dissabte, 2 de desembre de 2017

La intervenció de l’Ateneu de Maó en la qüestió hotelera

          El 1926 Chamberlin, un autor de llibres de viatges, declarava que no tenia cap sentit editar una guia de Menorca per atreure turistes anglesos, atès que no hi havia hotels per allotjar-los. El periodista afegia que aquest era el primer problema per fomentar el turisme, però era el peix que es mossega la coa, ja que les fondes eren insuficients i no oferien les comoditats que els viatgers adinerats exigien perquè no existia prou afluència de turistes.


D’aquesta manera començava el debat sobre la planta hotelera, que demostraria la sensibilitat dels menorquins davant el fet turístic, encapçalada per l’Ateneu de Maó. En aquells mateixos dies, el seu president, Antoni Victory, remetia una persona a Jacint Montllor, el president de la Federació Hostelera Espanyola, per tal d'«interesarlo sobre el asunto de montar un buen hotelito en esa [ciudad de Mahón] para el fomento del turismo menorquín».

          La cristal·lització d’aquesta inquietud fou la transformació de la secció d’Esports i Excursions de l’Ateneu de Maó, que abans de la I Guerra Mundial havia tingut un paper en el foment del turisme. El 30 de juny es reconvertia en secció de «Turisme i Esports», sota la presidència de Pelegrín de Moncada (exbatlle i regidor), amb l’objectiu d’«ampliar el seu radi d’acció suplint en la mesura del possible un organisme de propaganda i atracció de forasters».

          No es tractava d’un canvi cosmètic. Els membres de la nova secció estaven ben informats del moviment turístic i disposaven d’alguns contactes. No en va Marià Rubió, el president de la Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona, tenia estrets vincles amb l’illa, ja que sa mare era menorquina i la família solia passar l’estiu a Menorca, on el seu germà Fernando es compraria el lloc de Mongofra prop del port d’Addaia, amb platges d’arena.

          El mes d’agost la premsa local informava de la constitució a Barcelona de la «Compañía Nacional de Industrias del Turismo», de la qual era delegat a Menorca Pelegrín de Moncada. El seu objecte era la construcció d’una xarxa nacional de cinquanta hotels. Les dimensions dels establiments serien majors o menors en funció de la població on s’ubiquessin, però les habitacions de tots ells serien idèntiques i moblades de la mateixa manera. Comptarien amb les comoditats i el confort més moderns, però sense luxes, per tal de no resultar excessivament cars. Per atraure la demanda es pensaven realitzar intenses campanyes de propaganda a l’estranger. Aquesta entitat, que mantenia relacions amb la Sociedad de Atracción de Forasteros, fou bastant activa: es va integrar en el comitè organitzador de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, i el 1927 va fer gestions perquè es realitzés un Congrés Nacional de Turisme.
 
Frederick Chamberlin
          La companyia no disposava de capital per construir els hotels i la idea era que els ajuntaments cedissin els terrenys i demanessin un crèdit al Banc de Crèdit Local; l’entitat retornaria a les corporacions locals les càrregues financeres. Aquesta fórmula es va intentar posar en funcionament a Maó, així com a altres indrets, com Sant Feliu de Guíxols. El fet que cap dels dos projectes reeixits suggereix l’existència de dificultats, probablement de tipus financer.

          La societat havia estat fundada per «aristòcrates madrilenys i financers catalans» i comptava amb la cooperació directa de les principals companyies navilieres del país. El president era el Duc de la Unió de Cuba, en nom de la Companyia Trasatlántica, i en el consell d’Administració hi eren representats la Companyia Trasmediterránea i el Banc de Crèdit Local. El conseller delegat era Antoni Muntañola, propietari de l’editorial homònima i membre de l’Ateneu Barcelonès,  i el director gerent, l’enginyer Lluís Peipoch.

          La relació de la companyia amb Menorca fou molt primerenca, ja que, quan aquesta encara s’estava formant, Pelegrín de Moncada s’hi va donar a conèixer. Quan es va signar l’escriptura de constitució, hi tornà a entrar en contacte Josep M. Taltavull, el delegat a Maó de la Companyia Trasmediterránea. Posteriorment, Antoni Victory va continuar les gestions i aconseguí que l’agost del 1926 es desplacés a Menorca el director gerent de l’empresa per tractar l’assumpte de la construcció de l’hotel. Durant la seva estada, es va entrevistar amb els regidors de l’Ajuntament i concedí una àmplia entrevista a la premsa local. El mes d’octubre van venir Muntañola, acompanyat del conseller delegat de la Trasmediterránea i l’arquitecte de la societat, per triar l’emplaçament més adient.

          La manca d’un hotel es feia notar. El 1927, pocs dies després de la visita del creuer turístic Oronsay, el representant de l’agència Thomas Cook enviava una nota al vicecònsol britànic en la qual l'informava que l’expedició només va estar poques hores a la població a causa de l’absència d’un establiment on els turistes poguessin prendre un lunch, cosa que els impedí anar després a veure «la casa de Nelson, l’Ateneu, l’església i els talaiots».

          El juliol del 1927, Moncada, que havia estat nomenat diputat provincial, anunciava a Palma que les gestions relatives a l’hotel estaven molt avançades. S’havia reunit amb el capità general de la província i el governador civil per tractar qüestions que afectaven el Ministeri de la Guerra (que havia d’autoritzar totes les construccions situades a la vorera de la mar). Es proposava que l’emplaçament fos al passeig de la Miranda i se li donaria el nom de Port Mahon Hotel, una denominació coneguda a l’estranger. Moncada es va traslladar a Barcelona per seguir fent gestions sobre el tema.

Marià Rubió
          El resultat d’aquestes darreres converses va suposar un petit canvi. Al cap d’uns dies, i coincidint amb la presència del director gerent de la CNIT, s’anunciava que l’hotel s’emplaçaria al Parc Bellavista, als afores de Maó. L’establiment tindria un mínim de cinquanta habitacions, algunes amb bany; l’edifici, de planta baixa i tres pisos i amb possibilitats de ser ampliat, comptaria amb calefacció central. A la planta baixa es faria un restaurant amb capacitat per 300 comensals, convertible en sala de festes; i a la principal, una ampla terrassa sobre el port. El mobiliari i instal·lacions serien els propis d’un hotel de primer ordre. Estaria rodejat d’un parc i camps de tenis i altres esports. El termini d’execució de les obres era d’un any.

          Una confirmació que el projecte estava avançat és la publicació al diari El Sol de Madrid d’un article en què s’anunciava que la Companyia Nacional d’Indústries de Turisme, amb la col·laboració de l’Ajuntament, presidit per Antoni Victory, i el diputat Moncada, es proposava bastir un hotel per turistes. Així mateix, es blasmava que l’illa hagués romàs ignorada per la majoria de les persones «que gasta els diners viatjant», ja que només era freqüentada per uns pocs «arqueòlegs, literats, pintors o turistes». Tanmateix, Menorca comptava amb uns clars atractius com a destí turístic: «un rosari de cales i platges, la bellesa dels penya-segats que s’endinsen en la mar i els magnífics monuments megalítics». Així i tot, els pocs viatgers es trobaven desorientats per l’absència d’agents de turisme que organitzessin les visites.

          Aquesta és la darrera notícia de l’intent d’aquesta empresa de construir un establiment a Maó. El maig del 1928 va proposar al govern una acció conjunta per fundar hotels i fomentar el turisme estranger. Es brindava a invertir vint milions de pessetes per aixecar i reformar hotels a tota Espanya, en aquells llocs on fossin necessaris i la iniciativa particular no els promogués. La Companyia trauria els hotels a concurs d'arrendament i els oferiria en venda a terminis. A canvi, demanava que se li atorgués una subvenció d’un milió de pessetes per a garantir els interessos del capital. La fracàs d’aquest darrer projecte suposaria la seva fi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada