dimarts, 18 de març de 2014

El problema de l'atur a Espanya.
La lenta creació de llocs de feina

Les darreres dades sobre l’atur, que afecta a quasi cinc milions de persones, han posat un altre cop sobre la taula les greus dificultats que té Espanya per crear ocupació. La destrucció de llocs de treball és constant i els col·lectius afectats augmenten. La primera reacció davant d’aquesta dura realitat és la lògica preocupació per la situació dels aturats i, especialment pels que es troben en situacions més vulnerables, com els aturats de llarga durada, les famílies amb tots els seus membre en atur o els joves. Es demanen solucions urgents al Govern i els polítics declaren que es tracta d’una situació inacceptable i que la prioritat ha de ser la creació de llocs de treball.

Des del punt de vista humà és evident que l’atur actualment és el principal problema de la societat espanyola i que hem d’estar al costat de les víctimes d’aquest drama social. També és clar que s’han de cercar solucions, tant per mitigar les dificultats que crea la pèrdua de la feina a un aturat com perquè aquest pugui trobar feina al més aviat possible. Tanmateix, com que es tracta d’un repte tan important, és necessari reflexionar sobre com se’l pot combatre de forma efectiva.

Per començar és necessari recordar que les dificultats per crear ocupació són una constant a l’economia espanyola com a mínim des de després de la Guerra civil, sinó abans. Així la situació de plena ocupació dels anys seixanta i primers setanta es va aconseguir al preu d’una intensa emigració als països d’Europa occidental i Sud-Amèrica, la qual cosa evidenciava la impossibilitat de donar feina a la població activa del país. A partir de la crisi dels anys setanta es van sumar els efectes del tancament d’empreses amb la impossibilitat de continuar amb la via de l’emigració, de manera que l’atur va augmentar de forma espectacular. Des d’aquest moment la taxa d’atur espanyola s’ha mantingut com una de les més altes d’Europa. Durant la crisi del 1992, la taxa d’atur va escalar fins al 24,6%: en el pitjor moment, el primer trimestre del 1994, sobre una població activa de 16 milions de treballadors hi havia gairebé 4 milions en atur. Els anys següents, tot i que van veure un desenvolupament econòmic molt prolongat, que alguns anys va assolir taxes de creixement del 5%, la taxa d’atur només va estar per davall del 10% durant tres anys, amb un mínim del 8% el 2007, uns valors que són considerats com preocupants a qualsevol país de la Unió Europea. Convé remarcar aquí una de les constants del mercat de treball espanyol: la necessitat d’un creixement important de l’economia per crear ocupació, la qual cosa fa que puguin coexistir durant molts anys una elevada taxa d’atur i un alt creixement del PIB. És possible que els propers anys una part de l’ajustament de l’atur vengui d’una reducció de la població activa, amb la represa de l’emigració.

De forma sorprenent, durant la recuperació econòmica dels anys 1994-2007, malgrat tenir una taxa d’atur molt alta, el país va rebre una important immigració: la població estrangera va passar de mig milió el 1996 a 5,5 milions el 2009. Això explica la major part del creixement de la població activa, que ha augmentat en set milions de treballadors, fins a superar els 23 milions. Els espanyols van deixar de treballar en algunes feines poc remunerades (treball de la llar, comerç i alguns serveis, construcció) que van passar a ser ocupades per immigrants, una actitud que potser caldrà tornar a reconsiderar. Aquesta nova prosperitat es va sustentar en un creixement del sector de la construcció, totalment desproporcionat per la dimensió de l’economia espanyola. La crisi començà el 2008 als Estats Units i afectà al sector immobiliari i als bancs, la qual cosa ha fet que fos més difícil de gestionar. Espanya la està patint amb especial virulència, pel gran volum que van assolir les activitats  immobiliàries.

Tots els països occidentals van concertar polítiques expansives per compensar amb demanda pública la disminució de la demanda privada, les quals van fer augmentar el dèficit públic. Al cap de dos anys les dificultats per pagar el deute públic d’alguns països (Grècia, Irlanda, Portugal), els han posat en la necessitat de rebre ajuts internacionals, la qual cosa ha espantat els creditors, ha encarit el finançament del dèficit i ha obligat a molts països, entre ells Espanya, a posar fi als estímuls econòmics i fer una política contrària, de reducció del dèficit. La conseqüència ha estat un nou augment de l’atur. Per tant, ens trobam en que, per un costat el Govern ha acabat els recursos per minorar els efectes de la crisi sobre el mercat de treball a traves de la despesa pública i, per l’altre, la despesa privada no és capaç d’avançar prou per compensar la retirada dels estímuls públics. Açò explica l’augment de la taxa d’atur fins el 21,5% que s’ha produït el segon trimestre del 2011 i fa témer que els propers mesos continuï la destrucció de llocs de treball.

De la descripció anterior es pot concloure que la lluita contra l’atur serà  lenta. El Govern, malgrat les bones intencions de tots els partits polítics, no té possibilitats reals d’actuar a curt termini, per manca de finançament i, al contrari, els propers mesos les retallades de la despesa pública provocaran la destrucció de més llocs de feina. Perquè el sector privat pugui crear ocupació precisa que es restableixi el crèdit bancari, que ha col·lapsat degut a les crisis del sector immobiliari i del deute públic. És possible que el fet que s’hagin adoptat mesures per resoldre aquests dos problemes permeti que l’any que ve millori el finançament de les empreses. Aquest serà un punt crucial en la superació de la depressió i la recuperació de l’ocupació. Però açò no basta: caldrà que, a més, la demanda privada creixi, la qual cosa, amb les xifres d’atur de partida i la incertesa dels treballadors respecte al seu futur, no serà ràpida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada