dimarts, 20 de febrer de 2018

L’economia de Menorca en crisi (1898-1936)

Tradicionalment, s’ha considerat que l’existència d’un fort sector manufacturer és un dels factors explicatius del retard turístic menorquí. Segons aquesta interpretació, açò justificaria un suposat desinterès dels menorquins per la indústria dels visitants. Açò no obstant, el començament del segle XX es va caracteritzar per crisis recurrents que van deixar l’economia ben malmesa, convertint el turisme en una alternativa ben desitjada.
 
Manifestació per la crisi del 1913 a Ciutadella. Foto Pompilio Piris
El calçat, que era l’activitat més important, va experimentar un creixement bastant sostingut fins al 1886, en què van aparèixer les primeres dificultats, que s’accentuaren amb la guerra colonial. Segons les dades del cens del 1887, hi havia uns 2.500 obrers. L’Arxiduc Lluís Salvador indica que aquest valor es refereix únicament als homes, i que s’hi han d’afegir unes 500 dones. Després de la independència de Cuba, el 1898, el sector es va refer gràcies a la relativa recuperació de les vendes al país i l’obertura de nous mercats, primer, a Espanya i, després, a Europa.

Tanmateix, la indústria patí crisis periòdiques, ocasionades la major part de les vegades (1906, 1919) per la política aranzelària espanyola, que provocà que les exportacions a les Antilles iniciessin un declivi del qual no es recuperarien. Es va encetar tímidament la mecanització del procés de producció, però després de les conjuntures relativament favorables de la I Guerra Mundial i la segona part dels anys vint, el 1929 la gran depressió internacional desencadenà una llarga etapa de crisi (la fabricació es va reduir a la meitat), que arribà fins a la Guerra Civil.

Al mateix temps, altres tècniques de fabricació permetien l’expansió de noves branques productives. Aquest va ser el cas de l’elaboració de calçat de goma, que, iniciada els anys de la I Guerra Mundial, en poc temps va assolir un importantíssim volum de producció: entre el 1932 i 1935 la fabricació mitjana pujava a 645 tones i ocupava uns 300 treballadors.
 
Manifestació per la crisi de subsistències a Maó. Foto Joan Bagur Truyol
A diferència de la resta de l’illa, l’economia de Maó estava bastant diversificada. La independència de les Antilles també va afectar negativament la factoria tèxtil Industria Mahonesa, l’empresa amb més operaris (uns 500), que quedà molt tocada i el 1904 tancava les seves portes.

El 1881 s’havia fundat el Banco de Mahón; el seu l’èxit, alhora que demostrava el progrés econòmic general, va ser la punta de llança del sector financer menorquí, que veié la constitució de nombroses entitats de crèdit. El sector energètic també s’enlairà, amb la posada en funcionament el 1892 d’una central subministradora d’electricitat i una altra de gas. Finalment, aquests anys veurien el naixement de la indústria menorquina del metall.

Aquesta començaria amb el creixement fulgurant d’una empresa, La Maquinista Naval, nascuda el 1890, que gràcies a l’aliança forjada amb l’agent a Espanya de la multinacional anglesa Crossley, es va diversificar en activitats com la construcció d’embarcacions, la fabricació de motors i el muntatge de centrals elèctriques i de gas. En el període de màxima expansió, els anys 1899-1911, ocupava 500 treballadors. La sortida mitjana de maquinària per comerç de cabotatge fou de 3.890 quintars, i era el primer article industrial i el tercer de totes les partides, després del bestiar i el blat. La companyia es va anar ampliant fins a la constitució de la Sociedad AngloEspañola de Motores, Gasógenos y Maquinaria en general.
 
Tallers de la Societat AngloEspañola. Port de Maó
La crisi colonial va dificultar les relacions amb la Crossley, que es van trencar de forma definitiva el 1908. Malgrat l’intent desesperat de cercar nous mercats, especialment amb el bastiment d’embarcacions, les excessives facilitats de pagament donades als clients van portar-la a la fallida el 1911. La seva caiguda arrossegà el Banco de Mahón, que els darrers anys havia finançat el seu funcionament. Bona part del sector financer menorquí va clapir, la qual cosa portà a una situació depressiva.

La desfeta de l’AngloEspañola no significà la fi del metall. Al contrari, la fabricació de moneders de plata, que donava les seves primeres passes des dels darrers anys del segle XIX, es va expandir de forma accelerada i assolí el seu punt més alt la dècada del 1910, quan hi feinejaven uns 3.000 treballadors, la immensa majoria dels quals (80%) eren dones. Aquests anys la producció es va mecanitzar i professionalitzar, a la qual cosa hi van contribuir alguns dels operaris que havien treballat en l’AngloEspañola. La demanda arribà a ser tan forta que una part es va subcontractar fora de l’illa, principalment a Mallorca.

S’estima que la producció anual era d’uns 600.000 moneders, cosa que suposava uns 24.000 kg, bàsicament de plata. Aquesta activitat es va veure estroncada de forma brutal poc després d’acabar la I Guerra Mundial, quan la inflació postbèl·lica i el canvi de la moda van arraconar els moneders de plata en favor dels bitlleters de pell. A partir del 1921, el sector va entrar en pèrdues i en dos anys tancaven gairebé tots els fabricants.
 
Edifici de les fàbriques Coda i Codina de Maó
El gran nombre d’empreses i treballadors implicats en la fabricació de bosses de plata va fer possible una reorientació de la manufactura. Una part dels esforços s’esmerçaren en la naixent indústria de la bijuteria i els tècnics de l’illa es van iniciar en innovacions com la galvanoplàstia. Els anys immediatament anteriors a la Guerra Civil ja s’havien fundat diverses empreses, però els resultats no es recollirien fins als anys quaranta, afavorits per ser mercaderies de baix valor unitari en una economia deprimida.

Durant la segona part del segle XIX, la indústria agroalimentària havia tingut una evolució molt modesta. Únicament destacava la fabricació de begudes alcohòliques, alguna de les quals (l’anís estomacal) es va arribar a exportar en quantitats reduïdes a Amèrica. El creixement de la producció formatgera de l’illa, que tenia un mercat important a Barcelona, va suscitar la necessitat de trobar nous articles que li donessin sortida. Aquest estímul donà lloc, als anys trenta, a la implantació d’una factoria de formatge fus, a imitació de les que estaven començant a funcionar a França. Amb tot, la seva expansió definitiva també hagué d’esperar a la fi del conflicte. Així mateix, l’entrada el segle XX va suposar l’arrancada de la modernització del sector agrari (introducció d’adobs, inici de la mecanització, etc.), amb la qual cosa expulsava mà d’obra.
 
Manifestació crisis de subsistències a Ciutadella. 1919
Com es pot comprovar, els primers anys del segle XX van ser un període marcadament inestable, on branques senceres s’enlairaven i s’ensorraven; la producció s’havia de reconvertir, canviant les tècniques de fabricació i cercant nous mercats. La dècada del 1930 fou especialment dura, ja que a la recent fallida dels moneders de plata es va afegir l’accentuació de la crisi del calçat, larvada des de la fi de la guerra colonial.

Les crisis de treball i l’atur obrer passaren a ser una maledicció constant de l’economia illenca, que cercava en les obres públiques una solució parcial i temporal a la massa d’obrers, que, mancats d’assegurança d’atur, es veien abocats a la fam o l’emigració, de la qual hi ha notícies a partir del 1920. Si anteriorment el destí era Alger i Amèrica del Sud, el tancament de fronteres va determinar que, a partir de llavors, anessin en quantitats importants a Mallorca, i, especialment, a Barcelona.

Població de fet de les illes Balears (1900-1930)
Anys
Balears
Mallorca
Menorca
Pitiüses
1900
311.649
248.259
37.576
25.814
1910
326.023
257.015
42.082
26.926
1920
338.894
269.763
42.147
26.984
1930
365.512
292.447
41.490
31.575
Fons: Censos de població


La depressió fou prou intensa per afectar el saldo demogràfic de l’illa. Segons els censos de població, Menorca, que en la primera dècada del segle, havia encapçalat el creixement demogràfic de les Balears, durant la segona es va estancar i en la tercera va retrocedir, a diferència de la resta d’illes, que creixien amb força, més Eivissa (17%) que Mallorca (8,4%).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada