició al ministre. Angel Ruiz i Pablo i Santiago Maspoch van ser comissionats a Madrid, on van presentar una memòria sobre la qüestió a Antoni Maura, diputat per Mallorca i expresident del Govern, el qual va contactar amb la Junta d’Aranzels i Valoracions, l’organisme encarregat de resoldre les al·legacions. No hem d’oblidar que els interessos dels fabricants de Mallorca eren coincidents amb els menorquins. Finalment, el mes de juny l’assumpte es resolia de forma favorable: els drets de les pells quedaven pràcticament igual com abans.

Durant aquestes gestions, la Reial Ordre de 19 d’abril va aprovar oficialment la Cambra de Comerç. El dia 27 tenia lloc la inauguració, a la qual assistí el governador de la Província. El president, Bartomeu Escudero, en el seu discurs es va referir a la depressió que experimentava el sector del calçat i suggerí mesures per facilitar l’exportació a mercats alternatius, com l’agilització de la remissió de paquets postals. També feu referència a la crisi que arrossegava la navegació maonesa des de feia dècades, per la qual cosa reclamà l’establiment d’una franquícia comercial. Finalment, demanà la creació d’un institut d’ensenyament per millorar la formació mercantil.

Fàbrica de calçat 1910. Fotos Antiguas de Menorca. PompilioPiris

La Cambra va seguir involucrada en la qüestió del calçat. El mes d’agost enviava una instància al ministre d’Estat exposant la crisi que patia el sector, del qual depenien tantes famílies, des de la independència de l’illa de Cuba i la baixa dels canvis i demanava que se celebressin tractats comercials amb Cuba, Mèxic i altres repúbliques hispanoamericanes. Al llarg dels anys, l’entitat mantindria el seu interès per la indústria de l’illa i actuà en el seu favor en les nombroses conjuntures desfavorables que es van viure les primeres dècades del segle XX.

Angel Ruiz i Pablo i les dificultats de la indústria de calçat a principis del segle XX

 La indústria del calçat és una activitat madura, sotmesa a una forta competència i amb uns condicionants de moda, proveïment de pells i temporalitat que plantegen un repte permanent per als empresaris. Aquestes circumstàncies no són noves. Té un cert interès conèixer les dificultats que afrontava aquesta manufactura els primers compassos del segle XX segons Àngel Ruiz i Pablo, persona polifacètica que combinava la seva vessant literària i periodística amb activitats professionals en la banca que el feien bon coneixedor de la realitat empresarial de l’illa.

Àngel Ruiz i Pablo

Ruiz i Pablo va redactar una memòria dirigida al ministre d’Hisenda per donar suport a les gestions dels sabaters menorquins contra la proposta de reforma aranzelària del 1906. Ha estat un text molt consultat. És la principal font de les pàgines dedicades al tema al Compendio de Geografía e Historia de la isla de Menorca, publicat el 1908 per Joan Hernández i a la Guía de Menorca, editada el 1911 per l’Ateneu de Maó, així com de diversos historiadors contemporanis.

Comença explicant la importància del sector per a Menorca. En aquell moment l’illa tenia 38.000 habitants, dels quals més de 2.200 eren oficials sabaters (1.000 a Maó, 800 a Ciutadella, 400 a Alaior i un nombre indeterminat a la resta de pobles), així com 1.500 aprenents i 1.200 cosidores de pells. Aquestes darreres eren viudes o fadrines; tan sols es podia trobar una dotzena de dones casades, perquè l’obrer menorquí es casava relativament jove i no permetia que la seva muller s’ocupés de res més que les tasques de la llar.

Per tant, 4.900 persones treballaven en l’elaboració del calçat. Si hi sumam les seves famílies (unes 3.800 persones), el 23% dels menorquins vivien d’aquesta activitat. A aquestes s’havien d’afegir les que en depenien de forma indirecta, en especial a les indústries annexes: cinc o sis fàbriques de formes de llenya, altres tantes de capses de cartró, diversos tallers de fabricació de tacons i molts altres de brodats (algunes botines en duien). Així mateix donava feina a nombrosos fusters en la construcció de les caixes de fusta on es ficaven les sabates per embarcar-les en els vaixells, a impremtes i litografies i a moltes altres professions i oficis.

Sabaters. Fotos antiguas de Menorca. JoanBagurTruyol

Finalment, tenia un efecte d’arrossegament en altres sectors: els mitjans de transport, el moviment de viatgers, les transaccions comercials, els girs i transaccions bancàries... Per aquest motiu, si aquesta indústria entrés en crisi la vida econòmica de Menorca patiria una paralització general que suposaria la ruïna de molts que aparentment no hi tenien res a veure, com la banca o les empreses navilieres. També provocaria una baixa enorme de la recaptació de tributs de l’estat i de la riquesa menorquina, en afectar la propietat rústica, i encara més a la urbana, que experimentarien una gran depreciació.

Ruiz i Pablo subratlla que la indústria de calçat de Menorca era gairebé tota d'exportació, excepte una petita part destinada a la península i al consum de l’illa. S’exportava molt a Cuba, i quasi el mateix a Mèxic; alguna cosa a altres repúbliques hispanoamericanes i a França. Aquesta circumstància, per un costat havia donat a conèixer la nostra indústria als països estrangers i havia fet entrar a Espanya molts capitals forans i, per l’altre, contribuïa a augmentar els ingressos de la Hisenda amb els tributs que pagaven els articles importats necessaris per a l’elaboració de calçat.

Pel port de Maó sortia la producció de calçat de Maó, Alaior i una petita part de Ciutadella. La mitjana del que s’extreia d’aquest pujava, entre caixes i paquets postals, a prop de sis milions de pessetes a l'any. Les del port de Ciutadella eren d’uns tres milions, de manera que, en total, les exportacions sumaven uns nou milions.

Sabaters. Fotos antiguas de Menorca. Nando Genestar

D’aquest valor, prop de dos milions de pessetes corresponien al cost de les importacions de l’estranger, tres milions i mig als articles de producció nacional i altres tant es repartien entre la mà d'obra (oficials i cosidores), el benefici del fabricant, així com el gir i el transport. Com que gairebé tota la fabricació es feia a mà, ja que només hi havia una fàbrica de calçat a màquina a Maó i una altra acabada de fundar a Ciutadella, la mà d’obra s’enduia quasi tota aquesta suma i el marge de benefici per al fabricant era escàs.

Pel que fa a les pells nacionals, la sola es fabricava sobretot a Catalunya (Olot, Banyoles, Barcelona i altres llocs) i a Palma de Mallorca. Les badanes llises i xarolades eren de poc valor; també s'empraven badanes per als folres de certs calçats i camusses per a les plantilles. S'utilitzaven igualment xagrenes, calcutes i badanes per a xancles i diferents calçats d'inferior qualitat, dels quals s'exportava poca cosa. Per a folres de calçat s’adquirien diverses classes de teixits de cotó de producció nacional. Finalment, es compraven a Espanya els ullets, ganxos, tirants, teixits de ras, teixits elàstics i altres articles.

Ruiz i Pablo continua informant que la indústria de calçat de Menorca que, gràcies a la protecció aranzelària i en lluita contínua amb els nord-americans, havia dominat el mercat de Cuba fins al 1898, va patir una crisi amb la seva independència. La protecció que li havien conferit els aranzels espanyols va passar a ser concedida per l'antiga colònia als americans. Per sort, aquest episodi va coincidir amb la depreciació de la pesseta, que proporcionà un marge protector que neutralitzà aquest desavantatge. 

Fàbrica de calçat de Maine (Estats Units)

Alhora, els industrials menorquins, tement que, prest o tard, es podria perdre el mercat cubà, van explorar els d’altres indrets, com els de Mèxic i França. Tanmateix, com el que mana en les relacions comercials no és la conveniència de l'exportador, sinó la del consumidor, els fabricants de calçat van haver d'oferir als seus clients productes similars als de la indústria nord-americana. El gust dels compradors es manifestava des de feia més de dotze anys a favor de les pells adobades al crom: dóngoles (de cabra) i oscares, box-calf i rússies (de vedell). Cap d'aquestes es fabricava a Espanya; s'havia intentat fer-ne algunes amb nuls resultats. Per açò els sabaters es veien constrets a comprar-les a l’estranger, a França, Alemanya i sobretot els Estats Units, molt superiors en qualitat i preu a les dels altres.

En aquest context, es va produir una ràpida apreciació de la pesseta, desitjada per molta gent a Espanya i temuda a Menorca. Aquesta alça dels canvis va fer perdre l’escut que protegia la indústria de calçat de la competència aferrissada dels nord-americans, no només a Cuba sinó a Mèxic i altres repúbliques americanes i també era un gran inconvenient per introduir les sabates de l’illa a França.

Es deia que els preus dels subministraments necessaris per a la fabricació de calçat (pells, cotons, xarols, badanes i soles) baixarien al compàs dels canvis, però encara no ho havien fet, ans al contrari, s’havien encarit. L’augment de valor de la moneda retreia els importadors de Cuba i Mèxic, que sol·licitaven una reducció dels preus. Com el fabricant obtindria, si açò s’arribava a produir, una rebaixa del 15% del cost de les pells i altres articles de fabricació estrangera i se li exigia un descompte del 15% del valor total de les sabates, resultava que, si un parell es venia, per exemple, a 15 pessetes, aconseguiria una reducció de costos de 0,70 ptes. i en canvi hauria de rebaixar el preu de venda en 2,25 pessetes, amb la qual cosa s’enfrontaria a una pèrdua de 1,55.

La severitat de la crisi havia obligat l'Ajuntament de Maó a donar ocupació a més de 200 treballadors en obres municipals, per la qual cosa va haver de concertar un emprèstit de 50.000 pessetes. Davant d'aquesta situació, els Ajuntaments de Maó, Ciutadella i Alaior van convocar a una reunió als industrials i a Cambra de Comerç de Menorca, on es va prendre l'acord de demanar al Govern que, en la reforma aranzelària que s’estava discutint, es rebaixessin els drets amb què eren gravats els articles necessaris per a l'elaboració del calçat, o millor encara, que se'ls concedís una franquícia a la seva introducció a Espanya.

Publicació de l'aranzel del 1906 al Butlletí Oficial

Sense donar temps a res, el 31 de març de 1906 es van publicar al BOE els nous aranzels i els menorquins van comprovar que els drets de les pells per a les quals pretenien sol·licitar una rebaixa veien augmentat el seu gravamen en un 150 per cent. Com a reacció es van enviar diverses instàncies al ministre d'Hisenda, pregant que els aranzels es deixessin com estaven abans i es concedís una franquícia o almenys l'admissió temporal de les pells anomenades dóngoles i altres adobades al crom que no es fabricaven a Espanya.