Enoch Wines el 1829 s’incorporà com a
professor al veler Constellation de
la marina dels Estats Units, amb el qual va recórrer la Mediterrània. Tenia la
seva base a Maó, on s’està uns mesos. Com a resultat, el 1833 publicà “Dos anys i mig a la marina
americana”. El 1849 es llicencià per ordenar-se sacerdot, però seguí ensenyant a
prestigioses universitats. El 1870 fundà l’Associació Nacional de Presons i el
1872 organitzà a Londres el I Congrés Internacional de Penitenciaries.
Maó fou el primer port que tocà el
vaixell. Quan van veure el blanc monestir del Toro es van alegrar enormement,
però una tempesta els sacsejà amb violència durant quatre dies. Al matí
següent, com cada vegada que arribaven a Maó, entre vint i trenta barques
rodejaven l’embarcació, que tot el dia va estar abarrotada de sastres, sabaters
i persones que es dirigien als americans en un anglès trabucat per vendre’ls panets, raïm i altres fruites.
A l’entrada del port s’alça el castell
de Sant Felip, que havia rivalitzat en extensió, bellesa i força amb el dels
Cavallers de Malta, però que, destruït no feia gaire temps pel govern espanyol,
estava més desolat que Babilònia. Un silenci sepulcral substituïa les cançons i
els crits dels milers de soldats que abans guardaven el lloc. A la cala de Sant
Esteve, situada en un lloc molt romàntic, l’autor contempla les aigües, clares
i tranquil·les, i escolta la deliciosa cadència que fan les onades que remouen
els còdols de la platja.
Vaixells de tota Espanya vénen a Maó a
passar la quarantena; en ocasions n’hi ha trenta o quaranta, la majoria de
Cadis. El Llatzeret és gran, net i
orejat. L’Illa del Rei, considerablement major, té un pou que dóna una aigua
excel·lent. Les nombroses habitacions de l’hospital són netes i ben airejades.
Més enllà de la colàrsega s’estén una
vall ben pintoresca. Està regada per una font que brolla prop d’una petita
església dedicada a Sant Joan. L’aigua és distribuïda per un sistema de canals
pels horts, coberts per una estora d’un verd gloriós, on creixen arbres
fruiters. L’estiu és un passeig concorregut i el dia de Sant Joan la gent de
Maó i els pobles veïns la visiten en massa. Després de la missa es fan curses
de cavalls; els guanyadors són recompensats amb una cullera de plata.
El port de Maó és proverbial per les
seves condicions, que el fan igual, sinó superior a qualsevol altre del món. És
prou espaiós per allotjar tota l’esquadra anglesa. Habitualment presenta un
quadro pintoresc i animat. Les barques, que el recorren a totes les hores del
dia, són les més belles de la Mediterrània. Són de gracioses proporcions, d’un
brillant color verd i aparellades amb veles d’una blancor de neu. El voregen
les poblacions des Castell i Maó; els molins de vents produeixen un efecte
singular i fan recordar la memorable aventura dels gegants del Quixot.
Des de la mar, Maó queda mig oculta per
un penyal escarpat. La roca és fluixa i a vegades cauen fragments que esclafen
els magatzems. Hi ha un moll bastant bo on amarren els falutxos que van a
Mallorca i la península i un parell de bucs que comercien amb les Índies
Occidentals. Els carrers de la ciutat són estrets, irregulars i pavimentats amb
petites pedres redones, que dificulten el pas. Les cases, construïdes del marès
del país, tenen dos pisos i estan emblancades o pintades de groc. N’hi ha que
són amples i elegants. Ciutadella, a l’altre costat de l’illa, era l’antiga
capital i hi viu la noblesa.
Els maonesos són gent neta i l’interior
de les seves cases és polit i sanejat. Les cuines no tenen forns ni llar de
foc, sinó una paret de maons amb uns forats on es fa foc. Moltes cases tenen
soterranis que s’empren com a quadres dels cavalls i ases. Fruites, verdures i
altres aliments es fiquen als porxos. La llenya és cara i el carbó vegetal el
combustible més corrent, però el seu preu el veda als pobres. La gent intenta
escalfar les cases posant un braser al centre de l’habitació, però a penes
n’altera la temperatura i al seu voltant es congreguen els fillets tremolant de
fred.
La majoria de les traginadores són
dones que carreguen fenomenals embalums dalt del cap i mentre caminen accionen
una filosa. Les venedores del mercat empren els temps morts fent calça o
cosint. Quan fa mal temps les dones duen sabates amb soles altes de llenya que
repiquen com cascos de cavalls. Per llaurar, s’empren estranyes combinacions
d’animals: una vaca i un ase o un cavall i una mula.
Per l’autor, Maó és el Wapping (infame
zona portuària de Londres) de la Mediterrània i com ell és ple de tavernes de
la més baixa condició i cases de prostitució. Els carrers ressonen amb les
cançons dels mariners borratxos, que comenten els excessos més deplorables. No
és estrany que després de gastar els doblers, venguin les seves robes i tornin
a bord coberts de pellingots i plens de cops blaus.
Maó no és un lloc d’excessiu interès.
El teatre és nou, i sense ser esplèndid, és net i pràctic. Funciona sis mesos a
l’any i només programa òpera italiana. La catedral destaca pel seu orgue, que
té tres pisos i 6.650 tubs i és el segon més gros d’Europa. Wines afirma que,
després de sentir els millors orgues d’Itàlia, cap l’iguala. Els seus sons
tenen una excepcional amplitud, dolçor i varietat; un joc de tubs imita la veu
humana amb gran precisió.
Els únics vestigis de l’antiguitat són
els talaiots, amuntegaments circulars de pedres sense treballar. Prop d’un hi
ha dues enormes pedres rectangulars, una clavada en terra i l’altra dipositada
horitzontalment al seu damunt, que els estudiosos creuen que es tracta d’un
altar de sacrificis.
L’illa pateix una extrema pobresa. Els
salaris són força baixos. Una multitud de gent vaga per Maó disposada a
acceptar qualsevol feina. Els pidolaires omplen els carrers; els al·lots
criden: “¡Oficial, donau-me un velló per pa!”. A Maó i els seus voltants tothom
es pot procurar pa, però a altres llocs molts només tenen pa d’ordi i no pocs
han de subsistir a base de fruites, verdures i peix.
Per l’aridesa del seu sòl els
menorquins depenen del comerç. Abans realitzaven un ric mercadeig amb els
estats del nord d’Àfrica i Turquia, que s’acabà quan el govern va prohibir la
introducció de blat de l’estranger. A açò s’han afegit les constants sangries
d’una monarquia arrogant, una noblesa estúpida i un clergat ostentós, que viuen
en la vagància i el luxe. Si no fos per les esquadres americanes i els vaixells
mercants que vénen a fer la quarantena, Menorca seria un desert. Quasi els
únics ingressos provenen de la venda a aquests de fruites, verdures i vi d’una
qualitat excel·lent.
L’educació està miserablement desatesa.
Només hi ha unes poques escoles per al·lots i una per les filletes d’alta
posició social. Ferran VII ha eliminat la llibertat de premsa, d’expressió i de
culte i així eixuga les fonts de la virtut i debilita les energies de la nació.
Una gernació de capellans i frares s’emporten la tercera part de totes les
rendes del regne i estan exempts d’impostos. A Maó el sentiment públic està
decididament en contra seva.
Cap jove surt mai al carrer sense anar
acompanyada. Si rep una visita, crida a un familiar, per evitar sospites. El
festeig es fa els diumenges. L’al·lota s’estalona a la porta o la finestra per
parlar amorosament amb l’enamorat, que s’està al carrer. La força de la passió
al sud d’Europa és desconeguda als Estats Units.
El Carnaval s’estén de Nadal fins a
Quaresma, temps de festes, funcions de teatre, mascarades i jocs de cartes. Els
darrers dies l’exaltació es desborda i el dimarts s’arriba al clímax. De dia tothom
surt fora de Maó per anar a vega; es dansa la balanguera i el fandango. Al
vespre cada taverna es converteix en una sala de balls i tots els carrerons són
plens d’individus disfressats que canten, ballen, criden i fan els gestos més
extravagants. Pertot regna una llibertat absoluta del llenguatge i la conducta.
Les més baixes prostitutes giravolten al costat de senyoretes respectables;
dones casades deixen els seus homes al llit per trobar els seus enamorados
als balls de màscares. Al teatre la gent està tan apinyada que és impossible
passar, però es balla animadament tota la nit fins que les campanes toquen a
missa. El dia següent no sembla que un sigui a la mateixa ciutat; els sons
alegres són silenciats per la cendra del penediment.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada