Pere Ripoll Busquets, advocat, empleat del Registre de la Propietat de Maó i vice-cònsol de la República de l’Uruguai, fou secretari de l’Ateneu de Maó del 1912 al 1936 i participà en la fundació del Foment del Turisme de Menorca, del qual en fou el tresorer. Va escriure els apartats de la Revista de Menorca dedicats a la indústria i el comerç de Menorca en les dècades del 1910 i el 1920, interessants per conèixer aquests anys plens d’alts i baixos, maldament que l’estil pompós de l’autor en ocasions en dificulti la comprensió.
 |
| Fotos Antiguas de Menorca.Amparo Segui Chinchilla |
Ripoll, en comentar l’evolució econòmica general del decenni de 1911-1920, remarca que s’havia caracteritzat precisament per la coexistència de situacions oposades. En primer lloc, la crisi bancària de 1911 va afectar de forma negativa el comerç i la indústria. Es produí una forta restricció del crèdit que va perjudicar fortament el primer i alentí el desenvolupament de la segona. El comerç aconseguí superar l’ensurt i, fent grans esforços, va recuperar la normalitat, fins que l’esclat de la I Guerra Mundial trasbalsà de tal manera el seu funcionament “que van desaparèixer totes les regles establertes”.
La indústria també se'n va ressentir notablement de la crisi del 1911, la qual suposà la ruïna d’una companyia tan important com la Societat Anglo-Espanyola de Motors, Gasògens i Maquinària General, dedicada a la fabricació de maquinària, i que sostenia alguns centenars d'obrers. La seva fallida va allunyar per sempre, la possibilitat del ressorgiment de la factoria “Industrial Mahonesa”, amb la qual cosa es volatilitzaven les dues empreses més puixants de Menorca durant la dècada anterior.
Ripoll és una mica desafortunat en l’explicació que dona de l’afer, que acabam de reproduir. Aquest, encara que era ben conegut pels seus coetanis, pot portar a confusió al lector actual. La realitat és que la crisi de 1911 es va originar per les dificultats econòmiques de la indústria metal·lúrgica coneguda com l’AngloEspanyola, quan el Banc de Maó es va negar a seguir finançant les facilitats econòmiques exorbitants que l’empresa concedia als seus clients. Tanmateix, el voluminós deute de la societat amb el banc feia que els dos haguessin lligat el seu destí. El públic, coneixedor d’aquest crèdit i conscient de la impossibilitat del seu cobrament, va entrar en pànic i, en reclamar els seus doblers, per la por de perdre’ls, va provocar l’ensorrament del Banc de Maó en dos dies, per la incapacitat de respondre davant dels seus clients.
L’Anglo, pel seu costat, estava en fallida tècnica i ningú la volgué rescatar. La tèxtil Industrial Mahonesa, d’altra banda, ja havia tancat anteriorment, incapaç de superar la depressió provocada per la pèrdua de Cuba, i un intent posterior de revifar-la havia fracassat el 1910. El 1911 es va produir una segona temptativa, però és qüestionable que fos la crisi d’aquest any la que el fes naufragar, ja que, després d’una dècada negra i un historial no gaire brillant al segle XIX, no sembla que ningú tingués intenció de prendre el relleu.
Ripoll segueix explicant que, durant la Gran Guerra, altres indústries, sobretot la del calçat, el primer sector manufacturer de l’illa, es van aprofitar de les dificultats dels seus competidors en els països bel·ligerants i es van llançar a substituir la seva producció. A pesar que els primers temptejos van acabar en sonors daltabaixos, les exportacions es van acabar per consolidar i aquest ram assolí una era de prosperitat poques vegades igualada.
La fi d’aquesta edat d’or va procedir dels mateixos espanyols, quan l’opinió pública es va posar en contra del sector. Ripoll no ho aclareix, però es va acusar les vendes a l’estranger de deixar desproveït el mercat nacional i provocar la puja de preus. Es desfermà una campanya de premsa de la qual se’n feu ressò el Ministeri d’Hisenda, que prohibí les exportacions, tallant les ales a la indústria.
 |
| El calçat mecànic, gran competència del calçat manual |
Pel mateix temps, s’havia enlairat la manufactura de moneders de plata que, finalitzada la contesa, envaí els mercats mundials i arribà als cinc continents. Tanmateix, en el moment en què escriu Ripoll (primers dies del 1921), aquesta branca productiva patia una greu crisi, motivada per múltiples factors, que feien preveure que no aconseguís recuperar l’auge dels darrers dos anys. Amb tot, els industrials argenters exploraven els mercats nacionals i estrangers i intentaven substituir els moneders amb objectes de bijuteria i altres similars i era probable que també s’introduïssin en la joieria, que ja era cultivada per alguns amb èxit.
Ripoll continua apuntant que la I Guerra Mundial també va defraudar les esperances que el conflicte facilités el reflotament de la indústria naval, una de les més antigues de Menorca, que al llarg de la primera meitat del segle XIX havia obtingut un considerable renom. Encara vivien els que havien vist solcar per primera vegada a les aigües del port de Maó fragates com la “Pedro Plandolit”, d’unes 1.000 tones, corbetes com la “Olimpia” i bergantins com el Putchet que, quan travessaven els oceans, proclamaven la competència dels mestres d’aixa menorquins i la perícia dels nostres marins fins als darrers racons de les antigues colònies espanyoles. No tot estava perdut; en el darrer decenni, de 1910, havien estat avarats dos velers en dos tallers diferents del port. Aquests, instal·lats de forma improvisada, havien estat substituïts pels definitius, que s’encarregaven de la construcció de nous bucs.
 |
| Fragata d'època |
Deu anys més tard, la dècada de 1921-1930 era valorada per Ripoll en termes molt més ombrívols: no es podia estar satisfet del seu resultat “ni en conjunt ni en detall”. Assenyalava que el període va començar amb la decadència i mort de la important indústria de moneders d’or i plata, no sense la lluita dels fabricants i els obrers, els primers per preservar el capital invertit i els segons per conservar el pa. Malgrat tot, només se’n van salvar els poquíssims que van recórrer a la bijuteria i les cadenes d’or i plata.
La manufactura del calçat en aquella dècada havia tingut els seus alts i baixos, més nombrosos els segons que els primers; les agudes crisis que l’havien afectat no l’havien permès aixecar cap. Les causes d’aquestes dificultats eren diverses, per bé que la principal era la mecanització del sector, que feia possible que entressin al mercat articles en condicions molt més econòmiques que les sabates fabricades a mà, que era l’especialitat de Menorca. Aquestes eren les preferides per les persones acomodades, en especial les dones, però constituïen un segment reduït del mercat. Per Ripoll, aquest era l’aspecte més preocupant de l’evolució de la indústria, ja que la fabricació fabril progressava de forma constant amb l’aparició de nous enginys, que realitzaven tasques que abans semblaven impossibles.
A més, hi havia dos factors de caire intern que perjudicaven el sector. Un era l’individualisme dels empresaris: per separat no eren capaços d’arribar on arribarien unint els seus esforços. L’altre era la manca d’orientació comercial dels industrials. En el moment en què Ripoll escriu, 1931, la Cambra de Comerç de Menorca tenia en estudi una petició sobre l’establiment d’una Escola Pericial de Comerç a Maó per formar els futurs directius i tècnics, una qüestió que considerava imprescindible per a l’evolució moderna de la indústria, però que, malgrat els desitjos de l’autor, no es va arribar a portar a terme.
 |
| Elda es va convertir aquests anys en un gran fabricant de calçat |
Finalment, els darrers anys hi havia un altre element que havia pertorbat el desenvolupament natural de la indústria i el comerç. Es tractava de l’atur forçós de milions d’obrers. Encara que l’autor no ho diu, se suposa que era per la depressió de la demanda que va causar la crisi internacional originada arran del crack borsari dels Estats Units de l’octubre del 1929.
