La indústria del calçat és una activitat madura, sotmesa a una forta competència i amb uns condicionants de moda, proveïment de pells i temporalitat que plantegen un repte permanent per als empresaris. Aquestes circumstàncies no són noves. Té un cert interès conèixer les dificultats que afrontava aquesta manufactura els primers compassos del segle XX segons Àngel Ruiz i Pablo, persona polifacètica que combinava la seva vessant literària i periodística amb activitats professionals en la banca que el feien bon coneixedor de la realitat empresarial de l’illa.
 |
| Àngel Ruiz i Pablo |
Ruiz i Pablo va redactar una memòria dirigida al ministre d’Hisenda per donar suport a les gestions dels sabaters menorquins contra la proposta de reforma aranzelària del 1906. Ha estat un text molt consultat. És la principal font de les pàgines dedicades al tema al Compendio de Geografía e Historia de la isla de Menorca, publicat el 1908 per Joan Hernández i a la Guía de Menorca, editada el 1911 per l’Ateneu de Maó, així com de diversos historiadors contemporanis.
Comença explicant la importància del sector per a Menorca. En aquell moment l’illa tenia 38.000 habitants, dels quals més de 2.200 eren oficials sabaters (1.000 a Maó, 800 a Ciutadella, 400 a Alaior i un nombre indeterminat a la resta de pobles), així com 1.500 aprenents i 1.200 cosidores de pells. Aquestes darreres eren viudes o fadrines; tan sols es podia trobar una dotzena de dones casades, perquè l’obrer menorquí es casava relativament jove i no permetia que la seva muller s’ocupés de res més que les tasques de la llar.
Per tant, 4.900 persones treballaven en l’elaboració del calçat. Si hi sumam les seves famílies (unes 3.800 persones), el 23% dels menorquins vivien d’aquesta activitat. A aquestes s’havien d’afegir les que en depenien de forma indirecta, en especial a les indústries annexes: cinc o sis fàbriques de formes de llenya, altres tantes de capses de cartró, diversos tallers de fabricació de tacons i molts altres de brodats (algunes botines en duien). Així mateix donava feina a nombrosos fusters en la construcció de les caixes de fusta on es ficaven les sabates per embarcar-les en els vaixells, a impremtes i litografies i a moltes altres professions i oficis.
 |
| Sabaters. Fotos antiguas de Menorca. JoanBagurTruyol |
Finalment, tenia un efecte d’arrossegament en altres sectors: els mitjans de transport, el moviment de viatgers, les transaccions comercials, els girs i transaccions bancàries... Per aquest motiu, si aquesta indústria entrés en crisi la vida econòmica de Menorca patiria una paralització general que suposaria la ruïna de molts que aparentment no hi tenien res a veure, com la banca o les empreses navilieres. També provocaria una baixa enorme de la recaptació de tributs de l’estat i de la riquesa menorquina, en afectar la propietat rústica, i encara més a la urbana, que experimentarien una gran depreciació.
Ruiz i Pablo subratlla que la indústria de calçat de Menorca era gairebé tota d'exportació, excepte una petita part destinada a la península i al consum de l’illa. S’exportava molt a Cuba, i quasi el mateix a Mèxic; alguna cosa a altres repúbliques hispanoamericanes i a França. Aquesta circumstància, per un costat havia donat a conèixer la nostra indústria als països estrangers i havia fet entrar a Espanya molts capitals forans i, per l’altre, contribuïa a augmentar els ingressos de la Hisenda amb els tributs que pagaven els articles importats necessaris per a l’elaboració de calçat.
Pel port de Maó sortia la producció de calçat de Maó, Alaior i una petita part de Ciutadella. La mitjana del que s’extreia d’aquest pujava, entre caixes i paquets postals, a prop de sis milions de pessetes a l'any. Les del port de Ciutadella eren d’uns tres milions, de manera que, en total, les exportacions sumaven uns nou milions.
 |
| Sabaters. Fotos antiguas de Menorca. Nando Genestar |
D’aquest valor, prop de dos milions de pessetes corresponien al cost de les importacions de l’estranger, tres milions i mig als articles de producció nacional i altres tant es repartien entre la mà d'obra (oficials i cosidores), el benefici del fabricant, així com el gir i el transport. Com que gairebé tota la fabricació es feia a mà, ja que només hi havia una fàbrica de calçat a màquina a Maó i una altra acabada de fundar a Ciutadella, la mà d’obra s’enduia quasi tota aquesta suma i el marge de benefici per al fabricant era escàs.
Pel que fa a les pells nacionals, la sola es fabricava sobretot a Catalunya (Olot, Banyoles, Barcelona i altres llocs) i a Palma de Mallorca. Les badanes llises i xarolades eren de poc valor; també s'empraven badanes per als folres de certs calçats i camusses per a les plantilles. S'utilitzaven igualment xagrenes, calcutes i badanes per a xancles i diferents calçats d'inferior qualitat, dels quals s'exportava poca cosa. Per a folres de calçat s’adquirien diverses classes de teixits de cotó de producció nacional. Finalment, es compraven a Espanya els ullets, ganxos, tirants, teixits de ras, teixits elàstics i altres articles.
Ruiz i Pablo continua informant que la indústria de calçat de Menorca que, gràcies a la protecció aranzelària i en lluita contínua amb els nord-americans, havia dominat el mercat de Cuba fins al 1898, va patir una crisi amb la seva independència. La protecció que li havien conferit els aranzels espanyols va passar a ser concedida per l'antiga colònia als americans. Per sort, aquest episodi va coincidir amb la depreciació de la pesseta, que proporcionà un marge protector que neutralitzà aquest desavantatge.
 |
| Fàbrica de calçat de Maine (Estats Units) |
Alhora, els industrials menorquins, tement que, prest o tard, es podria perdre el mercat cubà, van explorar els d’altres indrets, com els de Mèxic i França. Tanmateix, com el que mana en les relacions comercials no és la conveniència de l'exportador, sinó la del consumidor, els fabricants de calçat van haver d'oferir als seus clients productes similars als de la indústria nord-americana. El gust dels compradors es manifestava des de feia més de dotze anys a favor de les pells adobades al crom: dóngoles (de cabra) i oscares, box-calf i rússies (de vedell). Cap d'aquestes es fabricava a Espanya; s'havia intentat fer-ne algunes amb nuls resultats. Per açò els sabaters es veien constrets a comprar-les a l’estranger, a França, Alemanya i sobretot els Estats Units, molt superiors en qualitat i preu a les dels altres.
En aquest context, es va produir una ràpida apreciació de la pesseta, desitjada per molta gent a Espanya i temuda a Menorca. Aquesta alça dels canvis va fer perdre l’escut que protegia la indústria de calçat de la competència aferrissada dels nord-americans, no només a Cuba sinó a Mèxic i altres repúbliques americanes i també era un gran inconvenient per introduir les sabates de l’illa a França.
Es deia que els preus dels subministraments necessaris per a la fabricació de calçat (pells, cotons, xarols, badanes i soles) baixarien al compàs dels canvis, però encara no ho havien fet, ans al contrari, s’havien encarit. L’augment de valor de la moneda retreia els importadors de Cuba i Mèxic, que sol·licitaven una reducció dels preus. Com el fabricant obtindria, si açò s’arribava a produir, una rebaixa del 15% del cost de les pells i altres articles de fabricació estrangera i se li exigia un descompte del 15% del valor total de les sabates, resultava que, si un parell es venia, per exemple, a 15 pessetes, aconseguiria una reducció de costos de 0,70 ptes. i en canvi hauria de rebaixar el preu de venda en 2,25 pessetes, amb la qual cosa s’enfrontaria a una pèrdua de 1,55.
La severitat de la crisi havia obligat l'Ajuntament de Maó a donar ocupació a més de 200 treballadors en obres municipals, per la qual cosa va haver de concertar un emprèstit de 50.000 pessetes. Davant d'aquesta situació, els Ajuntaments de Maó, Ciutadella i Alaior van convocar a una reunió als industrials i a Cambra de Comerç de Menorca, on es va prendre l'acord de demanar al Govern que, en la reforma aranzelària que s’estava discutint, es rebaixessin els drets amb què eren gravats els articles necessaris per a l'elaboració del calçat, o millor encara, que se'ls concedís una franquícia a la seva introducció a Espanya.
 |
| Publicació de l'aranzel del 1906 al Butlletí Oficial |
Sense donar temps a res, el 31 de març de 1906 es van publicar al BOE els nous aranzels i els menorquins van comprovar que els drets de les pells per a les quals pretenien sol·licitar una rebaixa veien augmentat el seu gravamen en un 150 per cent. Com a reacció es van enviar diverses instàncies al ministre d'Hisenda, pregant que els aranzels es deixessin com estaven abans i es concedís una franquícia o almenys l'admissió temporal de les pells anomenades dóngoles i altres adobades al crom que no es fabricaven a Espanya.
