dilluns, 6 de juliol de 2015

Grècia: crònica d’una mort anunciada

Gabriel Garcia Márquez va escriure una magnífica novel·la on a la primera línia s’anuncia que aquell mateix dia maten el protagonista i la continuació no és sinó una revisió dels fets que acabaran donant lloc a tan trist desenllaç. Ara que estem assistint al tràgic final de la crisi grega, no serà en va que expliquem perquè era inevitable que aquest país provoqués un esclafit de perilloses conseqüències per a tots.


Quan es va dissenyar l’euro, s’era conscient que els països que renunciaven a la seva moneda, i perdien l’avantatge que suposa poder devaluar la divisa, havien de ser molt rigorosos des del punt de vista fiscal. Per aquest motiu, es van imposar uns requisits estrictes per accedir-hi: dèficit públic inferior al 3%, deute menor del 60% del PIB i inflació i tipus d’interès similars als de la mitjana europea. Si bé és cert que al final molts països no van complir plenament aquests criteris, Europa va ser flexible, perquè es considerava que les desviacions es corregirien prest, com, de fet, succeí.

Grècia va entrar el 2001 perquè es creia que el seu dèficit públic era del 4,5%  i el deute del 72% del PIB. Com en altres casos, es pensava que en un temps curt es revertiria la situació. Giscard D’Estaing va defensar que “el país de Plató no pot quedar fora d’Europa”, en contra de la posició alemanya. La dècada següent va veure un creixement econòmic general, però el 2008 començà la crisi i tots els països es van trobar amb dificultats. El 2010 el nou Govern del PASOK va començar a aixecar l’estora i anuncià que els seus predecessors conservadors havien falsejat els comptes públics.

Davant l’astorament general es va comprovar que el dèficit no era del 3,7%, sinó del 15,4%. Posteriors descobriments van evidenciar que, des de l’entrada en l’euro, molts anys els comptes eren falsos i realment el dèficit mai havia baixat del 4,5% i açò en temps de bonança, quan a Espanya i la majoria dels estats teníem superàvit,... El cop de gràcia va venir quan es va destapar que el 2001 Goldman Sachs va assessorar el president del PASOK per, jugant fraudulentament amb el canvi de les monedes, disfressar el deute real, que era del 103% del PIB.


L’anunci dels veritables dèficits grecs va provocar que la nació es trobés amb greus obstacles per concertar els crèdits que necessitava per cobrir la diferència entre els ingressos i les despeses i pagar els venciments del deute. El 2010 els grecs només havien prestat al seu govern el 22% del total i la resta era dels bancs francesos, seguits a distància pels alemanys, italians, belgues i luxemburguesos.

En aquest moment Grècia tenia dues opcions: una era declarar que no podia pagar el deute, imposar controls de capitals per impedir que la gent tragués diners del país, sortir de l’euro i devaluar la moneda. És el que va fer Argentina el 2001, quan es va despenjar del dòlar. El país hauria experimentat una forta crisi durant uns anys i els bancs haurien hagut de condonar part dels crèdits. En qualsevol dels casos, el país es veia abocat a equilibrar un diferencial monstruós d’ingressos i despeses en una situació de crisi econòmica internacional, la qual cosa volia dir grans sacrificis per a la població.

El Govern hel·lènic no va voler passar pel tràngol i demanà a la Unió Europea que li deixés els diners que els mercats li negaven. Els països europeus van tenir por del mal exemple que donava que un estat sortís de l’euro i van acceptar fer un préstec a canvi que els grecs prenguessin mesures d’austeritat per reduir el dèficit. Hauria estat més exemplar treure de l’euro una nació que mai havia complit les condicions objectives per formar-ne part.


Aquesta decisió era arriscada. És com si a una empresa en fallida un banc li dóna un crèdit per pagar el dèficit i el cost financer (principal i interessos). Es crea una bolla creixent de deute que acaba amb el tancament de l’empresa i un major endeutament. El refinançament només funciona si l’empresa no ha pagat per un problema puntual i és prou solvent per recuperar-se.

En canvi, Grècia des de feia anys no generava prou recursos per finançar les seves despeses. La situació es va agreujar perquè els economistes neoliberals del Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional no creien en les prediccions de Keynes, qui defensava que l’augment de la despesa pública ocasiona un creixement superior de l’economia. En un sentit invers, si l’Estat deixa de gastar, la producció retrocedeix en una quantia superior. Al final s’arriba a un equilibri amb un nivell de renda inferior a l’inicial. Per aquest motiu, l’austeritat ha agreujat la depressió, que al seu torn ha dificultat tancar el dèficit.

El que sí es va aconseguir és que els bancs europeus cobressin els crèdits que havien concedit a Grècia, que va passar a estar endeutada amb els governs. Com que el país ha seguit en dèficit, l’endeutament ha crescut del 130% al 180% del PIB.

El 2014 tothom ja sabia que la situació era insostenible i s’havia de reduir el passiu grec. Açò és el que defensa amb raó Syriza. A l’altre costat, els estats europeus són reticents a, després d’ajudar Grècia durant cinc anys, perdonar-li els deutes. Els grecs pensen que ja han fet prou sacrificis sense que se solucioin els problemes, i fins i tot el FMI reconeix que han realitzat el major ajust fiscal d’un país occidental i diversos estudis conclouen que un ritme més lent hauria estat més efectiu.


El 2011 tot hauria estat menys costós, perquè l’endeutament era menor i el cost hauria recaigut sobre els bancs que s’havien equivocat deixant doblers; ara ho haurem de pagar entre tots. Els grecs, tant si surten de l’euro com si es queden, patiran durant més anys; els països del Sud haurem sofert l’efecte contagi dues vegades.

Ha estat la crònica d’una mort anunciada.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada