dimarts, 26 d’abril de 2016

Gran Sertón: Veredas, de Guimaraes Rosa: Sota l’ombra del Quixot i la Ilíada

A pesar dels esforços de Ponç Pons, la literatura portuguesa, i menys encara la brasilera, si exceptuam les grans personalitats de Pessoa, Saramago i Lobo Antunes, no és gaire coneguda. Tanmateix, són unes lletres vigoroses amb autors de gran vàlua. A més, igual com va passar en castellà, la prosa americana ha vigoritzat les lletres peninsulars mercès a la introducció de les tendències i tècniques literàries modernes, a les quals afegeix un caràcter local ben viu. Aquest és també el cas de Gran Sertón, de Gimaraes Rosa, que des de la seva publicació el 1956 va tenir un impacte semblant al que aquí tindria Cien Años de Soledad onze anys més tard.

Ja d’entrada, les seves quasi cinc-centes cinquanta pàgines la fan una obra ambiciosa. A més el fet de tractar-se d’un llarg monòleg, extensos paràgrafs, sense divisió en capítols ni apartats, la fan formalment agosarada. Aquesta llarga cadència segueix les petjades del Faulkner del Soroll i la Fúria, però també hi sentim els ecos de James Joyce i Marcel Proust, pel seu gust pel període llarg i l’experimentació lingüística. Veritablement, fa part del gran moviment contemporani que trasllada el centre de gravetat de la creació literària a la mirada interior, la qual cosa acaba bandejant el narrador en tercera persona en favor de la subjectivitat de la primera.

El llibre ha estat àmpliament reconegut pels seus atreviments lingüístics, un vocabulari farcit de localismes i una sintaxi a vegades trastocada i se l’ha qualificat de llarg poema. Sense negar el seu sentit musical, la seva expressió encaixa a la perfecció amb l’oralitat del monòleg i amb el seu contingut: l’exaltació del territori del sertão (que en català hauríem de dir sertà) i dels seus dominadors, els jagunços.

Açò no obstant, aquesta rabiosa modernitat enfonsa les seves arrels en models perfectament clàssics que oscil·len entre el Quixot i la Ilíada. Com aquesta darrera, el text comença in media res. El protagonista, Riobaldo, respon a les preguntes del “senyor”, un interlocutor del qual pràcticament no en sabem res, i ho fa referint una anècdota intranscendent sobre la mort d’un vedell. A partir d’aquí, el cronista-personatge comença a divagar sobre açò i allò sense gaire objecte, fins que, animat pels suposats comentaris del seu invisible company, va donant algunes pinzellades, primer imprecises i de cada vegada més ben delineades de les seves peripècies de jagunço, un terme que podríem traduir com bandoler de les terres de l’interior del Brasil.

Però Riobaldo, abans, ens descriu l’espai on transcorren les seves tresques: el Sertà. Són camps i estepes banyats per llargs rius: Paracú, Urucuia, Preto, San Francisco, un àmbit que ens és ben desconegut, poblat per ocells i altres animals de noms encara més exòtics. D’aquesta manera l’autor ens situa en una geografia particular, com el Yoknopatawpha faulkneriano o la Manxa cervantina.

La darrera cita no és casual. A Riobaldo l’acompanya el seu camarada Diadorim i aquesta parella ens recorda la que formen el Quixot i Sanxo, deambulant a la recerca de l’aventura i posseït per un codi de conducta al qual no pot trair, i és que els jagunços tenen bastant de cavallers errants. Així mateix, el protagonista té una enamorada llunyana, Otacilia, per la qual sospira i a qui dedica els seus pensaments, de manera semblant al Quixot amb Dulcinea. Per esborrar les pistes, Guimaraes duplica aquesta figura i amb la incorporació de Nhorinhá, filla de Duzuza, una prostituta de la bellesa de la qual també se’n recordarà el protagonista, quan els seus deures bèl·lics li ho permetin.

Sens dubte, la relació de Riobaldo amb Diadorim és un dels fils conductors del narració. És una amistat problemàtica. Els dos se senten mútuament atrets: Diadorim sent gelosia (i li arriba a prohibir) dels embolics femenins del seu company, tant els oficials ja esmentats com les companyies d’ocasió que es va trobant pel camí, molt normals en el tipus de vida que porten, que els fa estar-se llargues temporades sense contacte amb dones. Els dos solen anar junts, un fet estrany en el seu ambient: “Diadorim y yo, nosotros dos. Paseábamos. Con esto nos diferenciábamos de los otros, porque el yagunzo no es de mucha charla”. Riobaldo sent una inclinació cada cop més forta pel seu camarada, que, entre altres coses, li ensenya a apreciar la bellesa de la natura, a més de tenir detalls com el de rentar-li la roba.

El protagonista és conscient de la naturalesa anòmala, prohibida d’aquest vincle. Té temptacions de traspassar la frontera de l’amistat i adora els ulls verds de Diadorim. Aquest el segueix sempre de forma passiva i en un moment donat li declara que sempre ha estat el seu cap, però refusa en dues ocasions un contacte directe. Aquest lligam impossible, aquesta persecució incansable és un autèntic amor romàntic que inseriria el llibre dins dels paràmetres del fulletó sinó es tractés de dos homes, que per paga viuen en les més condicions més aspres i virils, en una societat de guerrers sense cap àtom de sentimentalisme. Aquesta contradicció és un dels punts de fuga que fa avançar la novel·la, malgrat que, en realitat, no meni enlloc; és una fugida permanent que només al final tindrà una sobtada resolució. Així aquesta qüestió que ens havíem acostumat a considerar com un misteri irresoluble, resulta ser un enigma amb un secret que pot ser desvetllat.

El relat està encapçalat amb l’autocita “El diablo en la calle, en medio del remolino”, que el protagonista repetirà al llarg del temps. A la primera pàgina Riobaldo assenyala, contestant alguna pregunta del seu interlocutor, que la creença en el diable està molt estesa entre els seus veïns, que expliquen  històries sobre aquest ésser. Ell mateix declara que “casi perdí la creencia en él, a Dios gracias”, però continua afegint que ha conegut molts homes i dones posseïts i que “quien a yagunzo se mete, ya es de alguna manera, cómplice del demonio”. Aquests dubtes omplen diversos passatges del text, així com els pactes amb el dimoni. Riobado creu fermament que Hermógenes, un cap jagunço amb el qual està enfrontat, té èxit perquè ha signat un acord mefistofèlic. Per contrarestar-lo, una nit es resol a sortir a una cruïlla per intentar un arranjament. Tot i que el diable no es fa present, els escrúpols de Riobaldo persisteixen, ja que qualsevol cosa, fins i tot el moviment d’una fulla en un arbre, pot ser interpretat com un signe positiu. Aquesta introducció del sobrenatural, en la seva vessant demoníaca, és un tret ben significatiu de l’obra que d’alguna manera remet  a les converses entre Castorp i Ziemssen a la Muntanya màgica de Thomas Mann: són pàgines divagatòries i fosques que marquen una pausa en el ritme narratiu.

Fins ara hem passat per alt el que és el cor del llibre: la vida dels jagunços. Al principi, Riobaldo forma part de la colla de Medeiro Vaz i participa en la infructuosa travessada del Liso del Puma, un paratge desèrtic al final del qual hi ha terres plenes de riqueses, episodi que suggereix el de la clàssica presa d’Aqaba per Lawrence d’Aràbia. Però es tracta d’un altre fals inici, perquè, més endavant, el protagonista retorna als seus primers anys i a l’encontre iniciàtic amb el gran cap Joca Ramírez. La següent trobada serà amb Ze Bebelo, un hisendat que el farà el seu preceptor i al qual abandonarà quan aquest surti al Sertà per intentar anihilar les faccions jagunces. Riobaldo aleshores s’allista en les tropes d’un capità de Joca Ramírez i participa en la derrota de Bebelo.

A partir d’aquest moment la història pren l’aire d’una saga, s’envolta d’un hàlit homèric que l’acosta a la Ilíada. Els caps jagunços serien així un mena d’herois aqueus amb les seves lluites i traïcions. Joca Ramírez, per evitar la deshonra de matar Ze Bebelo a sang freda, el perdona, (en part per mor de la intervenció de Riobaldo, que no pot oblidar els moments passats junts), i li commuta la pena de mort per l’ostracisme. Dos capitans descontents amb aquesta resolució –Hermógenes i el Ricardón–  preparen un parany al gran cap i l’assassinen vilment.

La resta és el relat de la venjança de l’altre bàndol dels jagunços, entre els quals es troben Riobaldo i el seu company Diadorim, que és el fill de Ramírez. Aquests experimenten diversos incidents, entre els quals destaca la caiguda als inferns que suposa veure’s rodejats pels seus enemics. Llavors són salvats gràcies a l’enginy d’un Ze Bebelo que ha regressat, maldament la prohibició que pesava sobre ell, tot demostrant ser un digne Ulisses. A la fi, Riobaldo pren el comandament que ha refusat en altres ocasions i supera la dura prova de travessar el Liso del Puma –i a més amb una facilitat que també es pròpia del mite. Tot està a punt per la desfeta i mort dels dos rebels, que, tanmateix s’enduran amb ells el company de l’ànima del protagonisme, Diadorim. La mort i dol d’aquest es un clar trassumpte de la de Pàtrocle, gran amic d’Aquil·les.

Altres elements són propis de l’epopeia. Riobaldo en més d’una ocasió pretén evadir-se del seu destí, primer com a simple bandit, vida que vol abandonar i és Diadorim qui el va a cercar i l’obliga a tornar, i més tard, com a cap dels jagunços. Aquestes negatives són usuals en les llegendes èpiques i en els drames clàssics. En el pla formal hi trobam una sèrie de leit-motivs, el més remarcable dels quals és “vivir es negocio muy peligroso”, amb diverses variants, que ens recorden les reiteracions homèriques.

Les grans novel·les, més enllà de la seva trama concreta, són sempre un intent de penetrar un territori, un país o una societat. Com ja s’ha avançat, aquesta que comentam prova de mostrar-nos com són el Sertà i els jagunços. A la primera pàgina hi trobam tota una declaració de principis: “el Sertón está por todas partes”, que es complementa amb la que s’apunta a la meitat del llibre: “el yagunzo es el Sertón”. Aquesta regió és difícil de descriure, perquè hi ha rius, camps, altiplans, serralades i deserts, així com pobles, cases isolades i hisendes, petits camperols i grans propietaris agrícoles. Les ciutats no hi són absents del tot; l’acció no hi transcorre, però San Francisco, Januaria, Carihaha, Arinos i d’altres són punts de referència indefugibles. És un àmbit que, malgrat s’insereixi directament al Brasil rural i interior, vol ser una metàfora del món, de les seves diferents facetes, de la totalitat. És un espai a vegades hostil i a vegades amable que l’home ha de dominar per poder viure, tot i que mai es planteja com una lluita de l’home contra la natura, sinó que aquesta és el marc del combat de l’home contra els seus semblants.

Gran Sertón podria haver estat una formidable epopeia, però quan arriba el desenllaç, l’autor l’allarga amb una mena d’epíleg on s’explica el final feliç de tots els personatges que han sobreviscut, amb les seves noces i vides de pagesos pacífics. Aquest colofó resta grandesa al llibre i tot i que ens torna a remetre al final del Quixot, també ens recorda alguns passatges potser sobrers de la novel·la, que la fan un tant desigual, un problema compartit amb alguns altres textos literaris d’ample abast.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada