dimarts, 21 de març de 2017

Històries del turisme de Menorca. La desordenada urbanització de l’interior

La Llei del sòl del 1956 va introduir la planificació urbanística a Espanya. Tanmateix, l’aprovació dels plans provincials i municipals es va produir amb una extremada lentitud. Pel que fa als primers només es van aprovar els de Barcelona (1963), Guipúscoa (1965) i Balears (1973).

El Pla provincial d’urbanisme de Balears va tenir una lenta gestació, que es va reactivar el 1971. El mes de març el Foment del Turisme feia les seves aportacions, en les quals s’incloïa tant la previsió d’una carretera entre cala en Porter i cala Galdana com la demanda de mesures per evitar l’especulació en les zones urbanitzables. El mes de juny, el Pla s’exposava al públic i l’abril del 1973 era aprovat pel Ministeri. Enrere havien quedat les crítiques del Col·legi d’Arquitectes en el sentit que enlloc d’ordenar el territori, es legalitzaven les actuacions sorgides per la via dels fets i que tot el desenvolupament econòmic es deixava en mans del turisme, les quals van ser reproduïdes en la premsa local. 
Urbanitzacions i carreteres previstes al Pla Provincial (1973)
Després dels intents frustrats dels ajuntaments des Mercadal (1966) i es Castell (1968), Ferreries va ser el primer en culminar la tramitació del seu pla general, el 1970, si bé estava condicionat a una sèrie de prescripcions que no es van complir fins tres anys més tard. L’Ajuntament de Ciutadella va aprovar inicialment el seu pla el 1970, que va ser remés a la CPU dos anys més tard i fou autoritzat per aquesta de forma definitiva el novembre del 1974.

Un cop publicat el Pla Provincial, entre el 1973 i el 1974 va començar la preparació de la resta de plans municipals, que van tenir una sort desigual. El de Maó, va quedar pràcticament llest el 1974, però les diferències sobre la urbanització de Shangri-la, van demorar la seva aprovació final fins l’abril del 1980. El d’Alaior, després de superar diversos tràmits entre 1973 i 1974, també quedà aturat fins el desembre del 1980. Abans, havien estat autoritzats els plans des Castell (1977) i Sant Lluís (1978), que s’havien iniciat amb posterioritat, mentre que es Mercadal el 1974 va reprendre la legalització del pla general que no va veure la llum fins el 1984, després d’un sonor xoc amb la Comissió Provincial d’Urbanisme.
 
Carreteres proposades per Joan Victory (1964)
D’aquesta manera, durant l’etapa d’intens desenvolupament dels anys seixanta i setanta, la manca de plans d’ordenació municipal obligava els promotors dels centres turístics a escometre un pla general sectorial abans de redactar el pla parcial, i ambdós havien de ser aprovats pels ajuntaments, per ser sancionats a continuació per la Comissió Provincial d’Urbanisme (CPU) de la Diputació Provincial. En la pràctica, alguns nuclis van néixer sense emprendre els tràmits legals o, més freqüentment, amb la simple autorització municipal.

Malgrat l’aprovació de la Llei del sòl del 1975 i dels plans urbanístics municipals els anys següents, es van seguir donant casos d’indisciplina urbanística. Tanmateix, els anys vuitanta, els episodis més rellevants ja no es van produir a la costa, sinó a l’interior de l’illa.
 
Horts de Binissaida
Des dels anys setanta el procés urbanitzador s’havia estès per l’interior de l’illa. El juny del 1983 l’Ajuntament des Castell va concedir llicència per a l’obertura d’un camí rústic de quatre metres sense asfaltar a la finca Binissaida de sa Torre, així com per a la captació d’aigua al mateix lloc. Els mesos següents es concedien permisos per a la construcció d’aljubs i galliners. El març del 1984 el GOB denunciava públicament la construcció de vials de set metres i l’esfondrament de parets seques per construir noves tanquetes, indicant que una transformació d’aquest tipus requeria de l’aprovació d’un pla parcial, aquí inexistent. Al mateix temps censurava que la manca d’actuació municipal suposava consentir aquests fets. El 1988 la zona s’havia consolidat i ja tenia associació de propietaris, que van cedir els vials a l’Ajuntament, en una operació que aixecà una certa polèmica. Al final el sector ha quedat  sense ordenar i no compta amb cap planificació aprovada.

Continua la urbanització interior: L’Argentina

A principis del 1984 la societat Masies Cos, SA de Barcelona i dirigida per Josep M. Cos Balcells va adquirir la finca L’Argentina, de cent hectàrees, on ja s’havien realitzat moviments de terres i l’obertura de vials, sense cap permís municipal. El maig del mateix any es van produir les primeres segregacions i vendes de parcel·les de 15.000 m2. L’Ajuntament d’Alaior, requerit pel Consell Insular va imposar una sanció urbanística de 90.000 ptes, la qual cosa no impedí que el propietari seguís amb la parcel·lació. Les terres es van dividir en cent porcions d’entre 2.000 m2 i 45.000 m2 i es van posar a la venda amb anuncis radiofònics i a la premsa, on s’indicava que la zona estava legalitzada, l’existència d’uns bons accessos i la garantia de l’abastiment d’aigua. La finca comptava amb un pou autoritzat des del 1980, però que només permetia el reg de vint hectàrees. L’Ajuntament va concedir llicència d’obres a casetes d’eines i safarejos, però realment en molts casos es tractaven de cases de camp i piscines.
 
Lloc de La Argentina. Foto Jorge Pons
El 1988, la premsa i l’oposició va denunciar els fets, però l’Ajuntament va fer cas omís. Es van obrir expedients de disciplina urbanística a seixanta edificacions. Al mateix temps, la corporació va qualificar el sector com urbà en la revisió del pla general, aprovada per la Comissió Provincial d’Urbanisme el 1989. En aquell moment s’estaven realitzant les obres d’electrificació, però els carrers estaven sense asfaltar i no existia xarxa de clavegueram; l’accés a la carretera presentava perill. Successius recursos van fer que l’aprovació definitiva no fos ferma fins el 1994, però la legalització del nucli ja no tenia marxa enrere, malgrat les crítiques al mal precedent que s’assentava.

La indisciplina s’amplia: Ciutadella

A l’entorn de Ciutadella, es van donar el mateix tipus d’actuacions que hem vist as Castell i Alaior i a una escala superior, ja que hi ha comptabilitzades quinze zones anomenades d’hortals, de les quals dotze se situen al voltant del nucli urbà.

El 1975 una immobiliària ja oferia hortals amb aigua. El mes de març del 1985 l’Ajuntament de Ciutadella va obrir cinc expedients sancionadors, i en dos casos va proposar la imposició de sancions: Son Aiet (18.700.000 ptes) i Ses Retxilleries (10.575.000 ptes). El primer, promogut per Edificacions de Menorca, SA ocupava 128.000 m2 i havia quaranta cinc parcel·les venudes, la majoria entre 2.000-3.000 m2. El 60% de les parcel·les estaven edificades, la meitat amb habitatges unifamiliars. A Ses Retxilleres, de Gaspar Pons Vaquer i de 118.100 m2 s’havien venut vint-i-sis terrenys; el 40% comptaven amb una construcció i la meitat eren xalets. Després d’un any i mig de tràmits (durant el qual sovintejaren les crítiques de lentitud i indecisió ), el Consell Insular va aprovar les sancions. Els promotors van recórrer al Govern Balear, que anul·là la sanció, decisió recorreguda per l’Ajuntament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada