dimarts, 3 de març de 2015

Les misèries de la política partidista: l’ampliació de la carretera general

L’ampliació de la carretera general està rebent una forta censura de la societat menorquina. Més enllà de la campanya organitzada per SOS Menorca, el GOB i altres associacions cíviques i polítiques, cada cop s’escampa més la sensació del “no era açò”. Molta gent que està a favor de millorar les condicions d’aquesta via no veu bé que no s’hagi compatibilitzat la seva reforma, totalment necessària, amb un major respecte al paisatge.

I així i tot, l’equip de govern del Consell Insular es resisteix a rectificar. Irònicament, el que no ha aconseguit una mobilització ciutadana que feia molt de temps que no es veia, ho ha fet l’empresa adjudicatària de les obres, que ha posat al Consell davant l’evidència que el pressupost del projecte licitat no és suficient per escometre la renovació desitjada. Segurament el sobrecost que demana el contractista és excessiu, perquè en aquests temes tothom sap que s’acaba negociant, però el que està clar és que construir les quatre macrorotondes costarà basant més del que s’havia projectat i que saber les causes no evitarà haver de pagar la diferència.

Un govern raonable hauria intentat conjugar la demanda social –reduir l’impacte paisatgístic– i la necessitat econòmica –no augmentar una despesa ja de per si molt elevada–. Segur que és possible eliminar una o dues rotondes i complir amb el pressupost inicial, però de moment no sembla que aquesta sigui la intenció del Consell Insular. El resultat és que les obres estan aturades i quan per Setmana Santa comencin a venir turistes es trobaran amb l’escenari dantesc de la nostra roqueta oberta en canal. Així tothom hi perdrà: no tindrem una millor carretera i la nostra imatge turística patirà un cop notable.

Ha esdevingut un ritual que quan un partit guanya les eleccions, el president in pectore prometi governar no només per aquells que l’han votat, sinó per tots els espanyols i, tanmateix, dos dies després impulsa les actuacions previstes, sense tenir en compte la realitat social i d’aquesta manera es fa política partidista pura i dura,... fins que les urnes hi posen fre.

No es tracta d’una qüestió de partit ni és diferent al Govern Central de les autonomies o altres àmbits de govern. No era menys partidista la Llei de l’Avortament de Gallardón (que només va aturar el resultat de les eleccions al Parlament Europeu) de l’ecotaxa (promoguda per un pacte d’esquerres; derogada als pocs mesos per un govern de dretes). En aquest darrer cas a Catalunya, gràcies al diàleg i el temps, s’ha acabat implantant el mateix impost turístic que aquí va ser tan polèmic que ningú s’atreveix a tornar a plantejar.

A Espanya, com a molts països europeus tenim una concepció de la democràcia com l’elecció de dictadures temporals. El govern de torn, si té majoria absoluta, comanda sense tenir en compte l’estalonament popular de cadascuna de les seves accions, però realment els ciutadans només li han donat un mandat general, però açò no vol dir que estiguin d’acord amb totes les seves polítiques.

Als Estats Units, en canvi, funciona l’equilibri de poders, i només es poden realitzar les polítiques que tenen un gran suport públic. El President, el Congrés i el Senat s’elegeixen amb procediments i en moments diferents, de manera que difícilment tenen el mateix color polític; a més, no hi ha disciplina de partit. L’acord només s’aconsegueix quan hi ha una majoria social darrera.

És evident açò té com a inconvenient un biaix conservador: costa molt aprovar una nova llei. Així s’explica que Cuba pateixi un bloqueig que ja dura més de mig segle o que la Sanitat no sigui un dret universal. En contrapartida, l’acció de govern no està sotmesa als canvis brutals de direcció que veiem a Espanya i la seguretat jurídica és sòlida: les normes tenen vocació de continuïtat i no es prohibeix avui el que ahir es va autoritzar.

Tanmateix, a la llarga el model europeu no promou canvis radicals. En ocasions s’aproven polítiques avantguardistes, però la majoria de les vegades s’acaben derogant, de forma que Europa no destaca gaire per la seva capacitat d’innovació social. A França es va aprovar la jornada laboral de 35 hores setmanals, però avui ja pocs se’n recorden. La veritat és que els polítics no poden anar més ràpids que la societat. Els canvis que són generalment acceptats, com el matrimoni homosexual o les lleis antitabac, avancen de forma veloç, però les altres van lentament, o acaben al bagul de les belles idees sense futur.

De fet, perseverar en polítiques sense prou base social és la millor manera de perdre vots, com va comprendre Rajoy a les eleccions europees. La setmana passada ha anul·lat les taxes judicials que havia aprovat fa dos anys en contra de l’opinió de jutges, advocats i ciutadans. Molt cec estava quan les va aprovar; però ha actuat com els savis, que saben rectificar.

L’actual equip del Consell Insular hauria de valorar si es vol jugar les eleccions a la carta d’una reforma que no agrada a la majoria dels menorquins i dels forans que, amb casa pròpia o en un hotel, ens visiten cada any.

No es tracta de l’única actuació polèmica. Pels propers quatre anys queda la revisió del PTI, que va impulsar l’esquerra sense tenir prou en compte l’opinió del Partit Popular i dels promotors. Algunes àrees no van quedar ben resoltes i es van introduir certes limitacions que s’han demostrat excessives. Aquests problemes els hauran de solucionar els guanyadors de les eleccions, però s’erraran si no tenen en compte les opinions dels perdedors i de tots els afectats per un tema com el territorial, que té implicacions tan àmplies.

El futur es construeix amb el consens, tota la resta és un pèndol de realitzacions contradictòries que no duen enlloc. Amb la carretera general, encara som a temps de recuperar un acord respectuós amb el sentiment dels menorquins i posar la llavor d’un comportament polític menys partidista.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada