El bon soldat. La senzillesa aparent d’un gran renovador literari

En El bon soldat, Ford Madox ens explica el dur recorregut del narrador per arribar a saber que va passar amb seu matrimoni. Es tracta d’un autèntic descens als inferns en el qual Dowell passa de la felicitat més absoluta a la ruïna total: “Érem, un d’aquests vaixells esvelts de veles blanques sobre un mar blau, una d’aquestes coses que semblen les més glorioses i segures entre totes les coses belles i segures que Déu ha permès concebre  la ment humana”. Tot açò “es va dissipar en quatre dies catastròfics al final de nou anys i sis setmanes”.

Per aquest motiu, el llibre es pot llegir com una metàfora de la desaparició del món d’abans de la I Guerra Mundial, “aquella vida lenta i tranquil·la, que era exactament com els passos d’un minuet, [...] perquè en cada possible ocasió i en cada possible circumstància sabíem on anar”. De fet, aquesta és la lectura que ens proposa el narrador a les primeres pàgines, però, com tot el que passa en la novel·la, és una simple façana, darrera de la qual el lector hi trobarà moltes facetes més, les quals acabaran desvirtuant la seva impressió inicial.

En realitat, aquesta novel·la tracta sobre la manera com es relacionen les persones. Tot i que està ambientada en l’alta societat angloamericana de principis de segle, els conflictes que sorgeixen –infidelitats, problemes econòmics, incomprensions, xocs culturals– ens són ben familiars i han estat la matèria sobre la qual s’han teixit centenars de novetats literàries. Ara que s’escriuen força novel·les sobre com la fe islàmica, o hindú marquen la vida de les persones, està bé enfrontar-se a un text que parla com el catolicisme pot arruïnar les relacions sentimentals d’unes persones que com diu el narrador eren “normals” o, en un altre sentit tremendament “nobles”.

Així mateix, de manera semblant com sentim parlar del xoc entra la vella Europa i la nova Amèrica o entre el xoc entre civilitzacions (Islam-Cristianisme)  en la novel·la afloren les diferències culturals existents entre els americans i els europeus, personificades en les dues parelles protagonistes: els Dowell dels Estats Units i els Ashburnham d’Anglaterra.

Els americans consideren que coneixen a l’altra parella tant bé com es pot conèixer a algú i tanmateix, no sabien res d’ells, “una situació que només es possible amb anglesos” i paral·lelament s’afirma que eren americans i ociosos, “la qual cosa equival a dir que érem molt poc americans”. Unes pàgines més endavant comentarà que la seva dona era una americana que “no tenia les passions d’aquests europeus” i que abordava un tema “amb l’optimista enfocament nord-americà”. Els sentiments dels americans pels continentals oscil·len entre la fascinació i l’aversió.

Una qüestió que apareix de forma constant és com les aparences difereixen de la realitat. Les persones presenten un màscara darrera de la qual les coses no són tan senzilles i brillants com un es podia pensar. És cert que, la trama es refereix a la “bona societat”, que amagava els seus sentiments darrera de fèrries convencions socials, però cal qüestionar-se si no són totes les relacions socials les que estan velades per algun tipus de convencions. De fet, avançada la novel·la, Dowell, el narrador, reconeix que és difícil donar una impressió completa d’un home. Abans, a la introducció, parla d’una poma amb el cor podrit. La novel·la exposa aquesta visió de forma magistral, ja que tots els fets estan explicats dues o tres vegades, que van revelant gradualment la veritat.

Així la primera visió de dos personatges és “d’una parella model”, però a la pàgina següent ja dubta si la dona era una ramera o una dona decent, la qual cosa l’ha fet explicar que no sap res del cor dels sers humans i que escriu per posar per escrit la desintegració del seu petit cercle. Les relacions que formaven eren falses i allò que semblava un ball era “una presó plena de vociferants atacs d’histèria, reprimits perquè no fessin més soroll que el nostre carruatge”.

Per expressar la col·lisió entre les expectatives i la veritat l’autor no escatima en recursos i un dels més gràfic és el llenguatge. Diversos personatges són qualificats compassivament com “pobre”, però quan la pobre dona traeix un dels personatges principals “la veritat li copeja en ple rostre”. Per multiplicar l’efecte, les expressions es reiteren en diverses ocasions, de manera que, per acumulació sentim primer commiseració i després la sorpresa i la ràbia i ens ficam més en la pell dels personatges.

Des d’un altre punt de vista es pot considerar El bon soldat com una altra volta de rosca a les històries d’infidelitats que són el sant i senya de la novel·lística decimonònica, des de la seminal Madame Bovary a la nostra Regenta, totes les literatures compten amb la seva història de traïcions amoroses. Madox duu a l’extrem aquest tipus d’argument, perquè en aquest cas tenim dues parelles amb infidelitats i al clàssic adulteri femení, aquí se li afegeix un de masculí. Però posats a anar lluny en els dos casos es tracta d’episodis repetits, en un d’ells dos llargs romanços amb episodis força novel·lescos (casar-se amb un home per recuperar un amant), i l’altre en una autèntica saga de quatre relacions extramatrimonials, al final de les quals el protagonista declinarà embarcar-se en una darrera, la qual cosa serà la seva fi. Evidentment, una història així no pot ser avorrida.

El començament del segle XX va veure una impressionant renovació de la novel·la. Fins llavors havia predominat el relat lineal amb un narrador que de forma innocent ho sap tot dels seus personatges, que integra en el moment històric que els fa viure. A partir d’aquest moment la trama es descrita sense tenir en compte la cronologia dels fets, sinó la voluntat de l’autor i el narrador perd la visió general de la història; en moltes ocasions és un dels personatges i pren tota la seva dimensió la qüestió del punt de vista: no hi ha una veritat, sinó que cadascú viu els fets d’una manera determinada, que és la seva veritat. La narració s’explica a partir d’un personatge que viu la seva inclusió en un marc històric de forma problemàtica, ja que molts cops no sap cap a on va el món on viu.

 

Ford Madox al costat de James Joyce i Ezra Pound

En relació a aquesta nova manera d’escriure novel·les, les obres de James Joyce, Marcel Proust, Ernest Hemingway, William Faulkner són ben conegudes pel lector, les hagi llegit o no. Tanmateix, altres autors com Ford Madox i, especialment aquesta obra, s’inscriuen en aquest marc, del qual n’és un pioner, ja que publicada el 1915, els precedeix a tots.

L’audàcia formal d’aquest llibre s’amaga en una prosa sense estridències que hipnotitza el lector i el va duent de la mà per les habitacions de l’immens edifici que va alçant l’escriptor, de manera quan el deixa un altre cop a la porta de sortida no és conscient de quant ha caminat i de l’envergadura de l’obra que acaba de visitar. És realment un puny de ferro en un guant de vellut que commou al visitant de forma amable.

Ja la qüestió del narrador i del protagonista són problemàtics. El primer és Dowell, un dels personatges, que al començament és el més ignorant de tots del que està passant. De fet la novel·la és la història de com va desvelant els diversos secrets que amaga la seva vida. Observi’s de passada que el concepte de secret, que autors com Faulkner van fer una peça clau de la seva narrativa, ja és posat aquí en un primer pla.

Així mateix, sense que es tracti d’una novel·la coral, ja que l’acció transcorre al voltant de mitja dotzena de personatges, sobre els quals pivoten una decena més i, la impressió no d’una abundància exuberant de tipus humans. Tanmateix, és difícil identificar un protagonista. Hi ha alguns actors centrals, com Edward Ashburnham i la seva dona Leonora, Florence, la dona del narrador o Nancy, la jove que precipitarà el final, però cap d’ells assumeix prou importància per eclipsar els altres.

Aquests personatges principals són, al seu torn, difícils d’aprendre. Molt lluny de la literatura de masses, que es construeix sobre la dicotomia previsible (i per açò mateix tranquil·litzadora) del protagonista-antagonista, un dels quals és autènticament malvada, aquí costa discernir la moralitat de cadascun d’ells. En principi, Edward Ashburnham se’ns pot presentar com un odiós espòs infidel, però el narrador sempre el disculpa i, després de saber com l’ha tractat Leonora, la seva muller, els dubtes ens assalten; el seu final fan que ens plantegem si la virtut d’aquesta és certa o una simple façana. Florence, pel seu costat, sembla una pobra dona que arrossega els seus mals pels balnearis d’Europa, però acabarà presentant un aspecte diferent cap a la meitat del llibre. Estem davant de caràcter complexos, que segons en quin moment i quin punt de vista els considerem poden ser bons o dolents.

La narració està molt enfora de seguir un fil cronològic, sinó que fa un ús constant del flash-back i s’articula a través de temes o personatges que són el suport de la història. El resultat és molt més difícil de descriure que de llegir, perquè realment la lectura no és excessivament complexa. És cert que, a grans trets s’expliquen tres cicles d’aventures i dues d’elles –la de Florence, la dona de Dowell i la de Nancy, el destí dels amors d’Edward i Dowell– estan exposades d’una manera globalment ordenada, tot i que la tercera –la ruïna d’Ashburnham– es vagi intercalant entre les altres dues, segons la necessitats de la narració.

Veritablement es pot pensar en una estructura musical, en què els tres cicles actuarien com a temes: A, B, C, i com en una simfonia, un motiu pot ser seguit per un altre o, alternativament pot ser desenvolupat, admet improvisacions i revisions i en qualsevol moment pot reaparèixer en una seqüència que combina l’ordre amb la diversitat.

D’altra banda, la tècnica narrativa més emprada és l’anticipació: el narrador ens proporciona alguna informació sobre fets o personatges que més endavant es perfilaran amb més detall. Aquesta manera de contar recorda el treball d’un escultor, que va donant forma a la seva obra amb successius cops a la pedra, però que no es donen en ordre, sinó que primer comença a un punt, després es desplaça a un segon i un tercer, per reprendre el seu treball inicial, de manera que la peça va sorgint progressivament sota els nostres ulls.

Altres autors han utilitzat aquest sistema, com ara Garcia Márquez amb la Crónica de una muerte anunciada, que en el seu títol ja indicava com anava a descriure els fets. Tanmateix, Madox, empra aquest recurs constantment per explicar diverses trames alhora, la qual cosa dóna una notabilíssima profunditat i amplitud a la narració.

Aquesta manera de plantejar la narració va fer que en el seu moment els seus assoliments quedessin postergat per la radicalitat dels seus successors, que mostraven les seves audàcies tècniques de forma directa al lector. Tanmateix, per açò mateix ara la fa tremendament actual, perquè ja fa temps que l’experimentalisme va ser enterrat del gust literari i els corrents postmoderns amaguen la complexitat de la trama en embolcalls que fan més fàcil la digestió al públic, i que, per aquest mateix motiu, acaben sent més complexos que els dels seus antecedents.

Un altre tret de la novel·la moderna és que “hi cap tot”, és a dir que diferents recursos narratius són integrats en la trama. Sense caure en el barroquisme de propostes posteriors, es van incorporant en l’acció reflexions d’ample calat, com ara una teoria de l’amor masculí de tall “donjoanesc”, com una ampliació permanent de l’experiència vital de l’home, en la qual el contacte carnal acaba essent un corol·lari imprescindible però poc significatiu, amb el qual es complementa l’observació que en el matrimoni cadascú intenta amagar a l’altre una debilitat inconfessable. Són excepcions, perquè, en general, l’autor, com demana la novel·lística contemporània, amaga les seves idees en les accions dels personatges.

A la inversa, la naturalesa de la narració, un embolic d’infidelitats de dues parelles desenvolupada principalment en un balneari, podria donar la impressió que exclou el marc sociohistòric. Molt al contrari, les anades i vingudes dels personatges, uns de la seva Anglaterra natal a les colònies de la Índia, Birmània i Ceilan i, altres d’Amèrica a diferents països europeus (França, Regne Unit, Itàlia), ens mostren la vida cosmopolita dels grups acomodats del període d’avantguerra.

Balneari de Nauheim

Però és que Madox s’avança als més moderns corrents de la novel·lística contemporània, perquè explica com és l’estructura de la seva obra, alçant l’embolcall exterior perquè es vegi la seva estructura. La quarta part comença reconegut que ha contat la història amb molt poc ordre i que “tant prest es retrocedeix com es va cap endavant”. De fet ha explicat tot des dels diferents punts de vista necessaris: “el de Leonora, el d’Edward i, fins a cert punt, el meu (de Dowell)”.

En definitiva és l’hora de redescobrir aquesta clàssic contemporani que en una narració molt amena ens revela els secret més foscos de l’ànima humana i ho fa utilitzant unes tècniques narratives plenament contemporània, sense que el lector sigui plenament conscient.