dimarts, 12 d’agost del 2014

Les primeres casetes de Ciutadella i cala Alcalfar

Al segle XIX a Ciutadella, com a altres bandes, els senyors de lloc anaven a passar l’estiu a les seves possessions. A banda, els primers edificis que van ser utilitzats per estiuejar són les casetes dels hortals; la part de Llevant s’empraven per aquest objecte les vinyes. A inicis del segle XX als horts dels voltants del far del port es va desenvolupar un nucli d’estiueig. Ja el 1900 el Vigia de Ciudadela anunciava la venda d’un hortal situat al camí del far, junt a la platja dels escalons dels frares, “amb caseta i pou”. El 1904 es va construir l’airosa edificació coneguda com Bonaire; el 1906 es venia una altra prop del far, també amb casa i cisterna i el 1910 un  hort amb caseta, cisterna i totes les dependències per al servei domèstic.

La dècada següent l’èmfasi passa dels hortals a les cases. El 1911 es va aixecar Miramar i el 1914 El Cairo, amb el seu inconfusible aire oriental. El maig del 1917 es llogava o venia una “casita de recreo” devora del far “amb espaiosos dormitoris a la planta alta” i el 1924 es venia un hortal amb casa molt ben situat al costat del far, amb vistes a la mar. Al començament aquests anuncis eren rars, però la situació va donar un tomb els anys trenta, quan es troben cada any, la qual cosa suggereix que es va produir una explosió en el nombre de construccions, potser més accentuada que la que s’experimentà al port de Maó.


Dóna la impressió que aquests edificis tenien un major volum i sumptuositat que els de Maó. El 1930 es venia un hort que tenia una caseta amb dues habitacions, dormitori, menjador i cisterna. Manuel Amat, en un article publicat el 1934 a la revista El Mirador indica que “a l’altra banda del port de Ciutadella hi ha una munió de petites cases blanques que s’escampen discretament sota el far. Són les cases d’estiueig de les bones famílies de la localitat”. Aquests anys també es comencen a oferir lloguers de temporada. Entre 1932 i 1934 s’arrendava una caseta ben moblada pels mesos de juny i juliol. El 1934 es va establir un servei de transport amb automòbils pels “veraneantes del faro del puerto”.

També aquesta dècada es documenten construccions a Santandria, que des de feia dècades era un lloc popular, tot i que l’alçada del 1927 els ciutadellencs hi anaven bàsicament el darrer dia de Carnaval. La situació canvià ràpidament fins al punt que el maig del 1935 es va instal·lar un quiosc de refrescs pels excursionistes. El 1930 es venia una caseta d’esplai al camí de Santandria i els mesos de juliol, agost i setembre del 1935 es llogava una finca “entre la renombrada playa de Santa Andria y Son Carrió en Cala Blanca, lujosamente amueblada”. La renda era de 200 ptes. mensuals.

El 1935 El Iris comentava el progrés que havia experimentat la població els darrers vint anys i explicava: “De cara a la mar es veu un poblet blanc i rialler que ha sorgit com per encant als voltants del far. Mirant cap al Degollador hi ha una altra multitud de casetes d'esbarjo, entre Sa Caleta d’en Gorrias i Santandria, convertint aquells terrenys en una barriada de Ciutadella. Tots aquests edificis són de construcció moderna; són propietat de famílies de classe mitjana, fabricants i alguns obrers. El mateix passeig de Sant Nicolau es troba molt millorat amb la construcció de torres elegantíssimes i xalets preciosos.”


Fora de l’entorn de les poblacions, el primer lloc d’estiueig de Menorca fou la cala d’Alcalfar, que era un dels primers indrets del litoral on es van fer vegues i excursions, ja que el senyor no hi posava entrebancs. La darrera dècada del segle XIX hi anaven el casino Consey, el Centre Ciclista Maonès i els alumnes de l’Institut de Maó i els anys següents l’Ateneu de Maó, l’Ateneu Popular, la Unió Republicana i el col·legi Sant Tomàs d’Aquino. Devers 1890 uns mestres de casa van condicionar una cova per estar-hi. Segons Antoni Seguí, el 1896 un grup de santlluïsers van construir la caseta “Diana”. El 1912 era un lloc popular on la gent anava amb freqüència; el propietari cobrava un ral als carruatges per passar pel camí, que destinava al seu manteniment.

A partir del 1914 es van començar a llogar cases, especialment l’anomenada “La Salut”, que tenia preus diferents per l’hivern i l’estiu i s’arrendava per dies, setmanes o mesos, amb dos llits de matrimoni, mobiliari i estris de cuina. L’estiu del 1917 El Heraldo de Menorca informava que moltíssimes famílies de Maó s’havien traslladat a cala Alcalfar per passar una o dues setmanes. El mes d’octubre es van produir robatoris en tres casetes. L’interès per aquest paratge era tan gran que el 1919 una comissió de veïns de Maó va signar un acord amb el propietari, qui cedia el terreny del camí i contribuïa a la seva millora; a canvi la comissió gestionava el cobrament del dret d’accés; els que pagaven una quota podien construir-se una caseta i tenien el trànsit lliure.


L’any 1921 ja hi havia quinze edificis i dos en construcció; a més hi havia vuit casetes de barca a la vorera de la mar. No era l’únic punt de la costa amb construccions, ja que també n’hi havia a les cales de Torret, Biniancolla, Binisafuller i na Macaret, però en nombre inferior. Aquell any es van començar a organitzar festes per Sant Sebastià, a finals de juliol, amb regates al rem i la vela, competicions de natació, capellet, balls a l’aire lliure, foganyes i focs artificials. A la botiga que hi havia a la caseta Diana se servien menjars i begudes. S’hi arreplegava tal gernació que el periodista comentava que allò semblava la platja del Sardinero de Santander.

Una de les famílies que passaven l’estiu a cala Alcalfar eren els Comas. El pare, Gabriel, fou mestre de l’Escola Lliure d’Alaior i continuà anant-hi quan se n’anà de l’illa. El 1928 signa un article aparegut a La Voz de Menorca on explica que hi ha 28 cases, totes amb el seu nom: La Libertad, La Tranquilidad, Villa Rosa, Moulin-Rouge,.. i una botiga on els estiuejants poden comprar les provisions. Alguns d’obrers hi van el dissabte i tornen diumenge; a la caseta tenen tots els estris per cuinar i dormir. Pesquen, compren fruites i verdures a un hort, neden al caló Roig i netegen i arrangen la caseta. S’acomiada afegint que li serà difícil oblidar els dies passats allà aquell estiu. De fet, la família arribà a comprar un xalet, on hi anà molt d’anys. L’empremta obrera de la cala es nota en el fet que els anys trenta la Joventut Republicana feia una excursió estival quasi cada any. No eren ni molts menys els únics: la Tropa de España (el precedent dels escoltes) també hi anava sovint.


Es tractava d’un dels punts turístics més destacats de l’illa. El 1934 la revista La Nación va publicar l’article, “Menorca, isla rosada” en la secció de turisme, il·lustrat amb una vista de la cala. L’Estat va promoure la construcció d’una carretera asfaltada des de Sant Lluís. L’Ajuntament de Maó aprovà el projecte el 1931, tot i que les obres no van començar fins el 1934 i finalitzaren al mes de març del 1936. Aquesta obra s’avançà a la carretera de Maó a Sant Lluís, que no fou aprovada fins l’any 1935. Segons Adolf Sintes el projecte fou una realitat perquè la cala era el punt de subministrament del far de l’illa de l’Aire, tot i que també hi devia influir el fet de comptar amb un nucli de població. L’obertura d’aquesta via al trànsit rodat va fer augmentar extraordinàriament l’assistència. El 20 de maig s’obrí el “merendero Los Caracoles” i el dia 30, Cinquagesma, la línia d’autobusos de Maó a Sant Lluís es va allargar fins a cala Alcalfar, amb sis viatges diaris.

Uns dies més tard La Voz de Menorca es feia ressò del boom que vivia la cala, on hi havia cinquanta-cinc casetes en obres. Els constructors Rafael Roselló (qui també era el propietari de l’establiment de venda de vehicles de Maó) i Antoni Pons de Sant Lluís, tenien col·locats setze homes en la construcció d’aquestes edificacions. Els caps de setmana i dies festius el lloc s’omplia de visitants; una comitiva d’Alaior va dur dos-centes persones. Just passada la guerra civil seria dels pocs punts de l’illa on l’estiu hi havia una afluència important d’estiuejants de fora de l’illa i allà obrí les seves portes el Restaurant Xuroy el 1947, que l’any següent ja tenia habitacions.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada