dimarts, 8 de març de 2016

Històries del turisme de Menorca. Urbanitzant el nord: Na Macaret i l’Arenal d’en Castell

No hi ha cap dubte que la distinció entre colònia i urbanització és un tant artificiosa, perquè les dues es refereixen a nuclis costers de nova creació. D’altra banda, la línia divisòria que les separa: el caràcter turístic, de cara al visitant forà, de la segona, es pot travessar quan s’hi assenten forasters, com va succeir a Alcalfar. Un altre d’aquests llocs nascuts com a residència de menorquins i convertits en urbanització és na Macaret.


Abans de la Guerra Civil els habitants d’Alaior tenien aquest punt com uns dels seus preferits per anar a fer vega. En la fotografia que il·lustra la guia del 1932 es poden veure algunes edificacions. Una de les excursions proposades a la guia del 1948 duu a na Macaret, des d’on es domina un dels més bells panorames de la costa nord i on es pot prendre un bot per passejar pel port d’Addaia. És possible allotjar-se llogant un dels xalets particulars. Josep Pla també recomana la visita a la seva guia.

El 1960 ja s’havia programat un gran centre turístic a l’indret. A la premsa local s’anunciava en grans lletres amb els noms dels promotors: els industrials Rafael Roselló i Adrià Gomila (aquest darrer substituït dos anys després per Rafael Timoner), l’arquitecte Jaume Villalonga, l’aparellador Serafí Alzina i el constructor Joan Galmés. El plànol del nucli mostra un ambiciós projecte amb amples avingudes i zones verdes, del qual no s’arribà a executar la meitat més allunyada de la mar, mentre que, pel contrari, la zona residencial que puja cap al nord no havia estat prevista inicialment.

L’any següent l’establiment d’un servei d’autobusos va permetre que s’hi atraqués una gran quantitat d’alaiorencs. El 1962 s’estaven fent diversos xalets, alhora que es pavimentaven els principals carrers, de manera que s’anava formant una colònia estiuenca, justificada per les seves excel·lents condicions per a la pesca i els esports nàutics. L’estiu es va organitzar una regata de snipes entre Maó i Na Macaret. Els anys venidors prosseguí la propaganda de la urbanització amb la publicació d’anuncis i l’exposició d’una maqueta, així com la construcció de casetes. El 1965 es va començar a bastir una ermita, que s’enllestí dos anys més tard.


El 1967 se la considerava la platja alaiorenca per excel·lència, amb una nombrosa colònia establerta des de feia temps. La majoria dels edificis eren casetes blanques de sabor típic, el punt de partida de les barques dels pescadors, així com dels submarinistes. La urbanització avançava a bon ritme, però encara no havien finalitzat les obres.

El període de major creixement va ser el del 1966-1971, durant el qual es van concedir seixanta-cinc llicències d’obres, la majoria de planta baixa i pis; en algunes s’especifica que es tracta d’un magatzem i un habitatge o un apartament. El 1973 es continuaven venent solars i el ritme de construcció va ser notable fins l’any següent.

Les urbanitzacions de Menorca es van concentrar en la costa sud. Al nord, l’activitat seria molt menor fins l’aparició d’Arenal d’en Castell, que té uns ingredients similars a cala Galdana: una platja estupenda, un pla de llarga maduració amb intervenció de capital forà i gran rellevància dels hotels.


Des del principi aquest paratge gaudia de la màxima consideració. El 1948 Victory el qualifica com una dels més esplèndids de l’illa i per Josep Pla és “un lugar delicioso, concha cerrada, blanca playa, una de las más finas del litoral menorquín”. Mascaró apunta que és un magnífic arenal molt apte per fer un bany i passar el matí; per Maps és la rival més propera de cala Galdana. Lluís Ripoll al seu llibret del 1961 diu que hi ha carreteres per les quals no recomana passar. Menen a indrets poc concorreguts, d’aigües netes, que donen una sensació de virginitat, de natura en estat pur. L’Arenal d’en Castell és veritablement espectacular.

L’estiu del 1959 es va obrir un camí per accedir a la platja, la qual cosa va facilitar que hi anessin moltes persones. L’any vinent una agència ja hi organitzava viatges i el 1961 els propietaris van instal·lar el clàssic “merendero”, amb una àmplia terrassa coberta de 320 m2 que va atreure una gentada: un diumenge es van desplaçar vuit autobusos i en la visita programada pel següent es preveia l’anada de 200 persones. Aquest èxit va crear unes expectatives immediates d’urbanitzar la zona. La demanda de parcel·les era alta, però diversos intents de comprar dels terrenys van fracassar fins que el 1963 el procurador en Corts José Luís Fernández Cantos va adquirir una part a la família Saura. Des del començament es va pensar en l’edificació d’hotels.

A partir d’aquí les coses van avançar lentament. El 1964 una agència seguia organitzant excursions dominicals a la platja. L’autobús partia a les nou i mitja del matí de Maó i tornava a les cinc i mitja del capvespre. Aquell any la propietària del lloc, Asunción Guillén Nadal, viuda de Saura, venia solars i anunciava com immediats el projecte electrificació i la carretera. Dos anys més tard s’executaven les obres d’eixamplament i millora del vial, des de la de Fornells. La resposta dels compradors no va ser immediata i entre 1964 i 1966 únicament es van concedir permisos per dues casetes i tres xalets.


El 1967 la platja era completament verge, sense cap edificació. En canvi, a Punta Grossa, situada al cap rocós que tanca la cala per l’est, la propietat ja havia iniciat una urbanització residencial de 35 hectàrees, amb àmplies avingudes, espais verds i zones esportives. Estava previst que l’estiu s’executessin les conduccions d’aigua potable i l’estesa elèctrica. Un promotor va demanar autorització per vuit xalets, però les vendes no devien ser significatives, ja que l’activitat no es va reactivar fins el 1971 i les sol·licituds només van ser remarcables dos anys més tard.

El camí que comunicava l’Arenal, na Macaret i el port d’Addaia amb la carretera de Fornells, no reunia condicions pel creixent tràfic. Com a cala Galdana, i a diferència d’altres punts, on els urbanitzadors van costejar els treballs, aquí els va assumir el Ministeri d’Obres Públiques. El 1967 s’aprovà el projecte, però no fou subhastat fins dos anys més tard; els treballs van concloure l’agost del 1971 canviant les perspectives de tota la zona.

En aquest cas la prioritat fou l’activitat turística. El 1969 es van aixecar quatre quioscs per a la venda de refrescos i un restaurant. Pel que fa als hotels, entre 1967 i 1969 es van succeir diversos plans que no van sortir endavant, fins que finalment el 1970 es van concretar els dos situats al capdamunt de la petita elevació que domina la platja, impulsats per la societat Promotora Menorquina de Turismo, SA, de la propietària dels terrenys, Asunción Guillén.


Les obres d’urbanització arrencaren el gener del 1970 i les dels hotels un any després. El mes de juny del 1972 s’inauguraven l’Aguamarina, de tres estrelles, 220 habitacions dobles i 28 individuals (468 places) i el Topacio, de dues estrelles i 253 places. La presidenta de la companyia seguia essent la viuda de Saura i el conseller delegat Lluís Taltavull, que també era el director de l’hotel Aguamarina. A la inauguració, a més de les autoritats de l’illa, hi assistiren un bon nombre de directors d’agències de viatge britàniques i alemanyes, així com un periodista de la BBC i el director de la revista Travel News.

Pel que fa a la urbanització, el mes de juny d’aquell mateix any es va constituir Urbanización Arenal den Castell Occidental, SA (Castellosa), que va realitzar la parcel·lació i venia solars des del 1971. El president era Fernández Cantos, qui va venir a l’illa cada any entre el 1967 i el 1970, en alguna ocasió en la seva qualitat de procurador en Corts per Biscaia i especialista en temes educatius, però sempre fent declaracions sobre la importància del turisme per Menorca.

El 1972, es va anunciar el projecte d’un altre establiment, per iniciativa del grup turístic de l’eivissenc Abel Matutes. L’hotel Castell Playa fou inaugurat el setembre del 1974 amb quatre estrelles i 501 places (237 habitacions dobles i 27 individuals). Els anys vuitanta es van alçar diversos grups d’apartaments.

2 comentaris:

  1. M'encanta la temàtica del blog, gràcies per dies d'entreteniment!!

    ResponElimina
  2. Espero l'historia de binibeca vell que també ha de ser curiosa.
    Gràcies pel blog!

    ResponElimina