dissabte, 31 d’octubre del 2015

La vinya i el vi a l’Arxiduc Lluís Salvador

1. Aquest autor és el darrer escriptor “enciclopèdic” d’aquesta època. La seva obra, com és prou conegut, es refereix al conjunt de les illes Balears i la part destinada a Menorca fou la darrera en ser publicada, el 1890[1], així que és fàcil d’aventurar que, al marge de les anotacions disperses que pogué reunir amb anterioritat, la informació que la forní i la seva redacció tingueren lloc durant la dècada dels anys 1880. Per aquest motiu, ja ens pot donar notícies sobre alguns dels canvis que es suscitarien arran de l’aparició de la fil·loxera, si bé encara no es notaven tots els seus efectes.


L’Arxiduc ens ofereix una descripció de la vinya que contrasta amb la que ens ha ofert cinc anys abans Riudavets. En efecte, si en aquest podem entreveure una tímida recuperació, l’Arxiduc ens mostra una represa ben ferma, amb molts signes positius.

2. L’Arxiduc ens informa sobre la història recent i les malalties de la vinya:
“Des de 1846 ençà, les vinyes de Menorca són atacades per la Graptodera ampelophaga i la seva cuca; a partir de 1848-49 ho foren per l’Oídium Tuckeri (cendrada) i des de 1885 per la Pernospora (mildiu). Aquesta darrera plaga, a causa de l’extensió que guanya any rere any, gairebé fa oblidar les dues plagues anteriors, sobretot l’oïdi, que mercès al sulfat aplicat estava minvant.

L’escarabat de la vinya (Graptodera ampelophaga) apareix a Menorca cada any en quantitats extraordinàries, la seva larva es menja i asseca les fulles dels ceps i no deixa que el raïm arribi a madurar. Alguns propietaris amb paciència i molta cura les cacen amb un gran embut de llauna que abans han untat amb petroli. [...] La larva es combat habitualment amb sofre; n’hi ha que esquitxen les fulles del cep amb aigua de calç, amb la qual cosa les larves joves moren de seguida.

L’Arxiduc coneix amb bastant precisió les tres malalties de la vinya que s’havien succeït a Menorca durant el segle XIX, algunes de les quals ja estaven controlades, l’escarabat de la vinya amb sofre i l’oídium amb sulfat, mentre que encara no es sabia com combatre el mildiu, la darrera en aparèixer. En tot cas, aquesta descripció corrobora les afirmacions de Riudavets sobre la diferència entre la situació de la vinya a principis del segle XIX, en què la manca de malalties permetia obtenir uns  rendiments relativament elevats i la de finals de segle, en què les malalties havien provocat un increment de les despeses de cultiu, una disminució dels rendiments, i un increment del preu del vi.

Així mateix, la pàg. 363 indica que “El conreu de l’ametler va creixent a Menorca des de la plaga de les vinyes”, per tant el fenomen que es va donar a Mallorca arran de la fil·loxera aquí s’hauria avançat en diverses dècades. Les observacions més detallades sobre la vinya i el vi es troben a les pàgines 378-387. L’Arxiduc comença indicant que “El conreu de la vinya, que antigament estava bastant estès, s’ha reduït després d’haver-se escampat l’oídium i només recentment ha tornat a créixer una mica”.

3. L’Arxiduc situa els indrets on es conrea més la vinya:

“Sis són les vinyes més importants, sinó pel nombre de ceps, per la seva qualitat: Ses Coves Velles (42.000), Son Bell-lloc (40.000), Sta. Eulalieta (48.000), La Victòria (54.000), Alcaufar Vell (30.000) i Son Gall (15.000). L’eixarcolat es fa en part amb l’aixada i en part amb l’arada. A Son Bell-lloc es compta ja amb erxos moderns, lleugerament corbats cap a fora per no fer malbé els ceps, i tirats per animals. Al camí des Mercadal a Lluriac es veuen també alguns vinyets; a Alaior es cultives ceps per vi blanc, mentre que as Migjorn només se fa vi negre.”

Més endavant afirma:

 “Però les millors vinyes, tot i que en nombroses parcel·les, són les de Sant Lluís, Sant Climent i Llucmaçanes. Devora Torre Saura i Son Vell, prop de Ciutadella, hi ha també trossos de vinya ben formosos. El municipi d’Alaior és el que posseeix major nombre de vinyes i produeix més vi negre; però el de Maó té cinc vegades més viticultors. [...] A més d’aquestes vinyes grans, n’hi ha de més petites, sobretot prop de Maó, però també en els municipis de Ciutadella i Alaior, moltes de les quals serveixen gairebé més d’entreteniment que per a la pròpia producció vinícola, tot i que, si les posassin totes juntes, formarien un vinyar molt extens.”

A la segona part, que constitueix un deliciós “llibre de viatges” de l’illa, ens dóna nombrosíssimes referències de la vinya, concretament setanta-una, i d’una amplitud molt superior a la que dóna de molts altres conreus. Si bé aquestes citacions són d’un valor desigual (d’emparrats aïllats a grans vinyes) i, per tant, no serveixen com una estadística de la distribució de la vinya a l’illa, sí que ens seran útils, com una primera aproximació de la distribució territorial d’aquest conreu.

Així, la major part de les indicacions (dinou, el 26,8% del total) es refereixen al terme de Ciutadella, seguit de prop d’Alaior, tant al nord com al sud de la població, amb divuit (25,4%); també abunden les de Maó, amb dotze (16,9%), sense comptar les quatre de Sant Lluís i les dues des Castell. As Mercadal n’hi ha deu, de les quals dues són as Migjorn i les vuit restants a Ferreries.

4. L’autor ens dóna, a les pàgines 353-357 de la primera part, la superfície conreada dels diferents conreus de l’illa el conreu de secà ocupava 40.086 ha i el de regadiu 307,2 ha. Pel que fa a  la superfície plantada de vinya, l’autor ens proporciona el detall de les terres conreades, que s’ha reproduït a la taula següent.

Extensions de vinya de Menorca en hectàrees, per classes terra  (1890)
Termes
Total
%. Total
% Cultivable
Maó-es Castell
10
16
20
  46
17,4%
0,5%
Alaior
18
50
95
163
61,7%
2,1%
es Mercadal

  5

   5
  1,9%
0,1%
Ferreries
 2
  6
  8
  16
  6,1%
0,7%
Ciutadella
 2
12
20
  34
12,9%
0,3%
Menorca
32
89
143
264
100,0%
0,7%
% Cultivable
1,5%
1,4%
1,1%
0,7%


Font: Elaboració pròpia a partir de Arxiduc Lluís Salvador, 1890

L’extensió conreada era de 264 hectàrees, les quals només suposaven el 0,7% del total de terres cultivades, i es concentraven fonamentalment a Alaior (61,7% del total), on suposaven el 2,1% del total de les terres cultivables. Maó i Ciutadella devien tenir una quantitat similar, el 17,4% i el 12,9%, respectivament, mentre que a Ferreries i, especialment, as Mercadal, l’extensió de vinya seria molt reduïda.  En relació a la qualitat del terreny, un poc més de la meitat (54,2%) eren terres de 3ª classe, (1,1% de la superfície total d’aquestes), mentre que les de segona suposaven el 33,7% (1,4% de les terres de 2ª) i les de primera el 12,1% restant (1,5% d’aquestes). No hi havia vinyes en terres de 4ª classe.

La disminució respecte a les xifres que dóna Riudavets per 1835 és molt marcada. En termes absoluts, la superfície conreada s’hauria reduït en 960,5 hectàrees (el 78,4%). La caiguda seria especialment forta a Maó (604 hectàrees, el 92,9% sobre els valors de 1835), Ciutadella (159,4 hectàrees, una reducció del 82,4%) i as Mercadal (23,3 hectàrees, el 82,3%), mentre que l’únic terme on s’hauria incrementat seria Ferreries (6,1 ha, el 62%).

5. Canviant de tema, a les pàgines 568-572 inclou l’estadística dels principals articles importats i exportats pel port de Maó entre 1883 i 1887. Gràcies a aquesta, podem conèixer el moviment exterior del vi i l’aiguardent i la seva importància en relació al total dels articles comerciats.
Importacions i exportacions amb la Península (1883-1887)

Importacions
Exportacions
Gèneres
Quilograms
Ptes.
Quilograms
Ptes.
Vi
  1.781.601
     880.942


Aiguardent
     391.127
     292.551
     127.302
     102.831
Suma de tots els gèneres
29.188.228
27.108.161
11.152.362
32.362.126
Font: Elaboració pròpia a partir de Arxiduc Lluís Salvador, 1890.

Com es pot comprovar a la taula anterior, en aquesta època l’illa era importadora neta de vi amb Espanya, ja les exportacions de vi eren del tot inexistents, mentre que s’importaven algunes quantitats de vi. El valor d’aquesta importació equival a un 3,2% del valor total importat, essent un bé relativament barat, ja que, en pes, suposa un 6,1%.

També s’importaven algunes petites quantitats de vi de l’estranger, però el valor d’aquestes (6.023 ptes) només suposa el 0,68% del total importat de vi. Quant als licors, malgrat l’illa també fos importadora neta, la situació s’ha de matisar més, ja que respecte a Espanya, les exportacions suposen un 35,15% del valor de les importacions i respecte a l’estranger, no s’importava res, mentre que existia alguna exportació, si bé les quantitats són reduïdes (representen només el 5,6% del total de licors exportats).

Desconeixem si les exportacions de vi i licors eren producció pròpia de l’illa o reexportacions, però, almenys en el cas del licor d’anís ens podem decantar respecte de la primera opció, perquè Menorca comptava amb producció pròpia d’anís estomacal.

6. Descriu el sistema de plantació:
 “Per plantar vinyes, al nord pedregós de Ciutadella no es lleven les pedres, sinó que simplement hi planten els ceps enmig. Tant allà com a maó s’acostuma a sembrar faves dins les vinyes, perquè sembla ser més profitós per als ceps, tal vegada només és simplement com a conseqüència de l’adob que el conreu de les faves requereix. Normalment els ceps es deixen baixos.”

Més endavant ens informa de què:
 “el raïm madura de final de juliol fins al novembre; hom calcula el rendiment d’un cep en 0’0375 pessetes. En la venda el preu més alt és de 0,25 pessetes els 400 grams, el més baix de 0,05 pessetes; en gros el valor mitjà és de 7,50 pessetes els 41,6 quilograms.”

D’altra banda, dóna el nom de les varietats de ceps que es conreen a l’illa, amb un total 50, de les quals 19 són blanques (38%) i les 31 restants negres (62%). Del total de varietats, 20 són utilitzades per fer vi negre (40%), 7 per vi blanc (12%), 3 per vins generosos, 14 s’aprofiten exclusivament per consum com fruita (28%) i de les sis restants no n’indica quin és l’ús que se’n fa. Les varietats de conreu general són:
Blanc: babarrès blanc, calop o imperial, de senyal de gall, planta blanca, moret trobat
Negre: cartoixà, crinyana, d’en valent, d’en vermell, esturell, giró, llora, maduixer
Consum: cruixó, de Jerussalem, grassera, montona blanca, vernaça, planta blanca, moscatell.

A continuació ens informa que:
 “la verema es fa en dues tongades: la primera es fa amb tot el raïm que madura més prest i subministra també el vi més bo, cosa que acostuma a succeir en les millors varietats, com planta blanca, estorell, baberrer, giró, etc. La segona verema se dedica a les crinyana, calop, llora, etc; i es deixen els raïms que encara no estan completament madurs, que es tallen més tard pel consum. El vi d’aquesta segona verema no cau tant bé ni és tan fort com el de la primera. [...] El vi procedent de cada verema va a diverses bótes com a vi negre de primera i segona qualitat. Nogensmenys hi ha gent que mescla els dos tipus de vi sense cap mania.”

D’aquesta manera es pot constatar què els sistemes per millorar la qualitat del vi ja s’estaven començant a utilitzar a Menorca. Prossegueix amb una descripció sobre la forma d’elaboració del vi, al final de la qual indica els tipus de vins que es fan a l’illa:

 “A més del vi negre se’n fan altres tres classes: el blanc dolç (o cuit), el blanc sec (cru, sec cru) i el blanc verge. [...] el blanc dolç i sec es fan només als pobles i concretament a Sant Lluís i Llucmaçanes; el blanc verge és elaborat a menys llocs, gairebé només per algunes persones que el destinen a consum propi. [...] “D’igual manera es fa vi de determinades classes de raïm, per exemple de baberrer tot sol, d’esturell, de les dues classes esmentades juntes, amb predomini de la primera, d’esturell negre i llora junts, de llora i giró junts, de planta blanca i Carinyena, etc; però tot això només ho fan uns pocs propietaris i mai per vendre”.

Com es veu a Menorca principalment s’elaborava vi corrent, però alguns propietaris ja començaven a apreciar la importància de les diferents varietats de raïm i, fins i tot, dels vins varietals, tot i que encara no tenien mercat.

Les varietats més esmentades són planta blanca, calop, estorell, baberrès, giró (garnatxa), llora i crinyana (carinyena).

El vi és emprat a Menorca per preparar alcohol, arrop i carabassat; per acompanyar la carn rostida o bullida i per amanir les manduixes i móres amb sucre. En aquests casos sempre s’empra vi blanc, sec o dolç. Els farmacèutics preparen vi de donzell [vermut], per a la qual cosa s’utilitzen vins bons de l’illa. Antigament era costum prendre en l’hivern una beguda anomenada Sengri, que a més servia com a sudorífer. Per a la seva preparació s’utilitza vi negre bo, aigua, sucre al gust, un tros de pell de taronja seca i una petita quantitat de nou moscada. Actualment, aquesta beguda es prepara rares vegades [es troba al diccionari català-valencià-balear].

Les panses seques actualment es preparen en petites quantitats. Antigament moltes famílies pageses en tenien. Per aquest fi s’empra sobretot la planta blanca, no la moscatell, perquè és rara. As Migjorn és on més ha perdurat aquest costum.


[1] Aquest valor és diferent dels prop de 8.000 peus per quartera que proporciona Riudavets per Maó. 

[1] Arxiduc Lluís Salvador Die Balearen in Wort und Bild gelchildert. Die Inseln Minorca Leipzig ,F. A. Brodhaus, 1890. La traducció utilitzada ha estat Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Vol VI. Grup Serra, 2003

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada