dimarts, 9 de desembre de 2014

Noves receptes per acabar amb la corrupció

Tots estem commocionats per l’abast que han assolit els escàndols relacionats amb la corrupció política. Cada vegada més veus, des de punts de vista diferents, d’esquerra a dreta, defensen que no es tracta de casos puntuals; la corrupció seria una malaltia pròpia del nostre sistema de govern i, per aquest motiu, és necessari transformar-lo de soca-rel. El catàleg del culpables és ampli: les llistes electorals tancades, la manca de democràcia dels partits, l’elevat nombre de municipis i un llarg etcètera que cada autor confegeix a la seva manera. En definitiva, per lluitar contra els vicis de la política s’han d’aprovar noves lleis per reformar el nostre marc institucional i endurir el codi penal per engarjolar als defraudadors.


Tot i que potser hi ha bons motius per introduir aquests canvis, és difícil trobar una relació de causa-efecte entre gairebé cap dels presumptes responsables i la corrupció. De fet, la majoria dels comentaristes confonen dos sentits de la paraula. Segons el diccionari, corrupció ve de corrompre, amb l’accepció d’alterar la sanitat, bondat, integritat o puresa de qualque cosa o d’induir algú a obrar il·legalment. Efectivament, en un gran nombre de situacions, es tracta de greus trangressions de la llei.

Quan cau una xarxa que practica el suborn per aconseguir contractes públics o si un partit polític es finança amb aportacions que no compleixen els requisits legals o un sindicat o una patronal empra els ajuts rebuts amb altres fins, estem davant de flagrants violacions de la Llei de Contractes Públics, la Llei de Finançament dels Partits Polítics o la Llei General de Subvencions. En totes aquestes situacions, no es tracta que la llei permeti aquests comportaments, sinó que s’ha actuat al marge del marc jurídic.

Però els ciutadans també assenyalam com a corruptes els polítics i jutges que viatgen pel país per motius privats a càrrec de les institucions, tenen sous elevats, pensions vitalícies i altres avantatges; així mateix criticam els exministres que són fitxats per grans empreses amb salaris astronòmics. Aquest segon sentit de la paraula també es troba al diccionari, com “desviar de la rectitud”.

És evident que aquestes conductes es poden eliminar, perquè no són delictives, sinó immorals i per açò basta modificar les lleis per eliminar privilegis que la majoria dels ciutadans pensam que són inacceptables. Tanmateix, sembla que els polítics no estan disposats a prescindir-ne. Així es va expressar la vicepresidenta del Govern davant dels viatges de Monago quan era senador, indicant que s’havia fet així des del principi de la democràcia, quan precisament es demana que es rectifiqui i es trenqui amb vicis antics. Les restriccions introduïdes els darrers dies al Congrés han pecat d’una timidesa culpable.

En canvi, quan la corrupció es basa en la vulneració de la llei, la seva eradicació requereix d’una altra estratègia, perquè a Espanya tenim una llarga tradició d’aprovar disposicions que ningú respecta.

Per començar, les lleis han de facilitar la detecció i sancionament del seu incompliment. Actualment quan es violen les normes, només és possible acudir als tribunals, el que és complicat per manca d’informació. Massa vegades quan no s’obeeix la legislació, no està previst ni que es faci públic ni que s’imposi cap sanció administrativa. L’aplicació de penalitzacions automàtiques seria un important dic de contenció de les pràctiques fraudulentes.

De fet, l’activitat pública és notòriament opaca. Si els polítics fossin conscients que les seves decisions són conegudes per tots no actuarien igual. Exposar a la llum pública els contractes, les subvencions i les actuacions urbanístiques, de manera que les dades puguin ser tractades informàticament, faria que els governants fossin més disciplinats.

També és possible refermar els filtres administratius. Es podria reforçar la independència real de la intervenció i fer públics els seus informes. En el cas dels ERO d’Andalusia, els funcionaris havien avisat de la inexistència de controls a l’hora de donar les subvencions. Els tribunals de comptes no han estat capaços de detectar les irregularitats i es perden en qüestions formals. S’ha d’aconseguir la imparcialitat autèntica d’aquests òrgans, que no poden ser nomenats per aquells partits que han de controlar, i capgirar els seus objectius i sistemes de treball, per investigar la comissió d’irregularitats.

Les reformes proposades normalment es refereixen a qüestions del més elevat nivell polític, i no a les que afecten al funcionament intern de l’administració. La corrupció no es pot deslligar de l’acumulació de poder dels polítics. Dissenyar un nou model d’estat professionalitzat que acabi amb l’ocupació de la gestió pública pels governants és la millor via per prevenir els abusos.

La corrupció urbanística emana de la concentració de poder en els municipis, que elaboren els plans urbanístics, els desenvolupen, donen les llicències urbanístiques (amb les quals es financen) i han de sancionar els infractors. El poder absolut aboca a la corrupció completa. Part d’aquestes competències haurien de ser atribuïdes a altres instàncies.

Finalment s’ha de redissenyar el tractament judicial dels delictes de guant blanc. El codi penal està pensat per protegir la propietat privada i no la col·lectiva. S’ha de repensar de nou per incloure efectivament aquests delictes, on s’actua des d’una posició de poder i amb l’ajuda de professionals qualificats; l’ampliació del termini de prescripció també és essencial. D’altra banda, s’imposa una modernització radical del dret processal per introduir formes de treballar més ràpides i eficaces.

La corrupció no es basa en greus problemes generals del nostre sistema polític, sinó que té causes específiques contra les quals es pot lluitar de forma positiva. En cas contrari, correm el risc de canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada