dimarts, 27 de desembre de 2016

Històries del turisme de Menorca.
Les darreres urbanitzacions: Son Parc, Platges de Fornells i Coves Noves

A la darreria dels anys seixanta, amb la inauguració del nou aeroport, la salut del sector turístic menorquí era excel·lent, la qual cosa fomentava que se seguissin planificant centres residencials. El 1969 la premsa anunciava la compra per part d’un potent grup financer català dels terrenys contigus la platja de Son Saura per fer una urbanització a gran escala. El mes d’agost s’havia constituït l’empresa Ordenación Son Saura, SL, per portar a terme el seu desenvolupament. L’any següent es planificava un hotel de quatre estrelles, que no veuria la llum fins el 1987.
 
Platja de Sou Saura. 1972
A finals del 1970, l’Ajuntament va concedir el permís d’obres del vial d’accés, de dotze metres d’ample, que arranca de la carretera de Fornells i estava finalitzat el febrer del 1972. Durant aquests dos anys havia estat autoritzada la construcció de l’edifici d’oficines, la casa del guarda i magatzems. La urbanització, que tenia una extensió de tres-centes hectàrees, fou declarada centre d’interès turístic nacional el febrer del 1972, moment en què va ser presentada públicament amb l’assistència dels representants de l’empresa, els agents de vendes al Regne Unit i de Leonard Smith, exjugador anglès encarregat del disseny del camp de golf, de devuit forats, que ocuparia quaranta hectàrees, de les quals al principi es condicionarien la meitat. Les obres van començar immediatament.
                
En tot cas, el 1971 els promotors ja havien editat un fullet que utilitzava el reclam del camp de golf. L’any següent en tragueren un altre on, sense deixar de banda el golf, s’oferia invertir en vil·les (des de 60 m2), apartaments i hotels. El mes de maig s’anunciava al diari Menorca la venda de solars. Es tracta d’un dels pocs casos on la companyia, a més d’utilitzar els serveis de les immobiliàries i les gestories, va obrir una oficina a Maó per a la seva comercialització. La dimensió mínima de la parcel·la era de 2.000 m2, a un preu de 420.000 ptes. Els carrers i infraestructures del nucli van ser executats aquests anys, tot i que a l’altura del 1974 només s’havien aixecat quatre xalets.
 
Publicitat 1971
Durant el fort de la crisi, el moviment va ser lent i fins el 1977 només es van concedit vuit llicències d’obres més. L’activitat es desvetllaria l’any següent, quan es va demanar autorització per bastir cinc cases i cinc conjunts d’apartaments, dos d’ells notables (78 i 17 unitats, respectivament). La societat va tornar a impulsar les vendes a partir del 1979, quan publicà una sèrie d’anuncis a diaris d’àmbit nacional i local.

El mes de maig la construcció d’aquests dos blocs, que estaven en primera línia, just darrera de la platja, ja estava avançada; un d’ells tenia quatre altures. Aquest complex va originar una dura nota del GOB que, tot i reconèixer que comptaven amb els permisos oficials i la urbanització estava declarada CITN, qualificava els obres d’il·legals i d’abús contra la naturalesa, perquè l’Ajuntament no tenia aprovat el pla general d’ordenació (el que en aquest cas no tenia cap incidència). Paral·lelament, es va obrir un bar restaurant. Els anys venidors va prosseguir l’edificació d’habitatges unifamiliars i grups de bungalous, però el ritme no s’acceleraria fins a la recuperació de mitjans de la dècada del 1980.

La urbanització anomenada Platges de Fornells havia estat planificada en plena època del desenvolupisme. De fet, el 1967 es va traçar el vial que la comunica amb la carretera de Fornells, a l’alçada de ses Salines. En aquest moment devia fer-se la sol·licitud de centre d’interès turístic nacional, i es va aconseguir l’aprovació inicial dos anys més tard, al mateix temps que cala Tirant, però per una empresa diferent, Hispaterra Menorquina, SA, amb seu a Barcelona, i de capital estranger (bàsicament israelià). Com en altres casos, la tramitació es va paralitzar i no va ser fins el 1973 que va atènyer la declaració definitiva.


El desplegament real del projecte arranca el 1977, quan es van publicar els primers anuncis oferint parcel·les, torres i apartaments. L’any següent es va concedir llicències d’obres a un habitatge unifamiliar i a un magatzem i aljub per viver de plantes. El 1979 s’obtenia l’autorització per aixecar un “Restaurant Club de platja” i pels treballs d’infraestructura de la primera fase del nucli, els quals es van desenvolupar els següents dos anys, i mentrestant només es va fer una casa. El 1982 l’assentament ja estava bastant urbanitzat: s’havia obert el restaurant i es començaven a aixecar vint-i-cinc xalets i un club esportiu i de submarinisme.

El 1983 s’havien realitzat els vials i espais enjardinats amb plantes exòtiques, la qual cosa va alçar les veus crítiques del GOB, que censurava que s’eliminés la flora autòctona. En una entrevista amb el cap comercial del centre, aquest explicava que la promotora volia fugir de la massificació i per açò s’havien rebaixat les altures màximes permeses, i s’havien ampliat molt les zones verdes. S’adreçaven a gent que apreciés la duresa del clima i paisatge de la costa nord de Menorca. Intentaven atreure turisme tot l’any, amb persones del nord d’Europa, per a la qual cosa programaven activitats esportives i culturals (escola de submarinisme i esports aquàtics, tennis, pàdel, etc.) que a l’hivern no podien practicar a ca seva. Eren una empresa professional que havia construït a nombrosos països amb una filosofia de naturalesa i confort i coneixia els mercats europeu i espanyol. Duien cinc anys treballant amb respecte a la naturalesa, que enriquien amb les 300.000 plantes sortides dels seus vivers. Per adaptar-se a l’entorn, les voravies s’estaven fent amb la pedra dels voltants. Les cases i els apartaments eren tots iguals, cercant discreció.

El 1985 es va encetar una campanya publicitària en la premsa nacional, que s’aniria incrementant la resta de la dècada a l’escalfor de la revifada econòmica i la puixant demanda d’apartaments i xalets. Entre el 1980 i el 1986 es va executar un terç del sector (unes 180 cases); el 1989 s’autoritzava la instal·lació d’un tram de la xarxa elèctrica. Amb la millora de les perspectives econòmiques, el creixement es va accelerar i els tres anys següents es van escometre un nombre similar de vil·les i un apartholel de 281 llits. El 1990 es va obrir al públic un conjunt d’apartaments turístics, amb 271 places. Tanmateix, l’any següent la companyia es va declarar en fallida, deixant part dels serveis sense finalitzar, que es van anar realitzant entre el 1992 i el 1998, amb l’auxili de l’Ajuntament, que al principi va haver de subministrar aigua potable amb camions. El 1993 el jutge va declarar l’obligació de la corporació de recepcionar la urbanització, fer-se càrrec dels carrers i els serveis i el seu manteniment. Aquest fet, juntament amb la superació de la crisi, va permetre que entre el 1998 i el 2000 s’alcessin tres complexos d’apartaments i un altre aparthotel.
Platges de Fornells 1995. Secretaria General de Turisme

Una de les darreres urbanitzacions fou la de Coves Noves, veïna de l’Arenal d’en Castell. Els terrenys van ser adquirits pels germans Casals Pagès, una família catalana, descendent d’industrials llaners, que estiuejaven a Menorca. En les Normes Subsidiàries des Mercadal del 1984, el paratge va ser qualificat com urbanitzable, amb un total de 49 hectàrees, dividides en dos sectors. L’any següent s’aprovà el pla parcial, malgrat l’oposició del Consell Insular, ja que la zona estava inclosa dins dels catàlegs de protecció de l’ICONA i el INESA. El 1986 fou autoritzat el projecte d’urbanització, que es va començar a executar immediatament i l’any vinent es concedia un permís per aixecar dos grups d’apartaments de vint i vint-i-quatre unitats, així com un club social. Seguidament s’iniciaria la construcció de xalets.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada