dimarts, 5 de juliol de 2016

Brexit i el segrest d’Europa

De forma sorprenent per tots els que no hi vivim, el Regne Unit ha votat per sortir de la Unió Europea. Pels britànics, en canvi, només suposa anunciar al món la seva desafeccció pel que, entre orgullosos i despectius, anomenen “el Continent”.


Tanmateix, l’abandonament del projecte europeu, lluny de ser el rampell d’un dia o l’error del primer ministre Cameron, és el final d’una llarga marxa que, poc a poc ha anat distanciant els anglesos de la resta d’Europa. Pel mateix motiu, bastants països podrien estar lliscant, tobogan avall, en direcció a la sortida.

L’euroescepticisme fa anys que s’expandeix entre sectors creixents de la població europea, però aquest fenomen es nodreix de concepcions ben diverses. Al principi, com tantes coses, està Margaret Thatcher. La seva visió era nacionalista i liberal. Europa havia pres massa poder als estats membres i la seva política era excessivament social. Per açò abominava dels buròcrates de Brussel·les, reclamava el retorn de competències europees i va aconseguir que Gran Bretanya reduís la seva aportació al pressupost comunitari.

Les teories anteriors van alimentar l’ideari dels adversaris de la Unió Europea algun  temps, però el seu poder de convicció era limitat. Arran de la introducció de l’euro, l’esquerra radical va inventar una segona família d’arguments euroescèptics. Amb la metàfora de l’Europa dels mercaders, es titllava la UE de ser un producte antisocial, que no es preocupava de la gent del carrer. D’una sola tacada censuraven la moneda única (que havia fet que tot s’encarís), la llibertat de mercat i la llibertat de circulació dels treballadors. Europa es veia com un gran basar on només hi guanyaven les grans empreses.


Aquesta doctrina ha estat revitalitzada per la darrera gran crisi, que per alguns no sembla que enfonsi les seves arrels en els disbarats del mercat immobiliari, sinó que hagi estat maquinada pels funcionaris d’Estrasburg. Els rescats no són una mostra de solidaritat per ajudar els governs que per si sols no troben finançament, sinó la imposició per Alemanya de l’austeritat als pobres països del Sud. Rodant, rodant, s’ha arribat a descriure la Unió Europea com un instrument de les èlits que es desentenen del patiment de la població.

Finalment, reprenent el fil nacionalista descobert pels britànics, els partits d’extrema dreta han posat el seu gra d’arena atribuint les dificultats econòmiques dels ciutadans a l’arribada d’estrangers. Agitant la por a perdre la feina, ha estat fàcil fer veure que la culpa és dels immigrants, tant dels comunitaris com dels no europeus. Al mateix temps, han establert una estranya aliança amb els grups antiglobalització en contra del comerç, al qual imputen la pèrdua de llocs de feina, una entesa desconcertant, perquè l’esquerra defensa aferrissadament l’entrada de refugiats i immigrants.


Com es pot comprovar, l’ensalada euroescèptica està composta d’elements  heterogenis i contradictoris; constitueix el que avui és diu un moviment transversal, d’aquí el seu èxit en el referèndum britànic. Europa és un excel·lent cap de turc a qui culpar de tot el que falla als països, ja que ens estalvia qüestionar els nostres propis errors.

Però a vegades l’enemic és a casa. Cada vegada que Europa s’enfronta a un conflicte, ja sigui la crisi dels refugiats o el Brexit, és freqüent sentir parlar dels valors europeus: democràcia, progrés i tolerància, paraules massa elevades, que creen unes expectatives que no es poden complir.

Pels fundadors de la Unió Europea, es tractava senzillament de forjar la pau a través del comerç i la cooperació mútua. La meva primera impressió quan Espanya va entrar al Mercat Comú és que es va posar data de caducitat als iogurts. Comprenc que, pels idealistes, la pau i les normes de defensa del consumidor siguin poca cosa, però per les persones que van perdre els seus familiars a la guerra o pels que ens menjàvem productes caducats, són una realitat tangible. El drama de l’oli de colza ens va ensenyar que amb el menjar no s’hi juga, perquè t’hi va la pell.


El món actual arrossega una sèrie de tensions que, a pesar que vénen d’enfora, es manifesten amb força a tots els països, ja siguin europeus, americans, asiàtics o oceànics. Costa molt crear llocs de feina de qualitat i aquests mai no són segurs. El sistema econòmic és caòtic i pateix crisis recurrents que afecten especialment els més dèbils. La pobresa genera una forta immigració dels països del sud. Les nacions grans –Estats Units, Xina, Rússia– volen imposar la seva voluntat als altres. Les multinacionals i els rics intenten evadir el pagament d’impostos. L’Estat de benestar requereix de cada vegada més recursos i se li exigeixen nous serveis, que són difícils de finançar.

Cap d’aquests desafiaments és causat per la Unió Europea, que en canvi ens pot ajudar a trobar algunes solucions. És evident que el seu funcionament té disfuncions i carències; un acord entre moltes parts mai és prou satisfactori per tothom, però amb voluntat es pot progressar. Europa no és un projecte utòpic, sinó un treballós pacte entre petits estats per enfrontar-se a un univers hostil. Basta pensar en la inestabilitat de Llatinoamèrica, on cadascun va per lliure. La majoria de les grans qüestions (multinacionals, immigració, agressions exteriors) seria més dura sense la Unió; en altres, com l’Estat del benestar o el mercat de treball, la responsabilitat és nostra.

Europa ha estat segrestada tant per aquells que l’imputen tots els problemes nacionals com els que li demanen l’assoliment dels seus fantàstics ideals. En canvi, és un humil camí per anar resolent en comú els reptes de la globalització. El Regne Unit prest s’adonarà que fora fa molt de fred.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada