dimarts, 4 de novembre de 2014

Menorca en els llibres de viatges. Enoch Wines

Enoch Wines el 1829 s’incorporà com a professor al veler Constellation de la marina dels Estats Units, amb el qual va recórrer la Mediterrània. Tenia la seva base a Maó, on s’està uns mesos. Com a resultat, el 1833 publicà “Dos anys i mig a la marina americana”. El 1849 es llicencià per ordenar-se sacerdot, però seguí ensenyant a prestigioses universitats. El 1870 fundà l’Associació Nacional de Presons i el 1872 organitzà a Londres el I Congrés Internacional de Penitenciaries.

Maó fou el primer port que tocà el vaixell. Quan van veure el blanc monestir del Toro es van alegrar enormement, però una tempesta els sacsejà amb violència durant quatre dies. Al matí següent, com cada vegada que arribaven a Maó, entre vint i trenta barques rodejaven l’embarcació, que tot el dia va estar abarrotada de sastres, sabaters i persones que es dirigien als americans en un anglès trabucat  per vendre’ls panets, raïm i altres fruites.


A l’entrada del port s’alça el castell de Sant Felip, que havia rivalitzat en extensió, bellesa i força amb el dels Cavallers de Malta, però que, destruït no feia gaire temps pel govern espanyol, estava més desolat que Babilònia. Un silenci sepulcral substituïa les cançons i els crits dels milers de soldats que abans guardaven el lloc. A la cala de Sant Esteve, situada en un lloc molt romàntic, l’autor contempla les aigües, clares i tranquil·les, i escolta la deliciosa cadència que fan les onades que remouen els còdols de la platja.

Vaixells de tota Espanya vénen a Maó a passar la quarantena; en ocasions n’hi ha trenta o quaranta, la majoria de Cadis. El Llatzeret  és gran, net i orejat. L’Illa del Rei, considerablement major, té un pou que dóna una aigua excel·lent. Les nombroses habitacions de l’hospital són netes i ben airejades.

Més enllà de la colàrsega s’estén una vall ben pintoresca. Està regada per una font que brolla prop d’una petita església dedicada a Sant Joan. L’aigua és distribuïda per un sistema de canals pels horts, coberts per una estora d’un verd gloriós, on creixen arbres fruiters. L’estiu és un passeig concorregut i el dia de Sant Joan la gent de Maó i els pobles veïns la visiten en massa. Després de la missa es fan curses de cavalls; els guanyadors són recompensats amb una cullera de plata.

El port de Maó és proverbial per les seves condicions, que el fan igual, sinó superior a qualsevol altre del món. És prou espaiós per allotjar tota l’esquadra anglesa. Habitualment presenta un quadro pintoresc i animat. Les barques, que el recorren a totes les hores del dia, són les més belles de la Mediterrània. Són de gracioses proporcions, d’un brillant color verd i aparellades amb veles d’una blancor de neu. El voregen les poblacions des Castell i Maó; els molins de vents produeixen un efecte singular i fan recordar la memorable aventura dels gegants del Quixot.

Des de la mar, Maó queda mig oculta per un penyal escarpat. La roca és fluixa i a vegades cauen fragments que esclafen els magatzems. Hi ha un moll bastant bo on amarren els falutxos que van a Mallorca i la península i un parell de bucs que comercien amb les Índies Occidentals. Els carrers de la ciutat són estrets, irregulars i pavimentats amb petites pedres redones, que dificulten el pas. Les cases, construïdes del marès del país, tenen dos pisos i estan emblancades o pintades de groc. N’hi ha que són amples i elegants. Ciutadella, a l’altre costat de l’illa, era l’antiga capital i hi viu la noblesa.

Els maonesos són gent neta i l’interior de les seves cases és polit i sanejat. Les cuines no tenen forns ni llar de foc, sinó una paret de maons amb uns forats on es fa foc. Moltes cases tenen soterranis que s’empren com a quadres dels cavalls i ases. Fruites, verdures i altres aliments es fiquen als porxos. La llenya és cara i el carbó vegetal el combustible més corrent, però el seu preu el veda als pobres. La gent intenta escalfar les cases posant un braser al centre de l’habitació, però a penes n’altera la temperatura i al seu voltant es congreguen els fillets tremolant de fred.

La majoria de les traginadores són dones que carreguen fenomenals embalums dalt del cap i mentre caminen accionen una filosa. Les venedores del mercat empren els temps morts fent calça o cosint. Quan fa mal temps les dones duen sabates amb soles altes de llenya que repiquen com cascos de cavalls. Per llaurar, s’empren estranyes combinacions d’animals: una vaca i un ase o un cavall i una mula.

Per l’autor, Maó és el Wapping (infame zona portuària de Londres) de la Mediterrània i com ell és ple de tavernes de la més baixa condició i cases de prostitució. Els carrers ressonen amb les cançons dels mariners borratxos, que comenten els excessos més deplorables. No és estrany que després de gastar els doblers, venguin les seves robes i tornin a bord coberts de pellingots i plens de cops blaus.

Maó no és un lloc d’excessiu interès. El teatre és nou, i sense ser esplèndid, és net i pràctic. Funciona sis mesos a l’any i només programa òpera italiana. La catedral destaca pel seu orgue, que té tres pisos i 6.650 tubs i és el segon més gros d’Europa. Wines afirma que, després de sentir els millors orgues d’Itàlia, cap l’iguala. Els seus sons tenen una excepcional amplitud, dolçor i varietat; un joc de tubs imita la veu humana amb gran precisió.

Els únics vestigis de l’antiguitat són els talaiots, amuntegaments circulars de pedres sense treballar. Prop d’un hi ha dues enormes pedres rectangulars, una clavada en terra i l’altra dipositada horitzontalment al seu damunt, que els estudiosos creuen que es tracta d’un altar de sacrificis.

L’illa pateix una extrema pobresa. Els salaris són força baixos. Una multitud de gent vaga per Maó disposada a acceptar qualsevol feina. Els pidolaires omplen els carrers; els al·lots criden: “¡Oficial, donau-me un velló per pa!”. A Maó i els seus voltants tothom es pot procurar pa, però a altres llocs molts només tenen pa d’ordi i no pocs han de subsistir a base de fruites, verdures i peix.

Per l’aridesa del seu sòl els menorquins depenen del comerç. Abans realitzaven un ric mercadeig amb els estats del nord d’Àfrica i Turquia, que s’acabà quan el govern va prohibir la introducció de blat de l’estranger. A açò s’han afegit les constants sangries d’una monarquia arrogant, una noblesa estúpida i un clergat ostentós, que viuen en la vagància i el luxe. Si no fos per les esquadres americanes i els vaixells mercants que vénen a fer la quarantena, Menorca seria un desert. Quasi els únics ingressos provenen de la venda a aquests de fruites, verdures i vi d’una qualitat excel·lent.

L’educació està miserablement desatesa. Només hi ha unes poques escoles per al·lots i una per les filletes d’alta posició social. Ferran VII ha eliminat la llibertat de premsa, d’expressió i de culte i així eixuga les fonts de la virtut i debilita les energies de la nació. Una gernació de capellans i frares s’emporten la tercera part de totes les rendes del regne i estan exempts d’impostos. A Maó el sentiment públic està decididament en contra seva.

Cap jove surt mai al carrer sense anar acompanyada. Si rep una visita, crida a un familiar, per evitar sospites. El festeig es fa els diumenges. L’al·lota s’estalona a la porta o la finestra per parlar amorosament amb l’enamorat, que s’està al carrer. La força de la passió al sud d’Europa és desconeguda als Estats Units.
Els maonesos són amables, hospitalaris, de maneres senzilles, frugals, laboriosos i honestos. Tampoc hi manca la bona societat; hi ha cavallers intel·ligents, quasi tots liberals. Les dones per mor de la manca d’educació no exerceixen la mateixa influència que als Estats Units, però ho supleixen amb un enginy i una energia naturals. En les reunions, homes i dones són en habitacions separades. Certes costums són xocants: per entrar a la casa d’un conegut no es toca a la porta; al costat de les senyores i dels amics, els menorquins no es descobreixen, ni tampoc a taula.

El Carnaval s’estén de Nadal fins a Quaresma, temps de festes, funcions de teatre, mascarades i jocs de cartes. Els darrers dies l’exaltació es desborda i el dimarts s’arriba al clímax. De dia tothom surt fora de Maó per anar a vega; es dansa la balanguera i el fandango. Al vespre cada taverna es converteix en una sala de balls i tots els carrerons són plens d’individus disfressats que canten, ballen, criden i fan els gestos més extravagants. Pertot regna una llibertat absoluta del llenguatge i la conducta. Les més baixes prostitutes giravolten al costat de senyoretes respectables; dones casades deixen els seus homes al llit per trobar els seus enamorados als balls de màscares. Al teatre la gent està tan apinyada que és impossible passar, però es balla animadament tota la nit fins que les campanes toquen a missa. El dia següent no sembla que un sigui a la mateixa ciutat; els sons alegres són silenciats per la cendra del penediment.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada