dimarts, 18 d’octubre de 2016

Històries del turisme de Menorca.
El somni d’un parador de turisme: entre cala Galdana i l’illa el Rei

Quan el 1948 el Director General de Turisme, Luis Antonio Bolín, va visitar Menorca, la Junta del Foment va aprofitar l’ocasió per presentar-li les seves demandes, entre les quals s’hi trobava la institució d’un parador de turisme, que proposaven que s’ubiqués al port de Maó, o, com a segona opció, a cala Galdana “la playa más hermosa y que reúne mejores condiciones y mejor porvenir turístico”. Bolín, tot i que lloà l’illa, que va qualificar de meravellosa i encantadora, no es comprometé a res. Els mesos següents, l’entitat va prosseguir les seves gestions, perfilant la compra dels terrenys i realitzant un aixecament topogràfic de la cala, que fou remès a la Direcció General.


Josep Pla, en la seva guia turística del 1950, opina que és la platja més bella del litoral i té un gran futur turístic, i parla del parador de turisme que està en projecte. Quan el 1952 el director general de Carreteres va venir a l’illa, la Junta del Foment del Turisme li va indicar que considerava urgent la construcció de la carretera d’accés, ja que era el lloc on la Direcció General de Turisme estudiava bastir l’edifici.

Els anys seixanta, l’entitat va seguir intentant que l’Estat fundés un parador de turisme a Menorca. Al principi, seguia vigent la idea de fer-ho a cala Galdana, però el retard en l’obertura de la carretera va motivar que el 1960 la iniciativa es traslladés a l’illa del Rei, aprofitant que estava previst que l’Exèrcit evacués l’Hospital Militar. Franco, en la seva visita a Menorca, es mostrà d’acord amb el nou emplaçament. El Foment del Turisme va seguir insistint en el tema els anys 1964, 1965 i 1966.


La situació va donar un tomb quan a principis de l’any següent el ministre de Turisme, Fraga Iribarne, en una estada a Palma, anunciava la construcció del parador a cala Galdana. Pocs dies després el delegat insular del Ministeri comunicava al Foment que la negativa a l’illa del Rei venia motivada perquè no tenia platja i estava situat dins del port comercial de Maó, així com en qüestions econòmiques i proposava com alternativa el cim del Toro, però es mostrava obert a altres opcions. Amb aquest objecte, al cap de pocs dies es va desplaçar a Menorca un arquitecte del departament. A finals d’any, el governador civil de la província comunicava que finalment l’edifici s’alçaria a cala Galdana, en un solar de 8.500 m2 cedit per la urbanitzadora IMESA.

El mes de març del 1968 la empresa promotora acordava la donació al Patrimoni de l’Estat del solar per al parador. El mes de juny Fraga venia a l’illa i anava a cala Galdana, en companyia dels directius de la societat, per veure la seva localització, sobre el penya-segat oriental de la cala, on va admirar el panorama de la platja. Els dies següents, el Butlletí Oficial de l’Estat va publicar l’acord d’acceptació dels terrenys, 8.582 m2, dotats de tots els serveis. El projecte s’incloïa en el Pla de Promoció Turística de 1968-1971; comptaria amb vint habitacions dobles i es calculava que podria obrir les seves portes el 1970. El Diario de Mallorca es va fer ressò de la notícia, ja que era l’únic establiment d’aquest tipus de les Balears. Efectivament, el 1969 es va convocar la subhasta per executar les obres, que van ser adjudicades el mes d’octubre a Huarte y compañía per trenta-sis milions i mig de pessetes, sobre un pressupost inicial de cinquanta.

El març del 1970 el delegat insular del Turisme informava que s’havia signat l’acta de replanteig de les obres, però, malgrat tot, els treballs no van començar, la qual cosa va tenir molt a veure amb l’edificació de l’hotel Saronga, al mig de la platja i a escassos metres de l’arena. El mes d’agost el nou ministre d’Informació i Turisme, Sánchez Bella, després de veure  l’emplaçament, confirmava que se’l descartava i anunciava que s’estava cercant un altre. En relació a la renúncia a aixecar el parador va comentar que l’hotel de cala Galdana era “el ejemplo de lo que no se debe hacer en materia de construcción hotelera”.

El 1969, el director general de Promoció del Turisme considerava l’illa del Rei un dels indrets més meravellosos d’Espanya. Opinava que oferia unes possibilitats extraordinàries per a la creació d’un gran club nàutic internacional i que aquest podria ser un factor important en la promoció del turisme selectiu de Menorca. El 1974 l’Assemblea Provincial de Turisme va demanar, a petició menorquina, l‘execució d’un parador a l’illa del Rei, el qual havia rebut informes favorables del Ministeri el 1963. L’Ajuntament de Maó, que l’any anterior havia adquirit l’illot al Ministeri de Defensa, el va cedir al d’Informació i Turisme perquè hi fes l’establiment, el qual n’acceptà la cessió el 1975.

El 1975 el subsecretari de Turisme, arran de la seva visita a Menorca va estudiar la ubicació des del lloc de Sant Antoni, que li va complaure. El mes de juny la televisió espanyola va realitzar un reportatge sobre el paratge i el seu entorn al port de Maó. L’agost un arquitecte del Ministeri va recórrer el terreny per fer un estudi sobre el projecte. La previsió era que l’establiment s’instal·lés en l’espai de l’antic hospital i tingués cinquanta habitacions. Es pensava esfondrar els edificis annexos i habilitar una piscina, però era necessari dotar l’illa d’aigua i electricitat. A la part de ponent es planejava construir un port esportiu amb cabuda per quaranta o cinquanta embarcacions i així seria el primer parador d’Espanya amb aquest equipament. El cost de les obres no estava quantificat, però s’estimava que seria molt elevat.


El tema va quedar en suspens pels greus problemes de contaminació del port, ja que Maó i es Castell no comptaven amb un sistema de sanejament. Així i tot, els anys 1977 i 1978 entitats com el Foment del Turisme van reiterar la petició d’un parador nàutic. Hi seguia jugant en contra la pol·lució de les aigües, així com l’acumulació de projectes de paradors a tot el país, en un moment de restriccions pressupostàries. El 1979 el Govern espanyol va declarar l’espai Monument Històrico Artístic i Arqueològic de caràcter nacional. Tanmateix, el 1985 el Ministeri va abandonar definitivament la idea i retornà la propietat a l’Ajuntament de Maó.

Durant alguns anys, i fins a la seva clausura el 2011, es va demanar al Ministeri de Sanitat que cedís el Llatzeret per aixecar-hi el parador de turisme, aprofitant que les instal·lacions tenien un ús turístic (restringit als funcionaris) des de feia dècades.

Altres iniciatives públiques d’allotjament

L’administració també es preocupà per ampliar el ventall de l’oferta d’allotjament: el 1970 dos tècnics de la Direcció General de Promoció Turística van recórrer Menorca per explorar la possibilitat d’utilitzar les cases dels llocs, una idea que no cristal·litzaria fins trenta anys més tard. En un sentit més restringit, el 1969 va obrir les seves portes un club per a militars i forces de seguretat a la muralla del castell de Sant Felip, a la cala Sant Esteve; pocs anys després es faria un altre molt a prop, al port de Maó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada