dimarts, 21 de novembre de 2017

El clavegueram d’un camí i les lleis irracionals.

Els veïns del camí de Baix, que uneix Maó i Llucmaçanes, no es poden connectar a la xarxa de clavegueram que l’Ajuntament està executant. Segons els serveis jurídics, l’inconvenient és que són en rústec, la qual cosa no va impedir que la corporació els concedís el permís d’obres, perquè l’edificació és autoritzada pel Pla General de Maó.


Si les mateixes cases s’haguessin construït en una urbanització, la llei els obligaria a disposar d’una infraestructura d’eliminació d’aigües residuals, sota pena de prohibir la concessió de llicències urbanístiques. És inexplicable que dues situacions iguals siguin tractades per la normativa de forma oposada.

Les aigües brutes són una de les principals agressions al medi dels humans. Per aquest motiu, les directives europees (a vegades sembla que només la Unió Europea legisla amb seny) imposen la instal·lacions de sistemes efectius d’eliminació i tractament d’aquests desagradables sucs. És il·lògic que les cases aixecades en rústec no estiguin subjectes a aquesta obligació i que, en un exercici de cinisme administratiu molt hispànic, se’ls prohibeixi aprofitar una canonada que passa pel seu davant.

És possible que quan es va dictar aquesta espècie de tabú hi hagués alguna bona raó, potser impedir la proliferació d’edificacions en el món rural. Tanmateix, després de l’aprovació del PTI i altres normes que protegeixen aquest entorn, aquest precepte és sobrer i hauria de prevaler la necessitat de preservar els aqüífers, amb una concentració de nitrats força alt. Sempre he pensat que l’existència d’un gran nombre d’habitatges al camp amb pous mouràs sense control és una font de contaminació no menyspreable.


El problema és que les lleis no s’adapten a l’evolució de la societat. Es fan un dia per afrontar una sèrie de qüestions i no es rectifiquen a mesura que aquestes van evolucionant i així esdevenen fòssils, amb un interès purament paleontològic, però sense cap utilitat pels ciutadans.

Sense moure’ns de l’urbanisme, l’exigència d’un informe de la Comissió de Medi Ambient per algunes actuacions és absurda. Certa rotonda d’una carretera secundària va haver d’esperar un parell d’anys. Afegir uns metres d’asfalt en un lloc on cada dia passen centenars de vehicles no hauria de precisar cap tràmit ambiental. De fet, a ningú li passava pel cap que l’informe pogués ser negatiu. Llavors, quina utilitat té? Només serveix per demorar la millora de la seguretat vial dels conductors i, al mateix temps, sobrecarrega de feina un organisme que té altres assumptes més importants a resoldre.


Actualment, un ajuntament està intentant construir una escola. La Conselleria d’Educació hi està d’acord i disposa de les partides pressupostàries. Els pares i els professors fa anys que demanen que s’executin les obres, perquè hi ha al·lots que fan classe a barracons. L’afer està paralitzat perquè, per qualificar la zona, el Consell Insular demana una modificació de planejament, com si s’urbanitzés un carrer, el que dóna lloc a situacions còmiques, com requerir un estudi econòmic, que l’únic que pot concloure és que la corporació haurà de destinar doblers a mantenir les infraestructures sense cap ingrés, cosa que qualsevol pot afirmar per endavant sense anar a la universitat. Els projectes dels promotors privats també es troben amb obstacles d’aquesta mena, que eternitzen la seva aprovació per qüestió formals d’escassa entitat.

Els polítics que fan lleis i els tècnics que les interpreten a vegades obliden que la funció de l’Administració és servir a l’interès general, és a dir les legítimes necessitats dels ciutadans. Un dels trets que distingeix uns països d’altres és la qualitat del seu Sector Públic, com presta els serveis a les persones. A Espanya, la nota sol ser més tost baixa.

Fa poc l’Estat ha intervingut l’Ajuntament de Madrid per incomplir la regla de despesa. Aquesta marca un màxim al pressupost de l’Administració i és un límit introduït per la Unió Europea per evitar els dèficits excessius i l’acumulació de deute. Tanmateix, és incoherent que s’apliqui a l’Administració Local, perquè les seves regles financeres sempre han estat més estrictes que les de l’Estat central i les comunitats autònomes.


A diferència d’aquelles, els ajuntaments no poden elaborar un pressupost amb dèficit inicial, ni tampoc poden destinar els préstecs a res que no siguin inversions. Per aquesta raó, els dèficits són transitoris i l’endeutament fàcil de controlar gràcies a la tutela financera. De fet, en tots els períodes de crisi, les entitats locals tornen a l’equilibri ràpidament.

El conseller d’economia d’una comunitat autònoma comentava al respecte que estava bé que els ajuntaments tinguessin superàvit, perquè així ells podien incórrer en dèficit, sense que el resultat global es veiés afectat. Em sembla que és d’escassa racionalitat econòmica i aliè a una elemental justícia que la irresponsabilitat d’unes administracions hagi de ser eixugada per altres.

En aquest món on tothom està tan ben informat i els polítics s’omplen la boca de dir que són al servei de la gent, en el dia a dia de l’aplicació de les lleis veiem com es donen situacions incongruents i incomprensibles, que destorben la vida dels veïns. La legislació es fa seguint un mètode acumulatiu: afegir nous preceptes, que són nous entrebancs. Només de manera excepcional apareix qualcun que simplifiqui les gestions administratives o rectifiqui normatives obsoletes.

Quan s’aprova una llei, ja sigui de contractes, de transparència, de subvencions o de qualsevol altre matèria, les autoritats sempre anuncien que beneficiarà la gent, però a l’hora de la veritat, els tràmits són més complicats per als ciutadans i més enrevessats per als funcionaris. Les lleis han esdevingut juguetes que els polítics exhibeixen per acaparar els titulars dels mitjans, amb uns resultats en ocasions contradictoris amb les seves promeses.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada